David Monteagudo: “Sempre intento crear bellesa”

22.03.2018

L’any 2009, David Monteagudo va aterrar al món literari amb la publicació de Fin, una novel·la inesperada, esbalaïdora, majúscula. Ho va fer amb el salconduit del segell Acantilado, és a dir, de Jaume Vallcorba, que de seguida va intuir les possibilitats que tenia per ser una de les novetats de l’any. I va ser un èxit. Al cap d’uns mesos, Monteagudo va deixar la fàbrica on treballava des de feia més d’una dècada i va decidir convertir-se en escriptor professional. Aquest mes de març ha sortit a la venda el seu últim llibre, que es titula, precisament, Hoy he dejado la fábrica (:Rata_). Francesc Ginabreda l’ha entrevistat.

David Monteagudo | Foto: Ester Roig

Hoy he dejado la fábrica, que també es publica en versió catalana traduït per Jordi Llavina, és un dels conjunts de textos més personals de l’autor de Vilafranca: un mosaic de microrelats amb ecos d’inspiració juanramoniana que col·leccionen vivències i records descrits amb una lluminosa barreja de sobrietat, ironia i tendresa. Monteagudo ens estira lànguidament amb el fil de la seva prosa evocadora cap a un món on el que més brilla és la bellesa grisa i anodina de la quotidianitat. Arriba a l’entrevista amb les botes altes i negres de sola dura de la fàbrica on havia fet de maquinista, gastades per la rutina però ben conservades per l’estètica i per l’ús.

He comptat que, en total, el llibre està format per 66 relats curts o microrelats. Com els definiries, tu?

Bé, el que passa amb aquest llibre és el que sol passar amb les coses que escric jo, que són una mica difícils d’etiquetar o de posar-hi un gènere concret. Amb el que més s’assembla, potser, és amb un dietari, tot i que són textos independents que es poden llegir per separat. Entremig, perquè està tot molt barrejat, n’hi ha que són autèntics relats, fins i tot alguns de fantàstics, però en general jo el qualificaria més com un diari personal. Esclar que, com a diari, és molt lliure.

A mi també em fa aquesta impressió. De fet, em fa pensar en una auca.

Una auca [riu]? Bé, bé, està bé, això.

Sí, una mena d’auca de la quotidianitat: cada relat podria tenir un dibuix que l’il·lustrés, perquè quan els acabes de llegir tens l’impressió que es poden resumir en una imatge. El narrador, en aquest cas tu, el veig com un flâneur, un passejant que bada i que observa, que escriu amb una prosa molt sòbria i meticulosa. Però en alguns relats jo hi veig exemples de prosa poètica. Tenies aquesta intenció quan vas escriure el llibre?

Sí, és cert. En alguna altra ocasió he comentat que, com a model, tenia l’estil de Platero y yo com a màxim exponent del llibre de capítols molt breus i molt intensos. Tant pel que fa a la intensitat poètica com a l’emotivitat, la profunditat de les reflexions o, també, la intensiat literària del lenguatge. El meu libre és variat en tots els sentits, i de relats n’hi ha que són més sobris i d’altres que s’acosten més a la prosa poètica; alguns són gairebé juanramonians o de l’estil del bodegó antic. Per tant, en alguns moment sí que m’hi he acostat bastant. En els meus llibres, i en aquest especialment, sempre intento crear bellesa, és a dir, alguna cosa que quan la llegeixis et proporcioni un plaer estètic. A vegades, fent servir un to líric, però la bellesa també pot ser més conceptual i la podem trobar en la construccio de la frase, en la precisió de l’adjectivació, en la sobrietat d’una prosa que flueix i que no és tan evidentment poètica… En el fons, el que intento és crear una bellesa estilística formal.

A Hoy he dejado la fábrica, aquesta bellesa és com una lluminositat que emergeix d’un atmosfera bastant kafkiana, molt grisa, fins i tot decadent, que es consolida a través de la veu del narrador i de la forma del relat: les escenes, els personatges…

El llibre té una galeria de personatges, de retrats, que són el que els nord-americans en dirien uns losers, uns perdedors, uns marginats, com tu assenyales, amb històries grises i sòrdides. L’objectiu del tractament literari és intentar trobar el que poden tenir d’interessant. I a mi m’interessen aquesta mena de personatges que són tan normals i que no tenen gaire atractiu. M’interessa buscar-hi una certa tendresa, sobretot amb el que deies ara, amb la forma del relat. Quan trobes la forma, tot rutlla, perquè ja saps el que has de fer: la forma et condiciona el contingut. Li dones un tractament estètic, però també profund, i al final en sorgeix un escrit que produeix plaer. Això és el que jo buscava.

A propòsit d’això que expliques que la forma condiciona el contngut, com el vas concebre, el llibre? Sabies o intuïes que tindria aquest format? 

Al principi vaig començar amb la intenció d’escriure una sèrie d’articles amb l’esperança que poguessin ser publicats en algun diari, però el que tenia claríssim des del primer moment és que serien articles molt literaris. A més, m’havia plantejat que havien de tenir unes normes: no parlar d’actualitat, no parlar de política, ni tan sols parlar de cultura. Només coses literàries.

Relats atemporals.

Molt atemporals, exacte. I això és una cosa que tinc molt clara. Com a escriptor, sempre escric amb la pretensió, una mica ingènua o una mica molt ambiciosa, que tots els meus llibres es puguin llegir ara i d’aquío a 50, 100 o els anys que calgui. La qüestió és que siguin relats universals, intemporals, i que parlin dels temes eterns de l’ésser huma. Per mitjà d’aspectes concrets, però sobretot intemporals. Per això vaig comença amb aquest format, amb una pàgina de word per cada text, perquè la intenció era que es publiquessin a la premsa. Ara bé, des del principi estaven concebuts amb la idea de poder recopilar-los després i treure un llibre.

Foto: Ester Roig

Amb 48 anys, després de l’èxit de la teva primera novel·la, vas deixar la fàbrica i et vas fer escriptor. Com et vas adaptar a l’etapa post Fin?

Doncs, mirat amb perspectiva, considero que he sobreviscut, que he aconseguit sobreviure a l’èxit de Fin. Perquè, esclar, és perillós i compromès que la primera obra que publiques sigui un èxit. Encara que a un nivell més modest, perquè no vas ser un Soldados de SalaminaFin va ser un best-seller; el llibre de l’any: va tenir una bona recepció de la crítica, se’n van vendre uns 50.000 exemplars i van fer-ne una pel·lícula. És a dir, s’anaven complint todos los sueños húmedos de qualsevol persona que es posa a escriure, i això et pot bloquejar. Jo vaig tenir la sort que havia escrit molt, abans. Vaig començar quan vaig fer 40 anys i el primer llibre sí que l’intentava col·locar, però mentrestant n’anava escrivint un altre i un altre i un altre, i aquesta perseverança és el que em va salvar, perquè ja tenia obra escrita. I vaig poder tenir una continuïtat. Però és cert que em vaig bloquejar una mica. Fins al 2014, quan vaig escriure Invasión, em va costar arrencar. També tenia redactada Brañaganda, que és una de les meves primeres novel·les escrites, i Marcos Montes, a banda dels contes. Això és el que em va salvar. Si aleshores només hagués escrit Fin, ara és probable que no estigués aquí.

Tens altres projectes a punt?

Sí, i justament a l’últim relat de Hoy he dejado la fábrica ja dic que ara toca la novel·la, perquè en els dos últims llibres m’he centrat en el relat. Crónicas del amacrana, que eren relats llargs amb un fil conductor, i aquest últim, que són textos breus. Ara toca enfrontar-se un altre cop amb la novel·la i tinc un parell d’idees a punt per materialitzar.

:Rata_ es defineix com una editorial que publica llibres escrits des de la necessitat…

I que no enganyin!

Des de la necessitat i que no enganyin, és veritat. T’hi sents reflectit?

Jo crec que sí, i amb Hoy he dejado la fábrica encara més, perquè és un llibre molt personal, molt autobiogràfic: jo estic present en tots els textos, fins i tot en aquests personatges tan estranys i allumats, com deia Pla; en tots hi ha alguna cosa de mi. És un diari, una confessió, un autorretrat i una necessitat, amb una evolució estilística per aconseguir que aquests textos tingui la màxima intensitat i capacitat de síntesi. O sigui que des de la necessit, sí, i que no enganyin, també. I això és el que em comenta la gent quan els llegeix. Per tant, penso que compleix les dues exigències que (im)posa Iolanda Batallé (l’editora de :Rata_) a qualsevol llibre per publicar-lo [riu].

Al llibre té molta importància la mirada atenta, a vegades esquiva, en les coses que ens amoïnen i en els detalls, juntament amb aquests personatges que, a la seva manera, també fugen. Malgrat la lluminositat de la qual hem parlat, aquesta sensació d’evasió, en alguns casos acompanyada de melangia o desconhort, impregna la majoria de relats. És la teva mirada sobre l’entorn?  

Has tocat un punt important, perquè és cert que jo soc una persona normal, estic molt integrat en la vida de Vilafranca, visc en una ciutat petita, tinc una família, fins i tot ara soc un escriptor més o menys conegut… però també soc una persona que es manté una mica al marge i mai tinc clar del tot que jo ja estigui integrat en aquest món. Tinc molt present que en qualsevol moment podria passar a l’altre costat i convertir-me en un marginal o quedar fora completament del sistema, i sempre contemplo les coses amb la visió de qui està a fora. Algú em comentava que era la influència de ser immigrant, però no és això, a tot arreu em trobo que veig les coses des de fora. Soc una persona apàtrida, bàsicament: ni gallec, ni espanyol, ni català. No em sento que pertanyo enlloc perquè estic molt al marge de tot. Aquest fugir, aquest sotrir cap enfora, ser una mica solitari i misantrop… Però soc molt dual, tinc l’altre vessant, perquè també soc simpaticot, i a vegades la gent s’espera que escrigui coses més agradables i no tan angoixoses.

T’inspiren referents filosòfics per adoptar aquest punt de vista?  

En els meus llibres els referents filòsofics no solen estar-hi presents, perquè no soc lector de filosofia, soc sobretot lector de literatura. I de ficció, a més a més. Trobo que si llegeixes els grans escriptors, facin ficció, facin novel·la o facin conte, a les seves obres hi ha molta veritat, hi ha filosofia, hi ha història, hi ha assaig… especialment en el sentit d’aprofundir en els estats d’ànim.

Etiquetes: