David Marín: “Cal posar tots els nostres territoris al mapa literari”

16.04.2019

Novel·la negra a la Vall Fosca sona redundant però no són tants els escriptors que han ennegrit el Pirineu. La xifra es redueix encara més quan es tracta de col·locar una capital de comarca com Balaguer al centre del tauler literari. David Marín ha gosat apostar-hi i situa la trama de Purgatori (La Magrana) entre la Vall Fosca i aquesta ciutat discreta i aparentment letàrgica. Salpebra l’argument amb bruixeria, especulació immobiliària i dobles vides. El llibre, reconegut amb el X Premi Crims de Tinta, suma Marín a una nòmina de guardonats en què destaquen Marc Pastor, Andreu Martín i Núria Cadenes. Dijous 6 de juny a les 19h es presenta Purgatori a la llibreria Alibri. L’acte comptarà amb la presència de l’autor i de l’escriptor Marc Moreno. 

David Marin. | Foto: Ester Roig

L’origen de la novel·la està un reportatge que Marín –periodista– va fer el 2012. L’autor va entrevistar aleshores a l’historiador Pau Castell, que en aquell moment preparava una tesi doctoral sobre la bruixeria al Pirineu: “Havia tingut accés a tots els documents d’actes de bruixeria reals. Ningú havia treballat el material amb tanta minuciositat. El tema em va apassionar. Em va explicar un parell de casos concrets. Un d’ells era el de la Vella Rugalla, una dona del segle XVI [Margarida Rugall] que van condemnar a la forca cinc vegades i a totes cinc va sobreviure. Era un cas que al poble on havia viscut la gent encara recordava. No la recordaven a ella exactament, però, sinó a una descendent seva que al principi del segle XX encara feia de bruixa, de metzinera”. Les bruixes es confonen.

A Marín li va interessar aquesta herència de l’ofici i com la seva pràctica desperta sospites i pors. “Vaig anar pensant en una història i al cap d’un temps la vaig començar a escriure”. “Són dones que havien mantingut els coneixements precristians de guarir, de tenir curar dels malalts. Practicaven la medicina d’arrel tradicional, primitiva. Quan –a l’època medieval– el cristianisme va voler imposar la seva visió del món fins a l’últim racó d’Europa és quan comença la cacera de bruixes. Les seves pràctiques es vincularan amb el dimoni. Eren, però, dones útils a la comunitat i seguiran exercint. Algú havia de preparar medicines. Els coneixements es passaven de mares a filles. M’interessa aquest empoderament al marge del poder”, explica Marín. El poble original de la Vella Rugalla és La Coma de Mont-ros, que a la novel·la apareix com Montllop. “Encara s’hi pot veure la casa, que avui està deshabitada”.

Mercè Rugall és l’hereva en la ficció: una descendent hippie que s’instal·la a Montllop per transformar la casa familiar en un establiment d’hostaleria rural. Els veïns començaran a escrutar-la de reüll. Avançada la novel·la, la vida de Rugall acabarà creuada amb el destí del Pare Moragues, director d’una escola religiosa de Balaguer i assassinat a les primeres pàgines. Dues trames independents –la mort del sacerdot i el retorn de la neta– convergiran en una. D’un començament aparentment fantàstic, la trama agafarà tons cada vegada més negres i realistes per acabar esclatant en una intricada investigació policial. El llibre és una calaixera de secrets, sospites i passos en fals. Qui ha d’obrir la calaixera i seguir les pistes que hi troba és el sergent Salvador Rull, ajudat dels seus fidels subordinats: l’agent Núria Riu i el caporal Coscubiela. Marín recupera el trio de dues novel·les anteriors: Mala lluna i Primàries de sang. Podem considerar ja una Sèrie Rull. Sobre el procés d’escriptura, explica: “Sempre planifico la història. Escric una mena de guió de pel·lícula. Sé on he de començar, quins girs hi haurà i en quin punt vull acabar. Tinc un mapa general pensat. Ara bé, sempre hi acaba havent canvis, intuïcions. El que cal saber fer és administrar el que el lector ha de conèixer o no al llarg de la novel·la”.

Purgatori ens descobreix Balaguer com a escenari literari. Com a lloc físic i com a manera de fer, de pensar, de moure’s. És una ciutat poc treballada literàriament. Marín parla d’Els llops de Francesc Puigpelat com una novel·la on “la ciutat té una força brutal”. També recorda com Teresa Pàmies, que hi va néixer, la retrata en les seves memòries. “No està massa en els mapes literaris. És un lloc de frontera. Una cruïlla de nacions, de maneres d’entendre la vida. És encara un lloc per descobrir”, diu l’autor, que no va dubtar en situar la primera novel·la a la ciutat. “No hem de fer totes les novel·les als mateixos llocs. La novel·la policíaca nòrdica passa a pobles perduts per Escandinàvia. Camilleri retrata els racons de Sicília. Cal posar tots els nostres territoris al mapa literari”, sosté.

Marín, nascut a Barcelona, fa onze anys que viu, “per voluntat”, a Balaguer: “Sembla una ciutat molt tranquila però en el fons hi passa de tot. Al principi, quan arribes, sents un petit xoc però de mica en mica t’adones que els consums culturals són els mateixos. En realitat, s’està perdent un tipus de riquesa. La modernitat ens està unificant a tots. Els personatges de la novel·la treballen a Balaguer però podrien estar al barri de Sants o a Girona”. 

Més enllà de l’espai físic, el que ens fa detectar un escenari determinat és la llengua: el català nord-occidental (els personatges de Balaguer i Lleida) i el parlar del Pallars (els veïns de Montllop). El treball de la llengua carrega el text de veritat. L’obra de Marta Rojals ha estat la referència: “Des de la modernitat es pot recollir l’accent de cada territori. Rojals ho soluciona d’una manera molt àgil, molt moderna, molt plàcida per al lector, no cal ser de l’Ebre per entendre els diàlegs”. Marín va acudir a l’associació cultural Cambuleta per fornir un parlar pallarès creïble: “Em van fer gairebé de traductors”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Algú ens hauria d’explicar el miracle del Premi Crims de Tinta. Es lliure a principis d’abril de 2019 i, al cap de poc menys d’una setmana ja surt editat. Tot un record de la indústria editorial, sens dubte. Potser els convocants del premi, l’editorial RBA i el mateix autor ens haurien d’explicar com s’ho han fet, amb tants pocs dies, de fer una feina que en qualsevol editorial normal porta uns quants mesos. Si no, podríem sospitar que és un dels molts premis d’aquest país que ja ha estat arreglats abans d’hora.