D’Antònia Vicens a Carson McCullers

L’any 2016 ha estat fonamental per a Antònia Vicens, la Gran Dama de les Lletres Catalanes, i no només perquè ha estat de reconeixements (Premi Nacional de Cultura, Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí, Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, Premi Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear) sinó perquè l’ha tornat a situar dins del mapa literari.

En pocs mesos la santanyinera publicarà el seu quart llibre de poemes, Tots els cavalls a LaBreu Edicions, i ha rebut l’encàrrec d’escriure el poema oficial per al Dia Mundial de la Poesia de la Institució de les Lletres Catalanes. Però l’any 2017 no només serà vicensià, ja que també pertanyerà a una altra autora com és Carson McCullers, ja que se celebren 100 anys del seu naixement. Per aquest motiu, l’editorial L’Altra ha decidit recuperar la seva narrativa completa en diferents lliuraments, ja ho va fer amb La balada del cafè trist, títol traduït per Yannick Garcia, i ara ho fa amb Frankie Addams, traduït per Jordi Martín Lloret, volum que ja havia aparegut a l’editorial Empúries quan Eugènia Broggi era la responsable de la col·lecció de narrativa. Entre Vicens i McCullers hi ha moltes, i curioses, connexions, dins i fora de l’obra. Per aquest motiu, Antònia Vicens va ser convidada a parlar de Carson McCullers a la llibreria Drac Màgic de Palma dins del cicle Lectures Germinades, organitzat per la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet i coordinat per Jesús Revelles. Aquesta conversa amb Jaume C. Pons Alorda, l’altre interlocutor de la trobada, n’és el resultat.

Jaume C. Pons Alorda: Què va significar per a tu llegir Carson McCullers en el seu moment?

Antònia Vicens: Vaig llegir el Cor és un caçador solitari, crec, el 1966 o el 1967. Jo ja havia escrit Banc de fusta i acabava d’escriure 39º a l’ombra. La sensació,que vaig tenir va ser agomboladora. Carson McCullers va néixer el 1917, igual que mumare. I llegint-la sentia que tenia una nova família que em comprenia del tot, ja que Carson estimava i tractava uns personatges que eren els que més m’interessaven a mi: obrers, desvalguts, menyspreats, humiliats. La protagonista, una joveneta plena de somnis per transcendir tota aquella misèria que l’envoltava. Em va animar a seguir pouant el món que m’envoltava que era el que m’inquietava, sense complexes.

J.C.P.A.: Precisament les vostres obres intenten donar veu a aquells que no tenen veu: els desgraciats que estan oprimits amb condicions laborals horroroses als hotels de costa a 39º a l’ombra, un polític corrupte que està absolutament perdut a Terra seca, una malalta de SIDA que delira i que està vivint la seva penitència personal a Lluny del tren, i amb Carson McCullers tenim, per exemple, el geperut de La balada del cafè trist o els dos muts que donen tret de sortida a El cor és un caçador solitari. Creus que parlant dels oprimits es duu a terme un acte de justícia? Creus que la literatura pot ser una forma de salvació?

A.V.: Malauradament no tenc aquesta fe. No crec que la literatura salvi res. La literatura mostra, si de cas. I redimeix una mica qui escriu, almenys per a mi escriure sempre ha estat higiene, un desempallegar-me de tot el que no m’agrada, un treure a fora tot allò que em neguiteja, per tant hi ha una part d’egoisme, podria dir. Però sí que l’escriptor d’alguna manera pot cridar l’atenció del lector: t’has adonat de tota aquesta misèria i de tot aquest miracle que passa al teu voltant? Dins El cor és un caçador solitari és un sord-mut l’únic capaç d’escoltar, l’únic capaç de transmetre consol a una munió de persones desvalgudes, angoixades, solitàries. Singer, que és el nom del personatge, només d’acollir-los al seu cambró i escoltar-los, llegint-los els llavis es torna el seu déu, tanta és la seva soledat dels personatges. Fins el dia que Singer obre el gas i se suïcida.

J.C.P.A.: Què vares aprendre de la seva novel·la El cor és un caçador solitari? Si és que vares aprendre alguna cosa, és clar…

A.V.: Carson és una narradora de raça extraordinària. Tenia 20 anys quan escrivia El cor és un caçador solitari. I ja va ser capaç d’esprémer, escrivint em referesc, les persones que coneixia, que havia tractat o només vist deambular, i crea un ambient que fa que al lector li pugui parèixer que és un personatge més. Penetra el seu interior i ens mostra el més amagat del seu món espiritual, amb tota la grandesa i tota la misèria. Em va afermar en la meva creença que no existeixen persones normals, persones corrents sinó que hi ha un univers immens dins cada persona, per insignificant que sembli als nostres ulls.

J.C.P.A.: De fet, la teva mateixa obra completa, tant narrativa com poètica, opera amb un exercici molt semblant al de Carson McCullers: els teus llibres, com els seus, es poden llegir com radiografies de la societat, investigacions que després queden engrandides amb les cosmogonies personals dels personatges, que a dins seu tenen, com tu dius, mons absoluts. Es pot dir que la vostra mirada no superficial és una forma de dignificar els misteris de l’existència? Ho dic perquè avui en dia, en literatura catalana, sembla que predominen aquelles obres que se centren en coses concretes, físiques, palpables, des del conegut com a autoficció. Què en penses?

A.V.: M’agradaria molt que les meves novel·les es llegissin com radiografies de la societat, una mica sí que ho he intentat (ara mateix no escric narrativa), quasi en totes he fet servir de mirall el moment actual, un món per on els personatges arrosseguen un munt de somnis, desitjos, enyorances, cosa que els duu a cercar desesperadament una mica de felicitat, encara que sigui removent contenidors de fems. La meva intenció, però, no ha estat dignificar, més bé seria crear sentiments de rebel·lió. No hi ha dret que segons quines desgràcies, quines desigualtats, quines mesquineses i quins horrors existeixin i ens semblin normals. No hi ha dret a tanta injustícia.

J.C.P.A.: Per tant, per a tu què significa Carson McCullers com a persona i com a autora?

A.V.: És d’una sinceritat que esborrona: s’exposa amb totes les seves mancances, les seves equivocacions i complexitats. En comptes d’ajudar als altres, sobretot els joves, analitza, sense pudor, les seves relacions frustrades, les seves manies, en l’intent de sotmetre els lectors a la seva pròpia visió del món. Algun moment, a les seves memòries diu, referint-se a la publicació i èxit de El cor… : “em vaig convertir en una figura literària de la nit al dia; era massa jove i entendre el que em succeïa, i la responsabilitat que em queia a sobre, combinat amb les malalties que vaig patir, tot això em va destruir.” Com a autora m’interessa com, de les seves obsessions, en sap fer art.

J.C.P.A.: Totes dues sou del sud, zones geogràfiques ben marcades dins dels vostres territoris. De fet, en Baltasar Porcel, quan va entrevistar en Blai Bonet, va dir que la poesia de l’insigne santanyiner s’emmarcava en l’Escola de la Carn. Un altre autor del sud dels Estats Units és William Faulkner, per exemple. Creus que aquest fet de naixença al sud va marcar l’escriptura de Carson McCullers i l’escriptura d’aquesta Escola de la Carn? I què penses de Faulkner? Creus que la seva obra pot connectar-se amb la de McCullers?

A.V.: Carson situa la seva primera novel·la en un poble on la segregació racial és molt dolorosa per la comunitat negra. Amb figures com la del metge, que es desviu per alliçonar el seus, engrescant-los en una rebel·lió interior cap a una lluita per la dignitat, amb tot de joves sense cap dret social ni a l’educació. Sense gens de futur. Joves que volen fugir, Carson també. Les criatures en són protagonistes destacats, dins El cor és un caçador solitari. Créixer no és fàcil, ni passar de la infància a la condició d’adult, i més en ambients de misèria. L’escriptura de Carson va ser marcada per tot el que l’envoltava. La seva família, el seu carrer… William Faulkner per mi és grandiós. El primer llibre que vaig llegir seu va ser Mentre agonitzo i em va impressionar molt. Aquell aire local i alhora tan universal. És a dir, em va interessar molt com retrata els valors tradicionals del sud nord-americà i la societat moderna. Humilment he de dir que jo a 39º a l’ombra era el que havia intentat fer: mostrar aquell món caduc, sotmès a les lleis de Franco i de l’Església católica a una societat més oberta i moderna que ens arribava a través del turisme. Després Faulkner em va captivar del tot amb Rèquiem per una monja, on explota, es pot dir, els dilemes i les angoixes dels personatges sota la mirada d’un narrador omniscient que tot ho sap, que to veu… Com si ens digués que les persones al cap i la fi no són lliures, que la veritable intimitat no existeix. Molt cruel. La mirada de Faulkner i McCullers pens que es complementen, o que s’enllacen. Es pot dir que tenien un mateix paisatge, els mateixos rius. Carson, vint anys més jove, potser mirava la vida amb un punt de més tendresa cap els seus personatges. Però no menys despietada.

J.C.P.A.: Un dels temes que fa que les vostres obres dialoguin de forma explícita és que la felicitat existeix, en efecte, però és curta, sembla un interval diminut de temps que connecta la desgràcia amb una altra desgràcia. Creus que els humans estan abocats a la catàstrofe i a la misèria?

A.V.: Per mi és molt gros que em diguis que les nostres obres dialoguin. És un gran honor. Pel fet que l’admir molt i jo sempre estic en lluita amb mi mateixa i amb les meves paraules. Sí que és veritat que el preu dels petits moments de felicitat que paguen els personatges de les novel·les de Carson McCullers és molt alt, és a dir, una constant lluita per a la dignitat, i en les meves hi ha sempre una lluita aferrissada per aconseguir-ne, per fugir de la misèria que senten o que pateixen, però quasi sempre acaben essent víctimes de la seva impotència. Aquí hi entra també el món de la sensibilitat, de quina manera les desgràcies globals es tornen locals i afecten persones que no hi tenen res a veure i els converteixen en víctimes.

J.C.P.A.: Quin creus que és el preu que paguen els personatges d’El cor és un caçador solitari?

A.V.: El preu de ser tan de veres, tan reals. Sempre els esdevé una desgràcia, una mort, un abandonament… Parteixen, però no arriben. 

J.C.P.A.: I els del teu 39º a l’ombra, per exemple?

A.V.: També parteixen. Ara record que la protagonista al final es queda enmig de la carretera mirant com l’autobús passa de llis. Tampoc no van enlloc. A més, comença l’explotació del paisatge, amb mà d’obra barata de la península també explotada, els que fèiem feina a hoteleria ens vàrem veure obligats a xerrar en castellà per poder-nos entendre amb ells. I això en la vida real segueix igual. Encara ara tots pagam un preu.

J.C.P.A.: Els vostres personatges són criatures molt dramàtiques, éssers desesperats en mons inclements, i solen tenir tares corporals (com el geperut de La balada del cafè trist) o tares espirituals (com la gran majoria dels teus personatges brutals). Creus que és la vostra manera per despullar la humanitat fins a tal punt que el resultat és la nuesa inclement de les persones?

A.V.: Carson McCullers solia escriure sobre el que coneixia. El que havia viscut. En les seves memòries, Iluminación y fulgor nocturno, diu que si el que escrivia no li havia passat, al final li passava. No sortia gaire d’ella mateixa. S’exprimia. No es tenia compassió en la seva curolla d’arribar al fons de l’ésser, de voler entendre. Per exemple, dins El cor és un caçador solitari el pare de la protagonista és rellotger, i en la vida real el pare de Carson tenia una joieria. També tenia un germà i una germana més petits, i a la novel·la tenen un paper important, el germanet i la germana. A més, de nina va tenir reuma cardíac, que li va impedir poder seguir estudiant piano, el seu somni infantil. I de més gran se li va haver d’amputar una cama. Sempre escrivia a partir d’ella. Tots aquells personatges mancats els duia a dins o els arrossegava i ens els mostrava. He d’admetre que una mica a mi també em passa. No em tenc gens de compassió a l’hora d’escriure. I voluntàriament no surt del meu redol.

J.C.P.A.: A tu no et passa una mica el mateix, que el que no has viscut abans ho has viscut després? Perquè encara que sigui de reflexió, podem viure totes les vides. No trobes?

A.V.: Sí, quasi sempre. Les coses que escric, les puc escriure precisament perquè d’alguna manera les he viscudes, o pressentides… La intuïció és molt poderosa.

J.C.P.A.: Però el que fa Carson McCullers, com tu, en el fons, és agafar la vida, que és una espurna, i amplificar-la, no és només descripció, és amplificació, no creus?

A.V.: Carson McCullers, sí. Agafa un moment qualsevol i el torna grandiós.

J.C.P.A.: En un dels textos de Carson McCullers, un fragment inclòs dins La balada del cafè trist, aquesta parla de l’amor com una guerra campal en què hi ha terror però també meravella, cosa que crec que la teva narrativa també mostra amb desesperació. Estàs d’acord amb el que et comento o com ho veus tu des de la teva perspectiva?

A.V.: Tornam a el tema d’abans. De com s’exposava. Es va casar als 19 anys i el seu matrimoni va ser funest. Si bé els primers anys de casada va escriure El cor és un caçador solitari, i va tenir el suport del seu home, aviat van sorgir entre la parella problemes d’alcoholisme i ambivalència sexual, a més de la gelosia que va agafar en James Reeves McCullers davant l’èxit, brutal, que va tenir la novel·la i van acabar divorciant-se, encara que al cap d’uns anys es varen tornar a casar i el terror i la passió va seguir destruint-los. Fins al punt que Reeves volia que se suïcidessin plegats, si bé ella va fugir cap a Nova York però ell al final sí que es va suïcidar. Mentrestant arrossegava també el terror de la segona guerra mundial amb en Reeves i el seu germà lluitant a Europa. D’alguna manera s’havia de treure de dins tot aquell horror. És cert que en la meva narrativa sempre he intentat copsar el terror i la meravella, perquè crec que així és la vida. De nina ningú em parlava de la guerra, però jo veia molt de dolor ocult i molta rancúnia en l’ambient i molta gent sotmesa i també moltes dones, sobretot, desesperades amb els seus homes embarcats, tot per poder-se guanyar la vida, aquella anys de postguerra, molta incomunicació i per tant soledat, a més vivint mesos o anys separats, i quan tornaven, els homes, quasi no es reconeixien, i les seves vides de parella canviaven, encara que intentassin donar una imatge de normalitat es respirava un cert horror i desencís. I d’alguna manera també copsava aquesta gran injustícia del menyspreu cap a les diferències. Hi havia racisme jueu, quan jo era nina, encara que jo no ho acabava d’entendre perquè no ens explicaven res. Però record haver sentit: aquesta nit la família tal (jueva) ha fugit, no els volem al poble; els havien tapat el portal amb pedres. I també m’escarrufa recordar com, amb naturalitat, dones senyalant una altra dona, deien “És tan cap buit que s’homo li ha de pegar.” Supòs que la meva sensibilitat s’anava amarant d’un dolor sense nom, ancestral, i llavors ho havia de treure.

J.C.P.A.: Totes dues teniu estils molt poètics, de fet tu al final has acabat escrivint una de les poètiques més renovadores i interessants de l’actual poesia catalana amb els teus darrers llibres des de Lovely fins a Fred als ulls passant per Sota el paraigua el crit. Quina és la relació que creus que han de tenir la narrativa i la poesia? Si és que han de relacionar-se…

A.V.: Carson va morir als 50 anys, i el darrer llibre que havia publicat, els darrers 15 anys de la seva vida, és un llibre de poemes infantils, crec que es diu: Sweet as a Pickle and Clean as a Pig. Per tant podem endevinar que sentia la poesia molt a prop, i en la seva prosa hi ha moltes imatges impactants, pròpies d’una gran poeta. Possiblement és aquest domini del fet poètic inserit en una prosa al cap i a la fi realista, estones com de paràbola, el que li dóna aquesta transcendència, aquest halo que traspassa el misteri.

J.C.P.A.: I per què no ens expliques el teu procés poètic? Com t’has anat trobant amb els poemes que integren Lovely, Sota el paraigua el crit i Fred als ulls?

A.V.: T’he de dir que això, parlar de mi mateixa, m’avorreix un poc, o bastant. Pens que no té cap importància com m’he anat trobant amb els poemes. Bé, és molt senzill, un dia vaig veure que Lovely, em passava per davant els ulls, que a més, eren esqueixos de la meva vida i vaig pensar ho he d’agafar. Amb Sota el paraigua el crit i Freed als ulls una cosa per l’estil. Els poemes vénen, em neguitegen, em persegueixen; no sempre és una història d’amor.

J.C.P.A.: Hi ha una anècdota de McCullers que em fa pensar en tu. Quan era petita, l’escriptora nord-americana, un dia, passejant amb la seva mare, va caminar per davant d’una església amb convent, la porta estava mig oberta, i a darrere va veure que tenien lloc diferents coses amb les monges. La mare li va prohibir que s’acostés. Des de sempre McCullers va pensar que aquell món era una espècie de festa a la que no l’havien convidat mai. De la mateixa manera, tu de petita volies ser santa, tu també, com McCullers, vares veure en aquest món llibertat, independència, una forma de fugir?

A.V.: Hi veia una forma de fugir de la mediocritat de cada dia, de tanta misèria moral i econòmica que hi havia els anys de la meva infància. Creia que convent endins hi havia un món més perfecte, que de veres era possible relacionar-te amb Déu, o en la part sublim de l’univers. I jo innocentment aspirava a un poquet d’aquesta perfecció.

J.C.P.A.: Al llibre de converses on dialogues amb en Sebastià Portell, Massa deutes amb les flors, expliques que aquesta recerca de la santedat també és una forma d’assolir una estètica, una estètica de la salvació, un art que pugui fer fugir de la misèria moral i econòmica que esmentes. Creus que l’escriptura per a Carson McCullers va ser una manera per aconseguir aquesta estètica, aquesta santedat, aquesta bellesa en un món tan brut?

A.V.: Ja al final de la seva vida escrivia un estudi sobre persones que havien triomfat en contra de l’adversitat. I estava una mica obsessionada amb els patiments de Sarah Bernhardt i de Cole Porter. Crec que triomf i malaltia, entendre-ho, era el que més la movia. Ho arrossegava des que era nina. Sa mare, quan als 6 anys la va sentir tocar al piano, ja va profetitzar que seria famosa. Una malaltia reumàtica li va impedir seguir tocant el piano i als 16 Carson va decidir que seria escriptora, segons conta ella mateixa. Una passió nova que guardava ben amagada de tothom. Jo pens que era art en estat pur. Malgrat ella mateixa. I tenia ànsies d’exposar-se, necessitava dir “Mirau-me”. Comença les seves memòries dient: “La feina i l’amor han omplert la meva vida, gràcies a Déu. La feina no sempre ha estat fàcil, he d’afegir que l’amor tampoc”. I el tema principal d’El cor és un caçador solitari és la rebel·lió de l’home contra el seu aïllament interior, la seva necessitat d’expressar-se. Fa pensar que per a ella escriure era això: expressar el seu aïllament interior, baldament estàs voltada de gent que l’admirava.

J.C.P.A.: L’any que ve, el 2017, farà 50 anys del feliç Premi Sant Jordi a la teva primera novel·la, 39º a l’ombra, una novel·la que connecta molt amb l’esperit de Carson McCullers, al meu entendre, i com hem pogut anar veient fins ara amb aquesta xerrada. Què va significar per a tu guanyar aquest premi?

A.V.: Per a mi no va ser una sorpresa, havia enviat l’original amb la ingènua i innocent esperança de guanyar. El vaig guanyar i no hi vaig donar gaire importància. Va ser en Bernat Vidal i Tomàs que va venir a ca meva a dir-m’ho -ho havia sentit per la ràdio, crec- jo escurava, i vaig seguir escurant. Llavors, de cop, se’m va tirar a sobre tot un món desconegut per a mi: entrevistes, articles que parlaven de jo… Era la primera persona jove que guanyava el Sant Jordi, era una desconeguda, una al·loteta que feia feina a un hotel de Cala d’Or… No havia passat per la universitat… Va córrer molta tinta i jo simplement em vaig retirar. Potser el vaig guanyar massa jove, o amb massa poca experiència. La veritat és que vaig decidir seguir escrivint en silenci, lluny del món literari que em va semblar del tot tòxic. No em va interessar gens.

J.C.P.A.: Acaba un any molt especial per a tu, amb l’èxit de la publicació del teu llibre de poemes Fred als ulls, amb la publicació del llibre d’entrevistes que et va fer en Sebastià Portell, també t’han convidat a participar a diferents esdeveniments com el Festival Poesia i Més a Caldes d’Estrac, i has rebut reconeixements més que merescuts com el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Santanyí o el Premi Josep Maria Llompart de l’Obra Cultural Balear. Què sents amb tots aquests guardons més que merescuts?

A.V.: Més que sentir, podria dir, o seria més exacte dir: ho mir. Hi ha hagut anys que la meva obra ha estat silenciada, de fet la meva obra narrativa es pot dir que hi està, pel que sigui, ara no hi entraré. Però enguany de cop i volta aquesta mena de concelebració. Sé que al darrera hi ha persones que estimen i valoren la meva obra, i naturalment els ho agraesc moltíssim.

J.C.P.A.: I, per acabar, ens pots parlar del teu nou llibre de poemes que sortirà la primavera del 2017 a LaBreu Edicions?

A.V.: El vaig començar a escriure a partir d’un somni que vaig tenir. A partir de les imatges del somni he seguit cercant dins l’inconscient, dins el recambró de la memòria i he trobat un món de servituds i horror, també amor, que cada dia ens passa per davant i de tan quotidià potser ja no el veiem.

J.C.P.A.: També em fa pensar en l’esperit de Carson McCullers…

A.V.: No ho sé. Potser…