Daniel O’Hara: “He volgut reflectir l’autohomofòbia intermitent, o parcial, que carreguem molts gais”

Daniel O’Hara acaba de publicar a l’editorial Tres i Quatre la novel·la Dependent ben plantat per a hereu sobiranista. Jordi Llavina, director de L’última troballa, programa produït per RTV Vilafranca i la Xarxa de Televisions Locals, ha conversat amb Daniel O’Hara a Núvol us n’oferim una transcripció. També podeu sentir el podcast del programa aquí. 

Daniel O’Hara se serveix, sense pudor, de la comèdia de traç gruixut per explicar una història d’un gran dramatisme. El Robert Valera és un jove dependent en una luxosa botiga de llums. Es fa dir a l’anglesa, Ròbert, per allunyar-se d’uns orígens humils: és fill de Sant Ildefons de Cornellà. És fill d’un energumen que fa el taxi i d’una dona sotmesa a ell, i plana. L’Oriol Recasens, força més gran que el dependent (la polisèmia del nom fa la cosa), home atractiu i separat, baluard del sobiranisme patri, és un “heterosexual que s’allita amb homes”, i en aquesta frase, magnífica, hi ha resumida tota la seva controvertida condició (el Ròbert una vegada, només una vegada, li ha ficat el dit al cul: els papers, entre ells, estan inequívocament assignats. El Robert fa el paper de marieta; l’Oriol, el de mascle alfa).

Aquest el punt d’arrencada. El dependent i l’homenot (la polisèmia del nom també aquí fa la cosa) viuen la seva aventura, hi ha moments d’una gran intensitat amatòria, i moments de desencís que fan pensar al jove que el seu amant és un “delinqüent emocional”. L’Oriol s’entesta a revisar el mite de Pigmalió, i pretén fer de l’altre algú que parli un català menys sospitós, amb unes esses sonores acceptables i una vocal neutra que no li faci sentir vergonya aliena. I, per a això, li posa un professor particular, un personatge interessant que obre vies insospitades en el relat.

L’escriptura de Daniel O’Hara és directa, i no mira de convence’ns de res sinó de la bondat de la pròpia història. Juga deliberadament amb el maniqueisme de la situació argumental. Amb aquest llibre va guanyar el premi Andròmina, dins el cartell dels Octubre de València, l’any 2011. Dependent ben plantat per a hereu sobiranista l’ha publicat l’editorial Tres i Quatre.

Benvingut, Daniel. A la teva novel·la  et serveixes de la comèdia per carregar fort i per abordar situacions que no sempre són còmiques…

Si em dius que m’he servit de la comèdia, trobo que l’encertes, però, si em diguessis que m’he servit del melodrama estripat, també em semblaria oportú.  De fet, la línia que separa tots dos gèneres és molt prima, però no em refereixo a fer riure involuntàriament sinó a llibres que em semblen excepcionals, com Les amants de la Jelinek, on les protagonistes viuen un melodrama social que alhora també és una mena de comèdia marxista i cruel…

Als novel·listes sempre us fa molta por que us diguin que jutgeu els personatges. No dic que ho facis, no dic que ho facis. Però, si de cas, quan acabes de llegir la novel·la—o almenys m’ha passat a mi—un es posa de la banda del Robert i cova una mica de ràbia per l’Oriol Recasens…

M’he esforçat molt a no fer una  crítica de la burgesia catalana. No m’agrada gens la literatura edificant. Precisament he volgut defensar els perquès de dos personatges que, a priori, podien resultar negatius per a molts lectors.  Quan acabava la novel·la, ja no sabia si havia escrit una apologia dels valors i els actes impropis, diguem-ne, de l’Oriol, perquè el narrador sembla tenir-hi massa empatia… Crec que la ràbia contra l’Oriol que dius és més una presa de partit teva més que no pas de l’autor, esclar que hi ha tantes novel·les com lectors… En tot cas, volia evitar el rèquiem pel pobre xarnego víctima del poderós.

La generositat sembla una virtut de l’Oriol Recasens. Sembla. Al final no ho és…

Si l’Oriol no fos generós amb el dependent, es perjudicaria ell mateix. Ara bé, no tots els rics són necessàriament generosos, esclar. Al final, si tenim en compte el que pot arribar a fer la gent quan se separa, l’actitud de l’Oriol no sé si és tan mesquina com podria semblar. Sobretot si es té en compte la interpretació irracional, quasi irrisòria, que ell fa d’allò que desencadena la ruptura, com si els virus sabessin de classes socials i mascles inexpugnables.

Un home, aquest convergent de l’Oriol, que no acaba d’acceptar la seva homosexualitat…

No ben bé. Sobretot, no he volgut fer cap denúncia de la doble moral, tot i que sigui un personatge convergent. No és un “sepulcre emblanquinat”, en la tradició democristiana. L’Oriol està convençut que, després d’haver-s’ho follat tot, ara es folla mariconets, com de fet ja ha anat fent tota la vida. És un altre dels vicis que creu que un advocat d’èxit heterosexual es pot permetre sense que afecti la seva reputació, com si ho fes per un excés de testosterona… Està convençut de la seva biografia d’etern playboy heterosexual -i vividor- de la societat civil catalana. Està enamorat del seu paper i per res del món hi renunciaria.

I que pretén canviar el seu amant. Que no digui aquelles esses sonores tan sordes, que no se li noti tant aquella vocal neutre que no té res de neutra…

Sí, però cal subratllar que el primer que vol canviar és el dependent. L’Oriol no el sotmet a un canvi contra la seva voluntat sinó que deliberadament el Robert vol educar-se i, des de la seva perspectiva, “esdevenir un català veritable” per prosperar en la Barcelona burgesa. No només perquè és un trànsfuga social sinó perquè mai no ha sentit seva l’espanyolitat de casa seva i Cornellà. De jovenet, somiava que ell era el protagonista d’El príncep i el captaire, i que algun dia el retornarien a Sarrià, on un doble estava usurpant el seu lloc.

La cultura del Robert és xarona, i ell no té cap problema a delatar-se. Té, posem per cas, una reproducció de Mondriani a casa seva: un Mondrian, en definitiva, que ell barreja amb Modigliani…

Sí, però és força conscient de les seves limitacions i vol aprendre. Si no sap una cosa, sempre la pregunta. No és dels que pensa que havent-se especialitzat en Lady Gaga, Britney Spears i Christina Aguilera  ja ha desenvolupat prou la seva personalitat. Aquesta predisposició agrada a l’advocat, que decideix apostar per ell i convertir-lo en el que ell en diu “ un dels seus”, en la mesura que això li sembla possible.

El món de l’Oriol, en canvi, és el de les aparences. Però no és gaire més sòlid des d’un punt de vista cultural. I, des d’un punt de vista moral, és més pervers. M’agrada aquella frase que he destacat: L’Oriol és un heterosexual que s’allita amb homes. Això és com dir: És un ocell groc que diu que és blau, ¿no?

Aquesta frase vaig robar-la literalment a Àngels a Amèrica de Tony Kushner. És l’autodefinició que es fa l’advocat Roy Cohn (Josep M. Pou al TNC i Al Pacino, a la sèrie televisiva). Però mentre a l’obra de teatre, era la justificació enginyosa d’un hipòcrita putrefacte, a la novel·la, l’Oriol té les penques de creure-se-la en el sentit que deia abans… A part, que aquesta frase retrata molt bé un perfil que, per xocant que sigui, és un mite per a moltíssims  homosexuals: la de l’heterosexual, aquell que ofereix la masculinitat primigènia aliena a l’ambient. He volgut reflectir l’autohomofòbia intermitent, o parcial, que carreguem molts gais.

Per a l’Oriol, sortir de l’armari implica perdre privilegis per no adquirir-ne cap: es deu a una classe i a una família…

Quan alguna vegada fa introspecció, ja li dol prou no haver format un matrimoni d’èxit amb descendència brillant com els dels seus pares. Li doldria embrutar la memòria dels pares amb una sortida de to que no té res a veure amb ell; sortir de l’armari és per a “maricons”. Ell sempre ha fet el que ha volgut i pensa continuar pensant fer-ho. A part, sortir de l’armari li faria perdre molta clientela homosexual.

¿N’has conegut gaires, tu, d’Oriols?

N’he conegut bastants aproximacions. L’Oriol Recasens, però, és està inspirat lliurement en el Joan Laporta de l’època del Barça.

Un home corcat pels tòpics, l’Oriol. Escrius: “baixa les escales maleint la promiscuïtat amb què els homosexuals s’autodestrueixen”. Sempre el tòpic de la promiscuïtat…

La promiscuïtat no és un tòpic per a molts homosexuals. Jo no sóc sociòleg ni antropòleg i no puc parlar de  percentatges ni tendències resultants d’enquestes i estudis de camp, però sí que és veritat que la promiscuïtat és la realitat de molts homosexuals, i això no és cap vergonya. En aquesta frase que cites, però, l’Oriol en fa una interpretació demagògica i hipòcrita perquè ell també participa d’aquesta promiscuïtat, com va participar tant com va poder de la promiscuïtat heterosexual. De fet, un dels motius pels quals diu que ara va amb homes és perquè tenen tantes ganes de follar com ell, i mai no li recriminen les  ganes de fer-ho sovint.

Abans he esmentat la frase sobre l’Oriol: Un hetero que se’n va al llit amb homes. Hi ha una frase memorable, que al meu entendre sintetitza el que viu el Robert al final de la novel·la, i que m’agradaria que comentessis una mica: “No pot evitar concebre’s a si mateix com un bombó farcit de pus”.

Aquesta frase fa referència a l’autoodi que alguns seropositius poden sentir envers ells mateixos i, en concret, al fet que el Robert sap que manté un aspecte extern atractiu, però es considera una persona emmetzinada per dins, com una fruita apetitosa però verinosa. Aquest és l’estat de la seva autoestima. Crec que a la novel·la no només es retrata aquest autoodi sinó també el menyspreu que, a vegades, els mateixos homosexuals adrecen als seropositius també homosexuals.

Daniel, moltes gràcies per acompanyar-nos. Suposo que aquests dies fas promoció. Sort, doncs.