Daniel Anglès: “Hi ha un musical per a cada espectador”

18.10.2018

El Teatre Condal ha estrenat una nova etapa fent una aposta clara pels musicals. La sala acull, des d’aquesta temporada, el projecte Onyric sota la direcció artística del Daniel Anglès. Parlem amb aquest actor, director teatral i músic que ha donat el tret de sortida al seu projecte amb Fun Home, una obra que parla sobre les relacions familiars, els temes tabús i l’homosexualitat. Ell mateix fa el doble joc de dirigir i interpretar al pare d’aquesta obra guanyadora de cinc premis Tony i inspirada en el còmic autobiogràfic de l’Alison Bechdel. Conversem amb Anglès sobre aquest projecte teatral i també de les línies mestres de la seva gestió al capdavant de l’Onyric.

Daniel Anglès i Mariona Castillo en una escena del musical ‘Fun Home’. Foto: Àgata Casanovas.

Fun Home és una obra que parla de ser fidels a nosaltres mateixos o del que passaria si no ho som?

Crec que fa les dues coses. Veure què passa quan una cosa es gestiona, al meu entendre, malament i que comporta, al mateix temps, un comportament amb conseqüències dolentes, provoca les dues coses. ‘Fent això, estàs generant això’ i, per tant, la reacció que genera com a espectador és arribar a la conclusió que s’ha de fer d’una altra manera. Aquesta és un dels elements bonics de la funció. No és un musical que pregoni, no té un himne. Hair, que és un musical que defineix una generació, com també Rent, té himnes que diuen com s’han de fer les coses.

En canvi, Fun Home no té himnes.

No hi ha cap cançó que li digui al públic el que ha de fer, però penso que explica una història d’una manera determinada que fa que t’afecti. És molta la gent que surt de la funció i ens diu que ha quedat tocada i que l’endemà anirà a veure els seus pares o els trucarà de camí cap a casa. És una funció que et posa deures com a persona. Ja ho visc així i crec que li passa a molts espectadors: la funció es queda amb tu i t’obliga a pensar una mica en com tens, interiorment, el record de la teva infància o la relació amb els teus pares quan eres petit.

Una forma de narrar-ho molt propera i quotidiana és la que permet aquest objectiu?

És un musical molt realista. Agrada molt a la gent a qui no li agraden els musicals. Això li ha passat a moltes persones: ha vingut públic de cinema i teatre, però no de musicals -si és que això existeix- i surten tocats perquè la forma que s’explica és molt realista. És un viatge al passat que el veus tan de veritat… A, a priori, per a la majoria d’espectadors, parla d’una situació familiar amb la qual no se senten identificats: és una família que viu en una funerària, amb el tema de l’homosexualitat i un suïcidi pel mig. Aquests tres elements del punt de partida, per estadística, no passen a la majoria de famílies, i menys les tres en la mateixa família. Així que l’obra parla d’uns fets aparentment aliens, tot i saber que provenen d’una història real, però a mesura que va avançant l’obra t’acabes adonant que la funció està parlant de tu.

Tothom s’acaba veient identificat amb alguna escena?

Sí, amb alguna de les situacions del tipus de relacions que planteja. Aquesta és una de les meravelles de l’espectacle. Per a mi, per exemple, hi ha una cançó determinant en la història que és la de la mare, que es diu “Anys i anys”, en què la dona reflexiona com li ha anat la vida. De fet, és la resposta a una pregunta de la filla: “Com t’has trobat en aquesta situació?”. I la mare diu ‘amb anys i anys de no fer res’ i anar aguantant. Quantes dones, i també algun home, en arribar als seixanta anys, miren enrere i pensen: “En quin moment vaig optar per no prendre cap decisió respecte a la meva vida. En quin moment vaig decidir que ser mare de fills era la meva responsabilitat i passava per damunt de tot allò que jo necessitava individualment. Ara, els meus fills viuen les seves vides, i jo estic aquí…”. Toca molts temes i el silenci que es crea a la platea és impressionant.

Les tres Alisons de ‘Fun Home’ al Teatre Condal Onyric. Foto: Àgata Casanovas.

Tu dones vida al pare, que és homosexual, però no vol actuar en conseqüència, i és fàcil preguntar-se quanta gent a la nostra societat està passant per quelcom similar.

El pare sí que s’adona que és homosexual, perquè al principi té una frase que diu: ‘Fa tant temps que ho sé’. Ho sap des de petit, des de l’institut…

Però no ho reconeix.

Exacte, però sí que n’exerceix. Hi ha una cançó que li diu a la filla: “Jo pensava que s’havien de viure les dues vides sense perdre ni un bocí”. Si tenia dues vides per viure, va viure les dues. No va saber renunciar a cap de les dues: ni a la sexualitat ni a crear la família. Aquesta és la disjuntiva amb la qual el pare s’empresona a ell mateix. Per desgràcia, això és evident que passa. Han vingut molts Bruces a veure la funció. El pare es diu Bruce, i nosaltres en la companyia ho diem: “Aquell senyor que ens va esperar ahir a la sortida per parlar amb nosaltres és un Bruce”. Són gent que han viscut gran part de la seva vida negant-se això.

Però això també provoca que faci mal a la seva dona, i d’aquí la cançó que deies abans de la mare, no?

És evident. I a ells mateixos, també. Qui acaba davant del camió és ell. Va construir la seva vida a partir de la mentida. Quan jo tenia setze anys, no tenia cap referent públic, proper a nosaltres, que hagués sortit de l’armari. No n’hi havia. Ara sí, però el tema continua sent un problema. Mentre hi hagi gent -esportistes, actors…- que amagui la seva homosexualitat, vol dir que hi ha molta feina per fer. L’argument de què la vida privada no li importa a ningú és mentida, perquè, si fossin heterosexuals, no ho amagarien i segur que anirien a les estrenes amb la seva parella agafats de la mà. Si modifiques tot el que faries en cas que fossis heterosexual perquè ets homosexual, estàs mentint. No serveix l’argument de què són temes privats. Com més referents hi hagi de gent fora de l’armari, més fàcil ho tindran els joves i, per exemple, el nen que creix en un poble petit de la Catalunya profunda. La gent és igual de feliç sent homosexual. S’ha de normalitzar el plaer de ser diferent: ‘Sóc homosexual, sóc diferent i m’agrada ser-ho’. Surto de la majoria. És el plaer de la diferència, que et fa sentir únic i especial. Si el món està ple de gent feliç, el món serà millor. Cada persona feliç fa que el món del seu entorn sigui millor. Necessitem que el món estigui ple de gent feliç i realitzada.

La filla també és homosexual, i la paradoxa arriba quan el seu pare li regala el llibre Lolita. A ella li costa interpretar aquest gest, no?

Això és el que li genera el col·lapse. El pare tenia un plantejament molt clar sobre la seva orientació sexual, creia que l’havia de viure de forma oculta i per separat de la seva família. I quan veu a la seva filla sortir de l’armari i detecta que per a ella no és cap problema, li produeix un impacte molt gran perquè és una reacció que ell no ha sabut tenir, i això el fa esclatar.

Potser té una mica d’enveja?

El desborda i no ho pot gestionar. Es pregunta com ha pogut arribar ell fins aquell punt, si hi havia una altra manera de gestionar-ho que ni contemplava. La filla li creua un mirall al davant i després no es veu capaç d’afrontar les converses que hauria de tenir amb ella. La mare ha acceptat no parlar del tema, però la filla en vol parlar. I el pare també és incapaç perquè no té la força per fer-ho.

Una escena del musical ‘Fun Home’ al Teatre Condal Onyric. Foto: Àgata Casanovas.

Tota aquesta temàtica fa que només hi vagin els convençuts i els oberts de ment a veure l’obra?

No crec que l’objectiu de la peça sigui fer reflexionar sobre aquest tema, tot i que l’homosexualitat és molt present a la funció, però crec que parla molt més sobre la relació pares i fills. I això toca a tothom. Aquí és l’homosexualitat, però podria ser qualsevol altre tema. És evident que l’espectacle porta reflexions. Està venint molta gent que no s’espera que la funció parli del que parla, o els afecti tant. Un dia va vindre una família amb una nena de deu anys, i va marxar indignada del teatre en el moment que dues noies es fan un petó. Al de la taquilla li van dir que, arran d’aquesta escena, haurien d’especificar que l’obra és per a majors d’edat. Li vam respondre que és una situació que et pots trobar pel carrer i no passa res, i els pares van replicar: ‘Nosaltres decidirem respecte a l’educació de la nostra filla si considerem que, això que molts dieu que és tan normal, nosaltres també ho considerem’. Per tant, hi ha gent que queda tocada.

Tocada negativament, en aquest cas.

Sí, se senten ofesos, però nosaltres l’hem feta amb molta delicadesa. Se salven tots els personatges. A Fun Home no hi ha ni bons ni dolents. Les últimes tres cançons aprofundeixen en els personatges i, de fet, estan escrites perquè es puguin visualitzar en 360 graus i s’entenguin les raons del que fan, sense posicionar-te a favor o en contra. I això fa interessant el teatre: qualsevol disciplina artística ens fa empàtics amb el nostre entorn. La gent culta, a priori, és més empàtica, té més eines per entendre la complexitat de l’ésser humà, que no vol dir necessàriament estar-hi d’acord.

Tot i així, a la sinopsi queda clar que l’homosexualitat és un tema que té molt de pes dins de l’obra, i a la societat encara hi ha molta gent homòfoba, com la família de la nena de deu anys que comentaves. Tens la sensació que esteu renunciant a una part del públic?

És evident que si estiguéssim fent Tina Turner, el musical igual no vindrien els xenòfobs, en canvi, si féssim algun altre musical, no passaria això, però llavors podríem córrer el risc de perdre el públic que busca una profunditat en l’espectacle. És molt difícil que una pel·lícula sigui Titanic o un llibre Els pilars de la terra, és a dir, que una creació artística amb una certa qualitat sigui mainstream absolut perquè cap dels temes que tracta elimina públic. Això és molt difícil. A mi em costaria acceptar que visc en una ciutat o en un país en el qual molta gent decidiria no anar a veure l’obra perquè surten homosexuals. Segurament, ja d’entrada, aquí la gent homòfoba no va al teatre en general i, simplement, està tancada en una bombolla.

Has volgut fer una adaptació fidel a l’original?

No, gens. Hem estat 100% fidels a l’autoria de l’espectacle, no hem tocat ni una coma del text ni de la partitura, tot i la feina molt complexa de traducció al català. Hem mantingut la funció tal com està escrita, però la posada en escena està completament començada des de zero. Per començar, la producció de Nova York es feia en un teatre a quatre bandes i, per tant, l’escenari ja era completament diferent. Hem creat amb l’equip la nostra versió sense anar a veure cap vídeo de com ho feien ells. Hem fet la nostra.

Això contrasta amb Rent, l’anterior musical que vau fer el 2016, també produïda per No Day But Today. En aquell cas era molt fidel al de Broadway. Per què aquesta diferència?

Sí, era molt més similar a la producció original. Suposo que el fet d’haver participat, com a actor, en la producció original del 1999 hi té molt a veure. En aquell moment jo estava fent Rent dirigit per l’Abby Epstein i el Michael Greif, que és el director de la de Broadway i va vindre a treballar amb nosaltres durant unes setmanes. Amb el Rent del 2016 no va haver cap vocació de transformar i vam mantenir certs conceptes. Sí que vam ser una mica més valents amb l’estètica pel que fa als colors, però sobretot jo volia clarificar aspectes de la història que en l’original costaven d’entendre. Vaig voler ser més explícit amb les coses i deixar més clars els espais físics on es desenvolupaven les accions. La producció sí que és veritat que, en general, respirava més l’aire de la producció original, perquè la tinc molt interioritzada.

La teva obra és Rent o Fun Home?

Bah, són diferents. És evident que Rent és un espectacle que està en mi. Vam penjar les botes de Rent amb un concert al Teatre Grec l’any passat.

Va ser força emocionant, ja que va tenir lloc pocs dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

I també ens va fallar el so. Com sempre Rent és molt emocionant. Sempre que passa alguna cosa, l’obra agafa una dimensió nova, i això és el que la fa transformar en un clàssic. Passa el temps i l’obra torna a agafar vigència. Quan vam acabar de desmuntar-ho tot, li vaig dir al que ara és el meu marit: ‘Això tornarà, no sé quan ni de quina forma’. Amb Rent sempre tinc la sensació que tornaré a exhibir aquest material.

Rent la vas veure a Broadway?

Sí, va ser molt bonic. La vaig veure a Nova York el 1997, amb el repartiment original, i en aquell moment vaig pensar que mai ho podríem fer a Barcelona. I després, mira… A Barcelona vam fer l’obra el 1999 i el 2000, i durant la Setmana Santa d’aquell any me’n vaig anar a Nova York a veure la funció. Per tant, vaig tornar com a convidat al mateix teatre tres anys més tard. Vaig entrar al teatre amb el director de l’espectacle, vaig veure un assaig amb l’elenc d’actors nou i, quan es va acabar la funció, vam anar a sopar. I el director em va dir que tenia una sorpresa: l’actor Anthony Rapp -que feia de Mark Cohen en la producció original- va venir al sopar. Ens vam fer molt amics i encara mantenim el contacte. Vaig tornar a Barcelona com si hagués viscut un somni.

Una escena del musical ‘Rent’, que Daniel Anglès va dirigir el 2016.

I Fun Home també la vas veure a Nova York?

Sí,  l’any 2015. Feia dotze anys que no actuava en un musical i van passar molt ràpidament, sense adornar-me’n. Durant aquests anys, vaig estar cantant en molts concerts, com a intèrpret, però no com a actor. Ha estat un viatge interessant. Llavors, jo vaig veure la funció i vaig tenir clar que necessitava fer aquest personatge. En el meu cap, els projectes es van sobreposant, perquè això va ser dos mesos i mig abans d’estrenar Rent el 2016, però jo volia fer Fun Home. Quan ja va passar una setmana de l’estrena, tot anava bé i podíem començar a pensar a produir una altra obra, jo ja tenia el títol.

A l’obra hi ha nens, però incorporar-los en un espectacle és un terreny molt inexplorat aquí a Catalunya. Com ha estat l’experiència?

De fet, va ser un dels dubtes. Després de comprar els drets, que va ser una negociació molt llarga, ens podíem trobar que els nens no apareguessin. Aquesta possibilitat existia, però no va ser el cas. Vam fer audicions, i vam trobar nou nens meravellosos que actuen rotant en equips de tres. Estem molt contents. El procés va ser diferent; és complexa assajar amb nens perquè t’obliga a modificar les rutines. T’has d’adaptar a ells en qüestions de dinàmica, però al mateix temps és molt bonic tenir-los al teatre. Aquesta energia desbordant l’agraïm moltíssim.

I també tenen un coach?

Sí, vam crear una estructura d’assajos paral·lela. Vam crear una escola Fun Home, i van estar tot un any assajant un dia a la setmana i dos rebien classes que anaven dirigides a la funció. Hi ha hagut un equip paral·lel que només treballava amb els nens. I aquests han vingut a assajar amb els adults quan ja tenien tot el material treballat i après.

A Catalunya no hi ha gaire tradició de musicals, més enllà de les propostes de gran format. Us feia por?

I tant, però penso que és una d’aquestes situacions en les quals il·lusió i por van alhora. Quan intentes fer una cosa diferent, hi ha una il·lusió màxima per fer-la i també el dubte de com anirà. És evident que Pretty Woman ens hauria garantit arribar a uns target més gran, però no era el primer objectiu. Està clar que volem tenir el teatre ple i que vingui molta gent, però crec que Barcelona és prou gran com per a fer molts tipus de teatre diferents, i concretament musicals. Quan hi ha gent que em diu que li agrada el teatre però no els musicals, els faig asseure i els hi pregunto quin tipus de teatre els agrada, quina música escolten… Llavors els hi proposo cançons de musicals i després em diuen que els hi agraden. Per tant, simplement és que no els hi agraden tots els musicals, i a mi tampoc. Hi ha un musical per a cada espectador.

Els tres nens protagonistes de ‘Fun Home’ al Teatre Condal Onyric. Foto: Àgata Casanovas.

El personatge que estàs fent a Fun Home és el més difícil de la teva trajectòria?

És un procés complex, però no l’he patit en cap moment. No ha estat un procés dolorós. Molta gent em diu que és el més difícil, i és possible que ho sigui, però, pel moment en el qual m’ha agafat, jo crec que estava més a punt per fer aquest personatge ara del que ho estava per fer-ne d’altres abans. Crec que és el personatge més realista, amb més cantonades i clarobscurs. Les discussions amb la filla han estat dures i les assajava, però m’incomodava el primer cop que havia de treure l’agressivitat amb una nena de deu anys. I després també hi ha l’escena del cotxe en la qual intenta lligar amb un noi que es pensa que és major edat, però no ho és, i és quan el pare toca fons i s’adona que està perdent els papers.

Com ha anat el procés de dirigir i, al mateix temps, interpretar a l’obra?

El primer dia d’assaig vaig dir a tot l’equip: ‘Nois, esteu a punt de viure una cosa estranya perquè us he de dirigir i també he d’actuar amb vosaltres, em veureu insegur però necessito que siguem una pinya…’. També et diré que, com a director d’un espectacle, tens mil idees que visualitzes al cap, però després arribes a l’estrena i estàs content amb el que has fet, tot i que hi ha coses que les hauries fet diferent si haguessis tingut més recursos de producció. Amb Fun Home és la primera vegada que arribo a casa i miro el vídeo de la funció, que ho faig cada dia, i és exactament com jo volia que fos, sense rebaixar les expectatives. Això no ho havia viscut mai amb una producció pròpia.

Aguantareu bé fins al 4 de novembre?

Nosaltres estarem fent funcions fins al 4 de novembre, això segur. Hi hagi la gent que hi hagi, però està clar que voldríem tenir el teatre més ple. Hem fet el que creiem que havíem de fer. Cada vegada que prens una decisió, estàs corrent un risc. L’única manera de no equivocar-te és no fent res, i amb els anys és evident que això ho he descartat. Assumeixo el risc d’equivocar-ne tantes vegades com calgui. Estic content per l’èxit artístic que estem tenint, i això ho demostren les crítiques, les reaccions a la xarxa i del públic. Confiem que el boca-orella faci que la gent sàpiga que hi ha un espectacle al Condal que emociona i toca l’ànima de la gent, i això faci que el vinguin a veure.

Des que vas assumir la direcció artística de l’Onyric Teatre Condal has tingut prou temps per preparar el teu projecte?

He tingut un any. Estic molt content del primer semestre, i al novembre presentarem el segon semestre, i encara estic més content. Ja estem treballant, també, en la temporada següent. D’altra banda, tots els espectacles del Club han arrencat amb molta ocupació. Em fa molt feliç; aquesta dualitat és molt important, perquè el Club és un espai petit, àgil, fàcil de programar i amb apostes arriscades i de proximitat. És un espai que hem adequat al hall del teatre, amb 60 localitats. Fem molts concerts i espectacles com Paquito Forever, Impro Side Story i el cicle En Paral·lel. Tot això està exhaurit cada dia. És important poder programar en un espai gran i en un de petit, perquè només amb el gran es tardaria molt en marcar una línia. Un espai petit ens permet oferir moltes coses que ens ajuden a explicar tot el que fem.

L’espectacle que vindrà després a la sala gran, 24 hores de la vida d’una dona de Stefan Zweig, també és un dels puntals d’aquesta temporada?

Sí, va ser un èxit absolut a La Abadía de Madrid, on cada dia es van exhaurir totes les localitats. És un musical molt bonic d’autoria francesa, amb la Silvia Marsó al capdavant.

Sílvia Marsó presentarà ’24 hores de la vida d’una dona’, de Stefan Zweig, a l’Onyric.

Programar espectacles que estan en gira perquè facin parada al Condal serà habitual en la teva nova etapa com a director artístic?

Sí, com aquest que comentàvem. I tant. Jo estava molt obsessionat a tenir un espai amb la millor dotació tècnica possible. Volia que la gent que està de gira fent un musical decideixi que vol venir a l’Onyric. Això ja està passant i és important. Nosaltres no ho podem produir tot.

Les dones del Perpetu Socors arribarà després del Nadal. Del creador de Billy Elliot és un himne a l’amistat i a la joventut, no?

Sí, serà el plat gros del segon semestre. Serà la primera producció d’Onyric, perquè Fun Home és producció de No Day But Today.

Onyric és diferent que el Condal?

Onyric és una divisió nova dins de Focus que presentarà totes les propostes que Focus generi i que utilitzin la música com a element principal. Avui estem al teatre Condal però d’aquí a uns anys podem estar a un altre teatre, és a dir, el teatre Condal és la seu i jo sóc el director artístic d’Onyric. El Condal acull ara aquest projecte. Tot el que es programi allà és responsabilitat meva, per bo i dolent.

És important la música en directe en els musicals?

És imprescindible en un musical; no concebo un musical sense música en directe. Sempre preferiré un piano en directe que una simfònica enregistrada. Quan anem a veure teatre en viu, hem de veure teatre en viu. Aquesta és la norma. El meu plantejament, ara mateix, és aquest.

Quin musical t’ha agradat, que no sigui teu, dels que s’han fet últimament a Barcelona?

Ells diuen que no és un musical, però La importància de ser Frank per a mi sí que ho és. Té un percentatge de música petit, però les cançons expliquen les coses que passen, i això és un musical. Després també hi ha Somni d’una nit d’estiu a La Seca, Casi normales i Paquito Forever, que em sembla meravellós, valent i és d’autoria catalana.

Ets molt perfeccionista?

Sóc molt obsessiu i addicte a la feina. Quan em poso a fer una cosa, el temps em passa volant. També m’agrada que les coses respirin, que l’equip aporti… Com a director, m’agrada marcar els paràmetres d’on vull que ens moguem, però després no m’obsessionaré per com un actor agafa la cullera. Em serà igual com l’agafi, i també si ho fa diferent cada dia, sempre que hàgim parlat molt del paràmetre. M’agrada que els actors sentin que estan creant ells i que tenen capacitat de decisió dins d’un marc que hem pactat molt.