Cube: “L’espai i la llum sempre van junts”

13.03.2019

Ja fa uns quants anys que servidor de vostès es va adonar que, molts dels espectacles que més li agradaven, incloïen el misteriós nom de Cube.bz als seus programes de mà. Responsables de la llum i l’espai escènic d’un extens nombre d’espectacles, la parella formada per María de la Cámara i Gabriel Paré és imprescindible per entendre les creacions de companyies com ara General Elèctrica, Societat Doctor Alonso, Fundación Collado – Van Hoestenberghe, Agrupación Señor Serrano o Los Corderos. I també de músics com ara Albert Pla, Enric Montefusco, Cabo San Roque o Refree. I sí, la Rosalía també els ha fitxat.

Espai i llum dissenyats per Cube.bz a l’espectacle ‘Afasians’, de Los Corderos i Za!

A la seva pàgina web, per explicar-nos qui són, la María i el Gabriel parlen d’arquitectura racionalista, de Camarón de la Isla, d’artistes com Bruce Nauman o Olafur Eliasson, de Caravaggio i de la Velvet. A mig camí entre el teatre i les instal·lacions artístiques, entre l’escenografia i la il·luminació, els de Cube no entenen l’espai sense la llum. Ni la llum sense l’espai. Hem aprofitat l’ocasió que tots dos han baixat d’Agullana (Alt Empordà) i que són a Barcelona, per concertar aquesta entrevista. El Gabriel treballa amb l’Agrupación Señor Serrano a La Novena de Beethoven: Garden Center Europa, que s’estrena aquest divendres a L’Auditori, i la María a Flamingos, d’Albert Quesada, que es representarà la setmana vinent al Mercat de les Flors.

La primera pregunta és la inevitable. D’on sortiu? Com apareixeu a l’apassionant món de les arts vives i com acabeu treballant junts?

María de la Cámara: Amb el Gabi ens vam conèixer a l’Institut del Teatre, on estudiàvem Escenografia. No sé per quina raó, tots dos vam començar a treballar amb companyies de dansa, cadascú per la seva banda. Ens vam començar a demanar ajuda, mútuament, quan no arribàvem a alguna cosa o ens havíem de cobrir un a l’altre, i entre que ens coneixíem de classe, que érem amics, que ens passàvem feines i que fèiem equip en altres projectes, a poc a poc va néixer Cube. No vam començar treballant junts, com a parella artística, sinó que es va anar coent de mica en mica.

La vostra carrera està lligada a companys vostres de generació com ara Roger Bernat, Tomàs Aragay i Sofia Asencio. Qui va anar a buscar a qui?

Gabriel Paré: Precisament tots aquests noms que dius eren companys de l’Institut del Teatre, com també ho era l’Àlex Rigola, i de seguida que ens vam conèixer vam començar a col·laborar amb ells en projectes petits i més experimentals. Vam anar creixent de forma paral·lela. No va ser que uns anessin a buscar els altres, sinó que ens vam conèixer estudiant i vam començar a provar coses estranyes, i d’aquí en van sorgir els projectes.

MC: De fet, podem dir que vam créixer junts. Pel fet d’estar tots junts col·laboràvem molt.

Espai i llum de Cube.bz a ‘Club Fernando Pessoa’, de la Societat Doctor Alonso.

Quins eren els vostres referents escènics quan vau començar a treballar, i quins són ara, si és que han anat canviant?

GP: Els gustos i els referents sempre van evolucionant, no? En aquells moments, aquí vivíem l’època de La Fura dels Baus, començava  a treure el cap La Carnicería del Rodrigo García…

MC: Teníem més referents arquitectònics i del món de l’art contemporani, que no pas de l’escena. Perquè, tot i que estudiàvem a l’Institut del Teatre, veníem d’altres carreres i també teníem influències musicals, perquè ens agrada la música. A fer teatre en vam aprendre amb el temps, a mesura d’anar treballant. El que sí que teníem molt clar era que la performance, o l’expressió viva, ens interessava molt.

Del vostre pas per l’Institut del Teatre, com a estudiants d’Escenografia, amb què us quedeu?

GP: A l’Institut vam aprendre coses que volíem fer i altres coses que no vols fer. Jo, personalment, no renego del meu pas per l’IT, perquè va ser la manera d’entrar al sector i començar a connectar amb altres creadors. Vam tenir professors molt bons, com el Iago Pericot, vam treballar d’assistents d’escenògrafs, com el Ramon Ivars o el Jon Berrondo, i va ser una manera d’introduir-nos al sector. Crec que, a partir del segon curs, tots dos vam començar a tenir projectes, i compaginàvem els estudis amb la feina. Fins al punt que dedicàvem més temps a treballar que a estudiar. I ens ho vam acabar traient com vam poder. Crec que l’IT és una institució millorable, i sé que ho estan intentant, però per nosaltres va significar la manera d’entrar al sector.

I comenceu a treballar en projectes escènics, i la música arriba més tard?

MC: El món de la música va arribar més endavant, sí, gràcies l’Àlex Rigola, que ens va demanar que dissenyéssim l’espai i la il·luminació de l’espectacle Cançons d’amor i droga, el primer que dirigia al Teatre Lliure (Espai Liure, 2003).  Si no m’equivoco, aquesta va ser la nostra primera experiència amb el món de la música, amb l’Albert Pla i la Judit Farrés. Després van venir Standstill, i tants d’altres…

Artefacte dissenyat per Cube.bz per a Albert Pla (gira ‘La diferencia’, 2008).

Repassant la vostra trajectòria, és evident que sou cocreadors de tots els espectacles on heu participat, ja que es tracta de propostes on el dispositiu escènic té una importància cabdal en la dramatúrgia de les peces. De quina manera treballeu amb els directors i les companyies?

MC: Tant el Gabi com jo venim del món de l’arquitectura, o d’almenys d’un món afí, molt proper. Sense haver estudiat Arquitectura cap dels dos, vull dir. Nosaltres entenem que l’espai i la llum sempre van junts. Per exemple, mira un lloc com la Fundació Miró, que demostra la bona convivència entre la llum i l’espai. De la nostra promoció, i que ens consti, som dels pocs que hem acabat fent més il·luminació que escenografia, i que hem generat espais amb la llum. Cada companyia és diferent: n’hi ha que necessiten poc de tu, i quan nosaltres entrem al projecte ja està molt definit. L’Agrupació del Señor Serrano, per exemple, amb qui ara fem La Novena de Beethoven: Garden Center Europa, treballa pensant en la imatge enregistrada en viu, per tant la nostra aportació és donar-hi el toc final, molt al servei de tot allò que passa per la càmera. Gaudim quan podem treballar en un projecte des del seu inici, i podem aportar una nova capa a l’espectacle. Quan no ens deixen, ens sentim bastant poc útils. Però de vegades passa, que nosaltres entrem tard: llavors intentem donar-hi una nova lectura, i no subratllar allò que ja està clar en la peça, sigui musicalment o dramatúrgicament. Si no podem afegir-hi informació, ens sembla pobre. Sempre intentem que les feines que realitzem siguin dissenyant l’espai i la llum alhora. Quan només podem crear un dels dos elements, tampoc quedem massa satisfets, perquè ens falta mostrar-ho tal com ho imaginem.

Repassant els espectacles on heu participat, està clar que heu sabut triar una línia molt concreta de creadors amb qui col·laborar. Heu renunciat a projectes més comercials i alimentaris?

GP: Nosaltres sempre hem estat en el sector més underground, d’alguna manera. Hem tingut alguna aproximació a espectacles de teatre més comercial i mai no han acabat de funcionar del tot. No ha sigut quelcom volgut, sinó que ens ho hem anat trobant. Sempre hem estat a l’escena més alternativa. Darrerament ens comença a passar que, gràcies al graner que hem anat construint durant tants anys, ens arriben projectes amb esperit alternatiu però amb molts més recursos econòmics. Aquí és on sentim més a gust, perquè hem pogut desenvolupar el nostre llenguatge, sense caure en estereotips o clixés més comercials, i ara podem començar a treballar en produccions més grans mantenint el nostre esperit.

Vau començar treballant amb companys de la vostra mateixa generació i, darrerament, esteu col·laborant amb creadors més joves, com ara els Atresbandes o Nao Albet i Marcel Borràs. Com veieu la nova fornada?

MC: S’està normalitzant una manera de fer i de treballar, cosa que és molt d’agrair. Ha trigat molt temps a normalitzar-se, com si fossin dos mons paral·lels. No és que nosaltres hàgim escollit molt, simplement és que sempre hem treballat amb companyies amb qui ens enteníem i ens venia de gust col·laborar. I quan et venia l’oportunitat de fer quelcom amb més pressupost, en un circuit més comercial, no ens enteníem perquè els discursos no es trobaven. Ara sembla que ens entenem. O que ens entenen més. És com haver arribat tard a la maduresa professional. És una mica estrany, però al mateix temps és molt d’agrair. Veure que t’entens amb els Atresbandes i que hi treballes a gust, i que hi ha un respecte i una connexió mútua, és molt gratificant.

ALL IN PROMO from ATRESBANDES on Vimeo.

Pel que fa al món de la música, podríem afirmar que comenceu amb l’Albert Pla, que més endavant us connecta amb el Refree, que us porta fins a la Rosalía?

GP: No exactament. Sí que és veritat que vam començar amb l’Albert, i a partir d’aquell espectacle ens va contactar l’Enric Montefusco, d’Standstill, perquè li agradava la nostra feina. A partir d’aquí vam fer una sèrie de projectes amb la seva banda, i al Festival SOS de Múrcia vam conèixer el Refree… No és que d’un artista passis a un altre de concret, de forma cronològica, sinó que es va generant una mena de xarxa, els artistes s’ho van dient i en van sortint projectes. En qualsevol cas, crec que la nostra incursió en el món de la música sempre ha sigut des d’una òptica teatral. Intentem treballar per a totes les disciplines tenint en compte la nostra experiència en totes elles: és a dir, aplicant coses de la música al teatre i viceversa. Crec que això és quelcom que ens enriqueix i ens defineix.

MC: Normalment, la majoria de músics que volen treballar amb nosaltres és perquè aprecien especialment una bona posada en escena, i ells han estat pioners en fer concerts amb grans posades en escena.

Potser molta gent no sap que sou els responsables de la posada en escena (espai i llum) de l’actuació de la Rosalía als Premis Goya, on va interpretar la cançó Me quedo contigo, de Los Chunguitos. Quins són els noms, tant del món de l’escena com de la música, amb qui us faria una especial il·lusió treballar?

MC: La veritat és que som molt poc mitòmans. Hi ha gent que ens fa il·lusió, quan ens truquen, però no desitgem treballar amb algú en particular, no se m’ha acudit mai. Home, si ens truca el Romeo Castellucci, hi anem contentíssims, perquè és un referent!

Darrerament heu començat a dedicar-vos, també, a la docència. On us imagineu, posem d’aquí a deu anys?

GP: Crec que no hem fet mai l’exercici d’intentar dilucidar el futur. La docència és quelcom nou, perquè ens interessa més l’activitat professional, ho hem descobert fa poc. I el fet de compartir coneixement i l’energia de la gent jove té quelcom molt potent. No ens veig només donant classes, i no fent activitat professional, que seria un error. Ara podem fer projectes que ens interessen. Ara la gent ens truca perquè coneix i li agrada la nostra feina, quan abans ens contactaven sense saber exactament què fèiem.  Esperem que duri uns quants anys.

MC: A mi el que m’agradaria, de veritat, és que ens poguéssim consolidar. Això vol dir treballar una mica menys, en projectes en els quals puguem dedicar més temps i tenir una mica més de temps lliure. Si poguéssim fer això, ja seria feliç. [riu].