Coses que tornen

5.11.2013

Recentment s’ha anunciat el retorn als escenaris del grup Coses. Fa uns mesos, encara sense saber la notícia d’aquest retorn, vam entrevistar al músic Jordi Fàbregas (Sallent, 1951) -un dels seus membres fundadors- amb la intenció de donar a conèixer aquesta mítica formació de referència que va arribar a editar tres discos magnífics durant la dècada del 1970 amb una proposta musical i un estil poc conreats fins aleshores a Catalunya.

 

El grup Coses

 

Ens atansem al CAT, al Centre Artesà Tradicionàrius de la vila de Gràcia, per trobar-nos amb en Jordi Fàbregas. Seiem al seu despatx i li preguntem pel grup Coses. Li sorprèn que una persona jove s’interessi per aquest grup i per aquesta època que ell veu llunyana però de la que en guarda un molt bon record. “Per explicar la història de Coses caldrà que t’expliqui una mica la meva també”. Doncs som-hi.

Com neix el grup Coses?

Et poso en antecedents. A mitjans de la dècada del 1960 a Manresa existia un grup de cançó i poesia que sota el nom de “La Roda” ens trobàvem i cantàvem. Fèiem recitals a l’estil del “Setze jutges”. Aleshores s’organitzaven els famosos “festivals de la cançó” a molts llocs i nosaltres hi anàvem a cantar, sobretot per la zona del Bages. Érem gent jove que ens agradava tocar la guitarra i cantar i aquesta era una manera de poder tocar, conèixer altres músics i entrar una mica en aquest món. Allí vaig coincidir, entre molts altres, amb dos joves de la colònia de Viladomiu Nou (Gironella), el Ton Rulló i el Miquel Estrada que tenien un duet. Arran d’aquestes trobades, on cadascú tocava les seves cançons, vam començar a tocar tots tres junts. D’aquest trio en vam dir “La Tecla”, l’embrió del que després seria Coses.

Però llavors ens va tocar fer la mili i, en tenir edats diferents i haver-hi d’anar en anys diferents, vam veure que estaríem uns quants anys sense veure’ns. Vam decidir presentar-nos voluntaris tots tres alhora per poder anar-hi junts i així poder seguir tocant plegats. Però el pla es va tòrcer, vam acabar fent la “mili” per separat i vam estar uns anys sense activitat. Cap al 1972 ens vam retrobar els tres ja vivint a Barcelona i aleshores vam formar el grup Coses.

I per què el nom de Coses?

No ho sé, un dia va sortir així. A vegades els noms apareixen de la manera més inesperada. Ens va semblar un nom una mica estrany per un grup de música i així es va quedar.

Quins referents teníeu?

La dèria que teníem era seguir amb el fet de musicar poemes amb un estil potser una mica més arriscat del que es feia aleshores. Tot i que érem tres, ens els discos i en els directes ens acompanyàvem d’altres músics: contrabaix, piano,… Ens agradaven les cançons amb ritme, els jocs de veus a l’estil anglosaxó (tipus Crosby). Aleshores a través de “La Roda” havíem conegut un llibre de Joaquim Marco que es deia “Poesia popular política del s. XIX” (Edicions 62, 1967) i d’aquí vam treure algunes lletres. Va ser una font d’inspiració important. Hi havia poemes que parlaven dels carlins, del sometent i aquesta temàtica ens agradava. També havíem conegut en Miquel Martí i Pol –encara en la seva faceta de cantautor- i vam començar a musicar alguns poemes seus.

 

 

Quines formacions similars hi havia al panorama musical aleshores?

Com a grup no hi havia ningú més que fes el mateix que nosaltres. En el terreny dels cantautors teníem certa afinitat amb en Ramon Muntaner, que també utilitzava algunes lletres del llibre de Joaquim Marco i hi teníem més semblances, també, pel que fa a l’actitud. Nosaltres formàvem part d’una línia de formacions que no teníem res a veure ni amb el grup de folk ni amb la música laietana que es feia aleshores. Teníem un altre circuit.

En aquella època no deuria ser fàcil enregistrar un disc però vosaltres en vàreu arribar a editar tres, com us ho vau fer?

Aleshores si feies un grup havies d’intentar gravar un disc fos com fos sinó no et donaves a conèixer i no eres ningú. Aleshores a Barcelona hi havia moltes cases discogràfiques: Ariola, Edigsa, Concèntric, Movieplay, Belter,… Era difícil entrar al circuit però ho vam intentar i, després d’insistir molt, vam poder signar un contracte amb Movieplay. Suposo que la nostra proposta, poc habitual -érem tres músics-, els deuria atraure.

I va néixer el disc Via Fora! (Movieplay, 1976)

Sí. Gravar el primer disc va ser espectacular, érem molts joves i el vam anar a gravar als estudis Sonoland a Madrid. Per nosaltres allò va ser una gran experiència. Per aquest disc va ser important comptar amb la col·laboració del Jordi Vilaprinyó que ens va fer arranjaments. En aquell moment havia arranjat el disc “Qualsevol nit pot sortir el sol” del Sisa. Ens agradava el seu estil, la manera de construir els cançons, una mica de l’estil –salvant les distàncies- de Pink Floyd i d’aquest tipus de música. En aquest disc, que ens va servir com a carta de presentació, van tenir molta importància les lletres del llibre de Joaquim Marco –d’aquí surt “Au jovent”- i els poemes de Miquel Martí i Pol –Com hauria estat bell, Aquesta remor que se sent i Nova oració del parenostre-. Nosaltres també vam escriure algunes lletres del disc i vam musicar algun altre poeta. Totes les lletres tenien un aire reivindicatiu. Era una manera totalment volguda. Volíem que les lletres diguessin coses i també era una qüestió d’actitud.

I al cap d’un any ja va arribar el segon disc…

Per al segon disc “Ara és demà” (Movieplay, 1977) va ser molt important conèixer en Miquel Desclot i els poemes que publicaria poc després amb el títol de “Cançons de la lluna al barret” (Edicions 62, 1978). Aquests poemes tenien una estructura de cançó tradicional que ens agradava molt i en vam musicar molts com la “Cançó de la pagesa del Riner”, “El faroner” o “El noi de cal Ribera”. També hi havia algunes cançons nostres, poemes de Miquel Martí i Pol i encara una poema anònim recollit per Joaquim Marco titulat “Goigs en llaor de Felip V”. Els arranjaments van seguir sent del Jordi Vilaprinyó.

Com us va tractar la crítica del moment? Us vau sentir reconeguts?

Crec que vam arribar a tenir un cert reconeixement en un sector determinat de la població, activista, compromesa. Ens vam fer un fart de tocar en mítings, trobades i reivindicacions de tota mena, al Palau d’Esports, per l’Assemblea de Catalunya, per la Marxa de la Llibertat, etc. De feina no ens en faltava, tot i que de diners no en vam veure gaires. Quan la feina baixava una mica agafàvem una furgoneta i anàvem pels pobles a tocar. Ens oferíem, demanàvem permís i actuàvem a les places del pobles. Anàvem fent.

I encara vàreu fer un tercer disc.

En el darrer disc, “Perquè no s’apagui l’aire” (Movieplay, 1978), ja hi treuen el nas algunes tonades tradicionals. També coneixíem al Jaume Arnella i ens agradava la seva manera de fer música i això ens va influenciar una mica també. El gruix de les lletres són dels poemes del Miquel Desclot com la del “Campaner de Taüll”, la “Cançó de jugar a soldats” i altres. També hi havia “Els núvols” de Màrius Torres. A la cançó de “L’estatut”, per exemple, ja hi vam incloure algunes tonades tradicionals de la Patum de Berga. De fet aquest disc no va tenir gaire temps de rodar, al cap de pocs mesos es grup es va desfer i no el vam arribar a tocar massa. Podríem dir que l’aire es va acabar apagant.

Com esdevé el final de Coses?

Coses va durar fins a finals del 1979. Suposo que es va acabar per un cansament general i per una saturació de convivència. Vivim tots tres junts amb les nostres companyes, érem joves i ho compartíem tot. No vivíem pas en cap comuna però si que ho fèiem tot junts. Suposo que això al final ens va saturar i el grup es va acabar. Vist amb el temps jo crec que vam plegar massa aviat, encara haguéssim pogut més feina. Coses va existir del 1972 al 1979.

 

 

Creus que Coses ha estat un grup oblidat?

Quan s’explica la història de la musica d’aquest país a nivell general Coses no hi surt. També nosaltres teníem un tarannà y una manera de fer que potser no encaixava massa amb la crítica del moment. Nosaltres veníem de comarques i això també hi tenia una mica a veure. Potser no vam acabar d’estar mai al rovell de l’ou dels circuits musicals. Nosaltres competíem en espai i temps amb els cantautors, la música progressiva, l’ona laietana, el Zeleste,… No és que Coses s’hagi oblidat del tot però si que hi va haver un trencament. Quan vam plegar cadascú es va dedicar a altres coses i vam estar molts anys que no se’n va parlar, del grup. Nosaltres mateixos ho vam oblidar una mica i no li vam donar la importància que potser tenia.

En l’actualitat hi ha hagut grups que han fet versions vostres. Creus que això és positiu?

Sí. Hi va haver un tall de temps molt important que crec que va anar lligat amb l’edició de vinils. En el moment que es van deixar de consumir vinils totes aquelles propostes musicals que no havien tingut continuïtat en els nous formats van quedar bastant oblidades. Això va fer que generacions posteriors desconeguessin aquests grups i la música que feien. Han estat grups que s’han obviat durant anys. Ara, arran de les versions que n’han fet alguns grups actuals sembla que es torna a parlar de Coses i això em sembla bé.

A què es deu el retorn de Coses?

Mira, l’any passat, per la castanyada, vàrem fer un primer retrobament dins de la programació de LA TAVERNA DEL C.A.T., i ens ho varem passar molt bé. Sempre hem mantingut una relació d’amics/“família” durant tot aquests anys, però les activitats professionals de cadascú ens portaven per camins diferents. Ara això ha canviat i ens ve de gust tornar a fer reviure aquest repertori que, cal dir-ho, és molt vigent encara, després de tant de temps. El repertori que tenim de les cançons del segle XIX sembla que s’hagin escrit actualment.

 

El grup Coses torna als escenaris

 

 

Com ha estat el retrobament i l’assaig de les cançons després de tants anys de no tocar plegats?

Curiosament, quan ens hi hem tornat a posar, les veus de cadascú han sortit amb tota normalitat. Recordàvem perfectament com s’acoblaven i les harmonies que hi fèiem. No ha estat gens complicat i ha funcionat. El que sí que tenim clar és que no ens hem embolicat amb una formació completa en format banda pop-rock. Hem buscat una sonoritat acústica cent per cent. Pensem que les tres veus ja donen el caire de cada tema i hem buscat un reforç instrumental amb la incorporació del gran multiinstrumentista Joan Aguiar, “Juanche”, al violí, guitarró, baix i percussió.

En aquests dos concerts quin repertori fareu?

El repertori que farem inclou temes ja editats en els tres elapés fent especial atenció a les cançons del treball de Joaquim Marco Poesia popular i política del segle XIX i també ens ve de gust incorporar algunes de les cançons de la primera època, de quan vàrem començar a cantar tots tres junts amb el nom de LA TECLA i que no es van publicar en el seu moment.

 

 

Hi haurà més actuacions? Es preveu una continuïtat del grup?

Ara tenim aquests tres primers concerts, a l’Slavia (29/11/13), El Sielu (5/12/13) i Ripoll (7/12/13) i esperem a veure com ens hi sentim i la resposta de la gent. Tenim ganes de fer-ne més, però sense cap pressió. Ens volem sentir bé a cada concert.

 

Coses va desaparèixer a finals del 1979 però la seva música va quedar per sempre més enregistrada en tres magnífics discos de vinil que actualment es poden sentir a les plataformes digitals iTunes i Spotify. El disc “Perquè no s’apagui l’aire” va ser reeditat recentment en CD. En els últims anys hi ha hagut diverses formacions que han recuperat i versionat algunes cançons de Coses: “Au, jovent” (Mesclat), “Com hauria estat bell” (Tres, Refugi), “Cançó de la pagesa del Rinner” (Els Cosins del Sac), “Balanç de propietat” (Kòdul), etc.  A finals del 2012 els tres membres fundadors de Coses es van retrobar i van oferir un petit concert al CAT. Ara, un any després, anuncien el retorn del grup i la tornada als escenaris amb, de moment, tres concerts confirmats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Un gran grup injustament oblidat. Vaig estar anys buscant informació de Coses i donava la impressió que se’ls havia tragat la terra juntament amb totes les seves cançons. Com si mai haguessin existit.
    Gràcies per tornar a la vida.

    • Jo els he conegut molt desprès, però la seva feina va ser i es molt valuosa…Hi han moltes histories com la dels Coses!
      Gràcies per no oblidar-los!

  2. que algú, qui sigui, abans de publicar un text, se’l miri una mica –només una mica– per comprovar si hi ha algun error ortogràfic i/o tipogràfic

    moltes gràcies

    X