Club Editor: Seixanta anys, tres objectes

4.03.2019

Ho sembla, però això no és una entrevista. Això és la veu de tres objectes de la taula de treball de l’editora Maria Bohigas, allò que ens diuen i allò que ens suggereixen quan els interpel·lem. Per a celebrar els seixanta anys de Club Editor parlem amb la memòria d’aquests tres petits objectes històrics: un duro de Franco, una pissarreta de butxaca i un regle de plata, a través de la seva propietària. L’any 1959, Xavier Benguerel i Joan Sales creaven “El club dels novel·listes”, una col·lecció dins d’Aymà que ha acabat essent Club Editor, editorial de referència en el panorama literari català. Sales explicava que volia “donar bones novel·les, llegidores i intel·ligents” al públic. Què diu, avui, Bohigas? Què diuen, avui, els tres objectes d’ahir? Passeu, passeu… Ah, i dimecres 27 de març Club Editor fa una festa a l’Acadèmia de les Bones Lletres del Palau Recasens per celebrar els seus seixanta anys de vida.

EL DURO DE FRANCO

Maria Bohigas: No només hi ha el duro, sinó que en realitat tinc diverses coses al meu voltant que m’adono que tenen a veure amb l’època del franquisme. Un tret distintiu de l’editorial és que es crea en ple franquisme, i contra el franquisme. I això determina moltes coses, moltíssimes. El que diré ara és una cosa que potser ja ha estat dita, però és cert que Club Editor neix amb la idea de continuar un combat que s’ha perdut per les armes. És una manera de continuar aquell combat, de no donar per perdut el que defensaves. El duro de Franco és l’adversitat de l’època. Com que treballem el catàleg històric com a fons viu, també et relaciones amb la història com una cosa que no és passada, sinó que forma part del teu present. Treballem Sales, Rodoreda, Arbó, Bonet… des d’una mirada completament contemporània. Editar és això: editar amb els ulls de qui ho està llegint ara i aquí. Però, és clar, quan llegeixes com un lector que edita, i que per tant ha de conèixer els autors més a fons, et preguntes amb quin esperit i en quin temps van ser escrits per ser capaç de traslladar-ne alguna cosa. Hi pot haver relectures que s’allunyin del primer impuls d’una obra, però sempre és necessari i interessant de fer l’exercici d’imaginar l’autor en el seu temps i la seva manera de dirigir-se a tu, lector. La força subversiva és molt més gran del que podries imaginar-te. I t’adones que aquests escriptors no són gens mansos, no són gent que tinguin una conformitat amb la seva època, tot el contrari. El duro de Franco no és fetitxisme franquista, sinó tenir present que tot allò, dins l’editorial, formava i forma part de la quotidianitat.

Parles de les herències d’una època que encara batega, avui, a Club Editor. Què hi ha del Club Editor del començament, en el Club Editor d’avui?

Diria que una manera de fer. Per començar és una estructura que fa que no hi ha cap llibre que no passi realment per les mans de l’editor. És poc industrial, té a veure amb l’artesania.  Era i és un obrador. Aquí, la divisió del treball no hi és, som un equip petit. I, a part, això també passa per motius d’afició personal a treballar textos. Veure com arriben, la duresa de treballar-los siguin com siguin, t’has de preocupar de detectar quins accidents han rebut, decidir si tu els has de pensar, retocar… I això ja era així: hi havia dos escriptors al capdavant de l’editorial! La importància del text perdura. La importància de dur fins a bon port aquest viatge que és un llibre. Això que hi ha entre una intenció i un text. Parlo d’allò que digué d’obvi la Rodoreda: “Una novel·la són paraules”. Això s’ha conservat molt per bàsicament un motiu: que m’entusiasma. No podria concebre un llibre que jo no hagués fet.

Això, les grans cases editorials no poden dir-ho…

Es parla molt dels editors independents i es fa una frontera artificial entre els grups i els independents, com si uns fossin uns banals i els altres fóssim els angelets del cel. Més enllà d’això un editor independent és algú que treballa d’una manera diferent. Estableix amb el món intel·lectual amb el qual treballa unes relacions de treball diferents. Una editorial ha de ser un territori on al capdavall siguis capaç de no caure en una mena de contradicció: d’una banda publicar textos que són convits a la reflexió, i de l’altra practicar una manera de treballar en què no reflexiones res, salvatge.

M’explicaves que el llibre és, sobretot, el text, però Club Editor té un disseny propi definidíssim, i darrerament heu introduït dibuixos a les guardes…

Sí, però l’any 2013, vam fer el pas de tornar a les cobertes originals, en què ha desaparegut tota imatge. A mi em sembla que en el món cultural actual hi ha narrativa no associada a la imatge, però per a nosaltres també era una manera d’afirmar que el que importa d’un llibre és l’autor i el llibre, el text, i potser cal no oblidar-ho.  Per fer-te el càrrec de si un llibre de Club Editor et pot agradar o no, el primer que has de fer es obrir-lo. I també té una altra gran virtut, aquest disseny, i és que identifiques clarament l’editorial. Alguns lectors ens van escriure per a dir-nos que no els agradaven les cobertes sense imatge. Hi vam estar rumiant, no les vam canviar. Però per una altra banda vam pensar que potser sí que faltava alguna cosa física. Llavors vam pensar en unes guardes que fossin un dibuix. I que introdueixen aquesta altra possibilitat que té la tinta. Però fins i tot així el dibuix és a dintre el llibre. Igualment has d’obrir-lo per saber si és per tu o no. Les il·lustracions de les guardes són obra del pintor Alejandro Dardik.

Aquesta exigència textual com a editora, també la demanes a l’escriptor, suposo…

A priori els autors que publiquen a Club Editor són gent que realment té clar que la seva batalla personal la dóna a la paraula escrita, per qui escriure és una part de la vida, per qui viure vol dir escriure. No són llibres accidentals, són llibres d’autors en el sentit ple. I això vol dir que intentem publicar no un llibre, sinó una obra.

I això és car de veure, a Catalunya…

En català és pràcticament impossible de treballar tota l’obra d’un autor. I això és una de les coses que et fan veure fins a quin punt és una cultura escrita en situació de dependència. No és que no puguis trobar en català tota l’obra traduïda de tal o tal autor, és que quan busquis et trobaràs que bona part de la seva obra està descatalogada. No hi ha una massa prou gran de lectors perquè et puguis permetre mantenir viva tota una obra. I parlo d’autors contemporanis! Mentre encara publiquen, les seves primeres obres ja estan descatalogades. No ens acabem d’adonar de què significa sociològicament, això. Com si la tendència natural de les obres fos l’extinció, no la vida… Caldria una reflexió profunda.

I a Club Editor lluiteu contra aquesta tendència…

No publiquem tota l’obra d’un autor, però si que procurem que, quan un autor ens interessa, publicar més d’un llibre. I que el lector pugui veure què s’hi juga, en aquelles obres, quin és el territori humà i moral de l’autor. De Per Petterson n’hem publicat tres novel·les i en preparem dues més, d’Alice Munro estem preparant el cinquè llibre. També ho hem fet amb la Víctor Català: el propòsit és convidar el públic a llegir-la de cap a cap. Tot el catàleg funciona així, és important per l’editorial de treballar obres, no llibres.


Creus que hi ha una punta d’heroïcitat, doncs, en l’edició en català?

Heroïcitat no ho diria pas, no som pas herois, hi ha un punt d’irrealisme, un punt de voluntat, de propòsit. Hi ha una activitat comercial, hi ha llibres que tenen èxit i que jo sàpiga els herois no es dediquen pas a guanyar diners, però sí que hi ha una part de voluntarisme. Ser editor en català sí que t’obliga a intentar empènyer les fronteres de la realitat. Hi ha una bona part de l’edició català que és estrictament realista. Per exemple: l’editorial Pagès, i no parlo de la seva col·lecció de poesia, publica llibres d’oci, de turisme o monografies locals. Detecten interessos reals i els resolen. Pagès és un exemple d’editorial amb els peus a terra. Club Editor és un projecte més utòpic. Males Herbes també va en aquesta línia. Detecten un buit, i s’hi posen. Allà on hi havia alguna cosa incipient, creen un territori nou i el consoliden.

Maria Bohigas: Això és una pissarreta en miniatura comprada en un mercadet de Santiago de Xile l’any 1991. I que era de propaganda d’un cafè de no sé quina ciutat de l’est d’Europa. Treballar en l’àmbit català vol dir necessàriament treballar, també, en un altre lloc enllà de Catalunya. Aquesta pissarreta és la mena d’objecte que trobes en una ciutat on hi ha molta gent que hi ha arribat refugiada. En una ciutat creada per l’al·luvió de poblacions que, generació rere generació, van arribant.

Una pissarreta en miniatura i Catalunya més enllà de Catalunya?

Me’n vaig anar a viure a Xile després d’haver estudiat a Catalunya i d’haver començat a treballar aquí, a Columna, perquè la meva àvia s’hi havia associat. I molt ràpidament, per motius que no fan el cas, me’n vaig anar a viure a Xile. Vaig tornar a Catalunya l’any 2005. Havia tingut contacte amb l’editorial des dels 19 anys. A Xile vaig fer la traducció d’Incerta Glòria i de Benguerel. Totes aquestes obres que parlen d’exiliats que tornen, jo vaig anar a traduir-les d’allà on fugien. Per tant, no puc imaginar Catalunya sense que incorpori els llocs on fora de Catalunya hi ha hagut catalans. Com per exemple Amèrica. Com Mèxic i Xile. De vegades tinc la sensació que els únics que entenen bé Europa són els sud-americans. Ells entenen coses que a Catalunya no s’entenen.

Quines coses?

A Catalunya hi ha el romanticisme de l’exili, però la realitat de l’exili, la realitat de què significa la diàspora, no tant. Tinc la sensació que l’herència de l’exili a Catalunya no s’entén. L’exili de la Guerra Civil va molt enllà de la Guerra Civil. I em crida l’atenció que no es tingui més consciència que hi ha formes de catalanitat que no tenen a veure amb aquest territori, i que són igual de vàlides. I que seria interessant de relacionar-les amb d’altres emigracions i refugiats.

Me’n poses un exemple?

A Santiago s’hi va fer una exposició d’escriptors catalans i exili que primer s’havia fet a Catalunya, i que va servir per a fer consciència de l’exili del trenta-nou. Es va adaptar i es va fer al Centro Cultural La Moneda. És un centre cultural que va ser bombardejat i era simbòlicament ric, doncs. El públic xilè em deien: “Això mateix és el que hem viscut nosaltres”. Això que expliquem quan parlem dels exiliats de la Guerra Civil és, doncs, un fet naturalíssim, banal, constant. És a la vida de cada dia de les societats humanes, i això no li treu importància, no vull minimitzar el que representa. Però cal entendre que hi ha Amèrica, que és feta de poblacions exterminades i d’exterminadores. Pensar en Catalunya sense pensar en aquest continent de l’exili no m’interessa gaire. Crec que justament la història catalana del segle XX conté l’exili. I això encara cal assumir-ho, a Catalunya. I això vol dir assumir que l’exiliat pot ser, també, en un altre moment, exterminador. No perquè ets petit ets bo. No perquè t’han represaliat a tu deixes de ser un potencial represaliador dels altres. Potser és això, la pissarreta.

Això que has dit ara és molt dur…

Però és així. Una cosa que em va cridar poderosament l’atenció, per exemple, és el que va passar en el primer lliurament d’una Creu de Sant Jordi on vaig anar.  Van donar-la a la Roser Vernet, bona amiga meva, i hi vaig anar perquè també tenia curiositat per veure com era. Les Creus són la condecoració de la Generalitat per honorar els ciutadans exemplars…  Doncs, tots els textos que es van llegir feien referència  a Sant Jordi, cosa que ja d’entrada no és evident que s’hagi de fer; la Generalitat és, em penso, laica. I, a més, tots van llegir fragments de la crònica del rei Jaume en què s’explica l’aparició de Sant Jordi i l’espant dels moros. És el fragment que fa de preludi a la matança dels musulmans a Mallorca. Em sembla una badada, o un acte fallit, impressionant. Per tant: no per no tenir poder ara estàs exempt de tenir poder un dia, i d’usar-lo contra els altres que no són tu i que no se t’assemblen. Llegir una crònica que parla d’un extermini abans de donar la Creu que condecora els bons ciutadans ho confirma. No és perdonable que no se n’adonin. Quan arribaran a la realitat catalana? A la realitat de les mutacions? Quan s’adonaran que moltes joves catalanes porten jeans i vel? Que Catalunya és, doncs, una cosa híbrida? Que una de les grans escriptores catalanes actuals és Najat el Hachmi?


EL REGLE DE PLATA

Maria Bohigas: El regle de plata era del meu avi Pere Bohigas, el tenia sempre al seu despatx, i d’alguna manera és la filologia. Tenir un record de l’altre avi m’agrada. El meu avi Pere era una persona mesurada, li escau. El tinc sempre al meu despatx, mai no m’havia preguntat què hi feia, però de fet és la representació d’una cosa que m’he trobat feta. Evidentment el faig servir, a mi em serveix per mesurar llibres, també tinc un tipòmetre per mesurar les lletres. És la part de l’edició en què no hi ha una lluita, en què hi ha una mesura, un ofici, d’alguna manera és això, el regle. Però, tot i que la filologia és una disciplina científica, també planteja antagonismes ben interessants. Les disciplines científiques al capdavall depenen d’una certa ideologia. I malgrat que el regle de l’avi representi la mesura, potser és des de la vessant ideològica que la posem en pràctica, la filologia, a Club Editor. Considerar que la filologia és una ciència i que hi ha uns mètodes que s’apliquen és, de fet, una visió completament falsa. Tota ciència és ideològica.

I com tracteu la filologia, doncs, a Club Editor?

No puc deixar de fer-me aquesta pregunta. Per a nosaltres és anar en contra d’una tendència que ha pres la filologia darrerament. La vocació de la filologia és observar la realitat de la llengua a través del temps i dels textos. Una filologia ben practicada ha de ser atenta, i no ha de voler fer passar la llengua per cap ortopèdia tranquil·litzadora. I, en aquest sentit, a Catalunya es fan barbaritats.

Com és ara esmenar els castellanismes de les cartes d’Obiols i Rodoreda. La purificació no ha de posar l’orella a la manera com s’expressa el text. La filologia no és gramàtica preceptiva. Una cosa que fem a Club Editor i que ens causa alguna petita discussió és no fer la cacera dels suposats castellanismes.

I per què no la feu, vosaltres?

Entenem que hi ha textos que pertanyen a una època i que l’autor el que pretén és fer sentir l’època i els personatges amb les paraules d’aleshores. Perquè si no, amb els excessos d’una llengua neta de manlleus del castellà, et prives de molts recursos expressius i acabes que tots els escriptors escriuen igual. Sigui quina sigui la seva voluntat de triar un llenguatge. Que això no vol pas dir que ens agradi que els escriptors facin castellanismes… Sembla mentida, però s’ha de precisar. Per tant, el regle sí, s’ha de mesurar, s’ha d’apamar, però la filologia és alguna cosa més que això.

I, per acabar, què et diria, avui, el teu altre avi, Joan Sales?

No en tinc cap idea perquè, a més, no tinc cap idea de què diria de tot plegat. El que sí que et puc explicar, i que no he explicat mai a ningú, és que no fa tant el vaig somniar. I vaig somniar que portava damunt de l’ull un d’aquells aparells òptics que fan servir els diamanters. I que es fixava en algun llibre de la competència i em deia: “Mira! Mira! Mira quin tipus de lletra gasten!” I em va servir per adonar-me que en l’ofici d’editor hi havia molta murrieria, una cosa molt poc ideològica… O sigui que segurament em diria coses que no són grans coses. Sinó coses d’observació, concretes, arran de la realitat. Sí, en el somni, tenia com una mena de somriure murri. I el que era més fascinant era la gràcia i l’excitació que li feia de veure aquest tipus de lletra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “amb els excessos d’una llengua neta de manlleus del castellà, et prives de molts recursos expressius i acabes que tots els escriptors escriuen igual”.
    Em sembla que amb aquesta afirmació la sra. Bohigas l’ha dita grossa. Llàstima, perquè en general l’entrevista és força interessant.
    Si els editors pateixen amb les publicacions en català, poden imaginar-se el que arriba a patir l’escriptor. Les hores i hores invertides, tots els sacrificis i esforços que suposa crear un llibre amb cara i ulls, i tot plegat per guanyar quatre duros i passar a l’oblit. L’editor, al cap i la fi, pot arriscar més o menys diners, però el cap de setmana el passa amb la família i no tancat a una habitació amb l’única companyia de l’ordinador.