Clara Peya: “El teatre català està fet per i per a homes blancs”

27.04.2018

Quan la veiem a escena, molt sovint és asseguda a un piano que, inevitablement, es converteix en una mena d’extensió natural del seu cos. Clara Peya (Palafrugell, 1986) és compositora i intèrpret, inquieta, sensual i provocativa. Tot i la seva joventut, ja compta amb set discs a les seves espatlles (el darrer, Oceanes, de 2017) i muntatges tan diversos com el musical familiar Renard, o el llibre de les bèsties (Teatre Lliure, 2016), l’òpera col·lectiva 4Carmen (Festival de Peralada, 2015) o la darrera adaptació teatral de Jane Eyre (Teatre Lliure, 2017). Per a ella, l’art és una manera no només de mostrar-se, de despullar-se com a persona, sinó també de mostrar el seu vessant més compromès i reivindicatiu. Aquesta línia, la reivindicativa, la desenvolupa amb la companyia Les Impuxibles, de la qual és cofundadora. És amb aquesta companyia que van decidir crear Limbo, un espectacle multidisciplinari protagonitzat per l’Albert, un noi transgènere que, a causa de la seva identitat no normativa, es queda atrapat en un aeroport en un moment decisiu de la seva vida. Amb textos de Marc Rosich, coreografies d’Ariadna Peya i música de Clara Peya, Limbo porta més de dos anys passejant-se pels escenaris del país i plantejant als espectadors unes preguntes amb les quals, sovint, no estan familiaritzats: què significa ser trans? És possible trobar una sortida a la divisió binària (home-dona) de la societat? Quins obstacles, quins desencaixos, es troben els individus trans en els esdeveniments més quotidians de la seva vida? Parlem amb Clara Peya de Limbo, i de la necessitat de plantejar aquestes qüestions a la societat. Peya participa a la Jornada Mutare, que organitza la Fundació Carulla el dia 16 de maig a l’Antiga Fàbrica Damm.

Clara Peya en plena actuació als Terrats en Cultura. Fotografia de Guillem Pacheco.

Isaias Fanlo: Quan fem un cop d’ull al teatre català contemporani (i, de fet, al món de les arts escèniques en general), destaca l’escassetat de textos que s’aproximin al fet LGBTQ…

Clara Peya: Cert, a Catalunya tenim una gran carència de creadors que visibilitzin el fet gai o lèsbic d’una manera no normativa. Els que ho fan, ho fan des de l’arquetip. Fins i tot professionals de les arts escèniques obertament gais o lesbianes no s’han atrevit, de moment, a crear peces que desafiïn el sistema. En aquest sentit, el teatre català, i també l’espanyol, estan molt limitats. Encara no hem arribat a l’altura d’altres països, com ara Alemanya.

IF: I tanmateix, hi ha un cerc consens en considerar el teatre català de les darreres dècades com un dels més avantguardistes d’Europa.

CP: Sí, però és que el teatre català no deixa de ser un teatre burgès, fet per homes blancs i per a homes blancs. És un teatre elitista, i per a mi això, sovint, resulta poc interessant. En general, tenim poca cultura del no-binarisme. Si fins i tot un documental com el que TV3 va dedicar als nens trans quedava atrapat en les estructures binàries!

IF: Limbo sorgeix, d’alguna manera, del desig de problematitzar aquestes qüestions?

CP: Sí, i des del principi ens vam trobar amb un munt de sospites. Per exemple, no et pots imaginar la quantitat de gent que, quan vam començar a gestar Limbo, em va preguntar si volia transitar. Em veien com la més “masculina” de tot l’equip, i la pregunta els venia al cap de manera immediata. Jo, que defenso sempre la meva feminitat no normativa, me’n feia creus. Tinc la sensació que com que sóc dona però performo d’una manera que socialment està determinada com masculina, molta gent no ho acaba d’entendre: no poden atrapar-me com a dona, no em poden cosificar, i sorgeixen les preguntes. No em ve de nou, però: de vegades he entrat al lavabo de dones i m’han preguntat què hi feia, allà. Vull dir que estic en una lluita constant d’haver de justificar que sóc una dona.

IF: Això segurament és cansat per a tu, però a molta gent li serà molt útil. Que aquestes preguntes surtin a la llum.

CP: És important fer-nos preguntes. Molt més que trobar respostes. I les preguntes interessants que he trobar darrerament han vingut de gent que pensa les qüestions transgènere. Especialment de dones que han transitat cap a homes.

IF: Paul B. Preciado, Jack Halberstam…

CP: Sí. Són persones que vénen de l’àmbit de la discriminació de gènere, en tant que dones, i que han passat a tenir una posició més de privilegi, en tant que homes. Ho han viscut tot.

Clara Peya. Foto: Guillem Pacheco

IF: Com a artista, penses que és important tenir una actitud activista envers el que fas?

CP: Per a mi és més que important: es essencial. Ara, crec que quan ets algú al món, quan tens una certa notorietat, ho tens una mica més fàcil que quan estàs en l’anonimat, com a mínim en el món de la música i les arts escèniques. Per a mi les persones heroiques són les que defensen la seva sexualitat o el seu gènere en el seu dia a dia. Nosaltres som uns afortunats de dedicar-nos al que volem, i per tant ser activistes és el mínim que podem fer.

IF: Els artistes tenen una posició de responsabilitat, perquè el que tu crees arriba a gent, que t’escolta i que et mira. La cançó “Oceanes” del teu darrer disc, per a mi, personifica aquesta importància. En una de les primeres línies parles del patriarcat, i crec que això és insòlit en una cançó pop. És possible que molta gent senti que, per primer cop, aquesta paraula es troba incrustada en un discurs que no és elitista i ni acadèmic, sinó en la lletra d’una cançó amb la qual aquesta gent es pot identificar.

CP: El meu discurs, a les cançons i també dalt d’un escenari, és activista, però m’agrada pensar que el faig des de la poesia. No tot l’activisme s’ha de fer des de la radicalitat o la intel·lectualitat. Jo reivindico l’accessibilitat, i aquesta accessibilitat sovint passa per les emocions: no tothom ha estat educada de la mateixa manera, no tothom pot llegir Paul B. Preciado.

 

 

IF: Tornem a Limbo. Per què us vau plantejar tocar el tema trans?

CP: A partir d’una anècdota personal, em va sorgir la necessitat de visibilitzar el tema trans a l’escena. Jo tenia una amiga amb qui vam estar uns quants anys sense veure’ns. Quan ens vam retrobar en un bar, vaig anar a saludar-la cridant-la pel seu nom antic, i ell em va respondre: “Ja no sóc la Maria, ara sóc el Miquel”. Se’m van obrir, en aquell instant, tantes preguntes! Preguntes per a les quals ni jo ni ningú del meu entorn tenia respostes. No hi havia referents: per a tothom era un tema estrany i llunyà.

En primer lloc, em vaig enfadar amb mi mateixa per la reacció d’estupefacció que vaig tenir. Més tard, em vaig plantejar que calia enfrontar-se a aquesta desinformació absoluta, perquè la ignorància porta a la por i al rebuig (la xenofòbia és, precisament, això: la por a una altra cultura). Vaig pensar que calia donar visibilitat al tema trans, i especialment la transició de noia a noi, de la qual encara se n’ha parlat menys. Volíem plantejar preguntes, però no necessàriament donar respostes. Què vol dir, per exemple, que al final l’Albert no es vulgui operar? Vol dir moltes coses. En tot cas, penso que el que importava és que la gent es fes preguntes, que en parléssim. Suposo que és per això que els debats post-funció de Limbo funcionen tan bé.

IF: A més de dirigir-vos al públic general, penso que és interessant que aquesta obra també vagi dirigida al col·lectiu trans, necessitat de peces que parlin d’ells, que els incloguin, els visibilitzin. Que no els excloguin de la catarsi teatral.

CP: Totalment d’acord. De fet, ens han arribat casos de persones trans que, després de veure Limbo, han trobat el coratge (i el discurs) per explicar el que els passava (tant a si mateixos com a d’altra gent). També hi ha hagut mares i pares que ens han escrit dient que ara ja podien tractar el seu fill amb més naturalitat, després de venir a veure l’espectacle. Estem parlant de persones que fins aleshores no sabien quin pronom havien de fer servir per referir-se al seu fill!

No ha resultat fàcil mantenir l’equilibri entre una història interessant i la pedagogia: fer un espectacle que interessés tant als qui coneixen el tema com als quin no. No volíem que es convertís en un espectacle pamfletari, i per això vam donar molt èmfasi a la història, a la trama. Però és clar, des del moment que comences a utilitzar expressions com “cisgènere”, has de fer una mica de pedagogia, perquè si no hi ha molta gent que comença a perdre’s.

Clara Peya. Foto: Guillem Pacheco

IF: Com us vau documentar per a fer Limbo?

CP: En aquest sentit, tot l’equip vam estar molt ben acompanyats amb dos activistes trans de primer nivell: el Pol Galofré i el Miquel Missé. També hi havia la Gràcia Camps, que coneix bé el tema des del feminisme. Va ser molt interessant poder comptar amb dos referents trans que no s’havien operat i que tenen un discurs compromès, amb molta militància. Perquè al final no només volíem documentació, sinó també recollir vivències. Volíem fer nosaltres les preguntes i obtenir nosaltres les respostes. No volíem dependre, només, de les respostes que ens poguessin donar els llibres.

IF: En moltes obres trans que han aparegut darrerament (com ara La fragilitat dels verbs transitius), aquesta fluïdesa també opera a nivell disciplinari. Limbo també n’és un cas: a mig camí entre dansa, música i teatre de text.

CP: Exacte. Com a espectacle, Limbo també decideix no definir-se, o definir-se de manera canviant: de vegades pot ser un espectacle de dansa, de vegades música, de vegades teatre. Igual que una persona trans, que de vegades no encaixa amb cap dels dos gèneres normatius. Volíem trencar també amb la “puresa” dels gèneres, aquí.

IF: Per què l’obra passa en un aeroport?

CP: Perquè és un lloc de trànsit, de pas. Un lloc on no et quedes. Anar d’un lloc a un altre també és un símbol de les persones que fan el trànsit. A més, en un aeroport t’has d’identificar, i per tant les identitats estan en joc.

IF: Hi ha una cosa de Limbo que sobta. El moment d’anagnòrisi, la revelació que Albert no necessitarà passar pel quiròfan per afirmar la seva masculinitat, arriba molt tard, gairebé al final de l’obra.

CP: I també arriba molt de cop, tot i que entenem que l’acceptació d’una vida no binària, normalment, hauria d’arribar després d’una reflexió més reposada. Però ho fem com un recurs teatral, que serveix per mostrar una decisió abrupta després de molts dubtes. Precisament és la Berta, l’alter ego femení de l’Albert, qui representa aquests dubtes. La Berta és present de manera constant perquè l’Albert no està convençut del que està fent. De fet, podríem dir que és la Berta qui li ensenya a acceptar que dins l’Albert hi ha molt més que un home.

La compositora Clara Peya en una actuació als Terrats en Cultura. Fotografia de Guillem Pacheco.

IF: La Berta li ensenya, així doncs, que l’Albert té una possibilitat en la qual no havia pensat: la de desenvolupar una identitat més fluida.

CP: Exacte. Culturalment, des del principi ens fan escollir entre ser homes i dones, i sempre segons el sexe biològic del nostre naixement. La Berta serveix per preguntar-li a l’Albert què en farà, de la seva part femenina. I també, d’alguna manera, ens pregunta a nosaltres, els espectadors: podem començar a canviar les nostres masculinitats i feminitats, i crear persones més complexes, que trenquin estereotips culturals?

IF: És ensenyar al públic cisgènere fins a quin punt estem condicionats per aquesta divisió de rols entre home i dona, que és purament social.

CP: Hem de començar a qüestionar-nos tots els constructes socials. La nostra societat, per exemple, no sap envellir. I també ens dediquem a criticar cultures on les dones porten part de la cara tapada amb un vel, però no mirem que la nostra societat ha desenvolupat un culte tan pervers cap uns cànons determinats que hem acabat creant una ansietat que acaba produint conseqüències tan terribles com l’anorèxia i la bulímia. No ens aturem a pensar en la quantitat d’hores i de recursos que una dona inverteix en maquillatges, perruqueries…

IF: I sovint, tot per agradar els homes. Definitivament, hi ha molta feina per fer.

CP: Moltíssima. Jo no tinc respostes per a moltes coses, però m’agrada fer aquestes preguntes dalt de l’escenari, amb l’altaveu que dona el teatre, i que entre tots hi pensem.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Els rols són una cosa social i cultual (el reportatge dels anomenats nens i nenes transexuals n’és un bon exemple dels estereotips que poden malmetre la maduració sana de la infantesa).
    La pertinença a un determinat sexe (ser home o dona, mascle o femella) és una realitat fisiológica, que per molt que hom vulgui canviar, li será mot difícil fer-ho sense dolor i patiment; anar contra la natura comporta molts inconvenients.

    Atentament