Sant Esteve: Cinquanta anys a cada cama

24.12.2013

L’Orfeó Català celebra enguany el centenari del seu Concert de Sant Esteve. Com ja és tradicional, Catalunya Música i TV3 el retransmetran en directe, a partir de les 7 del vespre. Oriol Saladrigas ha parlat amb Josep Vila i Casañas, director de l’Orfeó Català, mentre acaba d’agafar bufera.

Josep Vila | Foto Antoni Bofill

El centenari commemora la celebració del primer “concert extraordinari  de l’Orfeó Català” la tarda del dia de Sant Esteve. Això no significa, però, que sigui el centèssim concert. Els anys que durà la Guerra Civil i els primers anys de post guerra no es celebrà. No és l’única ocasió en què la història particular i col·lectiva s’han creuat en aquest cent anys. Però comencem pel principi.

Oriol Saladrigas: Per què es va començar a celebrar el concert? Perquè la idea sorgeix uns anys després de la fundació de l’Orfeó…

Josep Vila: I si fem números, 5 anys després de la innauguració del Palau. Aquí per la casa corre una història. A mi me la va explicar primer en Pere Artís, però no està documentada. I el mateix nét, en Lluís Millet, tampoc la sent com a pròpia, que s’expliqués a la seva família. Però és una història que forma part de la nostra mitologia institucional.

El mestre Millet havia quedat vidu molt jove i vivia aquí al Palau amb el seu fill. I en el col·lectiu hi havia un sentiment de solidaritat cap el Mestre que el Palau, que era casa seva,  no estigués buit en unes dates tan entranyables. Així va sortir la proposta de celebrar un concert el dia de Nadal, el de Sant Esteve i el dia de Cap d’any. Això es va mantenir durant uns anys i al final el que va sobreviure com a tradicional és el de Sant Esteve. És una història bonica i, tot i que no està documentada, seria probable que el primer impluls fos aquest.

N: És un concert tradicional que en els últims anys s’ha anat renovant molt. Aquesta renovació és voluntat de la casa, o el fet que es retransmeti per televisió hi ha tingut a veure?

J. V.: Rotundament. La crisi que vàrem passar amb l’equip de directors ja fa uns quants anys és que disfrutàvem molt fent els concerts, però que quan arribàvem a casa i vèiem la retransmissió en diferit i ens posàvem a la pell de la gent que ho veia des de casa pensàvem: “No és prou interessant”. Hem de trobar la manera de donar-hi format que sigui més televisiu. Sense renunciar, però, a que sigui un repertori de qualitat i ben interpretat. Això havia de ser l’essencial.

Vam anar provant diferents fórmules, i la que va anar impossant-se més és la de buscar, en la mesura del possible, interaccions entre els grups i petits tocs de posada en escena. Vàrem veure que no només beneficiava al públic de casa, sinó que els que venien també començaven a fer comentaris molt favorables.

Per altra banda, també intentàrem evitar repertoris de tipus monogràfic, o de tipus excessivament culte per aquell dia. El repte era trobar un equilibri entre un concert que és una festa i un concert que és música de qualitat. Això ens ha dut a aventurar-nos a repertoris més eclèctics, ja fos a la primera part o a la segona, o com aquest any, en tota una que fem.

N: Hi ha més relació i col·laboració entre els diferents cors, doncs…

J. V.: El primer pas va ser que al final del concert, a la segona part que havia estat protagonitzada per l’Orfeó, acollís el cors de l’Escola Coral en la interpretació de les últimtes peces. I els anys que l’Escola ha fet un repertori més monogràfic, com l’any que van homenatjar Britten, o Bach i Haendel, l’Orfeó buscava que fos una cosa més eclètica, i viceversa.

N: De les proves que has anat fent aquest anys, combinacions de grups, formacions musicals, de quina estàs més orgullós?

J. V.: Del de l’any 2011. Vàrem tenir com a formació convidada la Cobla Sant Jordi. I vàrem poder combinar, com obres d’estrena, lleguantges molt diversos. Xavier Pagès ens va fer una obra molt compromesa i molt actual, i que el públic, en el context festiu, va acollir amb entusiasme malgrat que era una obra frepant i apel·lava a aquella part del Nadal que no és la part lúdica, festiva, d’abundància i generosita, sinó de solidaritat amb els desfavorits i que parlava molt clar de les víctimes de la violència, fos la que fos. I al costat d’això, poder sentir una obra festiva i de celebració com va ser aquella suite de nadales de Marc Timón. Aquell any penso que va ser rodó, per les obres que vàrem triar, per la formació convidada, pel format, l’escola coral va estar brillant, i va ser el que va rebre elogis més unànimement.

Concert de Sant Esteve de 1966 dirigit per Lluís Maria Millet

N: És un concert molt familiar. Com és l’interès de la gent de la casa als de fora?

J. V.: Jo crec que és automàtic, perquè la gent que està a casa mirant-ho, en la majoria dels casos, són famílies que s’han retrobat. I es dóna aquell moment que la conversa flueix, i es pot enriquir amb música i veuen joves, i veuen gent gran i els nens petits, i les famílies que els escolten. I es fa una extensió de l’ambient familiar de la casa a totes les cases de Catalunya. Penso que és part de la màgia que té aquest concert.

N: Com celebreu el centenari? Què destacaries de la proposta d’enguany?

J. V.: Un cop descartades diverses possibilitats, vam triar-ne una en què tot el protagonisme el tenia el propi concert. Se’ns va acudir que seria bonic que el concert ens expliqués la seva història. Però no sabíem ben bé per fer què, així que vàrem buscar ajuda. Vam anar directament a TV3, que és qui s’encarrega de la retransmissió del concert, i els vàrem explicar la idea i que ens agradaria enriquir el format del concert amb la presència de dos actors. El que sí que teníem claríssim és que expliquessin una història que fessin al·lusió a determinades efemèrides de la nostra història civil contemporània, que volíem arrencar amb l’impacte dels cors russos a l’exposició universal del 1888 que va ser la llavor de l’Orfeó, i volíem arribar fins el moment actual. I que volíem un bon professional que sapigués manegar la informació, convertir-ho en algun tipus de narració amena i que a més a més funcionés per televisió, no només en directe.

Ens van recomanar en Francesc Orteu. Ens vàrem asseure en una taula amb ell, li vem explicar què volíem i ens ho va acabar explicant ell. La sintonia va ser automàtica. Es va agafar el seu temps i van néixer aquest dos personatges, que són dos amics de sempre, el senyor Esteve i el senyor Tomàs. Són dos senyors de Barcelona, un de més seriot, més crític i més àcid, i un de més sentimental, més purista. Això també ens interessava, explicar la nostra història, de retruc la de Barcelona i de retruc la de Catalunya sense caure en una cosa excessivament sentimental o patriòtica en el sentit negatiu, ranci,  del terme, i que és pugués mirar des de diferents òptiques.

Aquests dos personatges es provoquen l’enfado, les emocions, la rialla. Tenen unes converses ja des d’abans del concert fins que s’acaba en què van abocant els seus records. Figura que no són de cap època concreta i que són de totes les èpoques, i que han assistit a tots els concerts de Sant Esteve. Per tant, se’n recorden de tot. Recorden aquell dia que no es va fer perquè Francesc Macià, el president de la Generalitat, havia mort; se’n recorden de l’any de la nevada, del 62; se’n recorden de com va ser la postguerra a Catalunya, com va néixer el moviment de la nova cançó, la lluita antifranquista, i també són uns analistes del moment actual.

N: Les nadales… com es manté la tradició sense que soni ranci?

Ramon Humet

J. V.: Les nadales sempre seran les mateixes. El que podem anar renovant són els arranjamanets, les versions. I sempre són font de nova inspiració. És una cosa que em meravella! Tu engresques algú a fer nous arranjaments i surten. Aquest any les novetats no són precisament a les Nadales. Tenim una obra d’estrena del nostre compositor convidat Ramon Humet (Barcelona, 1968), que és magnífica. Que no és una obra de Nadal, és un cant a la pau, una obra molt introspectiva, gairebé una meditació. Tenim una obra de Eva Ugalde (Donosti, 1973), una compositora de les més potents actualment de la música coral basca. I també hem convidat a ser-hi musicalment, i ells ens ho han permès, els Amics de les Arts, amb una versió d’una de les seves cançons precisament per il·lustrar el moment en què estem, que fa que molta de la nostra gent jove s’hagi de buscar la vida en altres països.

Per tant el contingut musical, amb un gran protagonisme de les nadales, també incorpora música nadalenca que no és popular, i música que no és nadalenca però que té a veure amb alguna de les efemèrides a la que ells fan al·lusió. I ha quedat molt ben trenat. Musicalment seria estrany si no hi hagués la narració, però una cosa amb l’altra funciona magníficament.

N: Què se sent, essent el director del centenari?

J. V: Ja ho estic vivint com una experìencia extraordinària. El plantejament ha agradat molt a tothom, l’equip de directors estem molt implicats, i els cantaires estan treballant amb molta il·lusió. Estem parlant de 290 cantaires. Està sent, i serà, una de les experiències musicals que recordaré tota la vida com a fites. I el meu sentiment dintre de la casa és molt curiós. Són 15 anys i, per mi, és el moment més refrescant de tots. És com si haguéssim estrenat Palau, Orfeó, Escola Coral.

Que demani un desig…