Christiane Jatahy: “Vull ampliar i apropar la mirada de l’espectador”

2.10.2014

La directora brasilera Christiane Jatahy porta al Festival Temporada Alta de Girona una adaptació de Les tres germanes de Txékhov, titulada I si elles marxessin a Moscou? Es podrà veure dissabte 4 i diumenge 5 d’octubre a El Canal (Salt). Aída Parallès ha parlat amb ella dos dies abans de l’estrena.

Christiane Jatahy | Foto Rafael Teixeira

“A Moscou! A Moscou” criden una vegada i una altra Olga, Masha i Irina. Fa onze anys que viuen (si d’això se’n pot dir viure) en una ciutat de província, a la Rússia profunda, i anhelen tornar a la capital per retrobar, així, la felicitat. Canviar i deixar-ho tot, però, és difícil i a poc a poc el temps va enterrant, una darrere l’altra, les seves il·lusions i el somni de Moscou esdevé una utopia permanent. Més de cent anys i un munt d’adaptacions després, Christiane Jatahy, la directora brasilera que va enlluernar el Temporada Alta amb la seva Senyoreta Júlia, es pregunta què passaria si, en comptes d’esperar, l’Olga, la Masha i l’Irina marxessin a Moscou.

“Per a mi Moscou és el somni de poder tenir una vida millor, de poder canviar i replantejar les nostres eleccions. Potser el nostre somni és íntim o una utopia politicosocial d’un món més just”, explica Christiane Jatahy. Per aquest motiu, ha optat per fer de Les tres germanes un document polític sobre els moviments migratoris i el concepte de frontera. Tot i que defensa que moltes de les coses que escrivia Txèkhov segueixen succeint en l’actualitat. “De manera diferent, és clar, amb una altra mirada però els conflictes encara són vigents” afegeix. Així doncs, cap a on ens dirigim quan ja no és possible esperar més? Som capaços de trencar amb el passat? A diferència de Julia, que partia d’Strindberg per portar a escena els problemes polítics i socials del Brasil actual, I si elles marxessin a Moscou? té una voluntat més universal. “Volia parlar de la semblança entre la realitat del Brasil i altres parts del món. De la sensació melancòlica que vivim per culpa de la falta de confiança en la política actual, de les possibilitats reals que hi ha que es produeixi un canvi”, diu la directora.

A més, Jatahy també ha optat per fer que cada germana representi una fase vital segons l’edat. Així, l’Irina, amb els seus 20 anys, creu que pot canviar el món i, potser per això, no anhela tant Moscou. La Masha, en canvi, ja viu l’agonia de les decisions que ha pres i el seu desig de canviar és fort, personal i urgent. I l’Olga, que ja va camí dels 50 anys, és (potser) més realista i no confia massa en la possibilitat d’un canvi, tot i que és conscient que encara té un futur per davant. “Crec que qualsevol de nosaltres entrem o sortim d’una d’aquestes fases”, diu la directora.

I si elles marxessin a Moscou? neix, en bona part, de Utopia un documental on Christiane Jatahy preguntava a persones de diferents orígens i cultures, moltes d’elles immigrants, quins eren els seus somnis i utopies. “L’objectiu era qüestionar la dialèctica d’un món que, paradoxalment, té les fronteres molt diluïdes en l’aspecte virtual i tan violentes en el social. Quin és el Moscou que desitja la gent?”, es pregunta la directora brasilera.

No és casualitat que l’origen del muntatge sigui, precisament, el cine, ja que I si elles marxessin a Moscou? és un projecte que dóna continuïtat a la recerca creativa que Jatahy va començar l’any 2004. Malgrat que Christiane Jatahy (dramaturga, cineasta, directora de teatre i actriu) sempre s’ha interessat per la relació entre públic i actor, a partir del 2004 va fer un pas més enllà i començà a experimentar amb la frontera entre intèrpret i personatge, realitat i ficció. “M’interessava esbrinar com podia treballar la mirada de l’espectador a partir de la idea del cine”, explica la directora. El resultat va ser Conjugado, el monòleg d’una dona solitària on barrejava projeccions de documentals i la interpretació davant del públic.

L’any 2009 va fer, encara, un pas més estrenant A falta que nos move una pel·lícula rodada càmera en mà ininterrompudament durant 13 hores i sense talls. On, per cert, filmava una obra de teatre en directe: Cut, que es desenvolupava tant a l’escenari com als voltants de la sala. La culminació de tot aquest procés (i germen de l’obra que ens ocupa) va ser Julia on cinema i teatre coexistien i, a més, es creava una nova pel·lícula a cada representació.

A I si elles marxessin a Moscou? Christiane Jatahy va, definitivament més enllà, i el rodatge de la pel·lícula és la mateixa obra de teatre. Un film que es rodarà amb tres càmeres i s’editarà en directe. És a dir, que mentre uns espectadors assisteixen a la representació teatral, uns altres veuran la projecció cinematogràfica. “Vull ampliar i apropar la mirada de l’espectador. Que senti l’experiència d’estar vivint, encara que sigui durant hora i escaig, en un lloc sabent que podria estar en un altre. Exactament el mateix que senten l’Olga, la Masha i l’Irina.”, reflexiona Jatahy.

Aquí el teatre complementa el cinema i a la inversa. L’experiència teatral, creu la directora, és més com una festa col·lectiva i la cinematogràfica cada cop tendeix a viure’s més com un moment privat i íntim de l’espectador, que va directe a l’emoció. De manera que l’obra només es completa quan el públic veu els dos punts de vista i se n’adona que ambdós llenguatges es retroalimenten. “Aquesta és la utopia, la suma de les dues visions”, conclou Jatahy.