Chiara Bersani: “Al teatre i a la dansa és possible començar una revolució”

1.02.2019

“Jo, Chiara Bersani, de 98 cm d’alçada, em declaro carn, músculs i ossos de l’Unicorn”. Noranta-vuit centímetres d’alçada, però amb una visió panoràmica del cos com a eina política reveladora. Chiara Bersani presenta l’espectacle Gentle Unicorn a la Sala Hiroshima aquest cap de setmana, en el marc del festival SÂLMON. Aquesta artista, que pateix una forma moderada d’Osteogènesi Imperfecta, treballa al voltant del significat polític del cos i com interactua en la societat. Actriu i coreògrafa, Bersani ha treballat amb noms i companyies com Jérôme Bel, La Tristura o Alessandro Sciarroni.

Chiara Bersani presentarà ‘Gentle Unicorn’ a la Sala Hiroshima. © Roberta Segata

Com vas arribar al món de les arts escèniques?

Vaig arribar al teatre una mica per casualitat, quan tenia dinou anys. Acabava de traslladar-me a una nova ciutat per estudiar a la universitat i no coneixia a ningú. Sense ser-ne massa conscient, em vaig matricular a una escola molt bona de teatre contemporani. El que vaig descobrir després va ser una companyia que treballava amb actors amb discapacitats. Van ser molt acollidors amb mi, em van prendre molt seriosament, i allà vaig poder treballar el moviment des de les meves possibilitats. Després d’un any, em van oferir una proposta de feina que vaig acceptar.

Vas començar al món del teatre, però el teu treball s’emmarca en l’àmbit de la dansa. Com es va produir aquesta evolució?

Vaig començar a treballar com a actriu en obres que utilitzaven molt l’expressió corporal. És a dir, el teatre m’ha fet descobrir el cos.  Jo al principi el sentia, però no sabia com podia utilitzar el cos de veritat. Amb el temps m’ha anat interessant cada vegada més el moviment del cos. El cos per si mateix. I a partir d’aquí, la gent va començar a dir que jo feia dansa [riu]. I vet aquí que m’he convertit en una actriu, ballarina i coreògrafa! El cert és que si mires bé què està passant en la dansa contemporània, que s’està obrint a tantíssims llenguatges i possibilitats; aquest és definitivament l’àmbit idoni per a mi.

Vas començar com a intèrpret, però a partir de Family Tree el 2011, has tendit cap a la creació. Com va sorgir el desig de fer les teves pròpies peces?

Quan creo sempre és perquè sento la urgència de fer-ho i perquè em faig una pregunta. La creació és aquest desig i necessitat de responder-la. Family Tree també sorgeix quan jo em començo a plantejar el cos polític. Això també sorgeix del contrast entre com em percebo i espectacles que parlaven sobre mi, que descrivien la forma del meu cos i la dificultat dels meus moviments d’una manera gairebé violenta. Jo no reconeixia aquestes descripcions. Gràcies a la insistència d’Alessandro Sciarroni, que em deia “apa, crea alguna cosa tu mateixa”. Family Tree, però, no gira sobre mi mateixa, sinó sobre la genètica. El que em va anar bé d’aquesta experiència, no va ser especialment la recepció bona que va tenir, sinó, perquè vaig descobrir de què volia parlar, quins temes volia adreçar i perquè m’interessa el teatre dansa. I és perquè és l’única art en què tot recau en el present, tant el que fan els intèrprets com el públic.

Què és per a tu el cos polític? Com en parles a les teves peces?

Soc molt refractària al concepte dels prejudicis, que són un mecanisme de defensa animal dels éssers humans. Jo el que em pregunto és com puc canviar la construcció d’un imaginari. Provo d’atansar la imatge que jo tinc de mi mateixa als altres. És a dir, per què no hi ha altres referències? Com ho puc comunicar amb el meu cos? Evidentment, no trobo cap resposta conclusiva, però intento buscar estratègies. En aquests casos ho vaig bolcar en altres cossos, però en canvi a Gentle Unicorn em centro en el meu.

Chiara Bersani presentarà ‘Gentle Unicorn’ a la Sala Hiroshima. © Roberta Segata

Entre totes les figures mitològiques i fantàstiques; per què has escollit l’unicorn?

Per a mi l’unicorn és la icona perfecta per a totes les meves reflexions. L’unicorn és força exòtic, en sabem poca cosa, no s’ha utilitzat tant com poden ser figures mitològiques com la Medusa, per exemple. Això, m’ha permès partir de zero. A més, és una figura que conté significats molt diversos i oposats.

Has treballat amb molts artistes i companyies diferents, com Jérôme Bel, La Tristura o Alessandro Sciarroni. Què has après d’ells? Què signifiquen aquestes col·laboracions per a tu?

Com a performer m’he format amb Jérôme Bel. El que m’ha interessat d’ell i d’altres artistes amb qui he treballat és que m’han tret de la meva zona de confort. Amb tots aquests artistes he après molt, ja que tenen una poètica molt forta. Per a mi, La Tristura i l’Alessandro Sciarroni són grans amors. La Tristura ha estat una descoberta estupenda. Vaig conèixer en Celso (Giménez) a l’escola de la Biennal de Venècia. Ells m’han fet retornar a la paraula, és a dir, a una part de la vida escènica que havia deixat arraconada. Amb l’Alessandro ens coneixem de fa molts anys, també em vaig formar amb ell i hem anat col·laborant molt. Ell és l’artista que m’ha fet descobrir la meva bellesa.

Per a tu, per què són rellevants les arts escèniques?

El teatre i la dansa són els llocs on és possible començar una revolució. Una revolució del pensament, de la mirada, del sentiment. El teatre suposa una elecció difícil, però quan hi som vivim un moment col·lectiu. Al cinema, no pots viure això, les mirades són més solitàries. Al teatre, els intèrprets i els espectadors podem intercanviar mirades. Les arts escèniques tenen un potencial comunicatiu que, per a mi, cap altra la té. A través del teatre podem pensar com volem relacionar-nos en societat i això té un gran potencial per ser el germen d’una revolució.

 

ChiaraBersani_GentleUnicorn from Centrale Fies on Vimeo.