Charles Simic: «Vaig somiar que feia de secretari a Stalin»

19.05.2015

Charles Simic (1938, Belgrad), poeta americà d’origen serbi, va ser una de les estrelles del Festival Internacional de Poesia d’enguany. Xènia Dyakonova l’entrevista i ofereix la seva versió d’un poema de The Lunatic, el darrer poemari de Simic.

Charles Simic dilluns al Palau de la Música | © Pep Herrero

Charles Simic dilluns al Palau de la Música | © Pep Herrero

 

El cavall

M’he despertat enmig de la nit
i he vist un cavall que s’alçava a la vora.
Que bé, amic meu, que siguis aquí,
perquè està nevant, i potser a l’estable
et senties sol i tenies fred
perquè és mort el granger, i també la dona.

Et taparé amb la manta, i miraré
si a la cuina hi tinc un terròs de sucre,
com aquell que un home amb barret de copa
llançava a una euga que vaig veure al circ;
i si torno i ja no hi ets? No em moc
i et faig companyia aquí, a les fosques.

Xènia Dyakonova: Senyor Simic, aquest poema, del seu llibre més recent, The Lunatic, és un dels meus preferits. Em podria explicar com va sorgir?

Charles Simic: Aquest, com molts altres poemes meus, es deu al meu costum d’observar animals, que veig cada dia i m’hi reconec. Allà on visc, en un poble petit de New Hampshire, hi ha poca gent i la majoria són grangers, així que és fàcil fer-te amic de les vaques, de les ovelles, dels cavalls. A vegades, mentre condueixes, veus una parella de cavalls al jardí d’una casa, i semblen sans i feliços. Al cap d’un temps tornes a passar per allà, i resulta que només queda un cavall, i cada dia està més sol, trist i demacrat. Llavors penses: últimament, aquesta mena de sensacions també estan envaint la meva vida, així que ell és com jo, i ens podríem fer costat.

Xènia Dyakonova: Ah, i jo em pensava que aquest poema descrivia un somni! Per cert, com són els seus somnis? Li donen idees o imatges per escriure?

Charles Simic: No, la veritat és que, per desgràcia, somio gairebé sempre coses poc interessants, banals, massa lligades a la vida quotidiana. He tingut molt pocs somnis memorables a la meva vida. Una vegada vaig somiar que feia de secretari a Stalin. Dins del somni, sabia que aquest home era molt perillós, però alhora sentia el desig estrany de complaure’l. Encara tinc gravada la imatge de mi mateix allargant-li uns papers per signar, amb un gest horriblement servicial! D’altra banda, tampoc és tan sorprenent haver somiat això: aleshores estava obsessionat amb la història russa i m’empassava un munt de llibres sobre el tema. Els meus amics se’n reien de mi: «Encara estàs amb l’Stalin?»

Xènia Dyakonova: De fet, en molts dels seus assajos parla de les víctimes de l’estalinisme, com ara de Marina Tsvetàieva, que figura entre els seus poetes més admirats. Vostè ha afirmat alguna vegada que reconeix el seu propi temperament en els versos de Tsvetàieva. Com és això? Ella és tan vehement i exaltada, i vostè, tan irònic i reservat…

Charles Simic: Sí, en això som molt diferents, però hi ha una part de mi que s’identifica amb ella. M’encanta el seu furor, la seva força vital, i sobretot la seva capacitat de dir un «no» rotund al món i a la vida, de combatre la crueltat del món amb la seva actitud despietada. M’agrada que no li importi quedar malament amb tothom! I sap, millor que cap altre poeta, començar un poema amb un vers violent com una bufetada.

Xènia Dyakonova: I vostè, quan escriu poesia, quina actitud té cap al públic? Com s’imagina el seu lector?

Charles Simic: Sempre penso en el lector, sempre vull que m’entengui i em senti proper; però em costaria posar-li cara. En anglès tenim l’expressió the common reader, el lector comú o el lector normal i corrent, que és algú que té curiositat per les coses i pot ser receptiu a tot tipus de lectura. M’agradaria pensar que els meus lectors també són, en aquest sentit, normals i corrents, i per tant, capaços d’interessar-se per un llibre fins i tot si és de poesia.

Xènia Dyakonova: I per acabar, tornem al tema dels animals. En un assaig, vostè cita Zbigniew Herbert, segons el qual hi ha dos tipus de poeta: el poeta bou i el poeta gat. El primer és disciplinat i surt a llaurar el camp cada dia, mentre que el segon es passa el dia endormiscat i només surt a caçar quan té gana. Quin tipus de poeta és vostè?

Charles Simic: D’entrada, et diria que sóc un poeta gat, perquè tinc una gran admiració pels gats. Sempre n’he tingut a casa, i sempre negres: m’agrada que els seus ulls groguencs es destaquin sobre el fons negre. Així la seva mirada es torna més expressiva. Però la veritat és que això de passar-se el dia dormint o somiant no és el meu estil: sóc massa actiu, no paro de tenir ocupacions, sigui a casa o al jardí. Potser sóc més aviat un poeta gos, d’aquells gossos que no paren mai quiets i tot ho tafanegen.