Cesk Freixas: “La història ens acabarà donant la raó”

El cantautor de Sant Pere de Riudebitlles, Cesk Freixas, ja té el quart treball d’estudi al carrer. Es tracta de Tocats pel foc (TempsRecord, 2012), títol manllevat a l’obra de Manuel de Pedrolo, lletraferit protagonista d’alguns dels versos del disc.

El cantautor de Sant Pere de Riudebitlles, Cesk Freixas, ja té el quart treball d’estudi al carrer. Es tracta de Tocats pel foc (TempsRecord, 2012), títol manllevat a l’obra de Manuel de Pedrolo, lletraferit protagonista d’alguns dels versos del disc. La vigència de les paraules pedrolianes han empès l’artista penedesenc per dignificar la figura d’un escriptor sovint desconegut o poc reconegut. Tocats pel foc ve a completar una discografia reblerta de compromís poètic i reivindicatiu per part d’un Cesk Freixas imparable, que ha rebut l’ajuda de mig miler de persones a través del micromecenatge. Les seues referències anteriors són La mà dels qui t’esperen (TempsRecord, 2010), El camí cap a nosaltres (RGB Suports, 2007) i Set voltes rebel (Bullanga Records, 2005).

Un gran referent per tu, Manuel de Pedrolo…

Sí, per descomptat. No només com a escriptor, sinó com a ideòleg de l’independentisme combatiu d’esquerres i transformador.

Pedrolo va dir d’ell mateix que no tenia mesura i escrivia com un forassenyat. En part, podríem dir que el teu cançoner és també producte de la ràbia i la ira que ens porten aquests temps?

L’obra de Pedrolo és immensa, gairebé sobrenatural. En part, penso que sí, que quan entens que la cultura i la música han de ser un reflex i un mirall del nostre país, dels nostres dies, és pràcticament impossible frenar la necessitat de fotografiar la gran quantitat de situacions d’injustícia, de submissió i de precarietat que vivim.

El foc fon però també regenera. És la lectura que hauríem de traure en aquesta època del títol del disc?

Totalment. És la doble metàfora que remet el títol del disc: el foc com a eina que il·lumina, acompanya, però també com a element destructiu, que crema i calcina. El contrapoder i el poder, en definitiva.

Foc i paraules. Bonica barreja. De què ens parles en les lletres d’aquest treball?

He intentat amarar-me força de l’imaginari de Pedrolo, que sempre és descriptiu i detallista. Les lletres se centren en la reivindicació de tots els drets més essencials com a persones, com a treballadors i com a poble. També hi ha una part del nou disc més íntima i personal, però sempre passa per un filtre crític i autocrític, intentant no reforçar cap banalitat literària.

Tocats pel foc enceta una etapa més acústica, segons has avançat. Com hem d’entendre açò?

En els anteriors treballs havíem apostat per acostar les nostres cançons cap a un terreny més electrònic, agafant com a referència musical cantautors com Jorge Drexler. Després d’uns anys havent-nos-hi sentit molt còmodes, ara tenia ganes de canviar. Els nostres directes, sobretot en l’últim disc, no representaven gaire bé el que hi havia en els discos. I, fent una reflexió, ens en vam adonar que el que havíem de canviar i renovar era precisament l’estètica musical dels treballs discogràfics. En aquesta cerca d’un nou so, ha aparegut de manera natural en Víctor Nin (guitarrista) com a productor i arranjador. I la feina diària ens ha acostat cap a una sonoritat molt més orgànica i directa, potser més sincera, fins i tot. Hi ha molta presència de guitarres acústiques, i la veritat és que n’estic molt content.

A la presentació del dissabte 2 de juny a Barcelona, vas envoltar-te de quatre col·laboradors que provenen de diferents àmbits culturals: David Caño (poeta), Albert Trilla (pintor), Ferran Orriols (músic i cantant dels Nyandú) i Sílvia Montells (també cantant). Quina és l’aportació que va fer cadascun d’ells a la posada en escena del teu treball?

La idea era poder comptar amb creadors culturals, dels quals admirem molt la seva feina, i trobar-los-hi un encaix en el directe de la presentació del disc. La cosa va funcionar molt bé: en David Caño va recitar dues poesies a l’equador del concert, l’Albert Trilla va dibuixar un mural cap a les acaballes de l’actuació, i en Ferran i la Sílvia van col·laborar cantant una cançó cadascú. Va ser emotiu, almenys per a nosaltres. Segurament perquè són persones que ens estimem.

Aprofitant que hem citat al David Caño. Ja has tingut l’oportunitat de fullejar el nou poemari Postmortem i I del no-res tot?

Sí, i tant. Encara no l’he acabat, però només pel format del llibre ja val la pena aconseguir-lo. En David i Tigre de paper estan fent molt bona feina. Els admiro, totalment.

Per cert, tot un rècord, la teua experiència a Verkami…

Allò va ser una bogeria! Érem dels primers a fer-ho servir, vam rebre alguna crítica i tot. Però la veritat és que és una de les experiències més maques que hem viscut a nivell professional. Gairebé 500 persones han fet possible aquest quart disc, i sempre ens hem sentit molt abrigats, sabent que això també és un projecte de construcció col·lectiva, finançat de manera popular i amb esperit crític. Estem molt agraïts a Verkami i a tots els mecenes que hi van col·laborar. El micromecenatge és una alternativa econòmica eficaç. I engrescadora!

És gairebé impossible parlar amb tu i no citar el Pau Alabajos, l’Andreu Valor o la Meritxell Gené. Formeu una colla de cantautors d’una generació ja posterior a la Nova Cançó que ha fet reviscolar dignament uns valors reivindicatius i nostrats. Com veus el present i el futur d’aquesta escena?

El present el veig, i bé. Han aparegut propostes de cançó d’autor en un context històric on la gent no escolta música, sinó que en consumeix. El capitalisme ha creat lligams entre públic i artistes en els que els primers ho volen consumir mastegat i ràpid. I la cançó d’autor, precisament, ofereix un model d’oci substancialment diferent: cal reflexió i debat. Només per això, ja em sembla força revolucionari que estiguin creixent projectes de cantautors als Països Catalans. El futur dependrà de la funció social i política d’aquestes propostes, i dels espais on hi puguin tenir cabuda. Si la cançó acompanya els moviments d’alliberament del país, tindrem cantautors i cantautores de protesta durant anys.

“Potser serà un dia ben clar, d’aquells que el sol fa el cel més blau”, dius a “Article 1.1”. Arribarà aquest dia, Cesk?

 Si lluitem amb coherència i conseqüència pels nostres drets i per la nostra dignitat, no en tinc cap dubte. És una qüestió política, democràtica, de justícia. Em fa la sensació que la història ens acabarà donant la raó.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació