Carles Pradas: “A Kaspar Schwarz el devora la història”

16.12.2014

Demà 27 de gener, la Llibreria 22 de Girona acull la presentació deLa Setena vida de Kaspar Schwarz, a les vuit del vespre. Una història d’amor i aventures, amanida amb unes dosis de novel·la negra i ciència ficció, és la que narra les vides de Kaspar Schwarz, un home turmentat i devorat pels esdeveniments històrics que viu. La setena vida de Kaspar Schwarz és un inclassificable. Un cop t’hi endinses és difícil sortir-ne. Les vides de Kaspar Schwarz et reclamen tota la teva atenció i el misteri que envolta la seva figura t’absorbeix, com va absorbir el narrador d’aquesta història, Carles Pradas, que debuta en el món literari amb les vides d’aquest curiós personatge. Vaig quedar amb ell per parlar-ne al bar Kino del carrer Ferlandina. I mentre conversàvem Ziggy Stardust ens estava mirant.

Carles Pradas | Foto BiBi Oye / Núvol

Carles Pradas | Foto BiBi Oye / Núvol

Griselda Oliver: La Setena vida de Kaspar Schwarz és la teva primera novel·la. Per què vas decidir fer el salt a la literatura?

Carles Pradas: Ja feia temps que ho escrivia i va ser per casualitat. Com que jo sóc força crític amb mi mateix, vaig decidir compartir-ho amb la meva xicota i un parell d’amics. Em van dir que estava molt bé i que creien que podia tenir sortida i em van animar a llançar-m’hi. I així ho vaig fer. Ho vaig enviar a algunes editorials, i em van trucar alguns editors que s’hi van interessar. Em vaig decidir pels meus bojos, que són els Males Herbes, a qui vull agrair la gran feina que han fet amb l’edició d’aquesta novel·la. Com pots veure, no és cap històrica rocambolesca, simplement és que havia arribat el moment.

Quin va ser el detonant que va desencadenar aquesta història?

Tot neix amb les imatges, curiosament. La podríem definir com una obra il·lustrada, però, a diferència de les obres il·lustrades, que primer tenen un text i després en surten les imatges, que el vesteixen i li donen forma, en aquest cas, va ser al revés: primer van néixer les fotografies, i, a partir d’aquí, vaig escriure unes notes a peu de foto. Aquestes notes van anar creixent, cada vegada més i més. Text i foto es van anar equilibrant fins que va arribar un punt en què jo vaig creure que tenia un potencial com a història.

Les imatges sempre són representades per un gat, que hem d’identificar amb en Kaspar Schwarz.

Sí, i el model és el meu gat, en Kaspar Hauser, que un bon dia vaig començar a fer-li fotos —et pots imaginar que difícil que és fer-li fotos a un gat, perquè és un animal esquiu i que es mou molt!—. La gràcia és que tota l’estona és el mateix gat que representa el personatge. És a dir, quan en Kaspar és petit, la cara del gat també és petita. Jo volia donar una certa continuïtat cronològica a les imatges i per això vaig anar recuperant fotos que tenia d’ell, i, al llibre, el reguitzell de fotografies que hi ha mostren que en Kaspar va creixent i que es va fent gran.

Tothom, quan comença a llegir el llibre, es deu preguntar el mateix: qui és o què representa Kaspar Schwarz?

Qui és? Tothom i ningú. En el fons, no crec que ho sapiguem mai i, segurament, ni ell mateix ho sap. Kaspar Schwarz és una suma de diferents personatges, i la gràcia és que serà algú diferent per a cada lector. El que jo buscava és que cada lector es fes el seu perfil personal d’en Kaspar a través de les set vides que tenim documentades al llibre. He volgut deixar moltes portes obertes, fins i tot hi ha una vuitena vida mig esbossada. M’interessava generar aquest interrogant al lector, que realment es preguntés si hi ha més vides i que s’imaginés com podrien ser.

Quan vaig començar a llegir la novel·la, em va fer la sensació que l’argument molt versemblant. Em preguntava: realment existeix Kaspar Schwarz?

De fet, l’únic indici pel qual a les primeres cinquanta pàgines creus que no pot existir és perquè té cara de gat. Tot i així, també crec que aquest punt fa que la novel·la tingui humor, encara que sigui una mica negra —valgui la redundància amb el nom del personatge: schwarz, en alemany, significa ‘negre’—. El fet de posar-li cara de gat i fer una història tan versemblant, també em semblava una manera de jugar amb el sentit de l’humor.

Et produeix un estranyament…

Exacte! Però crec que t’ho creus molt pel format de la narració, per com està explicat, encara que, en realitat, és un tiu amb cara de gat. La confrontació d’aquestes dues idees donava sentit de l’humor a la narració i era el que em feia gràcia i volia aconseguir.

 

Carles Pradas | © BiBi Oye

Carles Pradas | © BiBi Oye

He llegit que Pessoa et va inspirar per escriure aquesta novel·la.

Buf… Evidentment Pessoa és una influència, perquè sempre m’ha agradat molt i, en el moment en què em vaig posar a escriure el llibre, estava rellegint el Llibre del desassossec. Una de les coses que sempre m’ha fascinat més de la personalitat de Pessoa són els seus heterònims: em sembla increïble que un home que amb prou feines sortia de casa, que pràcticament no va viatjar, generés tantes personalitats i que cadascuna escrivís poesia amb un cert estil. És, simplement, brillant. Kaspar Schwarz és així: cada personatge té la seva manera d’entendre la vida, la seva manera d’actuar i de reaccionar davant dels esdeveniments. Si a Pessoa es veia un poeta diferent segons l’estil literari, a Kaspar aquesta diferència es percep en la seva manera d’actuar i viure.

Hi ha hagut altres influències?

Sí. Una de les influències d’aquest llibre són, conscientment o inconscientment, els personatges amb caps d’animals i forma antropomòrfica. Sóc de la generació que vam créixer no llegint sinó coneixent molts clàssics de la literatura a través d’animals de forma antropomòrfica: en Dartacan per en Dartagnan, en Willy Fog per en Phileas Fogg, en Mickey Polo per en Marco Polo. Aquest llibre també és un conte, un conte per adults, potser, i segurament he escrit el que he escrit perquè és el que m’hauria agradat que m’expliquessin abans d’anar a dormir. Crec que això té un pes més específic i important del que sembla, ja que és una manera d’enganxar el lector de la meva generació.

D’altra banda, tot i que no sé si és una influència, un interruptor, o una molla que va saltar en aquell moment, el personatge de David Bowie, Ziggy Stardust, —mira, el tinc aquí davant, m’està mirant!— també em va servir d’inspiració. A mi David Bowie sempre m’ha agradat molt i Ziggy Stardust m’ha interessat encara més. Bowie va crear un personatge hiperextrem, glamurós, que venia de Mart, un personatge totalment fora de lloc. Es va generar tota una mitologia al seu voltant i el personatge va prendre tanta vitalitat que va sortir fora seu fins a extrems perillosos fins i tot pel mateix Bowie. El va arribar a devorar. Al final, se’l va haver de treure de sobre exorcitzant-lo de la seva ànima. Això també m’interessava molt: de fet, en algunes de les diferents personalitats d’en Kaspar, com la d’Hugo von Hauser, es transmet aquesta sensació que el personatge devora la persona.

Es diu al pròleg, que aquest personatge et va absorbir…

Sí, sobretot a l’hora de narrar-ho. Crec que el narrador, que d’alguna manera sóc jo, intenta al principi ser objectiu però el personatge acaba contaminant la narració i el relat. El llibre comença com una novel·la històrica quasi naïf —oi?— molt historicista, i crec que va mutant cap a una cosa més pertorbada i delirant. Això és culpa d’en Kaspar, que va perdent el control de si mateix, i, d’alguna manera, ho traspassa a la mateixa narració dels esdeveniments. La veu d’en Kaspar —una veu molt pertorbada— acaba contaminant la veu del narrador, en perverteix l’anàlisi i la investigació periodística.

És un personatge turmentat?

Absolutament. En Kaspar és, sobretot, un personatge que la història se’l menja. Aquest llibre no deixa de ser una novel·la històrica on el personatge principal és devorat per la mateixa història i pateix molt. Ell intenta adaptar-s’hi tant com pot, creant realitats quasi paral·leles, però acaba sent víctima d’una part de la història, especialment de la primera meitat del segle XX.

Fins i tot ell s’hi involucra…

En certa manera, sí. Però, fixa’t, s’involucra en la primera guerra mundial, però quan esclata la segona guerra mundial ell ja està fora de si. Al llibre té molta més importància la Gran Guerra que la Segona Guerra Mundial, que s’entén més des d’un punt de vista esotèric. En aquells moments, en Kaspar s’interessa més per personatges com Albert Speer, per coses molt més fosques, marcianes i obscures que les que surten als llibres d’històries.

Si no és pel record constant de la Vaira, els capítols es podrien entendre com històries separades.

Cada vida podria ser una novel·la diferent, un conte diferent. La Vaira és una mica el fil conductor que cus i descús tota l’existència del personatge. En el fons aquest llibre és també una història d’amor. En Kaspar sempre es mou per l’amor que sent per la Vaira, la busca constantment. El que passa és que, potser, com més la busca, més s’allunya d’ell mateix. Per això va generant aquestes personalitats cada cop més estranyes, més fosques, més torturades. Els Kaspars són qui són bàsicament per la Vaira.

En quin gènere podríem encaixar aquesta obra?

Jo crec que n’hi ha molts: novel·la històrica, novel·la romàntica, ciència-ficció, faula o la cultura dels dibuixos animats. Parlar d’un gènere en concret és complicat. Ara bé, crec que al que més s’assemblaria és potser el mockumentary, és a dir, el fals documental. De mockumentarys cinematogràfics, n’hi ha diversos exemples, però en la literatura pràcticament no n’hi ha. Sí que hi ha llibres, en canvi, que estan tractats com a biografies novel·lades, però no d’aquest mateix estil. De fet, parlant amb els editors de Males Herbes, en Ramon i en Ricard, que ells en saben molt, d’això, em deien que no havien trobat res semblant, i molt menys amb l’addicional dels documents fotogràfics: tenim passaports, estudis de genètica, fotografies, dibuixos infantils, etc. És difícil de catalogar, almenys en un únic gènere, i, en tot cas, si li hagués de posar una etiqueta, seria la de fals documental fantàstic literari.

Carles Pradas | Foto BiBi Oye

Carles Pradas | Foto BiBi Oye

El final de la història és obert i fins i tot al pròleg s’insinua que podria continuar…

Bé, jo no crec que continuï, però potser pot sortir —no ho asseguro!— una versió estesa, com fan ara amb els DVD. De fet, amb tota la documentació que hem anat trobant d’en Kaspar, juntament amb un material més fiable que contrastés les informacions que tenim i que garanteixin una certa fiabilitat, podríem fer la versió estesa. Però ja et dic ara que no crec que hi hagi un Kaspar Schwarz Segona part, ni cap Regreso, ni Kaspar Schwarz el Origen.

Com interpretes tu aquest final obert?

D’alguna manera el final és el principi. Per a mi, com a escriptor, el final és el final, òbviament perquè he acabat d’escriure i he posat el fi amb un interrogant. Però per al lector el final és el principi perquè a partir d’allà pot imaginar-se en Kaspar fent el que vulgui, com per exemple signant la declaració d’independència dels Estats Units, o a l’any 2230 en una presó futurista, o en qualsevol moment històric en què li vingui de gust imaginar-se’l. Com que jugues amb la temporalitat, cadascú es pot imaginar el seu propi Kaspar, fer-se’l seu i situar-lo on vulgui. Crec que aquesta és la gràcia del personatge: és un personatge tan excèntric i textual que es pot posar on es vulgui. Això també passa una mica amb el Don Quixote d’Orson Welles, quan, enmig del desert, el personatge es creua amb un tiu que va amb una vespa, mentre ell va amb Rocinante. No se’t fa estrany perquè és un personatge que està tan fora del seu temps que no et sorprèn que es creui amb una vespa. Això mateix passa amb en Kaspar. No és que vulgui comprar en Kaspar amb el Quixot, però sí que és cert que hi ha certa similitud.

Com a lector, també tens la sensació que estàs davant d’una novel·la d’aventures.

Sí. De fet, la meva màxima inquietud a l’hora d’escriure és entretenir el personal. Esclar que vols fer-li despertar certes emocions, reflexions, però, per mi, és bàsic que la gent s’enganxi al llibre i se l’emporti amunt i avall i pensi: “I ara què passarà?”. Per mi és molt important que el llibre tingui un punt de novel·la d’aventures, tal com passa amb L’escarabat d’or d’Edgar Allan Poe, o amb el món de Jules Verne. També és cert que algunes persones m’han dit que llegint aquesta novel·la els ha semblat que miraven una pel·lícula.

És una novel·la molt gràfica, et pots arribar a imaginar les escenes…

Sí, de fet, en Ricard a la presentació que vam fer l’altre dia a La Central ho deia: “Truquem a en West Anderson, a veure si ens compra el guió!”. Molta gent m’ho diu: “Ho estàs veient, t’ho imagines amb la música i tot”. I ara encara més, perquè uns col·legues han fet una banda sonora del llibre!