Carles Gomila: “L’anatomia té a veure amb la idea de dissecció”

22.07.2014

“Hola. Em dic Carles Gomila i em dedic a la pintura. M’agrada tafanejar en molts jardins, però principalement faig de la meva vida pintures, i de les pintures, sous. Quan no aconseguesc sous, continuï pintant, perquè és el que em ve de gust fer de totes maneres. No tenc ‘hobbies’, no conceb fragmentar el desig i l’obligació. No tenc horaris, no em fa ganes desconnectar. M’aplic auditories personals per a complir amb els requisits mínims d’honestedat, productivitat i autenticitat. Mai aconseguesc superar-les, i n’estic content: hi ha tant per arribar a ser!”

El pintor Carles Gomila amb una de les seves creaciones | Foto: Arxiu particular.

 

D’aquesta manera tan propera es presenta el pintor Carles Gomila Camps (Ciutadella, 1978) al catàleg de la nova exposició que té en marxa, que no és altra que la titulada ‘Carles Gomila. Anatomia’ i que, produïda per l’Ajuntament de Ciutadella i comissariada per Sergi Cleofé, es pot veure a la sala municipal del Roser de Ciutadella fins el proper 16 d’agost. A la mostra, a més a més de la projecció d’un vídeo d’uns 11 minuts de durada sobre la seua feina i de divers material de pintura de taller que ell empra, s’hi poden veure un total de 49 obres, procedents la gran majoria de col·leccions privades i creades bàsicament entre 2002 i 2014.

Joan Mascaró ha entrevistat l'artista plàstic Carles Gomila, que presenta exposició individual al Roser de Ciutadella (Balears) | Foto: Eliza M.

‘Carles Gomila. Anatomia’ es completa amb unes breus notes i reflexions que conformen el particular món de l’artista, notes i reflexions que, molt ampliades, deixa escrites a l’acurat catàleg de la mostra, que també es pot aconseguir. Del catàleg us en deixam un altre paràgraf de la seua presentació, el final, tot abans de començar amb la conversa. En aquest catàleg, diu Carles Gomila (www.carlesgomila.com), “es recullen les meves anotacions sobre art en general, i pintura en particular. És un exercici de sinceritat per mitjà del qual desitjaria avivar la vostra curiositat per la creació artística i explicar-vos les aventures que corren les obres fins a trobar una llar”.

Fins al 16 d’agost es pot veure al Roser ‘Carles Gomila. Anatomia’. Parla del cos humà la mostra o tan sols hi és en part aquest tema?

L’anatomia té a veure amb la idea de dissecció, i l’exposició vindria  a ser desglossar una mica el que és la feina de pintor, disseccionar-la, parlant del procés creatiu, de la feina del dia a dia, del mercat,…

Quina és l’anatomia de la pintura de Carles Gomila?

Vam, la primera part fa referència als processos creatius, a com es formen les idees, com te deixes influenciar,… Després hi ha la part d’execució tècnica, on explic alguns detalls, així com també el valor que jo li don a l’aprenentatge, a l’estudi, i a la pròpia tècnica, a la vegada que igualment coment el perquè crec que tot açò és important. I de com la darrera part és trobar una llar a cada obra per poder finançar l’activitat. Aquesta és una feina molt important i que a vegades no es té prou en compte, i s’ha de fer…

No es té prou en compte?

No, no s’hi té prou. Els pintors es pensen que la seua feina és únicament pintar. I és cert que ho és, però totes les feines tenen més implicacions, i aquí, en aquest punt, generalment es desestimen i sí que la tendència és ser molt reaci a acceptar que el món funciona així: intercanviant valors per diners.

No només és una cosa ‘romàntica’ el pintar, idò?

És a dir, pintant pots fer el que vulguis i és 100% romàntic: al taller pots fer el que vulguis i ets lliure. Una altra cosa, però, és fora d’aquest taller, on has d’aconseguir finançament per a aquesta activitat.

I açò és el més difícil…

No és que sigui difícil, perquè tots els negocis tenen una part on es ven el valor. Més que res és que els pintors som reacis a acceptar que una feina tan personal s’hagi de mercantilitzar.

Què és per a tu l’art? D’on te ve la necessitat d’expressar-te a través de la pintura?

D’on ve? Bé, d’entrada jo som una persona curiosa. I m’exprés a través de la pintura perquè és el mitjà que he triat, el que m’agrada més i amb el qual em sent més còmode. Però no descart en un futur donar sortida a altres tipus d’ambicions artístiques a través de mitjans diferents. Estic obert.

I en el teu cas, perquè pintura i no música, per exemple?

Açò és una qüestió de gust personal, i també de capacitat personal. No hi ha una raó explícita sinó de gust i de preferència, perquè de les moltes formes que té l’art de donar-se a conèixer, la pintura és la que m’ha frapat més.

El pintor Carles Gomila | Foto: Carles Gomila.

Com hi vas entrar en aquest món?

Realment vaig començar a estudiar ciències, i me segueixen agradant molt. Però les meues capacitats anaven cap a una altra banda i vaig seguir aquest camí. Al cap d’uns anys em vaig sorprendre a jo mateix prenent la decisió de viure d’açò, cosa que no tenia previst en absolut. No m’ho havia plantejat mai, ni de petit quan em demanaven que què volia ser. A mesura que passen els anys vas entenent què se te dóna millor i ho vaig anar desenvolupant fins que vaig començar a veure que tenia possibilitats de dedicar-m’hi. De totes maneres, aquest procés dura molts anys…

No és allò de dir ‘vull fer açò’ i ja està…

Diria que la il·lusió és una mala companya a l’hora d’assolir l’excel·lència, perquè el que compta és tenir capacitat per dedicar temps d’estudi, tenir entusiasme pel que es fa, constància, etc, tenir valors de disciplina, en definitiva. Com en qualsevol altra cosa, per altra banda.

Ser creatiu, idò, no deu tenir res de ‘màgic’, com a vegades s’associa.

Hi ha persones que tenen una facilitat per ser creatius de forma espontània, però la creativitat, a efectes professionals i de fer feina cada dia, és una tècnica. I susceptible de ser apresa, òbviament.

La inspiració, és un mite?

Sí, i sempre ho ha estat. La inspiració no existeix. El que existeix és la predisposició a fer feina. A vegades, la inspiració és una mala excusa per no posar-te a fer feina, tot esperant que te caigui del cel un dictat diví. En aquest punt som escèptic (riu). Aquí es nota que me segueixen agradant les ciències (torna a riure).

Tot i el que dius, sempre hi deu haver uns moments millors que no altres per posar-te a pintar, no?

Sí, però el que passa és que pintar no és un fenomen puntual, sinó un fenomen que s’estén més enllà de la mera execució. Hi ha molta feina de planificació, de recollida de documentació, etc. Encara que no estiguis bé per pintar, sempre te pots dedicar a altres activitats que estan relacionades amb la pintura. Jo, per exemple, quan no me trob prou predisposat per pintar, me pos a estudiar sobre pintura. Sempre hi ha coses a fer.

Encara que amb el temps vagis agafant i perfeccionant la tècnica, sempre hi ha coses a aprendre, també.

I tant que sí! Com en tantes altres disciplines, en què no s’acaba mai, aquí tampoc. L’excel·lència sempre està un pas endavant d’on estàs tu: com l’horitzó, que sempre s’allunya així com t’hi vas acostant. De fet, estudiar implica obrir nous camps d’ignorància. És així.

És útil o inútil l’art? És transcendental l’art o és una frivolitat?

Jo no ho sé…, a açò que ho contesti un altre… Si des de Plató no hem trobat un consens en aquest tema, ja no el trobarem… És completament subjectiu.

Com definiries la teua pintura?

A jo, el que m’agrada és expressar sentiments i idees vehiculades amb figura humana. Perquè la figura humana som noltros, i noltros ens explicam a noltros mateixos a través de les nostres representacions.

L'artista Carles Gomila | Foto: Arxiu particular.

Podríem dir que la teua és una pintura que inspira tendresa però que a la vegada és pertorbadora, amb uns personatges que tenen una mirada interpel·ladora. Hi estàs d’acord?

Sí, completament. És un efecte cercat. Jo cerc un fràgil equilibri entre sentiments contraris, que generen paradoxa, generen preguntes,… una incertesa que fa que l’espectador es plantegi quin és el desenllaç d’aquest conflicte que tenen les figures.

I tu ho saps quin és aquest desenllaç?

No, jo faig les preguntes. Són obres obertes. No m’agrada determinar l’experiència de l’espectador. Realment, l’obra no és autònoma, sinó que necessita de l’espectador.

Sergi Cleofé, comissari de l’exposició que es pot veure al Roser, diu de tu que combines tradició i modernitat i que fas una lectura contemporània de grans mestres passats com ara Velázquez, Van Eyck o El Greco. Com ho veus?

És així. A jo m’agrada el millor de cada època i agaf el millor de la meua i de les anteriors.

Són referents per a tu aquests pintors que hem anomenat? Estan vigents encara ara?

Uns més que altres, però sí, tots són referents, especialment Velázquez, que el trob un sostre per jo. Un sostre tècnic, artístic i tot… és un ‘top’ per jo.

De totes maneres, i a açò ho dius en algun punt del catàleg de la mostra, el passat ha de ser una referència, no una residència…

Sí, sí, vol dir que… Ho vaig convertir en metàfora per poder enrecordar-me d’aquesta idea com si fos una fórmula. Amb açò, el que vull dir, bàsicament, és que el passat està molt bé però que es quedi allà on està. Al que vaig és a cercar l’excel·lència allà on es manifesti, la qual cosa no significa que hagis de ressuscitar als difunts.

Carles Gomila, treballant | Foto: Arxiu particular.

També dius que els artistes sou una mena de cleptòmans d’estils, com si fóssiu ‘lladres’: quins has ‘robat’ tu d’estils?

Uf! Moltíssims. He ‘robat’ (bé, és una forma de rallar…), he incorporat a la meua pintura tot el que he vist bo. I seria un error no fer-ho. Una revisió de la història de l’art confirma que tots els artistes s’han nodrit del seus precedents sistemàticament.

Per a tu la pintura és una professió, però crec que va més enllà, perquè, com s’esmenta a la introducció d’aquesta mateixa entrevista, tu ho conceps no només com una professió sinó que s’hi ajunten desig i obligació. És el mateix desig i obligació? Són compatibles?

Des del moment en què entens la teua feina com una forma de vida, no hi ha problema en conciliar desig i obligació. Realment, no puc dir que per jo sigui una feina en el sentit de càrrega obligatòria, sinó que sempre m’he sentit completament lliure fent el que faig. A jo m’han de treure de l’estudi: no m’han d’obligar a entrar-hi, encara que sí a sortir-ne. M’agrada i és en aquest sentit orgànic entre vida i feina que s’hi ajunten desig i obligació.

Però bé, supòs que sempre hi haurà aquell moment en què desitgis deixar-ho córrer puntualment, no, quan estàs fent feina?

Esclar, som humans! (riu) Però el que realment m’agradaria fer ara per pausar l’activitat pictòrica seria poder completar els estudis, tenir més temps per estudiar. És l’únic que m’agradaria fer i que ara mateix no és possible.

Tornem una mica a les il·lusions… Hi ha artistes, i ho llegeix també del catàleg, que estan secretament il·lusionats per ser un diamant en brut disposats a ser descoberts per un ésser superior. Encaixes tu dins aquest tipus d’artista?

Bé, jo som molt crític amb aquesta forma de pensar, amb aquesta actitud. Perquè jo l’he viscuda i condueix a un camí molt fosc i que no serveix de res. I que jo sigui crític amb aquesta actitud és un exercici d’autocrítica. Quan ets estudiant passes per una fase d’ego molt grossa, i te l’has d’expulsar quant abans millor per realment progressar.

A Belles Arts, però, no te mostren que apart del talent també hi ha el sou…

Exacte: no te mostren com finançar aquest talent. No, açò no hi és i no sé de cap lloc on ho ensenyin, la qual cosa condueix a què molts d’artistes es frustrin perquè no troben una via de remunerar la seua activitat.

Serveix de res, en aquest sentit, estudiar Belles Arts?

Sí i no. Si la teua trajectòria és pintar, no cal, encara que per a altres trajectòries dins la pedagogia, per exemple, és molt interessant estudiar-ho.

No cal, per pintar?

Igual que per fer periodisme no fa falta estudiar periodisme, o per ser polític no cal estudiar ciències polítiques, per pintar no necessites fer Belles Arts, sinó tenir les idees clares i una disciplina d’estudi.

Quan dónes per acabada una pintura teua? T’ho deman perquè em fa l’efecte que ets molt perfeccionista.

(Riu) La don per acabada quan no puc aportar res que la millori.

També t’ho deia perquè t’he sentit comparar el planejament d’una pintura amb la programació d’un crim perfecte.

(Riu) Bé, vam, s’ha d’explicar… S’ha d’entendre un crim perfecte amb què si t’enganxen amb el crim te posen a la presó. Hi ha un risc aplicant aquesta planificació. En el cas de la pintura, quan una pintura és insatisfactòria o no expressa res, és el pitjor dels crims que pots cometre com a pintor. La idea és que quan planeges un crim perfecte no hi pot haver marge d’error i ho has de tenir tot previst. I amb la pintura s’ha de planejar amb el mateix escrúpol, que duu la seua feina.

 

(Entrevista apareguda al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella)