Carles Casajuana. Amb la modesta ambició de fer riure

30.03.2019

Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), escriptor, diplomàtic i professor universitari, va donar-se a conèixer en el panorama literari amb Tap d’escopeta (1987). D’aleshores ençà les seves publicacions han estat un degotim de títols que s’han mogut en dos gèneres ben concrets: la novel·la i l’assaig. En novel·lística cal destacar, dins la seva trajectòria, L’últim home que parlava català, novel·la guanyadora del Premi Ramon Llull 2009. La seva narrativa sempre ha destacat per l’ús de la ironia, i amb Les pompes del diable, que Proa ha editat el març de 2019, aquesta ironia arriba al seu màxim exponent i situa la novel·la en el gènere de l’humor.

Carles Casajuana | Fotografia: Sílvia Romero

Les pompes del diable és un títol que ens remet a la religió catòlica, ja que és una de les renúncies implícites del sagrament del baptisme. Què et va dur a triar aquest títol?

A mi no em resulta fàcil trobar els títols. Hi dono moltes voltes. N’adopto de provisionals, els descarto, en penso de nous i em costa acabar-me de decidir. Em trobava en aquesta situació, fa cosa d’un any i mig, fins que un vespre un amic mexicà amb el qual estava sopant va exclamar, de broma: “¡Maldito sea el diablo, sus pompas y sus obras!”. Vaig pensar: Ja ho tinc, Les pompes del diable.

Un bon recurs per trobar títols, i lliga amb un dels trets destacables de la teva narrativa: la ironia. Has pretès, amb aquesta nova novel·la, reblar el clau i endinsar-te de ple en el gènere de l’humor?

Vaig començar a escriure aquesta novel·la perquè em divertia, sense una intenció ferma de publicar-la. La vaig abandonar, pensant que el fet que em fes riure a mi no volia dir que fes riure el lector. Vaig escriure Retorn, una novel·la amb molta més ambició. Després, la vaig reprendre, per continuar-m’hi divertint, i quan la vaig acabar la vaig enviar a l’editorial i a un parell d’amics més pensant que em dirien que molt bé, però que fes el favor d’escriure una novel·la seriosa. Però no. La reacció va ser la contrària. L’objectiu de la novel·la és fer riure el lector. Res més. És una ambició limitada però precisa, i no fàcil. Costa més fer riure que fer plorar o fer pensar (tret que la víctima no sigui un mateix i ho faci involuntàriament, com veiem fer molts personatges públics sovint).

He de dir que, en el meu cas, ho has aconseguit: m’has fet riure. Però l’humor és un gènere complex perquè cal mesurar molt bé els límits entre allò que fa riure i allò que ja esdevé esperpèntic. Sense anar més lluny, i malgrat tractar-se d’autors força separats en el temps, no és comparable l’humor de Tom Sharpe amb el de Jerome K. Jerome, tot i ser, ambdós, britànics. Quin seria l’humor que defenses, literàriament parlant, i els teus autors de referència en aquest camp?

Deixant de banda els clàssics, que en aquest cas són la novel·.la picaresca i el costat esperpèntic de Valle-Inclán, com tu dius, el primer autor de referència és P. G. Wodehouse. És un autor infal·lible: em fa riure sempre. El problema és que se’n riu del classisme i de les manies de la societat britànica, i per això aquí no funciona. Eduardo Mendoza és un altre, de forma directa i de forma indirecta, perquè ell també està influït per la tradició de la novel·la picaresca i per P. G. Wodehouse. El seu humor em resulta irresistible. Un altre: Joseph Heller, l’autor de Catch-22, l’al·legat antibèl·lic més àcid i més divertit que he llegit mai. Un altre és Jorge Ibargüengoitia, un autor mexicà que va morir relativament jove, eclipsat pel boom, però que va deixar obres notables i molt divertides.

Parlem de la novel·la. S’inicia quan el protagonista, Serafí Serratosa, un funcionari gris, és nomenat cap del gabinet del nou tinent d’alcalde. Ja des del primer dia es veu atrapat per l’engranatge de la corrupció municipal, on es reparteixen comissions exorbitants. Però malgrat que amb el nomenament en Serafí de seguida ha pensat en els avantatges del nou lloc de treball, sembla que les promeses pecuniàries o en forma d’immobles que li ofereixen a canvi d’obtenir el seu favor no acabin d’arribar. Com definiries el teu personatge?

El protagonista de la novel·la, Serafí Serratosa, és un manta, un funcionari amb ganes de viure bé i treballar poc i amb una idea molt elevada d’ell mateix que no encaixa gaire amb la realitat. Això el converteix en un bon candidat per protagonitzar una novel·la en primera persona: és com allò del nen que ens explica una cosa i nosaltres sabem que en passa una altra, i que ell no ho pot saber perquè és un nen. Doncs en Serafí Serratosa, igual. Té una visió de la realitat molt distorsionada. A més, té un instint de supervivència molt viu, amb uns interessos primaris. Li ofereixen apartaments, cotxes, diners, però ell el que vol és menjar, prendre cafè, beure whisky i dormir. Són unes ambicions amb les quals qualsevol lector s’hi pot identificar i que creen un contrast còmic amb la cobdícia de tots els que l’envolten. Ell no és corrupte: és un dròpol. El que vol és no haver de treballar i que el deixin en pau.

Per l’altra banda, la novel·la avança per diferents escenaris. Des de la nau abandonada en un barri perifèric on hi ha en marxa un projecte urbanístic, fins a diferents bars, restaurants i locals de la ciutat, passant per un club esportiu als afores. Però crida l’atenció el capítol que es desenvolupa en l’interior d’una cèntrica llibreria, i més concretament fent referència a la secció de poesia. A què es deu aquest contrast ambiental?

A la novel·la, hi ha moltes referències literàries, les unes més amagades que les altres. Posats a fer humor, ¿per què no riure’ns una mica dels llibres, també? Em va fer gràcia que una escena passés en una llibreria tan admirable com La Central, però podria haver estat qualsevol altra.

Per acabar, Les pompes del diable és una novel·la d’humor on, a més del tema de la corrupció dins l’entramat municipal, hi trobem elements clàssics del gènere negre: segrest, assassinat, investigació, alguna que altra persecució i més d’una trifulga a cops de puny. Quin pes tenen aquests elements dins l’argument i, sobretot, de cara a la finalitat de fer riure, que és el leitmotiv del llibre?

Aquests elements serveixen per estructurar l’argument, per donar-hi un punt d’intriga i per penjar-hi tota mena de bromes. Aquí l’humor és gairebé sempre una construcció verbal, i per tant literària, però descansa sobre una acció molt ràpida, per atrapar el lector i no deixar que s’escapi fins a l’última pàgina.