Carles Camps Mundó: “Les capelletes són petites societats de socors mutus”

25.04.2013

Carles Camps Mundó és un poeta discret, que no surt gaire a les fotos ni freqüenta gaire els cenacles literaris.  L’única excentricitat que ha comès al llarg de la seva carrera ha estat guanyar el premi Carles Riba de poesia, ara fa tres anys. Jaume Cabré encapçala la seva novel·la ‘Jo confesso’ amb un vers de Camps Mundó, i és a partir d’aquesta citació que molts lectors l’han decobert. Avui publica a Núvol un article demolidor contra les capelletes, que considera un mal endèmic del món cultural. Ara Llibres del segle publica el seu nou poemari, La runa de la veu, i ha tingut la deferència de concedir-nos una entrevista.

Carles Camps Mundó | Foto Andreu Clapés

 

Llibres del Segle acaba de publicar-te un nou llibre de poemes, La runa de la veu. El llibre té tres parts ben diferenciades, però totes giren al voltant de la impossibilitat sovint de contenir en paraules el dolor, fer-lo expressable. A la primera part, parteixes de la mort d’Anatole, el fill de Mallarmé, per reflexionar sobre la incapcitat del poeta a l’hora d’expressar aquest dolor. La mort d’un fill no es pot abocar en un bell llibre: l’inunda. No hi ha manera de compondre’n el gemec, la queixa, la llàgrima.

Mallarmé proposava com a ideal literari “abocar el món en un bell llibre”, i tota la seva dedicació literària va ser aquest intent d’atrapar-lo amb les paraules i fer-ne música: fer-ne símbols que el substituïssin amb els acords de la bellesa. Es proposava atrapar el món transfigurant-lo en paraules pures, sense el lligam de les coses. Una rosa no és una rosa, va dir. La paraula rosa no era una rosa física. Era una rosa simbòlica. Però això no ho va poder fer amb la mort del seu fill: el dolor era massa viu per sepultar-lo sota hipèrboles d’absència i llunyania. Sí que ho va intentar, però els seus intents van acabar en fracàs, en abandó. Això és el que miren d’explicar els poemes d’aquesta primera part, amb una dicció natural, ficcionalment descriptiva d’allò que li va passar, a Mallarmé. Contra la vivesa del dolor descarnat, Cap símbol basta. Cap imatge, com dic en la prosa poètica inicial. Primer qüestionament de l’estratègia simbòlica.

La segona part del llibre l’ocupa un poema central, titulat “Una escena capvespral”, que pot ser llegit com un tractat en vers, compost amb tot d’aforismes espurnejants. Hi defenses la radical inconoclàstia de la fisicitat. Et consideres un poeta antimetafísic?

Sí, cada cop més, tot i que en vinc i que sovint n’uso els termes per posar a prova les capacitats del llenguatge. La meva voluntat és (en)raonar per tornar a acostar la paraula a la cosa. Però parlem del poema d’aquesta segona part, un poema una mica llarg ―però no pas fet d’aforismes, perquè la reflexió intel·lectual hi és compacta i no pas fragmentària― que està plantejat com una meditació sobre l’animal simbòlic que som. Per això, com a contraposició, hi ha la pregunta sempre irresposta, però per mi força productiva, de com deuen veure els sers no lingüístics la realitat. En última instància, aquesta incapacitat d’anomenar seria la vida del paradís tan enyorat literàriament, la vida natural, instintiva, encara que ben mirat fa por: no seria sinó la mera selecció natural. Un paradís que, apropiat per la religió, inaugura l’essència real del símbol binari, sempre binari, com a poder: l’Arbre del Bé i del Mal. Tot el poema és una denúncia de la utilització del símbol com a afermament i afirmació tant de l’individu com sobretot del poder. De l’individu, per trobar-hi refugi contra el temps, el símbol refugi contra la realitat; del poder, com a forma de sacralització, com a “logos”, el símbol totèmic per controlar la realitat. El símbol individual no és res més que un acte antidialèctic de desesperació, d’inútil fixació. El símbol del poder és una exigència de submissió. Per això he dit algun cop que els humans som idòlatres i iconoclastes alhora: volem “adorar”, per sentir-nos protegits, però el temps torna inútil l’adoració i aleshores tirem a terra l’objecte adorat. És a dir: més que animals simbòlics som animals simboloclastes. El poder lluita justament contra aquesta dialèctica per fer un tall epistemològic en el flux per aturar-lo on convé als seus interessos. Pel poder, el símbol sempre és una resclosa on tenir-nos atrapats. No vol peix de riu lliure, sinó de piscifactoria. Tot això ho dic amb el benentès que tot el llibre és un intent ―sempre fracassat com la vida, ¡d’aquí la grandesa dialèctica!― de no ser un animal simbòlic: de viure amb paraules sense que les paraules ens limitin. Un impossible, però crec que està bé plantejar-lo, si més no com a denúncia. Més que una poètica és una (po)ètica. Un rebuig de la cultura jeràrquica.

Carles Camps Mundó | Foto de Carles Mercader

Veus el símbol com un problema, tant als poemes sobre Mallarmé com en “Una escena capvespral”. Dius: Els símbols són l’idiolecte del poder, que estratifica els noms, fins al punt que només contra l’ordre simbòlic hi ha alliberament.

Sí, tota revolució, tot alliberament, sempre es fa contra l’ordre simbòlic del poder de torn, que s’expressa en els interessos de classe, en les formes de producció, en les lleis, en la repressió, en la mena de justícia que aplica, en els discursos transmesos per l’educació i la cultura, per la universitat i els mitjans, en definitiva, la revolució personal o col·lectiva sempre es fa contra els aparells ideològics de l’estat. Una pregunta que hi ha implícita al llibre és si realment podem abatre un ordre simbòlic de dominació i no substituir-lo per cap altre o, almenys, per cap altre que no acabi sent també de dominació.

És una declaració poètica?

Més que no pas una poètica és una (po)ètica. I més que de l’acte d’escriure parlo del difícil acte de viure enmig del discurs del poder, que pretén ser omnicomprensiu, totalitzador, i que no és res més que totalitari. ¡Sí, sigui quin sigui el poder! O les còpies de poder que es van clonant pertot, com diu Foucalt, amb la seva idea dels fractals o, si vols, de les nines russes. Com ja t’he dit, som animals idòlatres i iconoclastes alhora, però el poder, amb els seus símbols, ens vol només idòlatres. I a fe de Déu ―ep!, l’ídol jeràrquic per excel·lència― que se’n surt, a la vista de tanta submissió al llarg de les tres dècades anteriors, en què s’ha fet combregar amb rodes de molí la població dels països rics, fins i tot als que haurien d’haver entès per origen i procedència que allò no podia acabar bé. El poder político-econòmic va aconseguir durant aquest anys que els humils se sentissin humiliats de ser-ho. Els va liquidar com a subjectes històrics i els va transformar, en el millor dels casos, en parvenus, que suporten la humiliació de renunciar als orígens amb un somriure servil d’enze.

Puc entendre que l’ordre simbòlic és l’ordre de la submissió, però també és necessari per estructurar una comprensió compartida del món en una comunitat. Si no, passa com tu dius al mateix poema en un vers magnífic: El riu mor mar, es mor en la no-forma de les aigües sense curs.

Sí, tens tota la raó, però no hem d’oblidar mai, i torno a la meva, que la visió “compartida” sempre és la visió hegemònica que s’imposa a les altres. El “logos” del poder. Per tant, de lliurement compartida res de res. Pel que fa al vers que cites, només dic que la mort és la no-forma, el nostre destí, un destí molt més dur pel fet que sempre vivim excessivament “formalitzats” per les ideologies dominants. La llibertat humana és en bona part posar fi al rigorisme de la forma. O si vols, a l’unitarisme de la forma.

En aquest llarg poema has evitat la temptació narrativa. On acaba la filosofia i on comença la poesia?

Els poemes narratius, en el fons, no són més que narracions que en prosa no se sostenen i que per això se’ls posa la cotilla del vers per veure si s’aguanten dretes i amaguen la panxa. Pel que fa a la filosofia, a aquestes altures de la història, amb tot el dolor incomprensible, inassumible, que han causat les idees tornades ideologia, sobretot l'”Holocaust”, però també totes les matances fetes en nom del que sigui, jo no en puc parlar sense exigir-li veracitat, verificació, versemblança, verisme, veritat, en definitiva, sense exigir-li que parteixi, per fer les seves afirmacions creïbles, de les condicions materials de vida dels humans, com ens va ensenyar Marx. Sense això, la filosofia no és res més que dedicar-se a la “columbofília” intel·lectual, és a dir, a fer volar coloms. Un intent constant d’envair la (po)ètica dels poetes. Amb tot plegat et vull dir que la poesia, com que no pretén dictar normes al món, sinó designar-lo i prou, pot emparar-se en intuïcions i desideràtums, cosa que la filosofia, amb l’aparició de la ciència moderna, tant física com social, no es pot pas permetre, si no és que vol fer el ridícul intel·lectual. Per això ja no n’hi ha, de filòsofs, sinó tan sols opinadors, sovint amb la degradació de tertulià.

Si el segon bloc és l'”entrecot” del llibre, la tercera part, titulada “M’hi nego”, serien les postres, unes postres lleugeres com un sorbet. Dels versos llargs d'”Una escena capvespral” passem a formes mètriques molt més curtes, en què la cadència argumentativa del segon poema dóna pas a breus il·luminacions, esclats molt més continguts…

No sé si parlar d'”entrecot” i “postres” és encertat, però sí que et puc dir que les “postres”, de “lleugeres”, gens ni mica. Abans t’he parlat de l'”Holocaust” com a exemple extrem d’allò que poden arribar a perpetrar els llenguatges simbòlics de les ideologies, i precisament aquesta part tercera s’hi refereix d’una manera voluntàriament críptica, hermètica. Vol ser un homenatge a Celan amb un “M’hi nego”, que és com va escriure i morir literalment Celan. No hi ha gaire més a explicar: els versos d’aquesta part són associacions d’imatges juxtaposades que es refereixen amb més o menys fortuna a la persecució dels jueus, als camps de concentració i a la mateixa mort de Celan. A tot allò inexplicable, inassumible, inexpressable. L’últim poema en dóna la clau, amb una referència a la visita de Celan a la cabanya del bosc on vivia el nazi Heidegger.

Avui publiques aquí mateix, a Núvol, un article sobre les capelletes, un article força virulent. De tota manera, la cultura al marge dels mass media circula per xarxes cada vegada més clandestines. No tenim un sistema literari consolidat que connecti la societat literària. De fet, Núvol és un intent de superar aquest problema. Però quan la poesia tendeix a l’atomització de petits grups, les capelletes, són inevitables, no trobes?

A l’article, que jo no trobo pas virulent, ja dic que per mi les “capelletes” no són més que petites societats de socors mutus i que no em preocupen pas gaire. Simplement fan llàstima o riure, sobretot riure, amb els seus tràfecs i les seves misèries. Com tu dius prou bé, el problema és de sistema literari i, doncs, d’interès —llegeixi’s falta d’interès— de les institucions culturals que se n’haurien d’ocupar, i sobretot de la Universitat, que viu al marge de la societat i que, en definitiva, és la que hauria d’actualitzar constantment el cànon literari i donar-hi cobertura crítica i històrica per mirar de triar el gra de la palla. Ara, a més a més, volen fer que la Universitat sigui un self-service on les empreses vagin a triar i remenar els titulats més ben preparats en llagoteria i servilisme professional. Sort dels professors i dels alumnes que es rebel·len contra aquest estat de coses. M’hi sumo, si em permets, dient ben alt un lema de to humorístic: “No volem el Castellà a la Universitat”. Pel que fa a “Núvol”, tot i que al començament hi tenia els meus dubtes, crec que s’ha anat consolidant amb articles i debats força interessants. Un dia et vaig dir que hi havia massa musiqueta i molt poca música, i la cosa s’ha resolt amb magnífics articles de Jordi Cornudella, per posar-te un exemple de la consolidació de la vostra revista. A mi potser m’hi sobra una mica massa l’afany de voler seguir l’actualitat com un diari. Més valdria fer més com una revista i que les coses que tenen interès no hi fossin tan efímeres.

Les noves fornades de poetes tenen una concepció molt més “espectacular” de la poesia. Alguns, a més de poetes, són rapsodes i fan recitals, organitzen festivals. La performance genera inevitablement gregarisme, però, sense aquest esperit col·lectiu, la poesia estaria tancada al quarto fosc…

Per veure el que veus dalt dels escenaris, la veritat és que més m’estimo el quarto fosc, on potser arribes a “revelar” alguna veritat. Són massa els poetes amb el valor afegit de la pallassada, una pallassada que se’ls acaba menjant el poema. En realitat són aspirants a estrelles del rock que desafinen. Però m’estimo més respondre’t amb unes frases del meu admirat Juan Ramón Jiménez que vaig trobar no fa gaire: […] el poema no se prueba en los oídos sino en los ojos y sobre la letra o su visión interior. Es necesario ver el poema, no al poeta. Sí, desconfiemos todos de la voz alta del poeta […]. El poeta, a lo supremo, lo sencillo y lo callado, siempre. Ho subscric plenament.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No em fa gens de vergonya dir que és una de les entrevistes més enriquidores i il·luminadores que he llegit en els darrers temps. En un món literari, cultural i polític ple d’imbècils, en què gairebé no es pot articular una frase sense un pessic de sal papanata, en què els discursos vacus i presentistes grinyolen per tota l’atmosfera, que hi haja algú que reflexione sense covardia, sense la por de ser titllat de plúmbic, és una troballa ètica impagable. D’altra banda, per a tots aquells que denigren el materialisme dialèctic des de la rialleta del gos petaner, per a tots aquells que pensen que el senyor Marx és una mòmia, per a tots aquells que amaguen —com pols o merda sota l’estora— l’onzena tesi sobre Feuerbach, que es llegesquen atentament l’entrevista i que n’aprenguen.