Bruno Sokolowicz: “O la televisió s’espavila o morirà davant d’Internet”

17.12.2013

Gairebé 30 anys després del naixement de Televisió de Catalunya (TVC), hi ha records televisius que encara perduren en la nostra memòria. No hi ha gaires programes que hàgin aconseguit sobreviure al temps, adaptar-se els canvis, i, a sobre, convertir-se en un referent televisiu de qualitat, de modernitat i de risc. Sputnik ho va aconseguir i ara, amb motiu dels 25 anys del programa, entrevistem una de les seves cares més conegudes, Bruno Sokolowicz.

 

Bruno Sokolowicz

 

Després de tants anys, com recordes l’aventura Sputnik? Què va significar per a tu el programa i com valores la importància que va tenir el programa en el seu moment?

Per mi, Sputnik era la mostra que és possible unir la qualitat i l’èxit en els mitjans de comunicació. Generalment, en aquest país, aquestes virtuts havien estat sempre separades en els mitjans: per una banda hi havia programes de qualitat pel que fa els continguts, però que no tenien prou èxit perquè eren massa underground, descuidats pel que fa la forma, i, per altra banda, programes que tenien molt d’èxit, però sense qualitat, com per exemple els models de radio-fòrmula comercial. Per mi, en radio, aleshores, no existia res que barregés qualitat, èxit, innovació i risc i, en canvi, a la televisió sí que existia i era, precisament, Sputnik.

Perquè creus que Sputnik va funcionar a la graella dels anys noranta i ara sembla impensable que un programa similar, a la mateixa franja horària, aconsegueixi el mateix èxit? Ha canviat el públic o les cadenes ja no s’arrisquen, ja no proposen projectes nous i diferents?

Els programes de música purs mai han tingut una audiència massiva; Sputnik tenia una parròquia fidel que per Canal 33 era més que suficient, però tot els programadors de televisió aspiren a aconseguir unes quotes d’audiència que els programes de música purs o de periodisme musical no donen. Generalment, els programes amb música que tenen èxit són aquells que barregen música amb concurs o amb reality; em refereixo a programes com Oh Happy day, que és un exitós show “a la catalana” o també, en àmbit espanyol, La Voz.

Sputnik oferia un contingut musical selecte i de qualitat a través d’una estètica trencadora. Mai se li va criticar el fet d’utilitzar la seva estètica per emmascarar el contingut, crítica que actualment s’ha realitzat a altres programes. Quin va ser el mèrit de Sputnik?

L’èxit de Sputnik va ser l’equilibri que va aconseguir. Era la barreja perfecta d’un què treballat i d’un com trencador; en aquest sentit, no només oferia un contingut interessant, arriscat, alternatiu, sinó també aquest contingut es presentava amb una forma innovadora, trencadora, sobretot si tenim en compte la televisió que hi havia aquí en aquells anys i la televisió a la que estàvem acostumats. Jo crec que la clau va ser no descuidar cap de les dues vessants, ni la forma ni el contingut.

Quina importància té que fos una cadena pública, que podia prescindir de les lluites d’audiència, aquella que apostés per un projecte com Sputnik?

Segurament Sputnik és un projecte que només podia néixer a la televisió pública perquè són precisament els mitjans públics els que, suposadament, haurien d’oferir i promoure programes per les minories i, de fet, Sputnik era considerat un programa per a minories. Quan una cadena no busca grans audiències, que és el que haurien de fer els mitjans públics, hom pot apostar per productes alternatius, productes que representin un risc perquè són diferents al model general. Per aquesta raó, és difícil que projectes d’aquest tipus, com el propi Sputnik, neixin en una televisió privada, tot i així, ves a saber que passarà en el futur: el fet que, a partir de la implantació de la TDT, hagin nascut tantes noves televisions i que, per tant, les cadenes i els programes ja no competeixen entre ells amb la mateixa rivalitat d’abans, em fa creure que no és pas impossible que programes arriscats i diferents neixin dins del sector privat. De fet, crec que no resultaria estrany si una cadena privada apostés per un programa innovador i alternatiu perquè potser tindria èxit, trobaria un públic interessat i fidel.

Es tracta, doncs, de que els programadors i les cadenes s’arrisquin en comptes de repetir models ja coneguts

Tradicionalment la televisió, sobretot a Espanya i, en part, a Catalunya, ha estat molt conservadora; en poques ocasions s’ha creat o s’ha inventat un projecte, un model nou i, generalment, els programes que han sorprès per el seu caràcter de novetat han estat sempre programes inspirats en models estrangers, importats d’altes països. Evidentment no sempre és així, hi ha excepcions, però son poques.

Els programes culturals sempre graviten entre dues polaritats, la vessant comercial i l’elitisme. Creus que Sputnik va aconseguir evitar caure en un d’aquests pols?

A  Sputnik es va intentar barrejar aquests dos aspectes amb molta naturalitat: es va intentar elevar el nivell musical sense caure en l’elitisme. Crec que es va aconseguir un bon equilibri, no es va caure en allò més comercial alhora que Sputnik mai va ser un programa dirigit a una elit cultural.

Vas començar a Sputnik en el 1998 juntament amb Tània Sarrias; tots dos veu retransmetre concerts en directe, veu portar l’escena musical a casa dels telespectadors. Posteriorment, amb  scannerFM vas tornar a retransmetre la música en directe. Com a periodista musical com consideres el repte d’apropar el directe a la gent? Quin valor afegit té?

Vaig començar a fer el programa amb la Tània Sarrias al 1998, jo venia de la ràdio i el programa ja tenia al seu darrere moltes emissions, un llarg recorregut. A Sputnik sempre s’ha intentat cobrir l’actualitat musical del país i de l’estranger i per això en moltes ocasions vam retransmetre en directe concerts, festivals, des de Doctor Music Festival a Benicàssim, concerts memorables com el  que van oferir els The Smashing Pumpkins al Guggenheim o la sèrie de concerts que es realitzaven a Vic dins del programa de Música Viva. Anys després, a la ràdio, amb scannerFM, he tornat a retransmetre música en directe, en un nou intent d’apropar la música i els esdeveniments musicals a la gent. Retransmetre música en directe és molt més que recomanar un grup o un disc, és transmetre el pols del directe, i aquesta possibilitat només te la dona la televisió o la radio.

Actualment és a la radio, a scannerFM, on estàs portant endavant un projecte musical paral·lel a Sputnik; el canvi de mitjà ha estat motivat per el fet que la televisió no ofereix les possibilitats a nivell de format i de programació que dóna la radio? Ha desaparegut la llibertat que, en canvi, existia al Canal 33 en els anys noranta?

La televisió és més lenta i, sobretot, més cara que la radio convencional, i la radio per Internet és encara més àgil, no hi ha barreres burocràtiques, legals ni tampoc econòmiques, tot és molt més senzill. Quan fa 25 anys va aparèixer Sputnik, coincidint amb el naixement de Canal 33, la seva essència es podia resumir amb la frase “la música que no sona a la tele” i quan vam posar en marxa scannerFM al maig del 2004, volíem traslladar aquella mateixa essència a la ràdio. En un principi vam optar per l’FM, però de seguida ens van adonar que les noves generacions, el nostre públic, escoltava la radio per Internet i per això vam optar per fer d’Internet l’espai propi de scannerFM. Com que volíem reapropiar-nos de l’esperit i de l’essència inconformistes i alternatius de Sputnik, vam decidir que una de les frases que ens definiria seria precisament “scannerFM, la música que no sona a la radio”.

scannerFM és l’exemple del triomf a nivell d’audiència, però també de crítica, d’un format diferent, aparentment riscós i que busca proposar idees i conceptes nous. El premi Ondas que veu rebre és la prova del reconeixement crític.

Si, i de fet scannerFM va néixer en un moment en el què el futur de la ràdio digital estava molt en dubte, mentre que Internet avançava molt ràpidament. Nosaltres vam decidir apostar precisament per Internet i retransmetre en directe un festival molt important, a nivell nacional i internacional, com ara el Primavera Sound; es tractava de retransmetre un Festival que tenia molt de ressò a nivell internacional, però que aquí ningú retransmetia i, precisament, això va ser el que van reconèixer els Premis Ondas, apostant per scannerFM com a model de ràdio del futur. El premi, evidentment, ens va venir molt bé, perquè ens va permetre consolidar-nos definitivament i ens va posar de manera més clara dins del mapa de ràdios.

En una entrevista, comentaves que scannerFM va néixer i va continuar sense subvencions. Sputnik i scannerFM representen el gir que s’ha produït en els mitjans de comunicació: el primer va néixer en un mitjà públic, el segon és un projecte independent tant d’ens públics com d’empreses privades.

Quan les privades no aposten per un determinat tipus de continguts i de programes, però en canvi, els mitjans públics se’n fan càrrec no hi ha cap problema. Quan tant els mitjans privats com els públics deixen d’apostar per nous projectes, l’únic que queda són les persones que, en la seva individualitat, poden portar endavant aquestes idees que els altres rebutgen. En aquesta situació, si algú vol realitzar un projecte, no ha d’esperar que alguna institució pública o una empresa privada ho faci, ha de realitzar-ho per ell mateix i, en aquest sentit, Internet dóna moltes eines per poder portar endavant projectes de forma ràpida i barata. Jo crec que en aquests moments estem tornant a una essència punk, a aquella filosofia dels anys setanta del “do it yourself” i crec que està bé aquest retorn, a més a més, et dona una llibertat completa.

En una ocasió comentaves que no et definies un crític musical i que per a tu el periodista cultural havia de ser un “recomanador”. Aquesta és la funció que va desenvolupar Sputnik i aquesta és la que tu ara mateix realitzes a la ràdio. Com veus el periodisme musical en l’actualitat?

Jo mai  m’he reconegut com a crític musical, sempre m’he considerat un comunicador, un locutor de ràdio o un presentador de televisió. No sé exactament cap a on ha d’anar el periodisme musical, però crec que ha de convertir-se en el mitjà recomanador d’artistes o en el descobridor de noves veus i de noves obres. El periodista musical ha de connectar amb l’oient o amb l’espectador que està cansat d’escoltar sempre la mateixa música i està interessat en descobrir i conèixer gèneres, autors i músiques diferents. En un món d’immensitat d’oferta, el paper dels mitjans de comunicació pot ser el de recomanador. Són precisament els mitjans els que poden apuntar cap a nous camins o cap a noves tendències emergents.

Actualment, la televisió ha perdut la funció de “recomanador” cultural i d’informador. Hom te la impressió que la televisió confirma informacions i promou idees i projectes ja coneguts pel públic tan bon punt esdevenen productes comercials. Comparteixes aquesta opinió? Quin és l’actual paper de la televisió?

Sí, però si la televisió no aprofita el seu potencial comunicatiu per oferir propostes noves, per a donar a conèixer idees noves, per a difondre notícies i idees, perdrà una gran nombre de públic que buscarà en d’altres mitjans, especialment a Internet, aquella informació que la televisió no li ofereix. Dit de manera més resumida: o la televisió s’espavila o morirà davant d’Internet. O la televisió canvia la seva oferta o molts miraran, com ja passa, programes a través de canals com Youtube, Vimeo…La televisió encara té un públic assegut davant seu, però és un públic cada cop més decebut i cada vegada menor; les noves generacions, de fet, ja no la utilitzen com el principal mitjà per consumir informació perquè veuen que la seva oferta és molt reduïda i que la flexibilitat en quant horaris per exemple, és mínima.

Molt sovint, la música moderna ha estat considerada com un objecte per la diversió i l’entreteniment, especialment l’entreteniment vinculat als joves, i no com a producte cultural. Els mitjans han jugat i juguen un paper molt important per l’equiparació de la música moderna a la clàssica com a creació cultural i artística

Jo crec Sputnik neix precisament a partir d’aquesta reflexió, però després no fa dels programes l’escenari d’aquesta reflexió, és a dir, els programes són programes musicals i no programes on és dirimeix aquesta qüestió. De fet, només d’aquesta manera, Sputnik va aconseguir no convertir-se en un producte televisiu avorrit i elitista incapaç de distreure a través de la comunicació i de la difusió de cultura musical. A banda del seu contingut interessant i de la reflexió que el precedeix, el programa intenta que la transmissió sigui entretinguda i àgil. Es tracta de què la transmissió dels continguts culturals no sigui massa complexa, perquè això implicaria posar barreres a aquells que no tenen les eines suficients per poder apropar-se al discurs; en el fons, això és el que, a vegades, s’ha criticat d’alguns museus.

I ja per últim, has pensat en tornar a la televisió? I, sobretot, si poguessis escollir, quin programa t’agradaria fer?

M’agradaria tornar a fer televisió, però amb un producte que no sigui compartimentat, és a dir, amb un producte que no estigui aïllat del resta de la vida i de la societat actual. Crec que estem vivint en una època de canvi de paradigma i per això no veig massa atractiu el fet de tractar un determinat tema de forma aïllada de la societat. No m’agradaria un programa de cine que parlés només de cine o un programa de música només interessat a la música, perquè crec que quan parles de cine o de música tens la llibertat infinita de parlar de molts altres aspectes, des de la política fins a la religió, des de les classes socials als problemes econòmics actuals. M’agradaria tenir en televisió aquesta amplitud temàtica que, per altra banda, té l’art en general per si mateix.