Bernat Dedéu: “La llibertat és tan atraient com feridora i ens fa por”

7.02.2017

Des de “La Torre de les Hores”, el seu blog personal, l’escriptor i filòsof Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) ha aconseguit crear un espai de discussió i convertir-se en un far que en cap cas no té por d’analitzar la realitat i despullar-la sense miraments quirúrgics. Els seus textos són lúcids retrats descarnats o exaltades radiografies inclements de la societat catalana, de les seves virtuts i de les seves mancances. El seu treball esdevé una molt bona mostra de periodisme literari en la línia dels nostres grans escriptors de principis del segle XX. Bernat Dedéu diu les coses i les diu amb excés i apassionament, i aquests dos fets són dos pilars que ara l’han impulsat a presentar-se, amb un equip de nous talents joves, com a president de l’Ateneu Barcelonès en unes eleccions que de ben segur seran d’impacte. La candidatura que defensen Dedéu i els seus es titula Ordre i Aventura, i des de Núvol enviem Jaume C. Pons Alorda al mític pati de l’Ateneu Barcelonès perquè parli amb ell i ens comenti les claus del seu programa.

Bernat Dedéu | Foto: Ester Roig

Jaume C. Pons Alorda: Si t’haguessis de presentar per primer cop als socis de l’Ateneu Barcelonès que encara no et coneguessin, cosa bastant estranya segurament, com ho faries?

Bernat Dedéu: Em presentaria com un soci jove però veterà. Fa 19 anys que vaig entrar en aquesta casa i que em vaig enamorar immediatament i per això l’estimo amb bogeria. També em definiria com un ateneista militant: rares vegades passa més d’un dia que no vingui a la casa. Fins i tot quan vivia a Nova York, el primer que feia quan aterrava, després de saludar la família preceptivament, era venir a l’Ateneu. Jo crec que sóc una persona que encarna els valors d’aquesta casa, els valors de la llibertat, de la cultura, de la catalanitat. Sento un gran interès per la contemporaneïtat del meu país, per les seves formes extraordinàries de cultura. I estimo bojament aquesta biblioteca, de fet és l’únic lloc on jo puc estudiar: he arribat a una simbiosi tan gran amb les seves parets i amb els seus murs que em costa concentrar-me en algun altre lloc que no sigui aquest. I sobretot sóc algú que pensa que, dissortadament, per culpa de la letargia i de la inacció de les últimes juntes directives, aquesta casa ha perdut la seva raó de ser, que és el seguiment de la contemporaneïtat artística, literària i sobretot pensamental, i així esdevenir un punt de nexe amb els creadors d’aquesta ciutat extraordinària.

J.C.P.A.: Per tant consideres que l’Ateneu Barcelonès ha deixat de tenir un paper important dintre de l’escenari català actual i tu creus que això es pot canviar.

B.D.: Totalment. A mi m’agrada molt pensar que les idees noves són idees antigues que hem oblidat. L’Ateneu no necessita referents perquè el referent de l’Ateneu és el mateix Ateneu. Què ha estat aquesta casa? Doncs un punt de trobada importantíssim entre els grans genis de la cultura catalana. Si tu mires totes les juntes de l’Ateneu, no pots fer un llibre de la història social de la cultura catalana sense tenir-les en compte. Però hem perdut aquest sentit de connexió amb la ciutat. És a dir, l’Ateneu sempre havia estat un vèrtex de creadors, un punt de trobada i un generador de continguts. Es fan coses interessants a l’Ateneu? Sí que se’n fan, però bàsicament l’Ateneu és com un hotel de continguts. Rebem continguts d’altres que no reverteixen necessàriament a la casa, i el que hem de fer nosaltres és el contrari: crear una sèrie de continguts que reverteixen primer a la nostra societat, després al país, i d’aquí al món. Perquè tenim una entitat amb una massa social crítica i amb una excel·lència entre els nostres socis a partir de la qual podem enganxar-nos sense cap mena de complexos a les ciutats més importants del món.

J.C.P.A.: Què s’ha perdut pel camí?

B.D.: S’han perdut l’ambició i la il·lusió. L’ambició de fer una programació que sigui digna d’aquesta casa, sobretot a través del seu propi patrimoni, perquè aquesta és una casa que té un petroli innat brutal, un petroli que s’ha volgut preservar i que s’ha acabat podrint per dins. Ara mateix a Barcelona estan passant coses increïbles en el món del disseny, la gastronomia o la literatura, i davant d’aquestes coses noves i potents l’Ateneu s’ha tornat sord. Per tant hem de re-connectar l’Ateneu amb la ciutat. I després passen dues coses gravíssimes que la junta actual, com tampoc cap junta passada, no ha sabut pal·liar. La primera és que els nostres socis no vénen mai a les nostres activitats, per tant la nostra massa social no està interessada en el que fem. Això ha de comportar una catarsi i un canvi en la programació. I la segona és que no explotem el nostre patrimoni com ho hauríem de fer. Aquesta és la casa de Pla, de Xammar, de Pujols… I per tant els ambaixadors dels nostres socis il·lustres hem de ser nosaltres. Hem de crear contemporaneïtat perquè només així deixem tradició als nostres fills i als nostres néts, tal com els nostres antics ateneistes ja varen fer amb els que havíem de venir després. Fixa’t en una cosa: per què sempre parlem de l’Ateneu en passat? Doncs perquè s’ha convertit, en la seva deixadesa, en una institució del passat. Però jo vull que de l’Ateneu es parli en present i que l’Ateneu torni a parlar en present, que és el seu temps, el que li correspon, i per això necessitem recuperar aquesta il·lusió perduda.

J.C.P.A.: És curiós, perquè a l’entrevista que et varen fer dins El Nacional comentaves els casos de dos referents catalans molt importants d’ara mateix com el músic David Carabén i el director de cinema Albert Serra, persones que haurien de passar per l’Ateneu, o almenys tenir alguna mena de presència, si aquest organisme realment tingués la voluntat de servir d’aparador del talent d’ara.

B.D.: Els farem passar, els farem tenir presència aquí, els farem socis. Una de les primeres coses de les quals ens hem de deslliurar és del cofoisme. Si nosaltres ens pensem que pel passat gloriós de la casa la gent vindrà i es farà sòcia anem errats. El cofoisme sempre és un error i el narcisisme és una errada del coneixement. Parlo d’aquests dos exemples, de Carabén i de Serra, però en podria citar moltíssims més. Barcelona està en un moment brutal per a la il·lustració, posem per cas, amb la Paula Bonet, l’Oriol Malet… Tenim també gent en la poesia que no t’haig ni de presentar… Doncs aquesta gent no està gens interessada en res del que es fa aquí. Fins i tot no sap què és el que es fa aquí! Per tant la casa té un problema de comunicació, perquè comunicar culturalment no és només fer tuits o penjar coses a Facebook sinó tenir una línia, bastir un seguit d’activitats poderoses o editorialitzar els teus continguts, ja sigui digitalitzant-los o publicant-los en paper. Jo crec que hi ha una sèrie de persones creatives fascinants que ara mateix estan creant una nova Barcelona, i des de l’Ateneu hi ha un cert autisme pels intel·lectuals i pels creadors.

Bernat Dedéu | Foto: Ester Roig

J.C.P.A.: Els temps han canviat però sembla que encara no s’ha entès des d’aquí, o almenys aquesta és la percepció que s’origina des de fora…

B.D.: L’Ateneu ha estat bàsicament fort en activitats sedentàries, en la filosofia, la història, però ara mateix es crea una nova cultura de manera molt més mutant, com el cinema o els audiovisuals, o com pot ser la cultura en xarxa. Avui mateix els membres de la meva generació estem habituats no només a fer llibres sinó també a fer recitals, a moure’ns a través de les noves tecnologies, a vendre la nostra obra amb els formats i amb els mitjans que facin falta… I l’Ateneu no pot restar sord a totes aquestes noves formes de creació. I després hi ha un problema lligat a això: com que no hi ha regeneració de nous socis joves tenim una mitjana d’edat molt elevada de la nostra massa social. Un 70% dels nostres socis tenen més de 50 anys, amb un nombre creixent de socis de més de 65 anys. Això no vol dir que nosaltres siguem una candidatura antisoci veterà. Res de tot això, ja que nosaltres ens estimem moltíssim els nostres socis veterans. Una de les coses que a mi més em va enorgullir d’haver pogut aconseguir com a vocal de la junta directiva del Francesc Cabana va ser fer soci d’honor a Francesc Garriga. Jo en aquesta casa també vaig tenir l’oportunitat de conèixer Arnau Puig i moltíssima altra gent que a mi m’ha influït. Repeteixo: nosaltres no estem contra els socis veterans perquè són ells els que emparen la casa amb les seves quotes. Però sí que és cert, justament per poder aguantar aquest patrimoni, que necessitem rejovenir aquesta casa, i per això volem aconseguir captar més socis joves. Nosaltres, des de la candidatura d’Ordre i Aventura, hem promès, i és més que factible, fer 500 nous socis joves que tinguin menys de 35 anys durant el nostre mandat, i aquesta és una esfera d’edat de la qual només tenim un 10% de socis ara mateix.

J.C.P.A.: Ens podries donar un cas concret d’aquesta fuga de talent jove o d’errada de captació de socis joves potencials per part d’aquesta junta i de les anteriors?

B.D.: Mira, durant l’any 2013, Maria de Vallibana Serrano i Badia, la nostra candidata a bibliotecària dins Ordre i Aventura, va fer un estudi sobre els hàbits de la casa. Aquí es va descobrir un greu error de càlcul i d’estructura, i és que a l’Ateneu Barcelonès tenim una Masia important com l’Escola d’Escriptura, on hi van socis que podrien rejovenir la casa però que un cop acaben el seu curs agafen i se’n van i no tornen. Doncs ni aquesta junta actual ni les passades no han fet absolutament res perquè aquesta gent, saba nova, es quedi. Els més de 1.000 alumnes que l’Escola d’Escriptura aconsegueix cada any fan el que han de fer i després parteixen. És com si el Barça tingués una Masia, estigués treballant amb els jugadors que va formant durant anys, desenvolupant el seu talent, i després al final tots els jugadors acabessin jugant fora amb altres equips. També tenim molts estudiants a oposicions i molts estudiants de medicina que vénen a fer servir la biblioteca com a sala de lectura. Vénen a estudiar per al seu examen, fan el seu examen i després se’n van i aquí s’ha acabat la història. Això és com si tu creessis una pedrera de gent perquè després aquesta mateixa gent acabés fugint de males maneres i sense un criteri. Qualsevol altra entitat hauria treballat per solucionar una situació escandalosa com aquesta. Doncs a l’Ateneu, degut sobretot, insisteixo, a la letargia i a la manca d’iniciativa d’aquesta junta, hem anat deixant escapar la nostra massa social d’una manera absolutament absurda i molt irresponsable. Això, des d’Ordre i Aventura, no ho permetrem.

J.C.P.A.: I qui sou Ordre i Aventura? Com expliques, i defenses, aquesta candidatura?

B.D.: A les reunions que fem aquests dies, que són meravelloses perquè ens ho passem bé i estem molt il·lusionats, hem anat parlant i hem vist que nosaltres, jo i els de la nostra generació, som els nois dels encàrrecs. És una expressió que hem anat perfilant aquests dies. Som gent nascuda en una franja que va de mitjans dels anys 70, com jo mateix, fins a l’any 1999, amb el nostre marrec, Alexander Golovín i Sivera, el més jove de tots, un jove de talent que d’aquí poc farà 18 anys. I es pot considerar, sense dubtes, que som les generacions més ben preparades de la història, formats en democràcia i tots amb estudis de màster i de doctorat, per posar-te un exemple: Isabel Barros i Bayona, la nostra tresorera, és MBA per ESADE; Lluís Mosella i Ximénez és doctor en economia de Harvard; Eduard Peris i Deprez està a punt de doctorar-se en estudis de guerra al King’s College de Londres… No he de presentar gent com Anna Punsoda i Ricart, Enric Vila i Delclòs o Joan Safont i Plumed, gent que en un moment dificilíssim de crisi cultural han encetat carreres intel·lectuals espaordidores… Doncs amb aquest background tan prometedor sempre hem estat nanos que hem treballat per als altres. I clar, no hem pogut executar el nostre talent a través d’una institució. Mai. I això és el que volem fer des d’Ordre i Aventura, sempre a favor i en benefici de l’Ateneu Barcelonès, perquè aquesta entitat surti de la seva inòpia i esdevingui un referent dintre de la ciutat de Barcelona i dintre del nostre país. I, si t’hi fixes, ara a Barcelona no hi ha ni una sola infraestructura cultural, ni una, governada per algú nascut després de la mort de Franco. Això és una anomalia terrible. I, insisteixo, ni tinc ni tenim res en contra dels veterans, però el que no pot ser és que totes les generacions més veteranes copin tots els horitzons on es fa i es treballa i es gestiona la cultura.

J.C.P.A.: Podeu marcar una fita i ser un exemple a seguir.

B.D.: L’Ateneu sempre s’ha avançat als seus temps. I estic segur que aquestes eleccions serviran per a una cosa tan senzilla com demostrar que la gent més jove, que està preparada i il·lusionada, pot aconseguir un espai on desenvolupar tot el que té a oferir, i això és així pel seu talent però també perquè creu en una entitat i perquè se l’estima i perquè, a diferència d’altres candidats, nosaltres vivim a l’Ateneu i quan dic que vivim aquí ho dic literalment perquè no hi ha dia que no vinguem aquí, perquè això és casa nostra, així ens la sentim i així la volem defensar. És l’oportunitat perquè els nois dels encàrrecs es dediquin a portar la màquina. Això no hauria de ser una novetat, hauria de ser una cosa natural, però dissortadament, per culpa del tap de la generació de la Transició, això resulta pràcticament sideral i marcià. I això s’ha d’acabar.

J.C.P.A.: Molts de nosaltres ens demanem fins quin moment deixarem de ser joves, i fins quant de temps més ens haurem d’estar formant i treballant per als altres. Ara vosaltres podeu oferir una resposta.

B.D. O bé la següent qüestió, quan tindrem una oportunitat per desplegar-nos i executar la feina que ens agrada i que ens estimula? Justament aquestes són algunes de les reflexions que em vaig fer, que ens vàrem fer, i que ens van portar a presentar-nos amb Ordre i Aventura. I aquest país no es pot desempallegar de la gent que representem aquesta candidatura. El cas és que necessitem un espai d’acció, o si no entrem en allò que el meu mestre, Josep Maria Esquirol, anomena la “resistència íntima”: cadascú en el seu palauet, com aprenents de Montaigne, cadascú fa la seva bombolleta i prou, cadascú fa la seva guerra i al final tots acabem perdent les grans batalles, evidentment, i així tenim unes arts que no estan connectades i una sèrie d’individus que perden perquè des d’aquesta trinxera no poden guanyar. Si fóssim una generació sense talent, una situació com aquesta seria comprensible i perdonable, però una gent de tant talent com aquesta no pot acceptar més una situació tan lamentable.

J.C.P.A.: Per això considereu des d’Ordre i Aventura que l’Ateneu Barcelonès es pot convertir en un model de centre que aglutini i que defensi totes aquestes energies i totes aquestes generacions que tenen tant per oferir.

B.D. Evidentment. L’Ateneu ha de ser aquest centre! I, a més a més, m’atreviria a dir que els socis estan esperant que esdevingui aquest centre. Més enllà de tots aquells periodistes que anaven a la contra dels seus ideals a principis de segle, l’Ateneu va marcar l’agenda literària del moment. Per començar, l’Ateneu va ajudar a incentivar i a formular i a crear una cosa que ja no existeix que és el periodisme de creació, i és que el periodisme literari passa per aquesta casa de forma irrefutable. Per què molts de nosaltres ens vàrem fer socis d’aquesta casa? Doncs perquè damunt dels escriptoris on estudiem i escrivim, en el seu moment el Sagarra traduïa La Divina Comèdia, Xènius elaborava les seves gasetilles, Pujols llegia i analitzava els grans autors… El passat que havíem oblidat és el que ha de passar aquí, de bell nou. Aquesta casa té socis brutals, socis com Joan Magrané i Figuera, un dels compositors més importants d’Europa i això que no té ni 30 anys! Casos com el del Joan són paradigmàtics perquè estem parlant de compositors increïbles, de creadors increïbles, que es veuen obligats a viure a l’exili. Per això des d’Ordre i Aventura volem establir una borsa de treball cultural, perquè tenim un talent extraordinari que fa d’altaveu en el món i per a la resta del món. I tot aquest talent ha de tenir un centre neuràlgic, que ha de ser l’Ateneu.

J.C.P.A.: Un centre neuràlgic, però també un focus d’atenció.

B.D.: No és que hagin de passar coses a l’Ateneu, sinó que hem de generar un contingut cultural que després possibiliti que es facin coses des de l’Ateneu, que és diferent. La nostra primera obligació és que els nostres socis siguin més cultes i més lliures, i per tant més feliços. Això no és parlar en abstracte, aquestes no són idees de bomber ni tampoc filosofades. Simplement és passar de la resignació i de la marginalitat a marcar l’agenda en un moment en què a Barcelona hi ha set de cultura i de referents. I els referents han d’estar aquí, s’han de trobar aquí.

J.C.P.A.: I creus que la teva faceta d’articulista polèmic serà profitosa o en canvi farà mal a la candidatura d’Ordre i Aventura, que presideixes?

B.D.: L’ateneista no castiga la polèmica, l’adora, i per això justament ens hem fet socis, i és que els ateneistes apreciem un do, per sobre de tot, que és la llibertat. I la llibertat és tan atraient com feridora, i a vegades ens fa por. I si jo, que sóc un escriptor que escriu amb llibertat, tinc un problema per escriure amb aquesta llibertat, realment tots tenim un problema. Jo, des de l’agost de l’any 2014, moment en què decideixo deixar els mitjans escrits, a pesar d’alguna col·laboració esporàdica que m’interessa, i concentrar-me en el meu blog, “La Torre de les Hores”, i fins ara, he convertit aquest espai fet a mà amb una sabata i una espardenya, a nivell virtual, en un lloc des d’on poder parlar amb llibertat. I amb aquesta llibertat he ajuntat 400.000 lectors. Modestament, crec que ha fet una aportació a allò que anomenàvem abans periodisme literari. Jo sóc una persona que, des de fa 2 anys, busco precisament continuar el llegat dels nostres periodistes dels anys 30, que ens marquen un nivell de llengua i de llibertat mental monumentals. I he arribat a un nivell d’audiència que cap mitjà publicat m’hagués pogut oferir. Jo no sóc un articulista polèmic, jo sóc un articulista que diu el que pensa, i ho fa sense traves i ho fa pensant sobretot en la intel·ligència del seu lector. Què hi ha de més ateneista que això? Els ateneistes no venim aquí perquè ens refermin en les nostres creences, venim aquí a descobrir llibres que ens fereixen i persones que ens marquen, com quan vaig conèixer Francesc Garriga o com quan vaig conèixer Arnau Puig… Són persones que et destaroten. La comoditat és avorridíssima. Si sempre busquem pensar el que esperem, així estan els diaris del país i els seus lectors. No volen llegir coses noves, només volen llegir coses que ja saben. Jo m’he guanyat, penso, el respecte dels meus lectors. I penso que això els socis de l’Ateneu ho consideren oportú. A més a més, jo he escrit molt sobre aquesta casa i hi he escrit en termes d’amor absolut i incondicional. I això que jo sóc de les persones que pensen que hem de tenir poca dependència respecte als llocs, ja que com ja saps un escriptor és aquell que pot agafar llapis i paper i escriure on sigui, en el lloc que sigui, perquè podem viure allà on faci falta. Però jo aquesta casa me l’estimo amb un sentiment de propietat que no tinc ni per a la meva ciutat ni per al meu país.

Bernat Dedéu | Foto: Ester Roig

J.C.P.A.: I quines vibracions tens respecte Ordre i Aventura? Ho veus factible? O creus que és un somni inassolible?

B.D.: Quan estàs en una candidatura amb gent extraordinària com la que t’he dit, i tens aquests debats tan increïbles cada dia, et focalitzes en el més positiu, i per això jo he de dir que aquests dies m’ho estic passant molt i molt bé. A més a més, jo sóc mozartià i crec en el poder guaridor i performatiu de l’alegria. Per tant estem molt il·lusionats, però tot i això també és cert que ens hem d’injectar xeringues contra el cofoisme. Gràcies a les meves primeres declaracions i gràcies a les primeres converses amb els socis, especialment amb els socis més veterans, puc començar a sentir un “Ja era hora!” que molta gent tenia ganes de pronunciar però que ningú no feia. Perquè ja era hora que algú que s’estimi la casa com nosaltres estiguem aquí i ja era hora que la gent que fins ara havia fet els encàrrecs pugui demostrar tot el que és capaç de fer i d’oferir. Per fi volem sortir a la foto, per fi volem liderar i per fi volem ser responsables i canviar les coses, canviar la programació cultural d’aquesta casa perquè l’Ateneu necessita canvis.

J.C.P.A.: I els canvis no són fàcils.

B.D.: I els canvis d’aquesta casa no seran fàcils. Però crec que el soci rep l’aire fresc de forma molt positiva. I ara bé, insisteixo en això, nosaltres no volem fer canvis en termes de revolució ni contra una “casta” perquè nosaltres no som podemites, nosaltres ens estimem els socis veterans d’aquesta casa, i simplement ens presentem d’una manera molt natural com en un procés electoral d’aquestes característiques, és natural que arribin uns joves amb ganes de treballar a la seva manera. I serem generosos, i l’Ateneu serà viu. Ara mateix estem jugant com el Barça de Guardiola, estem jugant amb un somriure a la cara. Lluitarem a favor d’aquests canvis amb la il·lusió que ens correspon.

J.C.P.A.: És un pas important. El que precisament demanava en Francesc Garriga a la seva gent pròxima era que actuéssim i que no només ens queixéssim sinó que també sortíssim i féssim la nostra i defenséssim uns valors genuïns, nous.

B.D.: Exacte! Una cosa que sempre em deia en Francesc Garriga, tant si ens trobàvem aquí com a fora, era: “Vosaltres, tants màsters i tants doctorats que teniu per no-res, al final sou uns cagats perquè sempre espereu fins l’últim moment per fer les coses.” També em deia que si et demanes de fer una cosa o no fer-la cal que et preguntis, “Per què no?”, i fer-la. Aquesta és la doctrina Garriga: si veus una botiga que és bonica doncs entra-hi, no miris l’aparador, entra-hi, demana, passeja. I això és justament el que hem de tornar a activar en aquesta casa, la curiositat.

J.C.P.A.: I la il·lusió, com no has deixat de dir.

B.D.: I la il·lusió, sí senyor. I, sense entrar en el cofoisme, saber que hi ha molt poques entitats en el món que tinguin 160 anys d’història i que no només siguin un club de luxe per entrar i fer un brandi i un cigar, que també, perquè això també ens agrada molt, i al capdavall hem de recordar que som mediterranis i ens agrada tertuliejar i estar a l’aire lliure i gaudir de les coses bones de la vida. I cal recordar que una entitat com aquesta viu enterament dels seus socis. Aquí qui mana és el soci, més enllà de subvencions i d’espònsors. Aquí qui té la clau decisòria és el soci. I això és únic i meravellós. Nosaltres no depenem del poder, tenim una pedrera autosuficient, no com passa a fora, on la cultura pública ha marcat l’agenda de forma terrible, tal com jo he denunciat des de “La Torre de les Hores” innumerables vegades. Aquí justament depenem només del nostre talent, i per això hem de saber aprofitar millor els recursos de què disposem, per això fins i tot arriba a ser meritori que la junta actual hagi aconseguit adormir el talent, perquè és dificilíssim en el fons, cal posar-hi moltes ganes, per dormir tant talent acumulat, i en això ho han sabut fer molt bé. Per tant hem d’acabar amb això, hem de donar-li la volta, hem de passar a l’acció.

J.C.P.A.: I Ordre i Aventura, aquesta candidatura que proposeu perquè es converteixi en la nova junta de l’Ateneu, és la vostra proposta per llançar el vostre talent però també el talent que us envolta. Potser és una manera de fer entendre a la gent que un canvi és possible.

B.D.: Evidentment, però també perquè la gent trobi escalf. Si nosaltres ens dediquem a la lletra és perquè hem trobat persones que han actuat com a far i han donat sentit a les coses, com el cas del nostre estimat Francesc Garriga. L’Ateneu es pensava que tancant-se activaria millor el seu talent, i això ha estat molt perjudicial. El primer que hem de fer és obrir-nos a la ciutat i situar-nos al costat de les entitats i dels organismes que treballen a favor del teixit cultural de la ciutat. I després hem de millorar els nostres espais de cultura, que ara pateixen una situació cada cop més deplorable, i aquí nosaltres no només servim d’exemple sinó que podem ajudar a amplificar la força d’alguns espais dedicats a la cultura. Penso en el camp de la música contemporània. S’ha de destacar que festivals importants que es dediquen a aquest terreny, com el cas del Festival Mixtur, es fan lluny dels auditoris. Es fan en la més estricta marginalitat, i el Mixtur és un festival extraordinari per on passa gent increïble. Doncs aquestes coses s’han de fer a l’Ateneu. I tot això passa no només en la música contemporània sinó també en totes les diferents disciplines culturals, des de la gastronomia fins a la poesia.

J.C.P.A.: Això es nota molt en literatura, ja que abans l’Ateneu era l’espai on es reunien els escriptors i ara, des de fa 15 anys, el punt d’encontre és l’Horiginal, per exemple, perquè cada setmana concentra escriptors, editors, recitadors, creadors, difusors i diferents propagadors de propostes del món de l’escriptura.

B.D.: Correcte. I aquestes trobades es fan sense grans infraestructures, perquè per aconseguir segons què no necessitem res més que una sabata i una espardenya i una iniciativa. No es necessiten tants diners com el pressupost, per altra banda minso, de l’Ateneu. No és qüestió de molts recursos sinó de posar la maquinària en marxa. El cas de l’Horiginal és paradigmàtic, però també hi ha una altra cultura subterrània que fa coses que funcionen en un nivell espectacular simplement perquè són coses que es fan de debò. Fa massa temps que des de l’Ateneu s’han deixat de fer coses autèntiques, i això és una cosa que des d’Ordre i Aventura volem canviar. I insisteixo: la casa té petroli! Per això hem proposat, i ho farem perquè és d’una obligatorietat absoluta, crear una editorial en paper, però també en digital, que pugui difondre textos d’antics socis de l’Ateneu que encara no han vist la llum a la manera de Quaderns Crema, quan Jaume Vallcorba era viu i unia la força dels clàssics amb la frescor dels contemporanis. Et pots creure que avui en dia encara hi ha Sagarra sense editar, Xammar sense editar o Pujols sense editar, per exemple? Això seria inèdit en qualsevol altra banda del món. A la Fundació Francesc Pujols hi ha originals d’un dels nostres més grans filòsofs que s’estan morint de fàstic. Això és inadmissible i surrealista. Per això a partir d’aquestes Edicions de l’Ateneu, aquest serà el nom de la nostra editorial, recuperarem el patrimoni i el posarem a disposició del món. Perquè no pot ser que hi hagi una generació d’escriptors i de periodistes que no tinguin els textos bàsics a partir dels quals puguin crear el seu estil. Una altra cosa que ens interessa molt és el periodisme literari, el periodisme literari que s’allunya de les facultats, ja que cada vegada té menys espai, i que aquí ha de tenir la seva base. Què ha de passar perquè passi això? Doncs que els periodistes vinguin aquí a escriure. Jo vull que aquest jardí estigui ple d’ordinadors. I que a les nits d’estiu, nits en què el jardí està buit, hi passin coses. Vull que aquí vinguin els creadors a parlar, a fer un gintònic, a passar-s’ho bé, perquè l’Ateneu també és una entitat de lleure que combina perfectament la feina amb el gaudi, la festa amb la intel·lectualitat. Aquesta és la base de ser de la Mediterrània i de l’Ateneu Barcelonès. Aquesta és la nostra essència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Hòstia, no sóc soci de l’Ateneu però degut a la meva avançada edat començaria – si guanyes la candidatura d’aquest Ordre i Aventura- a trencar el carnet de soci i fer-me d’un club de petanca d’autodidactes literats perquè a més, no tinc ni estudis, ni màsters, ni res.
    Ordre i Aventura – l’enunciat ja fa una mica de por – Doctorats a dojo, Harvard, King’s College… Carreres intel·lectuals espaordidores. Venem talent, no! oferim la salvació de l’Ateneu Barcelonès a través del nostre reconsagrat talentàs. Fora el Tap de la generació de la transició; aquesta genteta que es va preparar en sòrdides escoles publiques del franquisme, fora!
    Som la generació més ben preparada de la història i exigim Ordre i Aventura a l’Ateneu i arreu de la nostrada terra catalana gloria de la Mediterrània. Visca el Pantarca!
    I sosté Dedèu. Volem que les nostre socis siguin més cultes i més lliures, i per tant feliços…Uiiiiiii, que maku.
    Amb tant de talentoooot, Ordre i Aventura ha de guanyar… guanyaran per que són joves, guapus, han anat a bons col·legis; és a dir, ara mateix els amos del puto Univers intel·lectual del país.
    I com – més o menys- diu el gran Francesc Pujols…. Amb tot això i pa de pessic, Ordre i Aventura algun dia, ho tindrà tot pagat.

  2. Aquest home ha escrit alguns dels articles més abjectes i mancats de compassió que he tingut l’oportunitat de llegir. Fa feredat pensar-lo com a capdavanter d’una candidatura guanyadora. I que consti que no tinc cap mena de simpatia per aquells que critica però la seva desacomplexada crueltat ha de glaçar la sang de qualsevol lector mínimament sensible. No hauria de fer-nos millor persones, la cultura? Pobret Ateneu, si ell n’agafa les regnes.

  3. Hi ha moltes maneres d’entendre la llibertat i la que tu proposes Dedéu, sí que em fot una mica de por. És comença amb ordre i aventura -sobretot ordre- i alguns han acabat gravant a foc allò de ..el treball us farà lliures.