Begoña Román: “Sense els altres no podríem ser nosaltres”

Aquest mes de febrer la revista Valors entrevista Begoña Román, catedràtica de Filosofia de la Universitat de Barcelona, i ens proposa de posar-nos a la pell de l’altre. Aquest dijous, 20 de febrer, a les 19.30h es presenta el nou número a Can Palauet de Mataró. Begoña Román serà a la segona sessió del cicle #valorsicompromis, que @revistavalors fa amb motiu dels 10 anys de la publicació parlant de l’#alteritat. L’acte s’inclou també dins el projecte de ciutat @matarovalors.

L’alteritat resulta clau en un segle XXI marcat per la multiculturalitat i les noves tecnologies. Desgranem aquest valor amb una experta en el tema, Begoña Roman, catedràtica de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Hi conversem al seu despatx de la Universitat de Barcelona, concretament a la Facultat de Filosofia, ubicada a la part alta del Raval, un dels barris de la capital catalana on la diversitat es més present i on les identitats estan més marcades.

‘Alteritat’ és una paraula poc coneguda, que encara sorprèn. Filosòficament, què entenem per alteritat?
Quan diem que l’alteritat és un valor estem dient que l’alteritat és una característica desitjable i, per tant, bona. L’alteritat és la constatació de la presència d’un altre que defineix la meva identitat, perquè el ‘jo’ no és sense un ‘tu’ i a més em limita. I en aquest cas la condició de límit té dues lectures com l’alteritat en llatí també té dues arrels: alius, l’altre que m’aliena i que, per tant, m’objectiva i instrumentalitza, d’aquí ve la paraula alienació; o l’alter (altre) que m’identifica, que em configura, perquè jo sóc jo i les meves relacions, i d’aquí ve la paraula altruisme. L’alteritat és la constatació de l’altre com a possibilitant de la meva identitat i de la meva constitució perquè jo no puc ser sense les meves relacions. Per tant, l’alteritat és un valor perquè és bàsic per la constitució del ‘jo’ i de les meves relacions, no solament gratificants, sinó també rela-cions de necessitat vital. L’ésser humà és un ser interdependent.

Per tant, sense altres nosaltres no seríem com som.
Efectivament. No només seriem com som, sinó que no podríem ser nosaltres perquè la identitat és la forja d’un projecte que sempre és en comunitat. Per exemple, només néixer ja comencem a inserir-nos en una comunitat lingüística – sense llenguatge jo no aprendria a narrar la meva història-. Però, ja abans, encara que morim i naixem sols, biològicament som fills de dos. Ningú es fa a si mateix, tothom es fa en una comunitat.

I això, té una part positiva, però també una part negativa…
Sí. Generalment diem que l’alteritat és un valor perquè ens adherim a l’altruisme, l’alter entès com un “jo amic”, però quan ens referim a alteritat com a alienació, l’alter és un “jo enemic”. I és que ‘el contra’ també em constitueix i, de fet, de forma més fàcil que ‘l’amb’.

Afirmava que el concepte de límit també tenia dues lectures, però generalment associem més els límits a les coses negatives i que a les positives.
Sí. Els límits ens limiten i per tants ens diuen els que “no”, per tant, ens prohibeixen, però, per altra banda, també ens constitueixen. Dit d’una manera més kantiana, el límit és un impediment, però a l’hora també és condició de possibilitat. Això ho explicava molt bé Kant amb la imatge del colom. El colom es queixa perquè considera que l’aire és un impediment per volar a la velocitat que ell voldria sense adonar-se que a l’hora és la condició de possibilitat del seu vol, perquè sense aire no podria volar.

I respecte l’alteritat?
Doncs l’altre pot ser aquell que limita la meva llibertat, però al mateix temps també pot ser aquell que la construeix. Per això aquella famosa frase: “la meva llibertat acaba on comença la de l’altre”. Algú pot dir: si no hi haguessin altes no hi haurien límits a la llibertat! Sí, és clar, perquè no hi hauria llibertat!

Aquesta doble condició dificulta la gestió de l’alteritat?
Absolutament, perquè és un continu joc malabar entre el respecte a l’altre i, per tant, l’acotació de la meva emprenedoria, i acceptar que sense els altres jo no podria emprendre res.

En la construcció del nostre propi “jo” és fàcil identificar quina part la generem a partir dels altres?
No. De fet, encara no sabem quina part de l’home és genètica i quina part és construïda. Entre d’altres coses perquè partim d’una fal·làcia: creure que està molt determinat que és orgànic, què és fisiològic i què és cultural. Per exemple, de les quotes de longevitat que ara estem gaudint i patint, no sabem clarament què devem a la ciència i què a la natura, com tampoc sabem què devem a nosaltres mateixos i què devem als altres. Sí que podem dir, però, que hi ha determinades capacitats de l’autodidactisme, sempre meritori, però no sempre lloables. (…)

Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda per comprar la revista o adquiriu-la demanant-la a [email protected].