Carme Junyent: “L’autobiografia lingüística és una eina per a la recerca”

El GELA ha convocat enguany un concurs sobre (auto)biografies lingüístiques. La raó, fer una base de dades que serveixi per a la recerca. Hem parlat de tot això amb la Carme Junyent, membre fundador del grup.

Griselda Oliver i Alabau

Griselda Oliver i Alabau

Cap de la secció Homo Fabra

El grup GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades) de la UB ha obert altre cop el termini del concurs sobre (auto)biografies lingüístiques: s’hi poden presentar originals fins al 15 de setembre d’enguany. Sempre fidel als objectius principals del grup —promoure les llengües amenaçades i donar a conèixer la diversitat lingüística—, aquest concurs vol servir per crear una base de dades per a la recerca, però també per conèixer, entre altres coses, els motius que empenyen els parlants a la substitució lingüística. Hem parlat de tot això amb la Carme Junyent, professora de Lingüística a la facultat de Filologia i membre fundador del GELA.

Carme Junyent

Des del GELA heu impulsat un concurs d’(auto)biografies lingüístiques. Per què?

L’objectiu principal d’aquesta iniciativa és, d’una banda, poder fer una base de dades d’autobiografies lingüístiques que serveixi per a la recerca i, de l’altra, poder obtenir informació sobre processos lingüístics. Som un equip molt petit i, si ho haguéssim de buscar nosaltres, trigaríem molt. Vam pensar que un concurs ens donava la possibilitat que hi participés gent amb la qual potser no podríem entrar mai en contacte i que ens pot aportar informació diferent. Paral·lelament, aquest concurs ens serveix d’excusa per poder col·laborar amb l’Alzinar de Masquefa. Teníem ganes de fer alguna cosa amb ells.

Quina és la finalitat d’aquest fons documental?

L’objectiu immediat és aconseguir dades per a la recerca. Després, se’ns obren moltes portes i jo crec que els mateixos resultats també ens suggeriran noves activitats. Per exemple, quan estudiem processos de substitució lingüística, sabem les causes, com es moren les llengües, etc. però el motiu pel qual una persona abandona la seva llengua i en tria una altra per adreçar-se als seus fills és un misteri. Aquest és el punt clau de la substitució. Moltes vegades és una opció inconscient; d’altres, té motius clars. Hi poden haver moltes motivacions. De la mateixa manera, però, que ens sembla que el paper de l’individu en els processos de substitució pot ser molt important, també ho pot ser per a altres coses: per exemple, com s’han de tractar les llengües de la immigració? Les autobiografies lingüístiques podrien il·luminar tot això.

Què és una (auto)biografia lingüística?

És una activitat proposada pel Consell d’Europa dins del document Portfoli Europeu de les Llengües. Des de fa uns quants anys, jo la poso com a exercici a les assignatures que imparteixo per autoavaluar una mica els coneixements i les actituds dels alumnes, però també considero que per a ells és una bona manera de reflexionar sobre la seva relació amb les llengües i s’adonin que en saben molt més del que es poden imaginar.

Quins són els criteris del concurs?

És un concurs literari obert a tothom. Qui vulgui, pot consultar les bases a la nostra pàgina web.

Hem buscat totes les formes possibles de participació, és a dir, no només a través de textos —i, si ho són, poden ser de tota mena (periodístics, poesies, etc.)—, sinó que es pot presentar amb qualsevol format i amb qualsevol llengua. El que demanem, però, és una versió en català, perquè després hi ha un jurat que ho ha d’avaluar.

El format és lliure perquè esperem que ens sorprenguin, comptem amb la creativitat dels participants. De fet, ens estan arribant propostes molt suggerents: musicals, còmics, etc. Vés a saber, què pot sortir! Hem proposat tant l’autobiografia com la biografia perquè creiem que hi ha personatges interessants dels quals pot valdre la pena conèixer la vida respecte les llengües. Poden ser personatges famosos: per exemple, al Barça hi havia hagut algun jugador d’origen africà que parlava moltes llengües. Algú també es podria interessar per fer una biografia del rei Mitridates, que parlava vint-i-una llengües. Un altre personatge que a mi em sembla interessant de fer-ne la biografia és Comenius, el qual dóna nom a un conveni d’intercanvi per a alumnes de primària i secundària; aquesta seria una bona manera de donar a conèixer aquest personatge. En definitiva, no hi ha límits: és més la qualitat de l’exposició que la història en si. Qualsevol història ben explicada és una gran història.

Fins quan es poden presentar (auto)biografies i com s’avaluen?

Des d’ara fins al 15 de setembre d’enguany. Hem deixat força temps perquè no tothom té una autobiografia feta, no és una novel·la o un conte; en aquest sentit, és un concurs diferent. Volem que sigui un concurs que se celebri cada any i, com que amb el temps ja es coneixerà, algú pot estar treballant en un projecte i presentar-lo d’aquí a quatre anys, per dir alguna cosa.

Pel que fa als criteris d’avaluació, el GELA fa la preselecció i el jurat ha de decidir com es reparteix el premi. És la primera vegada que el convoquem i no sabem ben bé com anirà. Potser més endavant ens haurem de plantejar de fer un premi per categories perquè, evidentment, no té el mateix cost fer un documental que una redacció, però potser el valor de la redacció és més alt que el del documental. Suposo que ja ho anirem aprenent.

Quina creu que pot ser la rebuda general del concurs?

De moment molta gent ha mostrat interès amb moltes idees diferents: des d’alumnes que han passat per les aules d’acollida fins a persones amb vides molt agitades. No cal, però, tenir una vida agitada per fer una autobiografia lingüística. Hi pot entrar tot. De moment, ha entrat gent de països molt diferents: Nova Zelanda, Irlanda, Xile, Xina, etc. La nostra intenció és que el concurs tingui abast internacional. Ens interessa qualsevol projecte perquè tampoc sabem què podrem trobar.

Per això a la pàgina web hi ha exemples tan diversos?

Sí, exacte: des d’Austràlia i Mèxic, fins a Alemanya i Catalunya. Aquests, però, no concursen, només són exemples. Hi ha un text de l’Alina, que va ser alumna meva i va fer aquest treball a la meva assignatura i un d’en Saim, que també va ser alumne meu i que és d’origen australià. La Flor és una parlant de maia que el passat mes de gener va llegir la seva tesi, la primera que es fa a la Universitat de Barcelona sobre el maia.

La biografia de Bezsonoff és un altre exemple d’autobiografia lingüística. Aquest exemple s’insereix en el cicle de conferències “Suplantar, implantar, replantar: el català a la Catalunya nord”, que es va fer el mes de març a la UB amb catalans del nord, on els conferenciants —tots de la mateix generació— explicaven les seves experiències lingüístiques: a tots els havien transmès francès i el parlen amb els pares i els germans, però, en canvi, han adoptat el català com a llengua pròpia i el parlen amb els fills. Amb les parelles hi ha solucions diferents. Al GELA considerem que les llengües s’han de recuperar al lloc on s’han desenvolupat i per això treballem amb la noció replantar: una cosa que abans hi era i ha estat treta, la hi tornem a posar. Alguns ho volen veure com una imposició, en canvi, és una reposició.

Per què es va crear el GELA?

Quan ho penso, encara em sembla un miracle que hi siguem, perquè ens ha passat de tot. Vam començar com a grup de recerca l’any 1992 amb l’objectiu de facilitar l’estudi a aquells alumnes que es volguessin dedicar a estudiar llengües que en el nostre àmbit acadèmic no tenen tradició.

Paral·lelament, ens hem dedicat també a les llengües de la immigració que l’any 1992 ja començava a ser important. Arreu de Catalunya es va despertar interès per aquestes llengües i, com que nosaltres érem els únics que ens hi dedicàvem, ens van demanar ajuda. De les primeres coses que ens vam adonar és que estàvem tractant aquelles persones com no volem que ens tractin a nosaltres: se’ls suposava la llengua oficial del seu país i ningú es preguntava si parlaven altres llengües.

La nostra idea era demostrar que a Catalunya es parlaven moltes llengües i, per això, vam partir de la hipòtesi que n’hi havia unes tres-centes. Nosaltres hem inventariat fins a dues-centes vuitanta-una llengües diferents. Totes aquestes llengües, les tenim catalogades a la nostra pàgina web, juntament amb unes gravacions on es pot sentir com es diu “hola” i “gràcies” amb cada una d’aquestes llengües. Amb aquest projecte també vam fer un joc de taula per a la Fundació de la Caixa Terrassa: es tracta d’endevinar països.

Quines altres iniciatives heu dut a terme?

Des de fa un any tenim obert un concurs, la ruta del Molí de Fòrnols amb la col·laboració de la Fundació Aurèlia Figueras, que va ser creada el 2005 amb gent de Masquefa i del departament de Lingüística, i la casa rural El Molí de Fòrnols. El concurs té com a objectiu donar a conèixer la diversitat lingüística. Cada setmana proposem una pregunta que els concursants han de respondre. El premi consisteix en una estada al Molí de Fòrnols.

Juntament amb la Fundació Aurèlia Figueras hem finançat algunes publicacions, sempre que estiguin escrites només en alguna llengua amenaçada. Alguns dels projectes es  poden veure a la pàgina web de la Fundació: entre ells, un llibre de Wichi, una llengua que es parla a Amèrica del Sud, escrit per Camilu Wayena. El vam fer per a una escola i va tenir molt bona recepció. També hem fet una publicació sobre el sia pedee, una llengua d’Equador, que en el moment de la recerca li quedaven només sis parlants. La Fundació també convoca un premi de recerca en llengües del sud de la Xina, però encara no s’hi ha presentat ningú.

Quins aspectes heu treballat de la diversitat lingüística a Catalunya?

Hem fet projectes de recerca sobre actituds lingüístiques; totes les nostres publicacions estan catalogades aquí. A banda de l’inventari de les llengües de la immigració —que està obert i s’actualitza sovint—, vam fer un projecte de recerca a la comarca de l’Anoia i de la Selva, on vam passar qüestionaris a tots els professors de primària i secundària per conèixer la seva opinió sobre el tractament d’aquestes llengües. Ben aviat sortirà un llibre sobre aquest estudi.

Actualment, el grup està treballant amb un projecte sobre els ruandesos a Catalunya. Són molt pocs i hem pogut contactar amb gairebé tots. Dic gairebé tots perquè hi ha nou monges de clausura a Vic i no ens les deixen veure.

És difícil saber quina és la llengua pròpia d’un immigrant?

Se n’ha de saber: nosaltres, quan vam fer l’inventari, en vam haver d’aprendre. Cal tenir en compte, però, que molts d’ells, si els preguntes, per exemple, si parlen quítxua, s’ho poden prendre com insult, com si els estiguessis dient: “Tu ets indi”. Ara bé, molta gent tampoc té consciència de quina llengua parla, cosa que passa sobretot amb els africans, que en algunes regions estan acostumats a aprendre la llengua del veí i no s’identifiquen amb una sola llengua. Finalment, hi ha molta gent que s’ha sentit maltractada per la seva llengua i, per això, molt sovint acostumen a amagar aquesta informació.

Carme Junyent

Per què el GELA va convocar la jornada sobre el balanç del document “Acord sobre l’ús no sexista de la llengua”?

Això sí que no ens tocava. Després que ens censuressin els títols d’unes assignatures d’uns cursos que fèiem als Juliols de la UB, vaig decidir que ja en tenia prou. El primer article el vaig publicar a la Revista d’Igualada i ho vaig fer expressament perquè sabia que passaria desapercebut. A finals del 2013 vam fer la Jornada de balanç sobre el document “Acord sobre l’ús no sexista de la llengua”, d’on en va sortir el llibre Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana que jo mateixa vaig editar.

Com a investigadora, quines han estat les teves línies d’investigació?

Jo em vaig formar com a africanista —tot i que, de fet, en un primer moment jo volia dedicar-me a les llengües austronèsies o a les ameríndies—. Tenia clar que volia treballar aquí, a la UB, i que ho volia fer en català, perquè, d’africanistes, a les universitats del món n’hi ha, però aquí, no. Segurament el que jo m’havia plantejat fer no té res a veure amb el que he acabat fent, encara que hi hagi sortit guanyant; sí que és cert, però, que pel fet de dedicar-me a la lingüística he pogut aprofitar la qüestió de les llengües africanes. Amb el temps, he acabat lligant la diversitat ambiental amb els aspectes més teòrics de la lingüística i m’he decantat cap qüestions relacionades amb les llengües de la immigració i quin és el tractament que se’ls ha de donar.

En certa manera, per aquest motiu va néixer el GELA, perquè era conscient que quan et volies dedicar a qualsevol d’aquestes llengües era molt difícil trobar una sortida. T’estic parlant dels anys setanta, de tot això ja fa molt temps.

Creu que ha canviat?

Naturalment! Abans era un desert absolut. Jo, per exemple, estudiava swahili i ningú sabia què era. Només vaig trobar un professor que sabia de què li parlava. I encara et podria explicar més anècdotes: quan jo estudiava, hi havia a la biblioteca de romàniques de la UB uns volums molt gruixuts, una col·lecció dels anys seixanta i setanta, dedicats a les llengües del món. Cada cop que els en faltava un, em trucaven a mi per saber si l’havia agafat jo. Ja veus qui l’agafava! Ningú els feia cas, a aquells llibres.

Actualment aquestes especialitats encara no es poden fer, però el coneixement ha canviat molt, tot i que, evidentment, no estem en la situació que a mi m’agradaria, és a dir, que hi hagués un departament de llengües africanes. Però si ja hi ha problemes amb les romàniques…

Creu que són els països els qui tenen prejudicis?

Per què a Itàlia anomenen dialectes a les llengües que el conformen si el que es parla al nord no té res a veure amb el que es parla al sud? Quan s’anomena dialecte a una cosa i llengua a una altra, ja se sap què s’està estigmatitzant i per què, ja que d’argument lingüístic no n’hi ha cap. En el fons, és més una qüestió política que lingüística.

Una vegada vaig tenir una alumna que parlava una llengua túrquica de Rússia. A l’escola, però, havia après que la seva llengua era un dialecte del rus i, alhora, que el dialecte és una varietat d’una llengua. Ella no veia relació amb la seva llengua i el rus. Al llarg de l’assignatura que va fer amb mi, va esbrinar finalment a quin grup pertanyia la seva llengua. Evidentment, la seva llengua no té res a veure amb el rus, però, en canvi, a l’escola li havien explicat que era un dialecte d’aquesta llengua. I d’aquests casos n’hi ha uns quants.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació