Asier Etxeandia: “Vull que l’espectador torni a ser un nen”

3.11.2013

Va començar fent concerts a petites sales de Madrid i ara, gairebé dos anys després, encara gira per l’estat Espanyol. El Intérprete, el fenomen escrit, dirigit i interpretat per Asier Etxeandia finalment arriba a Girona. Agafeu forces que el pròxim 28 d’octubre aquest terratrèmol inclassificable aterra al Temporada Alta i, com les Fires de Girona, és una cita pràcticament ineludible.

 

Asier Etxeandia

 

Fora de qualsevol concepte genèric, fora de qualsevol esquema, trancant tota possible expectativa; d’aquesta manera va arribar Asier Etxeandia al Teatre Lliure el dilluns passat. Migdia, i a Barcelona el fred encara no havia arribat. A les portes del Lliure l’Asier i els altres membres de la Factoria Madre Constrictor, la productora encarregada de fer possible El intérprete, esperen l’inici de la roda de premsa. De la mà de Lluis Pasqual, Asier Etxeandía inaugura Fora d’hores, una programació alternativa amb què el teatre Lliure vol portar al públic barceloní espectacles que han cridat l’atenció del públic i de la crítica en altres teatres de l’Estat. Sense dubte, El Intérprete ho ha fet, no ha passat desapercebut al públic de Madrid. “Vam començar fent concerts a diferents locals de Madrid”, em comenta l’Asier mentre fem un café a la terrassa del Lliure. “Va ser l’entusiasme del públic i la col·laboració de molts amics el que van fer possible aquest èxit”. D’aquells inicis només queda l’esperit i l’entusiasme que, encara ara, ressonen en cadascuna de les paraules pronunciades per Asier, un autèntic animal escènic, un intèrpret inclassificable que domina de forma magistral l’escenari. No hi ha adjectius per aquest actor, cantant, showman, com tampoc hi ha adjectius per l’espectacle, del musical al cabaret, passant per un relat autobiogràfic i per una flashmoob, a El intérprete com al seu protagonista tot adjectiu, tota classificació li resulta petita, massa reductiva.

A la terrassa del Lliure, un cop acabada la roda de premsa, converso amb l’Asier Etxeandía; el seu espectacle que d’aquí a unes hores aconseguirà fer ballar a tot el Teatre, és només el punt de partida per un recorregut entorn de la funció de l’art, de la cultura, la responsabilitat de l’artista, la homogeneïtzació del sistema educatiu i la importància de ser un mateix i de lluitar per fer realitat els somnis que bateguen dins de cadascú de nosaltres.

@AnnaMIglesiaTemps enrere, en una entrevista, vas comentar, tot citant una frase de l’Infern de Dante,  que per a tu l’amor és un teatre ple. I podem dir que ho has aconseguit, avui no queden entrades per veure’t aquesta nit al Teatre Lliure

Asier Etxeandia: Crec que va ser  el 2005 quan vaig representar l’Infern de Dante al teatre de la mà de Tomaz Pandur i sí, puc dir que he aconseguit omplir el teatre, amb tot això el que sento és una autèntica arrabassada d’amor. De fet, crec que la frase de Dante explica perfectament el sentiment d’un actor, allò que per a ell representa un teatre ple, descriu exactament com em sento jo ara.

Podem dir que en el cas d’en Asier Exteandia els somnis s’han fer realitat, el teu desig d’infantesa s’ha complert

Jo he fet realitat un somni, aquell somni que em va acompanyar durant tota la infantesa, anys durant els quals he imaginat amb molta, moltíssima, força tot el que ara estic vivint. Crec molt en els poders màgics de les persones, quasi com si fóssim super herois; crec que si visualitzes amb força alguna cosa, amb la suficient certesa i amb la confiança que tard o d’hora succeirà, esdevindrà realitat i amb positivitat i entusiasme, no pas amb dolor ni melangia, fas tots els passos necessaris perquè allò succeeixi, el somni pot esdevenir realitat. Evidentment existeix la sort i, alhora, la tragèdia i les dificultats, però crec que tots nosaltres tenim una gran responsabilitat de fer possible allò que desitgem.

El problema és que són temps difícils per creure que els somnis es compleixen, és complicat tenir confiança quan al voltant només hi ha barreres i molts somnis i projectes semblen estar destinats al fracàs.

Ara és especialment difícil tenir aquesta confiança i evidentment no tots tenim la mateixa sort, com tampoc compartim les mateixes circumstàncies, aquelles que poden ser determinants per poder aconseguir fer realitat el nostre somni, el nostre desig. No puc comparar-me amb els immigrants que travessen el mar i arriben aquí a la recerca d’una oportunitat, com tampoc puc comparar-me amb les víctimes d’una guerra que lluiten per sobreviure, però, a banda d’això, crec que fins i tot les persones més desfavorides, aquelles que viuen en les més terribles circumstàncies poden salvar-se. La determinació és essencial i si moltes d’aquestes persones lluiten per la pròpia vida i per tirar endavant és precisament per la seva determinació. Nosaltres, vivint en un país occidental com el nostre, som testimonis de les penúries que aquí es viuen, autèntiques penúries si pensem que encara avui s’està desnonant a moltes famílies, i per això en petita o gran mesura tenim la responsabilitat i la possibilitat d’intentar canviar les coses, així com de canviar les nostres pròpies vides. Jo, de fet, ho vaig fer, el teatre em va salvar.

Segurament un dels errors que més cometem és el pensar que assolir un somni vol dir assolir l’èxit, i sobretot pensar que l’èxit vol dir ressò mediàtic, fama i renom. L’èxit personal és un altra cosa.

L’èxit és poder fer allò que es desitja fer, l’èxit és poder viure del que m’agrada, treballar en el teatre, ser actor i poder viure d’això. L’èxit, a més a més, és aconseguir que la teva feina no et sigui només útil a tu, sinó també als altres; per això, omplir el teatre no és només un èxit per l’artista, és l’èxit del teatre. L’important és aconseguir que la gent vagi al teatre, perquè això significa l’èxit de la societat, d’una societat sana on tothom gaudeix de la cultura. Els teatres plens són el símptoma d’una societat intel·ligent, d’una societat empàtica, crítica, d’una societat emocional, respectuosa amb l’altre, sense prejudicis.

El tema dels prejudicis, la recerca del propi lloc dins del món i la incomprensió per part dels altres per ser diferent, per voler fer el propi camí són el rerefons temàtic d’El intérprete.

A El intérprete es planteja la necessitat de sentir-se estimat; jo vaig ser un nen que va rebre molt d’afecte per part dels pares, però que va patir continues pallisses per part dels companys de classe. Si per una banda, els altres nois em ridiculitzaven, per l’altra banda, jo era un estudiant molt deficient, abocat al fracàs escolar. Jo no era comprès per la gent que em rodejava, tot i així sabia que a dintre meu bullia alguna cosa relacionada amb l’amor, amb el desig d’explicar històries, d’explicar tot allò que vivia i expressar el sentiment que jo sentia. De petit, la imaginació em salvava de la realitat i l’únic moment en què jo em sentia útil era quan pujava a l’escenari; això succeïa els dissabtes, quan anava a classe de teatre, només en aquells instants trobava sentit a la meva vida.

Estem davant d’un sistema educatiu que homogeneïtza els estudiants, tots han d’assolir els mateixos resultats i no es desenvolupen els interessos i les capacitats individuals dels alumnes. Potser caldria pensar l’educació en un sentit més ampli, menys reduït i menys tancat en classificacions.

És molt interessant aquest tema, precisament perquè a l’obra hi ha una crítica al sistema educatiu, en especial a un sistema educatiu que ens vol convertir en cabres d’un mateix ramat. Cada persona és un món, en una societat tots no podem ser iguals i pel fet que una persona no sigui hàbil en matemàtiques no vol dir que no tingui una important funció social. Crec que hi ha unes bases que tothom ha d’assolir per a poder comunicar-se amb l’altre i per viure en societat, però també crec que l’educació està plantejada de forma errònia.

 

Asier Etxeandia a El intérprete

 

De fet, com dèiem l’educació, com la mateixa societat, selecciona i classifica.

Tot es classifica, tot ha de respondre a uns esquemes ja establerts quan, en realitat, tothom és diferent, tothom és un món en si mateix. Només cal pensar en els Mayas, per exemple: en la seva societat cadascú jugava un paper diferent i, a més a més, hi havia aquells que tenien l’encàrrec d’ajudar als altres a treure el millor de cadascú, a desenvolupar les potencialitats personals de cada individu. En la nostra societat, en canvi, la religió ens ha tornat ignorants, plens de prejudicis.

I ara amb la nova llei serà encara pitjor

Exacte. A més a més, el nostre sistema educatiu i, sobretot, el nostre sistema d’avaluació que, en determinades circumstàncies, pot condemnar un nen a la deficiència hauria de ser repensat, perquè estem dient a un nen que per no assolir unes determinades notes és deficient. Deficient en què?

A la roda de prensa, comentaves la responsabilitat de l’artista, una responsabilitat que el porta a treballar sempre, malgrat les circumstàncies adverses. Paradoxalment, la societat ens diu que cal fer el que sigui profitós, estudiar les carreres amb èxit laboral, buscar feines amb futur, en definitiva, fer el que toca…

De totes maneres, si ens fixem en el què està passant en aquesta equivocada societat, veurem que fins i tot aquells que van estudiar carreres que prometien èxit laboral estan sense feina o treballant en llocs que no tenen res a veure amb els seus estudis. Al final, es tracta només de mentides, vivim en una societat equivocada, corrompuda i mentidera; el propi capitalisme en el que tots estem immersos és una mentida, no funciona, com tampoc funciona tot allò que ens han dit que cal saber per tenir èxit. M’agrada pensar que jo sóc la prova de totes aquestes fal·làcies: ningú apostava per mi, tothom creia que era un autèntic fracàs i, en canvi, ara mateix no només em dedico a allò que m’agrada, no només puc viure de la interpretació, sinó que a través de la Factoria [la seva productora] donem treball a moltes persones, fem alguna cosa d’útil també per als altres. Quan contemplo al meu voltant, quan miro el que està passant ara, veig iniciatives bones, noves tendències dins de l’educació, noves maneres d’ensenyar, però en general veig una situació terrible, encara hem d’arreglar moltes coses. Si penso en les persecucions homòfobes que pateixen els homosexuals a Rússia o el masclisme encara tan present aquí, només puc pensar que alguna cosa està fallant en la societat i en l’educació, és com si haguéssim fet un pas enrere.

Tothom que faci classe en una escola de secundària o de Batxillerat veu cada dia com el masclisme s’ha implantat de nou en la mentalitat de moltes adolescents; amagat darrera de màscares que el dissimulen, el masclisme i els estereotips masclistes condicionen la mentalitat de les noves generacions.

Sí, torna a aparèixer darrera d’altres disfresses, però hi és molt més que fa alguns anys. Veient aquest context, va sorgir la idea i, sobretot, es va despertat la necessitat de fer El Intérprete. Era una obra, almenys per a mi, necessària.

A més a més, comentaves que amb El Interprete volies divertir el públic, distreure’l

Sí, vull que l’espectador es diverteixi, que torni a ser un nen, que recordi totes aquelles coses que de petit el feien vibrar. No volia fer una obra intel·lectual, no volia adoptar una posició pedant pel que fa la cultura, sobretot perquè jo mateix sóc una persona amb poca cultura, vaig ser un fracàs escolar. Crec molt més en la intel·ligència emocional, perquè vol dir ser empàtic envers l’altre i comprendre allò que succeeix al voltant.

 

Asier Etxeandia desperta passions

 

Si no m’equivoco, la  teva productora Factoria Madre Constrictor va produir El Intérprete de forma autònoma, sense subvencions.

No hem tingut cap subvenció.

El fet de no tenir subvencions es deu a una decisió ideològica o perquè actualment és molt difícil obtenir-les?

No hi ha res d’ideològic, clar que volem les subvencions, encantat si ens les donen, però si per aconseguir-les cal plegar-se davant de gent que no ho mereix, prefereixo no tenir-les. Pel que fa a aquesta obra, El intérprete no necessitava una gran inversió de capital, vam començar amb uns concerts en alguns clubs de Madrid i va ser arran d’això que els teatres van començar a cridar-nos. Vam poder crear l’espectacle per nosaltres mateixos, tot i que no hauria estat possible sense la col·laboració de molta gent, com El teatro Español, La caña brothers, Juan Gómez Cornejo…. Va ser molt important l’ajuda que vam rebre, amb tots aquells amb qui vam col·laborar compartien el mateix sentit de responsabilitat que ens portava a ajudar-nos per tirar endavant projectes que valguessin la pena. Clar que necessitem subvencions, clar que treballem per poder guanyar i viure d’això, però en primer lloc hi ha l’amor a l’art, l’amor pel que fem.

Sempre que es parla de subvencions cal parlar de la llibertat i la independència en el moment de crear.

Si el fet de rebre una subvenció implica tenir menys llibertat per crear, no la vull, no m’interessa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. una entrevista inteligente y amable por parte de la periodista y una sinceridad extraordinaria del entrevistado que emociona, y que nos da esperanza en que cultura e inteligencia emocional se acabarán imponiendo.