Aryz: “Potser és pedant dir que fem art”

12.04.2019

El 2007 pintava en fàbriques abandonades del Vallès Oriental. El 2010, per primera vegada, li ofereixen un mur a Itàlia. I el 2019 és un dels referents del «muralisme contemporani», una etiqueta que Aryz (Califòrnia, 1988) refusa amb incomoditat. Les seves intervencions a l’espai públic es poden veure al Marroc, Tailàndia, Estats Units, Bèlgica i Xina, entre d’altres països. El passat 22 de març va ser l’artista convidat al cicle de conferències Trobades amb …, la proposta del CaixaFòrum per acostar artistes destacats de l’escena nacional i internacional al públic. Aryz, que viu a Cardedeu, em confessa abans de la seva intervenció: «Si vaig triar un llenguatge visual és perquè parlar davant de la gent no ho domino. Però és un repte.» Acaba d’arribar del Japó. Se’l veu tímid i proper alhora. Quan comença a parlar d’art urbà i de la seva obra, descobreixes un artista.

Foto: German Rigol

Dones a conèixer els teus treballs a través de les xarxes socials.

El 2007 pintava en fàbriques abandonades amb una colla d’amics i l’únic mitjà on podíem publicar era internet. Ara uns quants som referents. Encara em sorprèn que un noi de Cardedeu, com jo, tingui la oportunitat de pintar un mur al Japó.

I és un dels murs més grans: 40 metres.

Sí. La interacció a l’espai que m’oferien era molt potent. Tokyo gairebé no té intervencions a l’espai públic i el contrast és xocant i sorprenent.

El 2011 comences a professionalitzar-te.

És l’any que comença a rodar l’engranatge. Em vaig fer un nom ràpid. Tot s’entenia com art urbà i ens ficaven al mateix sac a tots. Però amb el temps s’han fet categories perquè no ens poden posar les mateixes etiquetes a tots els que pintem al carrer.

Però el suport és el carrer.

Sí, és l’espai. Però hi ha col·lectius que treballen la figuració, altres l’abstracció i d’altres, la conceptualització. Oteiza i Chillida ja prenien el carrer abans i no són considerats artistes urbans.

Com podríem definir l’art urbà?

Altres moviments s’han definit pel suport com el vídeoart o el Land Art. Però parlar d’art a la ciutat és tan ampli… l’art a la ciutat són les escultures de les Rambles! Fins i tot Antonio López pinta els seus quadres al carrer. Produeix allà mateix! No sé on comença i acabava. La paraula art em dona…

Què et dona?

Sembla tan gran i tan utilitzada! Potser és pedant dir que fem art. Si hem de dir-li art urbà, diguem-li. Em crida l’atenció el carrer, i les etiquetes les han de posar qui sap d’etiquetes. Jo pinto. Si tu mateix et poses etiquetes, quan surts d’elles, sembla que ja no ets tu.

L’espai del carrer condiciona la teva obra? O dibuixes pensant en modificar l’espai?

Intento adaptar-me al que l’espai em dona, als colors de l’entorn. Durant molts anys he pintat amb tons terra i grisos perquè, com diuen que som molt agressius per pintar al carrer i imposar el que fem, no vull utilitzar colors molt vius i agressius. Sinó, sembla que obligues a l’espectador a mirar el teu treball.

Abans de pintar, el carrer ja et proposa una història?

Sí, t’ofereix una vida. Hi ha tota una sèrie d’elements que quan pintes, ja interactuen amb la teva obra. No busco pintar un quadre en una paret i copiar i fer-ne una còpia frontal. Sinó intervenir a l’espai, i que l’espai enriqueixi la meva obra.

La pintura era el teu espai social per estar amb els teus amics. Ara és la teva professió. Com valores aquest canvi?

Hi ha parts positives i negatives. Quan pintava en fàbriques abandonades, només veien l’obra en directe els que robaven el coure o l’heroïnòman que es punxava. I m’agrada que la peça es vegi al natural, no posar una foto per les xarxes com feia abans. Ara puc mostrar l’obra. I per mi és una oportunitat d’interacció real. Però quan és el teu ofici, ja no el gaudeixes tant perquè ho fèiem desinteressadament, ens ho passàvem bé i omplia el nostre ego.

El treball perfecte no existeix.

Sí. Durant molts anys ho feia de franc. Prepara-ho tot és caríssim: hotel, grua, etc. Però després et preguntes: potser estaria bé que jo cobrés perquè m’hi estic deixant l’esquena. Ara sí que cobro.

I et condiciona?

Sí, perquè et qüestiones si pintaries un mur si no et paguessin. Però l’he de fer perquè si no, els números no quadren. Sempre hi ha parts que has de cedir.

Però d’altres parts no. Quines?

Si em demanen l’esbós, no el dono. No cedeixo perquè si l’envies, ja dones l’oportunitat que fiquin mà a la teva obra i al teu procés. Al Japó sí que vaig enviar-lo perquè és una altra cultura. Canviava molt el paisatge i no podien arriscar-se.

Busques un fil argumental entre peça i peça, una temàtica? O cada obra esdevé singular segons el mur pintes?

Quan feia murs molt seguits, buscava oxigenar la producció perquè si no, no em motivava. Com que no em pagaven, buscava la manera de passar-m’ho bé.

[De sobte, Aryz sospira i es pregunta a si mateix]

Bé? Quan pintes un mur de 40 metres no t’ho passes bé. No somrius en tota l’estona, et canses. Al Japó m’ha plogut tres dies. I pintava mentre plovia. Vaig trigar 7 dies.

Ara treballes més a l’estudi.

Sí, trobo més reptes. Pintar parets et condiciona molt més. No tot depèn de tu: els materials, el temps, l’organització, etc. A l’estudi tinc un control absolut del meu treball. No depenc de ningú. De fet, algunes peces dels murals tenen un diàleg amb la meva obra d’estudi.

Et refereixes a una temàtica?

La meva prioritat és cercar un llenguatge, però no un motiu. Confonem el motiu amb l’estil. Per exemple: imagina’t que pinto gats. I la gent pensa que pintar gats és l’estil. Però no, n’és el motiu.

I si no pintes gats, però pintes enciams…

La gent no identificarà l’autor. I jo vull fer qualsevol cosa i que sàpiguen que soc jo. Per què? Perquè hi ha uns errors i uns patrons que es repeteixen. I no parlo de recursos, sinó que la teva mà defineixi la teva obra. És el que sempre em crida de l’art.

Una última pregunta. Dius que has pintat poc grafit. El graffiti no és muralisme?

No, però coincidim en moltes coses. El suport i la passió són les mateixes. Quan jo pinto murs soc a dins d’una institució que em contacta. Però el graffiti és lliure de tot això.

I se l’entén com a il·legal.

Sí, tot això el fa especial i únic. I no és dins d’unes barreres ni d’una gàbia: és lliure. Però també és un moviment amb uns valors molt marcats d’amistat. Tu has de confiar en la persona que t’avisa que ve el tren quan tu estàs pintant. Seran delinqüents, però admiraríem els seus valors. Tot i que és una paraula despectiva, per mi no ho és.