“‘Art’ ja és un clàssic contemporani”

Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva parlen d''Art', que torna al Teatre Goya fins al 17 de juny.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Després de la seva estrena al Temporada Alta 2016, de fer una temporada de sis mesos al Teatre Goya i de girar per mitja Catalunya, Art ha tornat a Barcelona. El text de Yasmina Reza, dirigit per Miquel Gorriz i interpretat per Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva es representarà de nou al Teatre Goya fins al 17 de juny, data improrrogable. Oriol Puig Taulé ha conversat amb els tres intèrprets sobre els secrets de l’èxit d’aquest muntatge, les particularitats del teatre comercial i els possibles futurs projectes del trio protagonista.

Quin és l’orignen d’aquest projecte? Qui és el culpable de recuperar Art?

Pere Arquillué: Aquest text em va caure a les mans ara farà tres anys. Em vaig divertir molt llegint-lo i se’m va passar pel cap que seria interessant estrenar-lo en català, que no s’havia fet mai. Fa anys va venir a Barcelona una producció valenciana d’Art, però només durant una setmana i en un teatre petit. Em va semblar que hi havia prou distància com per tornar a aixecar un nou muntatge, i el text s’aguantava molt bé. Els anys se li han posat molt bé, diria que fins i tot ha millorat. A partir d’aquí vaig proposar-ho i la gent es va apuntar molt de pressa. Tant la qüestió de producció, el Francesc, el Lluís i tothom. De seguida ho vam aixecar.

Tots tres havíeu vist la versió del Flotats del 2000, i la versió argentina amb Ricardo Darín que també es va poder veure a Barcelona el 2003? Heu tingut aquells muntatges en ment, a l’hora d’aixecar aquest espectacle, ja sigui per treballar en la mateixa o en una altra direcció?

Francesc Orella: No hem intentat, en cap moment, comparar-nos o assemblar-nos a les altres versions. El Miquel Gorriz ha agafat el text de nou, amb la traducció al català de Jordi Galceran, i li ha tret molt de suc tant al text com a la nostra feina.

Pere Arquillué: Amb el Miquel, som amics de fa anys i hem fet moltes coses plegats. De seguida vam tenir clar que volíem fer una cosa molt d’ara, intentar que connectés amb el públic actual, que fos molt directa i que toqués de peus a terra. Volíem explicar la història dels tres amics, no pas convertir-ho en una mena de recital o d’homenatge a aquesta peça, o a la feina que van fer tant el Darín com el Flotats. Intentar apropar-la al moment d’ara i que fos franca, neta,  transparent, que toqués de peus a terra. A partir d’aquestes idees vam començar a treballar amb el Miquel i vam enfilar el projecte.

En aquest text és prou evident que l’art contemporani és una excusa per parlar de l’amistat. Després d’estar fent el text durant un any i mig, el seguiu veient de la mateixa manera, o hi heu trobat noves lectures?

Pere Arquillué:  Això t’ho contestarà el Lluís. [tots tres riuen]

Lluís Villanueva: Art sempre és una festa. És d’aquelles funcions que si te la proposen has de dir que sí. I més encara als actors que ens agrada fer comèdia. Molta gent pensa que es parlarà de l’art contemporani i no, és la història de tres amics. Art ve de la tradició francesa del teatre de bulevard, però la Yasmina Reza li dona molt més contingut: la funció parla principalment de l’amistat. Sí, també parlen d’art, però el quadre és el detonant perquè surtin les coses amagades entre aquests tres amics. En el fons tracta sobre una amistat esquerdada, o aquell moment que les relacions es comencen a deteriorar. Veure com el públic rep aquesta funció és meravellós, la gent la gaudeix moltíssim.  Aquest és el somni de qualsevol actor: que ofereixis un producte i que notis, nit rere nit, que la gent s’ho passa molt bé. Portem dues-centes trenta-i-no-sé quantes funcions, aviat arribarem a les 300, i això qualsevol actor t’ho firma.

El fet que porteu més d’un any fent Art ha fet que la funció creixi, d’alguna manera? Hi heu afegit alguns elements, bromes o petites variacions personals?

Francesc Orella: A força de fer-la vas incorporant cosetes, això està clar, i cadascú té la seva manera de fer. Algunes coses van néixer als assajos i ja es van fixar, però a força de fer-la inevitablement surten coses noves que acaben de completar aquesta feina col·lectiva, i aporten matisos a la funció i als personatges. Per part nostra, encara no ens cansem de fer-la. Com deia el Lluís, és una funció agraïda pel públic, però també pels actors. Ens ho passem bé fent-la i veient que el públic també la gaudeix. Ara que hem hagut de fer alguns assajos per tornar a reprendre-la, se’ns escapava el riure amb alguna reacció dels personatges, cosa bastant curiosa després de tant temps fent-la.

Pere Arquillué: La feina està precisament a retenir, contenir, que la funció no se’ns escapi. La gent empatitza de seguida amb el producte, i hi ha dies que és una veritable festa, per tant és difícil no caure en la temptació.  En aquest sentit, crec que som molt coherents quan intentem mantenir la funció i tenir-la ben cuidada.

Art es pot considerar un dels paradigmes del teatre comercial, i ha tingut èxit arreu del món. Tots tres treballeu més enllà de l’àmbit comercial i/o privat, com pot ser a Blasted, en el cas del Pere, o Sopa de pollastre amb ordi, en el cas del Lluís. Noteu alguna diferència, com a actors, en la relació que s’estableix amb el públic segons el tipus de muntatge en què estigueu treballant?

Francesc Orella: Evidentment cada text  que afronta un actor té les seves pròpies regles i paràmetres, una manera de treballar-se en funció de la direcció. El teatre és un procés col·lectiu, i arriba d’una forma o altra al públic segons molts factors. L’actor ha de ser conscient i entendre quina és la possible relació i quin feedback rebrà del públic. Amb la comèdia, si està ben escrita, si té una bona fusteria teatral, de seguida notes la reacció del públic. És evident que la connexió i l’empatia amb aquesta funció es nota de seguida. Aquí es produeix una retroalimentació entre la platea i l’escenari, i viceversa, i en altres muntatges l’atenció la notes en forma del silenci més absolut.  El nostre ofici és adaptar-nos a l’estil de cada funció, de cada autor i de cada director. Sempre esperes una reacció concreta dels espectadors, però el públic sempre és sobirà.

Pere Arquillué: En el nostre cas és un privilegi passar de registres, drama, tragèdia, comèdia. En el meu cas, vaig fer poca comèdia perquè em van posar en un ‘calaix’ que et posen (molt Shakespeare, teatre èpic, tragèdia), M’he retrobat amb aquest registre, és una meravella. Tens uns inputs i feedback molt diferent, forma part d’aquest treball. Per a mi és important anar canviant de registres, en quant estils teatrals. No és el mateix treballar al Goya, al TNC, a la Perla, al Lliure o a sales més petites. La relació amb l’espectador va canviant, i això és el que ho fa interessant.

Ara que ja fa un temps que esteu representant Art, us venen al cap altres textos que podríeu fer junts? Heu pensat en fer algun altre muntatge plegats? [tots tres riuen]

Francesc Orella: Què ens oferirà el destí? No ho sabem. És possible que ens tornem a creuar, no sé si tots tres alhora. Aquesta professió és així.

Pere Arquillué: Passen coses curioses, en la nostra professió: a l’inici de la meva carrera vaig fer sis o set espectacles amb el Francesc, llavors vam deixar de treballar junts, després ens  vam retrobar… Amb el Lluís havíem coincidit en televisió però mai al teatre, per exemple. És clar, com que tots dos tenim el perfil de galant, sempre ens hem partit els papers, o trucaven el Lluís o em trucaven a mi. [riuen]

Francesc Orella: Jo, en canvi, sempre em toca el paper del “característic”. Tothom pensa en projectes, i és veritat que tenim idees. Però de vegades va passant el temps, mai se sap… De moment ara farem un descans de nosaltres mateixos.

Lluís Villanueva: A més, no ho hem dit ni de broma, això de “Podríem fer aquesta o aquella obra!”. És difícil trobar una obra de tres personatges, per a actors de les nostres edats. Si la trobes, ens la portes!

Ara fem un exercici d’imaginació i imagineu-vos un nou muntatge d’Art, d’aquí a uns deu o quinze anys. Quins actors, que ara són joves, podrien fer el muntatge?

Pere Arquillué: Hi ha molta gent bona. Quan vaig fer Cyrano de Bergerac amb l’Oriol Broggi, feia 28 anys que aquest text no es representava a casa nostra, i això és quelcom que no podem permetre. Aquest tipus de textos s’han d’anar fent cada cert temps. Una obra com Art, també. Serà molt interessant que d’aquí a deu anys, una nova generació li doni la seva visió i mirada. Els temps segurament hauran canviat, estarem en altres moments polítics i socials. Però no ens podem esperar a tornar a fer aquests textos clàssics. Art ja és un clàssic contemporani. Un Hamlet s’ha d’anar fent cada vuit o deu anys, si volem ser un país mínimament normalitzat. Cada generació ha de fer aquests textos. No sé dir noms, però sé que hi ha canalla interessant. Ja tenim una edat i canalla serien els de 25 anys (encara que jo amb 25 em sentia un homenet).

Lluís Villanueva: Aquesta és la tradició, que cada generació abordi els textos i és una manera d’anar plantant coses. Quan un jove ha vist la nostra versió d’Art això l’ha enriquit i segur que li ha donat opinions per fer la seva versió. El problema és quan en la teva generació no pots veure un Art o Hamlet, t’estàs perdent coses.

Ja veig que no us voleu mullar dient noms…

Lluís Villanueva: Ah, tu vols que et fem el repartiment!

Francesc Orella: A veure, jo podria agafar tres dels Peripatètics de Merlí, i pensar “Aquest seria un bon Marc, aquest l’Ivan i aquest el Sergi”. Ara m’hi fas pensar… [es queden pensatius, tots tres]

A aquests pocs catalans que no han vist Art, què els hi diríeu?

Francesc Orella: Que vinguin. Que no es tallin, que s’acabarà, sí o sí, aquest 17 de juny i serà el final d’aquest Art. Hem estat sis mesos de gira per Catalunya i aquests dos mesos són de propina. O sigui que tots aquells que no l’han vist… que vinguin!

Lluís Villanueva:  I no s’hi val que dir que ja l’han vist. Aquells que et diuen “Jo ja vaig veure la del Flotats…”. Això no és una pel·lícula, és teatre. El que tu vas veure va ser una altra versió!

Francesc Orella: Nosaltres hem tingut espectadors que han repetit. Et puc garantir que tots aquells que vinguin s’ho passaran molt bé.

Pere Arquillué: Art és una festa teatral, i és molt transversal. Funciona amb nanos de 10 anys, avis de 90 o famílies senceres. Aquí tothom s’ho passa bé, i al mateix temps implica una certa reflexió i crítica.

Francesc Orella: El quadre blanc és com el monòlit de 2001, una odissea de l’espai. Serveix per a tots els públics i tots els temes.

I després de tots els bolos que heu fet per Catalunya, en teatres grans i petits, suposo que teniu moltes anècdotes, reaccions inesperades del públic, històries divertides.

Francesc Orella: En un bolo, tot just començar la funció i abans que el meu personatge comenci a parlar, algú del públic va cridar: “Merlí! Guapo!”. [tots riuen]

Pere Arquillué: Anar de gira sempre és divertit i agradable.

Lluís Villanueva: És un públic encara més festiu, perquè hi ha pobles o ciutats que potser només fan teatre un cop l’any. Llavors és normal que els espectadors vinguin al teatre amb molta il·lusió. A la funció s’incrementa la cridòria.

Francesc Orella: En una funció, a la platea hi havia diverses estelades. La gent aplaudia amb les estelades. Barregem-ho tot, cultura i política! [riuen].

Si voleu més informació sobre Art podeu consultar el web del Teatre Goya.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació