Arnau Obiols: “La música tradicional, de tan propera, no es valora”

14.12.2015

A l’interior de l’edició física del seu segon disc, Libèrrim (Aladid Records), Arnau Obiols (La Seu d’Urgell, 1985) ha volgut destacar-hi una dedicatòria: “A la gent humil, de caràcter i condició”. Petita pista per trobar l’origen de la seva música. Una música franca i sincera que beu de la tradició musical pirinenca. Dissabte 22 d’octubre a les 22h al bar musical Soda Acústic, Arnau Obiols serà el plat fort d’un concert que encetaran Alessandro Olla & Juan Manuel Castrillo dins del Lem Festival.

Arnau Obiols per Jana Rosell

Arnau Obiols Foto: Jana Rosell

Obiols ha prestat orella des de jove a les cançons cantades a casa. Els sons i les lletres entonats amb la veu de la padrina, dels pares, dels tiets, de la gent del carrer. En la seva música tot són senyals situats a la ribera nord de l’Alt Urgell. El núvol de la portada, el Cant de la Sibil·la i, especialment, la senzillesa que dóna la muntanya. En aquesta entrevista reflexiona sobre la causa musical, la passió per la tradició i la gestació del nou disc.

Gerard E. Mur: El Pirineu està integrat en la seva música.

Arnau Obiols: De fet, va ser el meu inici. Ha estat el lligam que he tingut sempre. Per a mi va tot enllaçat amb el territori. M’ha atret bastant la terra i m’hi he interessat molt. Un dels vessants que més m’atreien era el de la música tradicional del Pirineu. El primer disc que vaig publicar –Projecte Pirene– va girar entorn d’això.

G.M: Va ser un inici molt precoç?

A.O: No, no vaig començar molt jove. Els catorze anys no es considera una edat molt precoç. Ara tinc alumnes que en tenen vuit.

G.M: Quin ha estat l’itinerari per formar-se com a músic?

A.O: Vaig començar una mica pel meu compte. La meva família són de casa de pagès i vaig iniciar-me tocant amb trasteries. Vaig fer cursos de música a Arsèguel i alguna cosa a Andorra. Però per estudiar bateria, que és el que volia fer jo, no hi havia escola de música. Així que vaig haver de començar fent llenguatge musical a l’Escola Municipal. El gruix de la formació el vaig tenir a Barcelona quan vaig baixar a estudiar-hi magisteri musical. Paral·lelament vaig entrar al Taller de Músics i després vaig estar quatre anys a l’ESMUC. Després de tot això he anat fent coses més puntuals. Seminaris, per exemple; l’últim a la Haia. A la Seu vaig tenir una formació més pràctica, la possibilitat de tocar amb altra gent, sobretot en el camp de la música tradicional.

G.M: Tota la tradició musical del Pirineu decideix combinar-la amb sonoritats modernes. Quan arriba la immersió al jazz?

A.O: Va ser a Barcelona on em vaig endinsar més en el terreny del jazz i la improvisació. Amb el primer disc vaig voler fer una barreja dels meus dos mons, el jazz i la música tradicional. A Projecte Pirene és manifest què hi ha del Pirineu. En canvi, en aquest segon no hi té tant de protagonisme, la tradició, tot i que hi ha gent a qui li ressonen algunes melodies. L’única peça explícitament lligada al Pirineu és una adaptació que he incorporat del Cant de la Sibil·la de la Seu.

G.M: Amb quins referents pirinencs ha crescut?

A.O: El Pont d’Arcalís seria el punt de referència. Dins d’aquest grup, la figura de l’Artur Blasco és fonamental per a mi. Ha estat el gran músic i musicòleg de la música pirinenca. A partir d’aquí també són referents els músics de tradició oral. O, fins i tot, les persones que no tenen cap relació professional amb la música però que canten per expressar-se. Ara tota aquesta tradició ja no li interessa a gairebé ningú. Per exemple, ens ha arribat música de manera oral a partir dels nostres padrins o dels nostres pares. Sentir cançons a la família o l’acordió, que és un emblema del Pirineu urgellenc, també m’ha influenciat. Potser no et puc donar noms concrets; seria una amalgama de tradicions.

Arnau Obiols 2 per Jana Rosell

Arnau Obiols Foto: Jana Rosell

G.M: Quan parla de tradició hem de deduir que es tracta de música popular?

A.O: No, amb això no vull dir que sigui molt popular ni que estigui molt viva. Segurament hi haurà gent que es passarà un any a la zona i que arribarà a escoltar alguna cosa però has d’anar-ho a buscar, has de gratar. És una tradició musical que de tan propera no es valora.

G.M: En aquest segon disc gairebé totes les peces són composicions pròpies. Un gir total si ho comparem amb el contingut del primer. Per què?

A.O: Simplement és el que ara em venia de gust. Amb el conjunt vam estar treballant durant dos anys i mig a partir de peces tradicionals. Aleshores vam gaudir molt i ara tenia ganes de provar què sortiria sense partir de res concret.

G.M: Així a Libèrrim s’allunya de la música tradicional.

A.O: Sí, en aquest segon disc no n’hi he volgut introduir tanta, tot i que crec que sentint algunes melodies pot intuir-se alguna influència. La veritat és que hi ha parts molt melòdiques i cantables, no gaire estrambòtiques, que sí que poden tenir una relació amb la sonoritat d’aquest tipus de música. Una de les característiques de la música tradicional del Pirineu és l’interès melòdic que té. Aquest podria ser el vincle.

G.M: De fet, i com ha dit, l’única peça de música tradicional del disc és el Cant de la Sibil·la. Com s’ha d’entendre la presència d’aquest cant entre els sons jazzístics d’un músic del Pirineu?

A.O: El Cant de la Sibil·la respecte a la resta de música tradicional que he tractat és diferent. D’entrada és un cant que tothom associa a Mallorca perquè és on s’ha conservat més. Però es continua cantant a Menorca, Barcelona, València i a la Seu, on en tenim una versió pròpia. El principal tret característic és la melodia, que a tot arreu varia una mica malgrat contar la mateixa història. Una història que ens anuncia la fi del món d’una manera brutal, narrant atrocitats i catàstrofes. Si ara ja és un text que impacta, en el seu moment directament atemoria. La seva música transmet una sensació molt potent. Quan s’escolta, l’interessant és conèixer què explica aquesta història.

G.M: Diria que cal un coneixement previ per gaudir d’aquest tipus de música?

A.O: No necessàriament. Jo puc anar a un país i no conèixer la música tradicional de la zona però intentar posar-me igualment al seu lloc perquè conec la d’aquí. Puc anar a una zona rural i escoltar una música que no he sentit mai i notar que allò m’arriba. Segurament no entendré l’idioma però em puc posar a la seva pell. Ara, és evident que si coneixes la història que s’explica, l’experiència serà més completa.

G.M: Les peces d’origen tradicional com les rep? D’on les treu?

A.O: Hi ha peces que he rebut de la meva padrina. Ella me les ha cantat. També n’hi ha d’altra gent coneguda que en canta i algunes les he tret de transcripcions publicades. Una mica de tot. Però el més interessant i el que m’agrada és sentir-ho de primera mà. Que t’ho cantin davant teu.

G.M: Algun referent literari entre totes les composicions?

A.O: No sé si són referències literàries però les lletres de les cançons són molt importants. Al cap i a la fi la música que faig és una interpretació de la lletra.

G.M: En els seus treballs hi té un paper especialment rellevant la tècnica de la improvisació.

A.O: En el primer disc potser no tant. Hi havia llocs més lliures i més oberts però s’havia de passar per estructures més tancades, acords obligatoris. A Libèrrim, en canvi, hi ha molta més llibertat. El nom del disc ja ve una mica per això. Normalment la composició pròpia és l’olor del tema. Com si digués als músics: “Anirà sobre això però vull que et lliuris”. Si té la flaire del tema, acaba passant la selecció. La gràcia també és que surti la personalitat de cada músic. Busco el factor sorpresa, no saber cap a on anirem.

G.M: Quant van pesar les seves indicacions i quant la part improvisada durant les sessions d’enregistrament?

A.O: Jo els portava la part escrita. Els explicava de què hauria d’anar la història. A partir d’aquí els deixava fer. La part d’improvisació lliure és el que més importa. Així que només els vaig passar la base de la composició, perquè a totes les peces hi ha parts improvisades.

G.M: És innegable que valora profundament el cançoner tradicional. Preservar-lo és una tasca d’artesà gairebé.

A.O: És important tenir en compte la gent que ho ha cantat sempre. És un tipus de música relacionada amb la gent humil. No són cantadors, són persones que ho han rebut de manera natural i que fan servir la música com una cosa quotidiana. Per a ells és una forma d’explicar les coses. Una mica com la feina dels periodistes. Són cançons narratives que t’expliquen fets. Normalment amb melodies simples però que tenen molta riquesa sonora perquè hi ha molts canvis de mètrica i girs melòdics que són molt característics i que van molt lligats a la llengua en què es canten.

G.M: Els títols dels temes dibuixen una inspiració arribada de diversos racons. La quotidianitat (Elogi de la bicicleta), els temes socials (Fora del sistema), la natura (Dent de lleó).

A.O: És cert que la inspiració és molt variada. De vegades sembla que els temes socials s’associen a un tipus de música concreta. Cantautors, cançó protesta o una variant del rock. Crec que també es poden expressar amb música més abstracta.

G.M: Alguns d’aquests temes estan molt lligats a l’actualitat (Balada per a un refugiat).

A.O: Balada per a un refugiat no està dedicat a una persona en concret. El dedico a tota la gent que ha hagut de marxar de casa per motius polítics i bèl·lics, per culpa d’interessos econòmics i armamentístics. És un tema que vaig associar ràpidament a una sonoritat. De fet, és l’últim tema que vaig escriure. El vaig afegir quan ja tenia el repertori gairebé tancat.

G.M: Escoltant els discos i coneixent d’on provenen les idees que el componen tampoc podem obviar l’entorn i la família.

A.O: Són dos discos que estan basats en coses properes. No intento emular res. Això passa molt amb el jazz. Moltes vegades s’intenta imitar la música nord-americana dels anys trenta o quaranta. Jo no pretenc res d’això. Intento fer el millor que puc la música que neix del meu entorn. Per exemple, vaig estar un any vivint davant de la catedral de la Seu mentre feia l’adaptació de la Sibil·la. Què hi ha més pròxim que això?

G.M: A banda de la seva faceta de músic, també és professor de música i participa en altres projectes, un d’ells és el Free Art Ensemble. En què consisteix?

A.O: És un col·lectiu de deu músics catalans i andalusos units per la passió per la música improvisada. Dins d’aquest grup hi ha música amb diferents referents. N’hi ha que tiren per una variable més lliure, més propera a la música contemporània. N’hi ha que tiren més cap al free jazz. La consigna és la llibertat per fer el que vulguis. Tothom aporta temes i idees. Fem concerts molt enèrgics i visuals perquè hi ha conduccions que són improvisacions a partir de signes. Cap concert és igual i això és el que ho fa interessant.

G.M: Amb dos treballs publicats, quin significat té cada disc?

A.O: Cada disc que faig és un aprenentatge. Des que escric la primera nota fins que el publico. El procés és una mica com dir-me què estic fent, on sóc; és com centrar-me en tot el que vaig rebent, tots els estímuls. Els discos m’ajuden a això. Cada disc és una fotografia del moment on sóc.