Arnau González Vilalta: “Sense un estat, la cultura catalana podria desaparèixer”

22.11.2017

Arnau González Vilalta és historiador i comissari de l’exposició Une Catalogne independante?, que es pot veure fins al 2 de març al Memorial Democràtic (carrer Peu de la Creu, 4, de Barcelona). La mostra explica el context geopolític de Catalunya durant la Guerra Civil en relació a una possible independència i il·lustra per què l’escenari internacional va dur els serveis diplomàtics catalans i de tota Europa a considerar aquesta possibilitat que, finalment, no va prosperar. Amb les eleccions del 21D a l’horitzó, l’entrevistem per fer exactament el contrari del que s’havia proposat a l’exposició: comparar aquell període històric amb l’actual.

Arnau González Vilalta | Foto Ester Roig

L’any 1936 Catalunya es podia haver independitzat?

Era un escenari que es van plantejar tots els governs europeus perquè, quan esclata la Guerra Civil i el govern de la República es desfà, la Generalitat assumeix a la pràctica el control de tots els àmbits rellevants: seguretat, fronteres i tots els serveis públics; malgrat fer-ho en plena revolució anarquista. Cada potència europea s’ho va mirar i va analitzar què en podia treure de bo o de dolent si el fet es produïa. Des d’una mirada europea, es tenia en compte que després de la Guerra Mundial s’havien creat 10 estats nous i molts creien que Catalunya seguiria el mateix camí.

En l’àmbit polític, quines són les diferències més significatives entre aleshores i ara?

Hi ha una diferència radical: als anys 30 la independència es planteja com un gest del govern sense procés refrendari, com ha fet la majoria de països al llarg de la història de la humanitat. En canvi, el que s’ha impulsat els darrers anys, de manera encertada o equivocada, és un procés que ha de culminar amb la decisió de la societat. I, per descomptat, ara la via és pacifica mentre que als anys 30 la violència era tan normal que no hauria estat un element que invalidés res.

Hi havia demanda d’independència aleshores i ara?

La societat catalana era molt diferent. Sobretot, perquè es tractava d’una comunitat catalanoparlant al 95%, amb la identitat normal d’un país que no havia rebut grans onades d’immigració. En canvi, no hi havia independentistes. L’enorme majoria eren nacionalistes catalans però creien fermament en una Espanya federal. Ara, la catalanitat és molt menys homogènia, però la meitat de la societat vol la independència.

Pel que fa a les relacions internacionals, hem perdut simpaties o n’hem guanyat respecte a l’any 1936?

El que més ha canviat és que Espanya ara és un estat democràtic i la quarta economia de la zona euro. Als anys 30 era un estat perifèric d’Europa i el que hi passés no interessava a ningú. Avui en dia, si Catalunya se separa i l’economia d’Espanya entra en crisi afectarà tota la Unió Europea. Per això, si bé als anys 30 hauríem trobat alguns estats interessats en la independència de Catalunya, com ara França, per raons militars, o els soviètics, ara no trobaríem cap Estat que ho considerés positiu. Llevat, potser, dels estats més petits de la UE que podrien voler un altre estat petit per ampliar el grup de pressió.

Per què no es va fer la independència?

Per la no decisió de les elits polítiques nacionalistes d’esquerres formades per ERC i Acció Catalana. Se’ls hi posa sobre la taula de manera molt clara i no decideixen fer el pas, mai acaben de demanar l’ajuda de França o un tercer estat. Això és perquè ells no s’havien format en l’independentisme. La seva catalanitat era absoluta però no es plantejaven la independència: creien que, si la República guanyava la guerra, Espanya es convertiria en una federació o confederació on Catalunya seria el pol central en lloc de Madrid. És impossible dir si haurien fracassat o haurien tingut èxit, però un cop acabada la guerra alguns diuen que potser s’han equivocat i que tal vegada haurien d’haver tirat per l’altra banda.

La gent coneixia aquesta oportunitat històrica desaprofitada?

No. Els historiadors no havien acudit a aquests arxius diplomàtics. I gràcies als arxius digitals hem pogut veure que a aquella època van fer-se entre 1.000 i 2.000 articles periodístics parlant sobre això que fins ara no estaven ben documentats. Ara bé, la independència de Catalunya sobrevola tota la Guerra civil i la política espanyola durant els segles XIX i XX. En la guerra freda entre Catalunya i Espanya aquest és l’element de fons, no n’hi ha cap altre.

Per què el conflicte no acaba de resoldre’s mai?

Per allò que deia Tarradellas, que l’estat espanyol no té prou poder per absorbir Catalunya i Catalunya no té prou poder per imposar-se. Fins ara no s’havia produït cap moment en què la part nacional catalana cregués que tenia l’oportunitat de tirar endavant i, des del meu punt de vista, crec que és l’últim moment per intentar-ho.

Ara o mai?

Els estudis demogràfics assenyalen que la llengua i la cultura catalana no tenen una llarga vida al davant sense un estat. Vist l’esgotament del catalanisme i el rearmament del nacionalisme espanyol des de la majoria absoluta d’Aznar, jo crec que ens trobem davant de l’últim moment, i que alhora és el moment en què és més factible.

Així doncs, si no s’assoleix la independència, la cultura catalana s’anirà degradant progressivament?

Sí. I en bona part per culpa d’errors interns de gestió cultural i social. Però, sobretot, perquè l’estat espanyol boicoteja sistemàticament l’expansió del català. El món digital ha permès que una llengua tingui molt més impacte a Internet del que li correspondria per nombre de parlants, però el problema es troba als grans mitjans i a la cultura de masses, la cultura mitjana i baixa. La globalització no ens és favorable a les llengües petites a no ser que tinguis un estat. Si ets Dinamarca, no desapareixerà el danès. Però en el nostre cas és altament probable que el català desaparegui sense un estat. Quan et mous per Barcelona o l’àrea metropolitana veus que la catalanitat és residual. El fet és que tothom parla català o pot parlar-lo, però molt poca gent l’usa com a primera llengua. És molt difícil que dues llengües convisquin en un mateix mercat cultural.: un bon exemple és com des de fa 15 anys la música en català està vivint un període de variada i gran producció de qualitat i, tanmateix, molts d’aquests músics malviuen. No consumim prou cultura.

Però el catalanisme va aconseguir salvar català…

A la Catalunya dels anys 30, el català era la llengua que es feia servir per tot. Amb la dictadura franquista i, sobretot, amb les onades migratòries -i jo sóc nét d’algun d’ells-, això va canviar dràsticament. Si parles amb estrangers que fa 30 o 40 anys que viuen a Catalunya, et diran que els catalans hem canviat molt: hem perdut molta idiosincràsia. Això, des del meu punt de vista, no és bo. No és que no m’agradi assemblar-me a altres pobles, és que m’agradaria conservar un element distintiu particular. El fet cabdal és que continuem parlant català, cosa excepcional dins el context europeu, però crec que sense un estat no tindrem vida en el futur. No conec cultures que hagin desaparegut tenint obres mestres de la literatura contemporània i, sense un estat, podria passar-nos a nosaltres.

Anem cap a la ulsterització cultural?

L’últim mes he patit per això. Allò que va dir l’Antoni Puigverd d’anar a dormir com Escòcia i llevar-nos com l’Ulster. La nostra sort és que no s’han creat dos blocs lingüístics perfectes. Hi ha entre un 25 i un 30% de cada bloc que té la llengua materna de l’altre. Si no fos així, hauríem creat una comunitat en la qual seríem capaços d’identificar-nos els uns als altres pel carrer segons com parlem i, a mi, això no m’agradaria gens.

Amb l’autonomia no n’hi ha prou?

No. Sobretot no n’hi ha prou en el moment en el qual la visió nacionalista espanyola deixa enrere el seu passat franquista i torna a recuperar l’orgull patriòtic. Aleshores decideix que s’ha deixat anar massa lluny a les cultures que no són l’espanyola i s’ha de recuperar terreny. El més trist des del meu punt de vista és que la meitat de la societat catalana hi està d’acord. Als anys 30, ningú hauria defensat l’extinció de la cultura i la llengua catalana a la pràctica. Avui, moltes persones que el parlen voldrien que el català desaparegués, que és el que passaria amb el model de trilingüisme que una part cada cop més gran dels partits polítics volen imposar.

Aquest cap de setmana, Joan Tardà va dir que un dels problemes de l’independentisme havia estat renunciar a la senyera.

El catalanisme pactista ha aconseguit la supervivència del català, que no és poca cosa, però jo crec que això no té futur. Pactar amb qui o què? Si Espanya plantegés un escenari com el de Bèlgica, en el qual cadascuna de les dues entitats tenen definides fil per randa les competències, tindria sentit. Però això em sembla impossible. Llegia un article dels anys 30 de Le Soir dient que la qüestió catalana és una qüestió de llengua. Jo hi estic d’acord: crec que, més enllà dels diners, si les competències culturals i educatives i lingüístiques fossin exclusives i l’estat no hi intervingués estaríem disposats a morir-nos de gana. Jo crec que el catalanisme pactista ha mort perquè no tindrà amb qui pactar a no ser que vulgui renunciar a tot això.

Queda clar que sense independència no veus gaire futur. Però quins han estat els errors de l’independentisme?

Creure que el món està dirigit per bones persones i Espanya o Europa es mourien pel simple fet de proclamar la República. Es va esperar el gran error d’Espanya, que el va cometre l’1 d’octubre, però no va ser suficient. Si parles amb diplomàtics, et diuen “si aquí no hi ha morts, no es mourà ningú”. Tampoc no acabo d’entendre per què el que s’està dient els darrers dies sobre que hi hauria hagut violència extrema no es va dir el mateix 27 d’octubre a la nit. En aquell moment s’hauria pogut assumir però si ho fas després i no aportes imatges o documents…

No creus que hi hauria hagut foc real?

El canvi que ha suposat la transició espanyola hauria fet que, en comptes de sortir l’exèrcit al carrer, ho fes la policia. Malgrat això, jo crec que hi hauria hagut foc real. Sobretot perquè, per fer la independència efectiva, la Generalitat hauria d’haver pres una sèrie de decisions que no va prendre com ara ordenar als mossos d’esquadra que anessin als punts estratègics i que, quan s’hagués trobat la Guàrdia Civil, els hagués desarmat. Jo em crec el discurs que diu que hi havia amenaces de violència, però a la història els grans canvis no s’han fet sense una tensió extrema, i aquesta tensió té un risc. Aquest risc és el que no han volgut assumir els dirigents de la Generalitat. Sàviament o no, però no l’han volgut assumir. En cap cas esclatarà una guerra, però per fer la independència s’hauria de passar per un moment de tensió crític i aquest moment no s’ha produït.

Serà Catalunya independent?

Si els catalans volen, sí. Ho serà? Depèn del dia, penso una cosa o la contrària. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. molt interessant perque es escrit p;er un historiador d’origin familar de llengua castellana. Jo soc catalana etrnicament i p;rou vella per recordar Dencas, Badia,
    I Joan Selves que mori massa Aviat i era Catala i fou qui mes lluita per un ordre Public pel que comptava amb el seu gran amic, Joan Francesc Vidal Jove, el meu Pare.