Aprendre a escriure és com aprendre a conduir

A la Carme Osan no la coneixeu encara. Fa relativament poc –el passat novembre– va rebre el Premi Literari Autor Revelació, convocat conjuntament per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i l’editorial Rosa dels Vents, que enguany estrenava edició. “Una oportunitat impensable”, exclama aquesta santsenca de 57 anys i riallada contundent.

Si passegeu per les llibreries ja podreu fullejar la seva novel·la, Un pont de silenci (Rosa dels Vents, 2015) i descobrir-hi un ordit de fils que es mouen i es remouen entre la memòria i l’oblit. Un tema gens aliè per una historiadora de vocació, que ara fa quatre anys va decidir deixar d’escriure sola i fer madurar la seva idea a les aules de l’Escola d’Escriptura. No s’havia imaginat, però, que seria precisament en aquesta escola on acabaria debutant.

La Carme vesteix de negre, però parla clar. “Quan he vist el llibre imprès, simplement m’he emocionat” confessa, i afegeix que se sentiria decebuda si algú li digués que la història no aporta res. Ens condueix pels carrers de Sants, els mateixos que van trepitjar els seus personatges ara fa anys, i en aquest escenari la conversa flueix com un salt d’aigua. Tenim moltes preguntes i no volem no deixar-nos cap silenci.

Què vol unir el teu pont de silenci?

El pont de silenci és el que s’estableix entre les dues històries principals de la novel·la. L’època que reflecteixen –de la república al franquisme– és plena de silencis per culpa de les pors, els prejudicis i la misèria. Al final de la història, però, les protagonistes acaben creuant el pont.

La novel·la transcorre en diferents moments del segle XX. Per què pot ser interessant llegir-la actualment?

Perquè se n’ha parlat molt, d’aquella època, però ara tenim l’experiència per analitzar-la millor. A més, avui podem traçar molts paral·lelismes amb els fets que narro. Hi ha una escena, per exemple, ambientada durant el 6 d’octubre de 1934 que, si no fos perquè formem part d’Europa, es podria repetir en l’actualitat.

En alguna ocasió has explicat que la novel·la parteix d’un personatge real: la Rosa. Qui és la Rosa?

La Rosa Cremon és una dona que va venir de l’Alsàcia a Barcelona el setembre del 1936. Era filla d’una família obrera i minera i es va fer brigadista internacional. Va arribar en ambulància perquè era infermera i la guerra i la presó van fer que mai tornés a veure la família.

I com topes amb la seva història?

Era veïna de casa, una dona molt solitària i molt amiga de la meva mare. Fa anys, de manera casual, vaig descobrir el llibre de la Llum Quiñomero, Nosotras que perdimos la paz, que recollia un conjunt d’entrevistes a dones del 36. Vaig al·lucinar en veure que la Rosa n’era una! Al llibre s’hi relatava tota la seva història, que jo desconeixia, i aquells fets van inspirar la novel·la.

Un pont de silenci li ret un homenatge?

Sí, a la Rosa perquè va tenir una vida dura i plena renúncies, però sobretot als milers de persones anònimes que, per ser fidels als ideals, van viure històries molt crues i sense final feliç.

Pobres, benestants, migrades, guerrilleres, professores, serventes. Però sobretot: l’Angelina i la Rosa, les dues protagonistes. El pes de les dones a Un pont de silenci és inqüestionable.

És cert que les dones tenen un paper cabdal, però això no ha estat voluntari. El fet que el llibre reflecteixi una tipologia tan gran de personatges femenins em fa pensar que és un món que portava a dins i que em resulta proper. Però, tot i que la història s’expliqui des d’una perspectiva força femenina –contràriament a com s’ha explicat aquesta època tantes vegades–, crec que també és enriquidora per als homes lectors, que poden conèixer la manera de pensar i sentir d’algunes dones del segle XX.

El relat parla de la ciutat i de la guerra, però té un fons intimista: s’endinsa en secrets familiars i en relacions amoroses. Quin paper juga l’amor?

Penso que és un tema més. Volia expressar les emocions de l’ésser humà, però no només l’amor. M’interessaven l’odi, la rancúnia, l’amistat, la por…

Com a historiadora que escriu, quins vincles creus que tenen la literatura i la història?

La literatura l’entenc com un mitjà per transmetre coses, com una eina o una veu. Com les experiències vitals que ens proporcionen l’alè de cada dia. Però penso que no es pot deslligar de la història.

Carme, debutes amb la teva primera novel·la. Com passa una autora de contes aficionada a publicar la primera novel·la?

La novel·la neix precisament d’un conte i creix seguint fil per randa la tècnica de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Això vol dir crear una trama, decidir els punts de gir, els personatges, l’escaleta… L’experiència m’ha demostrat que has de tenir algunes coses clares, però que a partir d’aquí t’has de deixar portar pel que demani la història.

Què t’ha aportat l’Escola d’Escriptura com a autora novella?

La tècnica, que desconeixia totalment, i la possibilitat de veure un resultat que, sola, no hagués pogut aconseguir. M’ha permès descobrir un món imaginari intern que desconeixia i enamorar-me dels personatges. La sensació de crear sense límits m’ha entusiasmat. Ara, si fes una segona novel·la, seguiria aquest esquema de manera molt més anàrquica!

L’Escola d’Escriptura ha servit, doncs, d’incubadora?

Jo crec que la novel·la no només l’ha fet créixer l’Escola, sinó la meva perseverança i la gran sort d’haver trobat professors que han sabut aportar-me moltes coses. La novel·la diria que ha estat el resultat d’un gran esforç personal.

Escriure és una tècnica que es pot aprendre?

Sí! Quan vaig començar a aprendre la tècnica a l’Escola d’Escriptura em vaig angoixar molt i vaig pensar que no en seria capaç! Havia d’estar pendent que els verbs concordessin, que el narrador focalitzés, que els personatges funcionessin… i no podia deixar-me anar i escriure. Però algú em va dir que escriure és com aprendre a conduir: primer aprens la tècnica i després ja ho fas inconscientment. I així em va passar.

A l’Escola t’has fet conductora professional, doncs?

A l’Escola hi he après la tècnica, però jo crec que per ser escriptora cal aprendre a ser humil, a saber que mai res acaba d’estar bé, que cal acceptar les crítiques i els consells i reescriure les vegades que calgui.

Precisament el teu professor de l’Escola d’Escriptura, Ricard Ruiz, deia el dia de la presentació del llibre que tu has viscut en primera persona aquella màxima que diu que “escriure és reescriure”.

Sí. Hi ha dues escenes del llibre que, si no les he escrit deu o dotze vegades, no les he escrit cap. Aquest exemple em servia per a altres escenes que de bon principi ja em convencien, però pensava: “si vas escriure aquella escena dotze vegades també has de saber millorar aquesta”.

Tu treballes al MNAC. Com has pogut combinar el procés d’escriptura amb la vida laboral?

He escrit durant tots els minuts que he tingut lliures. Hi va haver un moment que em vaig implicar tant amb la història que no desconnectava. A la nit potser somiava una cosa i m’aixecava i l’escrivia, no me’n desenganxava mai i hi va haver un punt que fins i tot em sentia autista. Per mi el més important és escriure cada dia, encara que sigui només un paràgraf.

Ara que la novel·la ja roda, què et molestaria que digués la crítica?

No m’agradaria que digués que la novel·la parla de la guerra o del final del franquisme, perquè en aquests aspectes crec que no aporto res de nou.

I què aportes de nou?

Una reflexió sobre la gent, sobre com qualsevol persona pot donar lo millor i lo pitjor de si mateixa i ser capaç de fer els actes més nobles i els més innobles per defensar allò que creu.

Un pont de silenci passa a Sants, d’on ets tu. El barri és un personatge més?

Potser sí. La història havia de passar a Sants perquè és un barri que conec i penso que sempre és millor escriure sobre el que un coneix. El barri, a més, s’identifica amb el que volia transmetre: ha estat i segueix sent un barri obrer i cooperatiu. La història que narro no tindria sentit si passés a la Bonanova, per exemple.

Gràcies al premi has creuat aquest pont, sovint difícil, entre l’obra i la publicació. Com ho has viscut?

Ha estat un privilegi i una sort extraordinària que no m’hagués imaginat mai. En començar l’escola no m’havia ni plantejat la possibilitat de publicar. La meva fita era que la novel·la fos digna i que estigués ben explicada. No em pensava que em tocaria aquesta loteria!

Abans de deixar enrere el barri de Sants i la flamant escriptora, li faig una darrera proposta: voldria fer-li un petit qüestionari a la senyora Rosa. La Rosa, vols dir la protagonista del llibre?, pregunta la Carme lleugerament desencaixada. És clar. És una manera de picar la curiositat dels teus futurs lectors, una oportunitat perquè la coneguin una mica. Li prometo que serà breu i, incrèdula, accepta.

—Senyora Rosa, quin diria que és el tret principal del seu caràcter?

—Ui, ui… la fermesa. Sí, la fermesa amb el que crec.

—Em confessaria algun defecte?

—Diuen que la intransigència. Això diuen.

—Parli’m dels seus poetes preferits.

—Fàcil: Miguel Hernández i Machado.

—Té algun somni que vulgui compartir amb nosaltres?

—Ser feliç amb la parella i amb els fills en un món just.

—Què és el que més detesta?

—La presó.

—Per què lluita, senyora Rosa?

—Per ser coherent amb mi mateixa.

—I com li agradaria morir?

—Envoltada de la gent que estimo.

—Moltes gràcies.

—Les teves, maca.

La Carme esclata a riure.