Antoni Vidal Ferrando: “Quan escrius has de crear espais de llibertat”

28.10.2017

Qui és Antoni Vidal Ferrando, nat a Santanyí l’any el 1945? Seria exagerat dir que és un dels secrets més ben guardats de l’illa de Mallorca pel que fa a la seva cultura literària, ja que no és un desconegut sinó un autor que ha rebut nombrosos guardons i ha publicat enormes obres, però també seria necessari recordar que és un tità de les lletres que potser hauria de merèixer més atencions, totes les atencions que poden oferir sobretot uns lectors quan s’emocionen amb el que tenen entre mans.

D’aquesta manera, durant les últimes setmanes hi ha hagut una sèrie de persones (des d’Adrià Pujol fins a Bernat Dedéu, per exemple) que per xarxes socials com Twitter han demanat la lectura insistent del Cicle d’Almandaia d’Antoni Vidal Ferrando (El Gall Editor, 2015), una ambiciosa trilogia que s’erigeix com un fris èpic i rocambolesc alhora de la Mallorca dels darrers dos segles. Precisament les xarxes permeten aquest alliberament dels sentits lectors: és un espai que posa de manifest la necessitat de descobriment, de lectura i de relectura. I això en un volum tan magne com Cicle d’Almandaia és emocionant, però sobretot de justícia. Més recent és un títol seu que ha tingut, també, molt recorregut i ha provocat crítiques entusiastes de Guillem Frontera, D. Sam Abrams, Vicenç Pagès Jordà, Xavier Serrahima, Esteve Plantada o Teresa Costa-Gramunt, entre molts altres.

Es tracta de La ciutat de ningú (Meteora, 2016), que amplifica el món d’Almandaia i que segurament és una de les obres narratives més contundents i sorprenents de la darrera època. Perquè tinc el desig de comentar aquestes obres amb ell, i perquè compartir estones amb una persona del seu calibre és un privilegi, m’acosto al poble de Bernat Vidal i Tomàs, de Blai Bonet, d’Antònia Vicens i de Joan Pons Bover. I és així com Antoni Vidal Ferrando em fa un recorregut per la seva casa, la seva intenció és mostrar-me cadascuna de les cambres on hi ha prestatgeries farcides de llibres perquè pugui fer una ullada a la seva col·lecció, com li he demanat amb el desig de veure el fons d’armari i la caixa d’eines de l’escriptor. No només té col·locats els llibres per gèneres, que també, sinó que els situa a través d’una estètica d’afinitats electives i selectives: els volums que necessita quan escriu i que consulta, els de la gent que estima, els absolutament imprescindibles… Tanmateix no hi ha gens ni mica de desordre: tot té un sentit i aquest sentit agafa més rotunditat damunt de les seves pàgines precises però també poderoses. Baltasar Porcel al costat de Miquel Rayó al costat de Blai Bonet al costat de William Faulkner al costat d’Antònia Vicens al costat de Jorge Luis Borges… i així fins a l’infinit d’aquesta corrua d’ànimes que dialoguen a través del camp de batalla de les lletres, on el combat sempre continua. Com ell, que ha dialogat amb els mestres i ha esdevingut una baula que ha connectat el passat amb els més joves, i el seu mestratge ha estat fundacional per estendre la cultura, la història i la literatura entre els més joves, com per exemple Pau Vadell i Vallbona, que el va tenir com a professor. En aquest sentit és més que comprensible que l’Ajuntament de Santanyí hagi volgut retre-li un homenatge amb la creació del nou Premi Antoni Vidal Ferrando de narrativa, que publicarà AdiA Edicions.

Antoni Vidal Ferrando

Jaume C. Pons Alorda: No m’estranya que l’alè de les teves obres tingui l’alè dels grans llibres, es nota que estàs molt ben acompanyat amb aquests grans noms.

Antoni Vidal Ferrando: Comparar-me amb ells seria insensat, no és la meva intenció, però sí és important dir que tinc ganes de llegir, ganes d’escriure i ganes de viure, i aquestes obres m’ajuden a seguir sentint això que sento.

J.C.P.A.: Estàs animat amb aquestes dues darreres obres que has publicat però també amb la següent, que ja has començat a escriure.

A.V.F.: Estic molt il·lusionat, animat encara no perquè he de veure com va evolucionant aquesta obreta que tenc entre mans… Cada vegada que acab un llibre dic “No sé si escriuràs més, Toni” i, de cop i volta, no se sap per quin misteri, no faria res més que escriure tot el dia. I hi ha una cosa que t’empeny, i hi passes un gust estètic immens. I és aquí quan no puc fer cap altra cosa que donar les gràcies. Amb aquesta obra m’està passant que a vegades m’aixec a les cinc i mitja del matí perquè tenc una escriguera que no puc amb mi i m’he de posar a escriure. Però el que faig molt és reescriure, reescriure, reescriure… Jo no sé on arriben les meves dots per escriure, però la meva paciència i la meva constància arriben fins a l’infinit. Puc llegir un text durant cinc hores, estar amb una pàgina dies sencers, treballar no amb un paràgraf sinó amb una única línia setmanes dient-me que “Això ha de millorar!” I demà tornar-hi. No sé si això és compondre massa les coses, però jo he de fer aquest esforç per aconseguir, un poquet, arribar allà on a jo m’agradaria arribar.

J.C.P.A.: Potser per això es veu l’alta qualitat de la teva escriptura, precisament.

A.V.F. No sé si diria tant. Però algú un dia em va dir una frase, no record qui, que em va agradar: “La gent molt intel·ligent no serveix per fer art perquè l’art s’ha de fer a poc a poc. I la gent molt intel·ligent va massa aviat…” Sí, és la mateixa gent que envia coets a la lluna o que inventa una beguda com la Coca-Cola, tots els que tenen un cervell que va molt ràpid potser no tenen la paciència que demana una obra d’art, que ha de créixer lentament com els arbres.

J.C.P.A.: De fet La ciutat de ningú és un text molt treballat, i es veu, perquè està molt destil·lat. És una obra en la que s’arriba molt a l’essència, i molts dels seus fragments estan tocats per una capacitat capaç de tocar tots els aspectes de la història amb una mà que demostra aquest ardu treball de fons.

A.V.F.: I és molt important que estigui treballat, però sobretot que sigui ver, ha de ser ver! No treballam per fer focs d’artifici. La literatura és un artifici, ho sabem, però si a dins no hi trobes tota la sinceritat del món acaba essent un fracàs. Pots treballar tot el que tu vulguis: el que expliques sempre ha de ser ver encara que sigui mentida.    

J.C.P.A.: I això és encara més memorable amb La ciutat de ningú, que és un llibre d’una gran veritat encara que el seu personatge no tingui res, absolutament res a veure amb tu: el narrador protagonista d’aquesta obra és un descendent de feixistes obsessionat amb les seves dèries, gairebé la teva antítesi. És com si t’haguessis proposat fer tot el contrari que fa l’autoficció per acabar parlant de tu, en el fons, perquè mai no podem deixar de ser nosaltres quan escrivim, però tampoc no cal fer servir un punt de vista tan proper al nostre.

A.V.F.: És un procés d’investigació. I arriba un moment que en aquest procés no hi ha dificultat tampoc: basta anar al metge, al cafè o a fer una volta pel poble per sentir personatges que són així, personatges que amb el temps acabes fotografiant i introduint dintre del teu imaginari. Una de les coses que més m’interessen és el cor de l’home i com aquest sempre s’acosta tant a la tenebra. També sóc un bon observador de les persones, i mai no estam tan lluny de criatures com aquesta de La ciutat de ningú, sobretot si parlam de la meva generació. Per a la meva generació aquest personatge no és estrany, encara que sigui una exageració i estigui en deliri i en tractament psiquiàtric: podem saber perfectament d’on ve amb quatre pinzellades. La bogeria, en aquest cas, m’ajuda a arribar a la poesia, però el més trist és que personatges com aquest existeixen.

J.C.P.A.: Amb això vols donar a entendre que la poesia té connexió amb la follia?

A.V.F.: No, la poesia és llibertat. El màxim de llibertat que pots aconseguir en el llenguatge arriba gràcies a la poesia. Però dintre d’aquesta novel·la m’interessava molt poder trencar les barreres del gènere. De fet, puc dir i ho pots escriure, aquest objectiu sempre ha estat el meu quan he fet prosa, sobretot influenciat pel realisme màgic.

J.C.P.A.: Això mateix, perquè el Cicle d’Almandaia és la proposta illenca del realisme màgic, la teva contribució…

A.V.F.: Es podria dir que és una mescla entre el realisme màgic i Amarcord de Federico Fellini, també. O sigui, jo sempre he tengut aquest interès. Però, curiosament, vaig llegir un llibre de Virginia Woolf que no havia llegit fins llavors, Les ones, i veus que allà dins és impossible distingir entre poesia i narrativa. Ets incapaç de precisar on comencen i on acaben una i l’altra… Després d’aquesta lectura em va passar el mateix amb La mort de Virgili de Hermann Broch, és poesia o és narrativa? El mateix! I aquí em vaig dir “Toni, tu que sempre has tengut aquesta dèria, has de fer alguna cosa en aquesta línia!” La meva obra no s’assembla en res a aquests llibres, però em varen ajudar, com em vàreu ajudar els més joves: Nissaga de Lucia Pietrelli, per exemple, va més enllà de la narrativa tradicional, el mateix que passa amb la teva Faula… I és que en el fons teniu raó: no podem escriure com s’escrivia abans de les avantguardes! I això em va donar coratge, encara que La ciutat de ningú no s’assembla gens a Woolf, a Broch, a Pietrelli o a Pons Alorda… Però crec que hi ha aquest mateix esperit de revolta i un anhel d’una mateixa atmosfera per trencar les barreres de la prosa convencional. I així va néixer el meu llibre, amb aquesta ànima de fons.

J.C.P.A.: En Pagès Jordà, a la ressenya meravellosa que et va fer, destacava l’alta qualitat de La ciutat de ningú i com sorprèn a cada línia com el llibre extraordinari que és, i també fa referència a l’entrevista que et va dedicar en Sebastià Bennasar a Vilaweb, en què dius que sembla que si no vius a Barcelona no pots jugar a segons quines lligues, però llavors Pagès Jordà diu que si es fan llibres de tan alta volada com aquest es pot jugar a qualsevol lliga del món. Diria que amb La ciutat de ningú trenques barreres de gènere però també aquestes barreres geogràfiques en la literatura dels Països Catalans.

A.V.F.: Jo realment agraesc molt els textos, les entrevistes i els articles que m’han dedicat, ara però també des de sempre. No sé d’on he tret aquesta frase, però crec que parla molt bé del que significa escriure i per això me la repetesc sovint: “Escric per tenir notícies meves.” No sé qui la va dir, però em va quedar molt endins i m’acompanya. Escric per a mi, clar, però el que agraeixes més en aquest món és un lector, i si els lectors són intel·ligents, i d’alguna manera els arriba la teva obra, això és el major premi que pots tenir. Jo no escric per tenir premis, ara bé, les persones no som robots, i per tant necessitam una mica d’estímul. Potser els més prepotents no necessiten res d’això, però jo sí.

J.C.P.A.: És un llibre que també destaca en la teva trajectòria, perquè fas un pas endavant i ens mostres un Antoni Vidal Ferrando nou, fresc, diferent, únic, alternatiu. Sentim la mateixa veu d’Els miralls negres i del Cicle d’Almandaia, però una veu diferenciada i amb plena llibertat.      

A.V.F.: M’he arriscat molt escrivint aquest llibre. Jo crec que sempre escrivim el mateix llibre, sempre contam les mateixes històries, però l’art són les formes. Segons com ho feim pot canviar moltíssim. I això és el que vaig voler fer i una mica també el que crec que he aconseguit amb aquesta novel·la. Però, en el fons, sempre hi ha unes obsessions que t’enganxen. Aquí, per exemple, hi ha el tema de la guerra civil, que he anat tractant en tots i cadascun dels meus llibres anteriors, una vegada i una altra. Però jo el que mai no faré és adoctrinar: crec que els dogmes i els credos són l’antítesi de la literatura, i tu quan escrius has de crear espais de llibertat. I has d’intentar que cada persona en pugui fer una lectura segons la seva manera de ser i segons les seves necessitats. Això no és fàcil però jo sempre ho tenc en compte i ho intent. És a dir, jo no vull fer pamflets, el que vull és, si de cas, sacsejar la gent i plantejar coses, d’alguna manera aconseguir que la gent es qüestioni com jo em qüestion a mi mateix quan escric.

J.C.P.A.: Precisament La ciutat de ningú planteja molts enigmes i aquests enigmes vénen de la trama, la capsa tan esmentada i perillosa, la realitat o les imaginacions, no ho sabem, del personatge o el misteri permanent que ho envolta tot. Per això el llibre t’enganxa i t’atrapa tant, perquè tens ganes de llegir i saber què passarà. En Borges deia que totes les novel·les havien de ser novel·les negres perquè hi havia d’haver una qüestió no resolta que fes que haguessis d’arribar fins al final per resoldre-la. La ciutat de ningú és una obra que ens obliga a arribar fins a la fi per resoldre la clau definitiva.

A.V.F.: Sí, i això que dius dels misteris i del misteri és encertat. Però cal tenir present que sense poesia no hi ha literatura. Després ja és una qüestió de dosis. Hi ha una literatura que té molt poquetes dosis de poesia, i hi ha una literatura amb altíssimes dosis de poesia. Per a mi, si no té poesia no és literatura. Emperò, la poesia, si és art i quan és art, mai pot prescindir del misteri, perquè sempre fa revelacions noves. Quina diferència hi ha entre una obra d’art i una que no és art? La poesia ens ajuda a definir això també: si és art, com una música, la pots escoltar tota la vida, i cada cop que l’escoltes et revela alguna cosa. L’art està per desvetllar el misteri, però per desvetllar el misteri cal que conservi una mica de misteri també. Perquè si no doncs no hi tornaries pus i no et revelaria res més, per això hi tornes, hi tornes i hi tornes… Quan no hi pots tornar, aquella obra és més pobra i s’exhaureix.

J.C.P.A.: Per tant es pot dir una mica que has fet com Ana Blandiana, que si has fet altres gèneres en el fons era per eixamplar els regnes de la poesia.

A.V.F.: Jo no m’ho plantejo exactament així. Dic simplement que hi ha una cosa –a la qual jo dic poesia– que és essencial en qualsevol text literari. Després pot passar que, al meu poc saber, uns versos siguin molt poc poètics i, en canvi, una obra de narrativa ho sigui. Aleshores jo voldria que la meva narrativa ho fos. I això es pot aconseguir de maneres molt distintes. Per exemple un gran argument pot ser molt poètic. Ara, a mi, no és el que m’interessa més. El que més m’interessa són les sorpreses, els girs, contemplar el món amb una mirada nova. Veure la cara oculta de la lluna, sí, la cara oculta de les coses. Perquè darrere de la superfície sempre hi ha una altra realitat, una realitat amagada, interessantíssima i apassionant. I precisament és això que jo li dic poesia el que m’ajuda a arribar a aquesta realitat.

J.C.P.A.: Avui en dia, en què sobretot predomina el dubte, creus que és possible que en el segle XXI s’arribi a fer un Gran Art?

A.V.F.: Sí, clar que sí, perquè l’art és infinit, no s’acaba mai. Jo crec que avui vivim en un moment d’or. La gent protesta molt, potser, perquè es mesclen massa les coses mediocres amb les coses molt bones. Per una banda, et queixes perquè sembla com si hi hagi una situació de decadència en alguns moments, però això és que els arbres no et deixen veure el bosc. Concretament crec que hi ha una immensa qualitat en la literatura catalana actual, i el temps anirà fent i decidint al seu antull.

J.C.P.A.: El personatge de La ciutat de ningú també veu meravelles de forma constant, encara que siguin meravelles mòrbides.

A.V.F.: Ve de la necessitat de l’home de somniar. Fins i tot una persona molt marcada per la ideologia feixista necessita somniar, aixecar-se un poc de les coses massa terrestres. I d’aquí aquesta necessitat, perquè és una necessitat. Les persones, d’alguna manera, estam insatisfetes: els que guanyen i els que perden. I passa amb tothom. Jo he vist escriptors que tenen un èxit literari extraordinari però que estan insatisfets, i és que potser si no estiguéssim insatisfets no faríem res. I la insatisfacció ens mena a cercar altres coses, siguis del món que siguis, de la ideologia que vulguis. I això està ben posat perquè de la insatisfacció en surt un món millor. Fins i tot les persones negatives, que no ens agraden, també col·laboren, a vegades, a fer millor el món. Perquè el gran misteri, el gran problema, és que quan expliques el que expliquis t’estàs enfrontant a la derrota de la raó: perquè el món no es mou per la raó, es mou per les ganes de poder, d’ambicions, de frustracions, de pors, de passions humanes, al cap i a la fi. El misteri és que el bé i el mal, que el dolor i el plaer, que la fatalitat i la felicitat d’alguna manera vénen mesclades i són cares de la mateixa moneda en aquest gran combat de la raó, i quan escrius penetres aquest territori múltiple amb l’ànsia de resoldre la Gran Pregunta, que no es resoldrà mai perquè si es resol hem begut oli i tot s’haurà acabat. La bellesa es mescla amb l’horror: això és una manera de dir que de tot en pots fer bellesa, també dels defectes humans i de tot el malament que va el món, i així podem aconseguir millorar-lo, tot convertint l’horror en bellesa i convertir aquest desastre en un planeta millor.

J.C.P.A.: Crec que acabes de fer un resum perfecte de la teva obra completa, una gran epopeia que intenta mostrar l’horror del món però també la bellesa del món. Sempre esperança i futur, com passa amb Cicle d’Almandaia, amb l’espai llegendari que presentes, un espai que desafia els seus límits.

A.V.F.: Una gran epopeia, en efecte, i tot a través de la memòria personal i de la memòria col·lectiva, una memòria entremesclada en l’intent de fer una lectura d’una època concreta a partir de les seves gents protagonistes. Cada persona és extraordinària, cada persona és una meravella. Quan jo intent analitzar una època no m’interessen els líders o els poderosos o els de més nom: el món és cada persona senzilla del carrer i a dins seu un univers de meravelles. Per això el Cicle d’Almandaia: la gran història a través de petits personatges humils. I això és molt important per tenir fe en les possibilitats humanes. Fa l’efecte que sempre em queix i que escric de la dissidència i de la insatisfacció i de la resistència, però si ho faig és per estimular un món millor, perquè això és possible.

J.C.P.A.: I creus que en la literatura catalana també es poden millorar les coses?

A.V.F.: Naturalment! En la literatura catalana hi ha moltes coses que no m’agraden. Però en públic m’estimo més defensar les coses bones. Hi ha desastres? És clar. Però també hi ha prodigis!

J.C.P.A.: Una opció que comparteixo, i que defenso.

A.V.F. Crec que la literatura és llibertat, ja ho he dit, però també crec que hi ha massa gent que vol controlar la literatura, que és com dir que volen posar traves a la llibertat, i això no m’agrada. Jo lluit contra aquest enclaustrament cada dia. És una sensació que tenc en la distància, però potser m’estic equivocant.

J.C.P.A.: Doncs jo estic molt content de la bona recepció que ha tingut La ciutat de ningú.

A.V.F.: És que jo ho dic, que estam en una edat d’or. La mitjana de qualitat de les obres d’ara és una mitjana altíssima. Ara hi ha molta gent que ho fa molt bé. Però potser també hi ha confusió, massa barreja. No ho podem posar tot dins el mateix sac.

J.C.P.A.: Amb aquest sentit també coincideixo, i crec que actes com el dels irresponsables membres del darrer jurat del Premi Creixells i les seves declaracions són una boutade sense to ni so en una època tan bona com la nostra, amb obres tan bones.

A.V.F.: Que facin el que vulguin, Jaume, el que importa és que hem d’escriure amb ambició, amb il·lusió, amb ganes i amb feina. Això és el més important.

J.C.P.A.: I en poesia?

A.V.F.: En poesia tinc un llibre que necessita una darrera escriptura. Es titula Aigües desprotegides. És una mena de dietari, per dir-ho d’alguna manera. És una visió del meu món en particular i del planeta en general, perquè el nostre cor sempre ha de bategar amb el cor del planeta. I en aquest escenari, escrit des de la vellesa, arribo a la defensa a ultrança de dues coses per a mi fonamentals: l’amor i el diàleg amb els grans mestres de la literatura.

J.C.P.A.: De fet vares tenir molt contacte amb dos grans mestres de Santanyí com Bernat Vidal i Tomàs i Blai Bonet.

A.V.F.: Jo crec que això no té preu. Puc ser agosarat, però crec que sense Vidal i Tomàs difícilment haguéssim existit Blai Bonet, Antònia Vicens o jo mateix. N’Antònia crec que també ho ha dit i ho ha escrit. Jo ho tenc ben clar: la meva obra no seria el que és si no hagués conegut Bernat Vidal i Tomàs. Potser a n’en Blai li costaria més reconèixer-ho, però quan en Bernat el va conèixer, en Blai feia poemes de ca ses monges. Això està documentat… Conèixer en Bernat li va ajudar a conèixer un altre món. Ja a l’any 1947, en Bernat va fer uns poemes dedicats als pintors que pintaven a Cala Figuera i que són absolutament avantguardistes. Tenia una visió molt clara del que havia de ser la nova poesia, i va trobar un deixeble que era un geni, en Blai Bonet, capaç de dur-la endavant. És un cas difícil de repetir.

J.C.P.A.: I tu ets una baula amb els més joves d’aquí: Pau Vadell, Sebastià Portell…

A.V.F.: Ja m’agradaria a jo poder ser aquesta baula! Jo els ho he dit: sou el producte de Bernat Vidal i Tomàs, un mestratge que s’ha anat estenent al llarg del temps. Va ser una persona extraordinària, en Bernat. A jo em va despertar l’amor pel país, per la llengua i pel coneixement. I, a més a més, amb ell vaig aprendre una cosa molt important: a no creure’m mai tot el que sé. I en Blai em va contagiar la seva extraordinària passió literària i la seva immensa capacitat per tractar les paraules. Un dia li vaig dir: “Vaig haver de deixar d’escriure perquè jo, quan escrivia, només et veia a tu i només veia la teva obra. Quan et vaig poder oblidar absolutament vaig poder tornar a escriure. Supòs que ara no ens semblam en res…” I ell em va dir: “Vas errat! Tots els que en algun moment us heu enamorat de la meva obra coincidiu en una cosa, en l’amor que teniu per les paraules.” I em va agradar molt això que em va dir.

J.C.P.A.: Preciós, realment preciós… I, per acabar, esmentar que l’Ajuntament de Santanyí ha decidit crear el Premi Antoni Vidal Ferrando de narrativa, que acompanyarà el ja importantíssim i històric Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia. Com et sents amb aquest honor?

A.V.F.: A nivell personal, estic molt agraït d’aquest reconeixement. Endemés hi estic pel país: cada premi que és crea és una nova possibilitat de promoció de la llengua catalana i de les obres dels seus escriptors.