Antoni Pladevall: “La infantesa és la veritable pàtria”

1.12.2014

“Vulnerable, apassionat i encuriosit”, així es defineix l’escriptor i doctor en filologia clàssica Antoni Pladevall (Taradell, Osona, 1961), que reconstrueix la seva pròpia memòria històrica en format novel·lat al seu darrer llibre, El dia que vaig fer vuit anys (Columna). Trenta estampes de la seva infància a la Catalunya de postguerra que rescaten un passat molt immediat i serveixen per explicar el present, alhora que constitueixen un homenatge a les generacions que ens han precedit i que són, sovint, esborrades dels llibres d’història. Aquesta novel·la li ha valgut el Premi Prudenci Bertrana, fet que li provoca un sentiment ambivalent: de l’eufòria del reconeixement, a la responsabilitat de cobrir les expectatives que el guardó creï al públic.

Antoni Pladevall

Antoni Pladevall

 

Zuriñe Martín: Amb una producció molt variada en què trobem assaig, dietaris, prosa breu i novel·les com Terres de Lloguer (2007), La papallona negra (2008) o Tot és possible (2011), quin ha estat el punt de partida d’El dia que vaig fer vuit anys?

Antoni Pladevall: Feia temps que sentia la necessitat d’escriure una obra en primera persona, sobretot connectant amb una obreta del 2002, El Quadern de Can Garbells, que és com un àlbum de records de la primera joventut. Ara volia fer una obra del gruix d’una novel·la habitual, però centrant-me en la infantesa. De fet, un pes decisiu que em va inclinar a posar-m’hi va ser la recuperació d’un personatge de l’època reservat, molt generós, exòtic i entranyable: la Maria la francesa. Ella vivia a París i passava els estius a la vora de casa. Quan vaig retrobar-la a Tona vaig descobrir que no era francesa, sinó de Santpedor, i que es va haver d’exiliar a França amb la seva família el 1939. Ella és el resum del drama polític i moral dels exiliats catalans i la seva redescoberta em va acabar d’empènyer per fer el llibre.

Z.M: Donat que defineix l’obra com unes “memòries novel·lades”, com s’ha desenvolupat el procés creatiu de les trenta estampes que formen el llibre?

A.P: Ha estat una mena de regressió a la pròpia infantesa amb una estructura, però molt marcat per la intuïció. Això m’ha permès recuperar vivències que considero impactants i he estat un clar exemple de la idea de que recordar una cosa significa veure-la per primera vegada. En definitiva, veig l’obra com una mena de diàleg agredolç entre l’adult que sóc ara i el nen que vaig ser: hi ha escenes de descoberta feliç, d’una vergonya molt profunda, d’una il·lusió efervescent i d’una por paradoxal. Vaig basculant a cada capítol, pel que he pensat que el llibre és una forma de mesurar el meu pes emocional durant aquesta primera edat. Al principi del llibre, quan tot just feia vuit anys, vaig saber quan pesava, i aquest exercici de mesurament físic em va situar al món. Aprofitant la metàfora, el llibre en ell mateix és una bàscula verbal.

Z.M: D’aquesta mena d’ auto-sessió psicològica, quines conclusions n’ha extret?

A.P: L’obra té un component de purga, d’alliberament, de catarsi com deien els grecs. L’obra és catarsi sense màscares, si la comparem amb les meves novel·les anteriors, que ara ja catalogo de maniobra de distracció perquè m’amago darrere d’uns personatges. Amb El dia que vaig fer vuit anys he pogut alliberar algunes tensions, emocions i pulsions que com a nen vaig viure i em van acabar modelant fins a fer qui sóc i com sóc avui dia. Crec que la infantesa podria ser l’etapa més important de la nostra vida i, segons l’hem viscut, viurem la resta d’etapes. Com deia l’Erasme de Rotterdam, sempre som nens, però durant una etapa adoptem un posat d’adults. Després quan ja som grans ens traiem les màscares i per això tornem a ser nens.

Z.M: Contemplem la maduresa com un retorn del jo?

A.P: Exacte. Durant tota aquesta última etapa tornem a dialogar amb aquell que hem estat sempre. L’infant, en sentit d’una persona oberta, lliure, amb consciència neta, pura… pròpia en definitiva. Això és el que he intentat fer jo amb aquest el llibre.

Z.M: El dia que vaig fer vuit anys reprèn la idea de la Generació del 98 de la intrahistòria, és a dir, d’explicar la vida de les persones en contraposició als fets històrics oficials. Era aquest un element primordial a l’hora d’escriure l’obra?

A.P: La veritat és que no hi havia cap més mòbil que explicar-me aquesta primera edat, però al capdavall quedo satisfet d’haver construït un retrat d’aquesta època, més aviat tancat a la ruralia i compartint aquest preceptes de fer protagonistes a la gent normal. De fet, quan més còmode m’he sentit escrivint és quan retracto part d’un món que ja gairebé no existeix, el dels pares i els avis, i que a la gent de la meva generació ens va marcar profundament. El llibre és un homenatge a aquest món de relacions entre pagesos, de psicologies una mica tancades, però alhora honestes. Són els grans herois oblidats del temps present, i és un oblit immerescut.

Antoni Pladevall

Antoni Pladevall

Z.M: A més d’homenatjar a la generació de pares i avis, també ha destacat que és “un recordatori als més joves d’un món que s’ha perdut”. Quins valors representa per vostè el món rural que voldria recuperar?

A.P: Un valor que hem perdut absolutament és el de la paraula donada. Quan un pagès tancava un tracte es feia de paraula i amb una encaixada de mans. Això era inviolable i sense papers! Tenir paraula és el valor més important per una persona, però ara veiem que tot es fa a cop de llei i signatures davant el notari… ha arribat a un punt absurd. Ja ningú no confia en ningú. A més de la paraula donada també voldria reprendre la col·laboració mútua entre els pagesos, que era molt habitual.

Al llarg de l’El dia que vaig fer vuit anys trobem una marcada tendència a la minuciosa recreació sensorial. Amb l’objectiu de transportar el lector a l’espai on el petit Pladevall es trobava i, fins i tot, a reviure moments similars en què es poguessin mimetitzar els sentiments del protagonista i el lector, Antoni Pladevall escriu les memòries d’un infant amb escenes que qualifica de delirants o cruels, com una matança programada d’escorpins un diumenge a la tarda o el grafisme del primer vòmit a l’escola. La realitat del petit Antoni es relata amb cruesa, tot intentant trobar una descripció epidèrmica, sensorial i fílmica. L’obra és un exercici de sinceritat per l’autor, una franquesa que l’apropa al realisme literari, especialment pel que fa a la llengua i els seus registres.

A.P: He intentat parlar d’aquest món valent-me de la llengua pròpia dels meus familiars. I l’extinció progressiva del món rural també afecta a la llengua, perquè estem davant de la desaparició d’una massa de parlants de luxe. La sonoritat, la música de les paraules, les expressions vives… potser més endavant les trobarem a un diccionari, però aquests són simples contenidors. La llengua epidèrmica, la que se’ns escapa del matí al vespre i ens permet comunicar-nos amb qui estimem, és important perquè és viva. En aquest sentit he intentat, de manera dosificada, conrear tota la riquesa que, penso, contribueix a tancar d’una manera més sincera el retrat a aquest món. Això inclou fer literatura dels renecs i exercicis metalingüístics, perquè la llengua és viva si permet registres amplis. Els homes i les dones som llengua i la llengua com a instrument de comunicació ens fa projectar-nos al món que ens envolta. Cadascú té el seu catàleg de paraules, les seves preferències, i això diu molt de nosaltres.

La musicalitat és una de les obsessions d’aquest professor de llatí i grec als textos, això fa que busqui i reajusti els paràgrafs fins donar amb la paraula adient. La seva vinculació amb les llengües grecollatines és una mostra de la passió que sent pels idiomes, els quals, tractats adequadament, considera que es poden elevar a art. Si les llengües ens defineixen, Pladevall triaria el català com a llengua moderna i el grec com a antiga; però es queda amb el llatí per una cita inspiradora: “cogito, ergo sum”. Penso, doncs existeixo. Una existència marcada per la paraula desconcert, la qual escull pel seu doble sentit positiu i negatiu: “És un estat que a vegades ens acompanya i també una sorpresa”.

Antoni Pladevall és també un exemple del pes de la tecnologia al llarg de la nostra vida: va créixer fascinat per la bàscula de gra on el seu avi el va pesar als vuit anys, es preguntava si la presentadora de la televisió els podia vigilar i recorda els primers telèfons, mòbils i ordinadors: “La fascinació davant un objecte que no és habitual és el més habitual del món, som curiosos! Ara, si volgués provocar la mateixa reafirmació física que va fer-me sentir el meu avi quan tenia vuit anys sobre un infant avui dia, potser li hauríem de donar un ordinador amb internet, i segurament abans dels vuit anys!”.

Per aquest amant de La Tieta de Joan Manel Serrat, un lloc predilecte és París, i si pogués viure un dia la vida d’una altra persona, voldria experimentar la “grandesa artística” del pintor i escultor Miquel Àngel. Ara, si s’hagués de quedar amb un llibre, d’Homer seria l’elecció: “L’Odissea, perquè representa l’aventura personal, el viatge físic i vivencial, les experiències tant internes com externes i la descoberta d’un mateix, el retorn a una pàtria que no sé sap quina és”. Potser és un mateix? “Sí, de fet crec que és això. No cal tenir altres pàtries, sinó que la infantesa és la veritable pàtria”. Després d’aquesta epifania, El dia que vaig fer vuit anys es converteix en l’odissea de Pladevall, i, com Ulisses, afirma: “Ja sóc a casa”.