Antoni Munné-Jordà: “Seria pitjor prescindir del petroli que apropiar-se’n”

11.07.2015

En el marc de la Setmana del Llibre en Català, Mari Pau Huguet, Miquel Pujadó, Francesc Pasqual, Antoni Munnè-Jordà, Francesca Roig, Carles Ill i Francesc Mestres es reuniran a les Vetllades Pere Tàpias el proper 11 de setembre al migdia (a les 12.30 a l’escenari 1). Recuperem l’entrevista de Griselda Oliver al poeta Antoni Munnè-Jordà.

Antoni Munné-Jordà | ©Ariana Nalda

Antoni Munné-Jordà | ©Ariana Nalda

“Canta’m, Musa, la còlera funesta del diví Michelín”. Tot i que no està escrita en vers i l’argument està sensiblement adaptat, quan Antoni Munné-Jordà va començar a escriure la Michelíada no va poder —ni va voler— ignorar que la primera novel·la occidental, escrita suposadament per Homer, era sobre guerra. L’editorial Males Herbes ha publicat fa poc aquesta novel·la que, a diferència de la Ilíada, no és pensada per dir-se en veu alta, sinó perquè la gent se la llegeixi.

Antoni Munné-Jordà és historiador de l’art, corrector i redactor de la revista Serra d’or, i escriptor. Com a escriptor, una de les seves principals preocupacions ha estat crear i experimentar. Cada obra que escriu representa un pas més dins de la seva producció literària. En el cas de la Michelíada, si bé va tardar quatre anys a redactar-la, en realitat es va passar deu anys construint la novel·la. Així mateix m’ho explica ell, mentre esmorzem i parlem sobre la seva última novel·la.

Aquesta novel·la revisita la Ilíada. Quins motius el van empènyer a fer-ho?

La meva idea inicial era fer una novel·la de guerra però no me’n sortia. Havia començat pel final i anava endavant i enrere. No m’acabava de convèncer. Aleshores —devia ser el 1997— es va publicar la segona traducció de la Ilíada de Manuel Balasch i me la vaig tornar a llegir. Com a lectura em va agradar i se’m va acudir que si estava fent una novel·la de guerra i que si la primera novel·la de la literatura occidental anava sobre guerres, per què no partir d’aquesta novel·la? No podia fer com si aquesta novel·la no existís. Així va sortir la Michelíada.

Quan va començar a escriure la novel·la?

A final dels noranta, després d’haver llegit la Ilíada. La datació final de la Michelíada coincideix amb l’última versió de la traducció de Balasch, del 2000 al 2004.

I com va continuar?

Després de la Ilíada, vaig continuar amb  Joyce.  No en podia prescindir, no només perquè ell havia revisitat l’Odissea, sinó perquè és un autor que sempre m’ha acompanyat. Vaig decidir afegir-me al que ell havia fet: vaig enfocar cada capítol amb un estil i tècnica diferents.

Com quines?

De la mateixa manera que Jordi Sarsanedes explicava que en el llibre de contes que va publicar, Una discreta venjança va decidir unir-se a la tradició d’altres que ja ho havien fet (Salinger, Espriu, Calders), jo vaig fer el mateix. És la mateixa imatge que el músic de jazz que va a una jam session per practicar: l’aprenent hi anirà amb l’instrument sota el braç i quan els altres toquin, demanarà permís per afegir-s’hi. Ara bé, has de fer una variació sobre els seus temes.

Munné-Jordà | © Ariana Nalda

Munné-Jordà | © Ariana Nalda

A banda de les influències que ha anomenat, n’hi ha alguna altra?

A cada capítol hi ha una manera d’escriure, un homenatge a diversos autors. Hi ha un capítol escrit a la manera de les Mil i una nits, un altre que recorda el Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, en què totes les frases comencen per “i”. En un altre imito Kilgore Trout, un escriptor inventat per Kurt Vonnegut. He fet un capítol que recorda la Crònica de Ramon Muntaner, en què faig servir la crossa “I què us diré”. Fins i tot n’hi ha un que recorda el catecisme que jo estudiava de petit, aquelles preguntes tan cansades i empipadores en què responies tornant a dir la pregunta. També hi ha un monòleg que recorda les Rondalles de Mossèn Alcover.

També he jugat amb estils i tècniques. Un capítol té forma de guió televisiu, amb dues columnes d’àudio i de vídeo; un altre format de xat, amb totes les abreviacions que fem servir; un altre en forma de guió teatral.

I en vers?

No hi ha cap capítol en vers. Hi ha teatre, memòries, reportatge. Tocar la poesia hauria estat massa atreviment.

Per què va decidir fer una novel·la de ciència-ficció?

Perquè la novel·la primitiva ja ho era. Era una novel·la futurista sobre la guerra i els mutants i l’argument no l’he alterat. Em sembla que era Welles que havia especulat que l’home, en posar-se dret té uns inconvenients. Un és que el coll és la part més destapada i per on passen els conductes de respiració, alimentació, les venes principals, el cervell i sosté el cap, que és un element pesant. El coll és una part fràgil. Per això em vaig inventar que unes costelles que sortien espontàniament i protegien el coll.

A la Michelíada trobem mutants i repòrters. Quina és la funció de cadascun d’ells?

Els repòrters serien els déus de la Ilíada. Dònut, que fa la guitza per portar la guerra cap on ell vol, és Apol·lo. Ikea, en canvi, té dos papers: primer assumeix un paper de déu, però després agafa el de Pàtrocle. La idea és que en una guerra futura els repòrters són els que encarrilen per on volen i alhora ensenyen al públic el que els interessa ensenyar, no el que passa de veritat. Aquesta novel·la t’explica el que passa, però també pots saber què rep el públic i pots jutjar si l’emissió dels periodistes i dels mitjans de comunicació és la que toca.

Tot els noms dels personatges són comercials. Per què?

El nom de Michelín, el ninot emblema de la marca Michelín, ja l’havia fet servir en la primera versió de la novel·la. En la versió antiga era més rodonet, però cada vegada es torna més estilitzat. La resta de noms se’m van anar acudint mentre donava aquesta dimensió de guerra en què intervenien també els combustibles. Així, els aqueus —els grecs, diguem-ne— tenien noms de cotxes europeus, mentre que els que representaven el fonamentalisme islamista —la gent del petroli— els vaig posar noms de petrolieres. Als periodistes, ja que estava posat amb marques, si el personatge feia més la guitza a Michelín, li vaig posar el nom de Dònut, perquè la forma hi feia pensar. Vaig jugar amb aquests noms, que els pogués fer servir com a complementaris.

Hi ha una certa crítica als mitjans de comunicació i la manera com transmeten les informacions?

Sí. La novel·la intenta no ser maniquea. D’una banda, hi ha el personatge de Dònut i el personatge de Malboro —que seria Zeus—, però, de l’altra, també hi ha el personatge d’Ikea, que és la que intenta esbrinar què ha passat realment. Per què Aquil·les, Michelín en aquest cas, no vol combatre, i vol explicar-ho. En aquest cas, hi ha personatges amb diferents tendències però sí hi ha una crítica de l’espectacle que converteix les coses. O sigui, la mala utilització dels mitjans de comunicació, quan no fan de mitjans de comunicació, sinó que fan de mitjans d’alteració de la realitat.

Munné-Jordà | © Ariana Nalda

Munné-Jordà | © Ariana Nalda

Amb aquesta novel·la toca un tema actual, el de les guerres de l’Iraq pel petroli. Era la intenció?

Fins i tot desemmascarar. Per a mi, la guerra de l’Iraq no és que fos per apropiar-se del petroli, ja que em sembla que els americans tenien més clar que ningú que era molt més econòmic comprar-lo que no carregar-se un país i reconstruir-lo. Més aviat, havien de fer un cop espectacular i l’Iraq era el més fràgil de tots els països de l’àrea del petroli. Per això, jo plantejo la tesi de la novel·la, per no ficar-me en embolics d’alta política i economia, al revés: que el blog occidental desenvolupa tecnologies per poder prescindir del petroli i fer tornar els cotxes al seu estat anterior amb olis i alcohols, tal com funcionaven els antics cotxes alemanys —que anaven amb oli— i els Ford —que anaven amb alcohol.

A partir d’aquí em vaig plantejar: què passaria si les dictadures que han viscut del petroli i no s’han preocupat de desenvolupar indústria es quedessin sense clients? La seva reacció, esclar, seria més violenta. Aquest és l’argument de la novel·la: la guerra no és per apropiar-se del petroli, sinó justament per prescindir-ne. Seria pitjor prescindir del petroli a tot el món que apropiar-se’n.

Una de les sorpreses de la novel·la és que cada bloc fa servir una variant diferent del català per comunicar-se. Va inspirar-se també en la Ilíada, en què s’hi troben combinats els diferents dialectes del grec clàssic?

Sí, sobretot en una frase que surt a la Ilíada i que diu que els déus fan servir un altre llenguatge. Llavors em vaig plantejar: “Si els déus realment han de parlar un altre llenguatge, els troians també en parlen un altre respecte dels aqueus, i dins dels aqueus hi ha els dànus, els mirmídons, etc., és a dir, pobles grecs que cadascú parlava a la seva manera, per què no ho faig jo també?”. Per això vaig decidir fer servir variants diferenciar per distingir els membres de les coalicions.

I va ser aleatori o volgudament triat?

Aleatori absolutament. M’era més còmode fer servir el català central per als que parlen més, però també vaig voler donar veu a tots els dialectes. Hi ha un personatge que diu només una sola frase i li faig dir en alguerès, perquè és el que m’hauria costat més d’estrafer.

Va utilitzar algun diccionari o alguna gramàtica?

Vaig fer servir diccionaris, els llibres de Joan Veny, un dels que s’ha dedicat més a estudiar els parlars. Vaig llegir molt, també: teatre popular rossellonès i les Rondalles de Mossèn Alcover. De totes maneres és una novel·la, no un llibre filològic i, per tant, sovint transgredeixo els dialectes, perquè m’interessa canviar-ho perquè la lectura vagi bé. Per exemple, Michelín, que parla rossellonès, en el moment en què es nega combatre, en lloc de “pas”, que és el que s’utilitza per negar, diu “no”.

Cada capítol té un enfocament diferent, i això també serveix perquè cada bloc mostri el seu punt de vista.

Sí. La Ilíada explica la causa dels aqueus, però també la dels troians, fins i tot més que la dels aqueus. A mi també m’interessava donar tots els punts de vista, que cadascú es pogués explicar. Això també es troba en la literatura de Henry James, que és el primer que diu que has de desconfiar de qui t’explica una obra, perquè t’està explicant la seva versió. Jo he volgut fer el mateix: mostrar què passar, veure com s’explica i, al final, saber com es rep el que s’ha explicat. S’han de poder veure tots els punts de vista de tots els personatges, tant d’una banda com d’una altra.

Antoni Munné-Jordà | © Ariana Nalda

Antoni Munné-Jordà | © Ariana Nalda

Que qui escrigui la història siguin els vencedors ja pressuposa que hi haurà un cert biaix.

No sabem si Troia va existir ni què va passar. Sabem el que ens va explicar un senyor. La història te l’explica una persona per defensar unes coses. A les seves obres, Shakespeare t’explica una cosa i es posiciona a favor d’uns i en contra d’uns altres i et dóna la seva versió. El mateix passa amb l’art.

A diferència de la Ilíada, en aquesta novel·la, tal com va dir Sebastià Roig el dia de la presentació, no hi ha herois. Hi ha antiherois.

Sí, tal com Coppola va mostrar a Apocalypse now que la gent que estava a la guerra es passaven el dia drogats i perduts i que havien d’espavilar-se i sobreviure, jo també he volgut no idealitzar la guerra en cap moment. L’èpica que donava Homer als seus herois potser ja no és vàlida en aquest moment. Si hi penso bé, em sembla que no hi ha ni un sol personatge exemplar a la Michelíada.

Tot i que vaig seguir la Ilíada, hi va haver coses que vaig haver d’adaptar. El rapte d’Hèlena com a motiu de la guerra no em servia i, per tant, vaig adaptar el conflicte entre Paris i Menelau. Tampoc no em funcionava el motiu de la còlera d’Aquil·les contra Agamèmnom, i també ho vaig canviar. He fet la Ilíada amb adaptacions. Quan em convé la transgredeixo.

També està separada en 24 capítols.

Coincideixen amb els cants de la Ilíada. També respecto l’acció de la Ilíada, tot i que, de la mateixa manera que Joyce va fer durar el viatge d’Ulisses un sol dia, jo també he racionalitzat el temps i l’acció passa durant tres dies i dues nits.

Podria haver-hi una Odissea?

Diria que no. D’una banda, perquè Joyce ja la va fer, l’Odissea. De l’altra, perquè aquesta novel·la ja l’he feta. No m’interessa continuar, sinó aprendre tècniques. Acabar una novel·la em porta a plantejar-me altres coses. Ara bé, sí que he fet dues trilogies. La primera és una trilogia fantàstica sobre la història de Vilanova en el temps: La paciència del mar, que se situa a l’actualitat, L’única mort, que se situa en temps dels ibers, i Poso el comptaquilòmetrse a zero, que se situa d’aquí a 10.000 anys. L’altra són tres llibres, Damunt el blanc així com el del paper, Ofici de torsimany i Demà serà un altre dia, que se centren en l’espai, el temps i el moviment, respectivament.

Ha escrit només ciència-ficció?

No. Sempre m’ha interessat la ciència-ficció i l’he incorporada sense manies. Els primers contes que vaig escriure incorporaven ficció, però també fantasia i terror. Ara bé, també he conreat altres gèneres. En el primer text que vaig escriure em vaig inspirar en Robbe-Grillet, el més representatiu del nouveau roman. M’interessava, era la literatura més avantguardista del moment i m’interessava començar a partir d’on estava la literatura en el moment en què jo començava. En el meu camp, la meva idea era, tal com Joyce va renovar en el seu moment la literatura, fer-la avançar, agafar una determinada literatura i fer, com a mínim, que no retrocedís. Per exemple, Damunt un blanc així com el del paper, el meu primer llibre, és una transposició de tècniques pictòriques aplicades a la literatura. Per a mi, la pintura havia arribat més enllà que la literatura amb l’abstracció, el cubisme, l’hiperrealisme, el body art, etc., ja que, des del punt de vista conceptual, havia fet coses que la literatura encara no havia fet i vaig provar literàriament si ho podia fer. Sempre he tingut en compte la ciència-ficció i experimentar literàriament.

I ha experimentat juntament amb altres disciplines artístiques.

Sí, però des de la literatura. De la mateixa manera que Miró va començar fent composicions molt descriptives i a poc a poc les va anar despullant de les obvietats i es va quedar amb els símbols, jo he intentat escriure prescindint de les obvietats i centrant-me en les coses que em sembla que són les que interessen més, les més perennes. La ciència-ficció et serveix per això, i per fer coses no contextualitzades però que siguin una mica més duradores.

Munné-Jordà | © Ariana Nalda

Munné-Jordà | © Ariana Nalda

Què representa la Michelíada dins de la seva obra?

És un pas més. Aquesta novel·la lliga amb Llibre de tot, una novel·la de ciència-ficció, que narra el retorn des d’un planeta llunyà cap a la terra, en un temps en què han oblidat la literatura i l’escriptura i allà la reinventen. Sempre parteixo de coses que he fet, però la idea és fer coses que no hagi fet. L’editorial ho presentava com la culminació de la meva obra, però espero que no sigui així, espero fer alguna cosa més. Espero que sigui millor que el que he fet i pitjor que el que faré.

Vostè explicava el dia de la presentació que a aquesta novel·la li ha costat veure la llum.

Des del 2004, quan la vaig acabar, ha anat a premis i sempre l’han carbassejada. Ha anat a editorials i tampoc no ha tingut èxit. Un cop han passat deu anys penses que potser no acaba d’interessar. No ha estat l’única vegada, a banda d’algunes excepcions, m’ha costat una mica. Jo escric a la meva manera, potser no connecto gaire amb el que es porta en aquell moment. Aquesta obra connecta molt bé amb Males Herbes, amb la literatura que ells volen. Em van demanar que els escrivís un conte per a Punts de fuga i va ser llavors quan els vaig passar aquesta novel·la. I l’han publicat molt ràpid. Estic content d’haver publicat amb ells perquè hi creuen, en la novel·la. Ells poden defensar-la.

De què va el conte que va escriure per a Punts de fuga?

Males Herbes va demanar a una sèrie d’autors que escrivíssim un conte sobre viatge en el temps amb una extensió de caràcters màxima.

I els altres contes?

Hi havia força diversitat temàtica: n’hi ha un que parla de la metàfora de la lectura com a viatge en el temps, altres parlen de fantasmes. Males Herbes és una editorial que no té prejudicis amb la ciència-ficció però alhora busca una narrativa trencadora.