Antoni Clapés: “La meva obra és un sol poema”

6.10.2015

Antoni Clapés serà un dels autors que signarà en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Concretament, ho farà el dissabte 9 de setembre a partir de les 12h al mòdul 39. Nosaltres recuperem l’entrevista que li va fer Jaume C. Pons Alorda.

Antoni Clapés | © Laia Serch

Antoni Clapés | © Laia Serch

L’altre dia vaig fer una defensa abrandada dels Sèniors Poètics Vius, aquells éssers afincats en el guaret de la poesia dels Països Catalans, éssers que lluiten incansablement per seguir brandant versos emocionants, creacions endimoniades que ajudin a existir. Aquests Sèniors Poètics Vius encara ara respiren i caminen i bateguen entre nosaltres, i només per això els hem de celebrar, exaltar-los ara que encara hi són i que poden compartir el moment. Sens dubte, un d’aquests Sèniors indiscutibles és Antoni Clapés (Sabadell, 1948) tot i que ell i la seva frenètica humilitat li impedeixen reconeixer-ho com ja seria hora que hauria de començar a fer. Poeta, editor, traductor, articulista, crític, bàsicament responsable de més d’un centenar d’iniciatives culturals que han revolucionat el panorama durant els darrers trenta anys. El seu llegat no sols és tot el que ha anat escrivint i configurant, a través de mots arrelats en el desenfrè de les poètiques del buit i del límit, sinó també tota la seva tasca, que ha generat un pòsit per a les noves generacions i els nous editors, que veuen en ell una figura paternal i paradigmàtica, un horitzó per seguir i expandir. La recent publicació del nou llibre d’Antoni Clapés, Pluja (AdiA Edicions, 2015) és l’excusa perfecta per parlar amb ell i anar perfilant algunes de les seves dimensions més conegudes.

Jaume C. Pons Alorda: Què se sent amb un nou llibre entre les mans?

Antoni Clapés: Una gran alegria, sens dubte. Però, per bé que n’he publicat uns quants, de llibres, el darrer sempre és el més estimat. I, en aquest cas, crec que té una importància addicional perquè Pluja entra a fer part d’un projecte singular, apassionant, que és AdiA, l’editorial del poeta Pau Vadell.

J.C.P.A.: D’on va sorgir la naixença de Pluja? Quin és el seu origen?

A.C.: El llibre s’encapçala amb un poema que es diu, justament Pluja —que a mi m’agrada molt, perquè és molt sintètic i, àdhuc, visual. El cos del llibre té dues parts. La primera, Microgrames (un modest homenatge a Robert Walser, un escriptor fascinant), mostra un tros del work in process en el qual treballem, des de fa tres anys, l’artista visual Alícia Casadesús i jo. Ella és l’autora d’una de les obres més interessants que s’estan fent aquí des de fa anys: de manera callada, rigorosa, radical. Microgrames són poemes breus, tempteigs, fragments: l’intent, tot just l’intent compartit de cercar un cap de fil enmig de la boira amb el qual continuar avançant: teixint i desteixint.

L’altra part, “Looren”, són tres poemes llargs —la qual cosa pot semblar inèdita en mi. Els lectors se sorprendran, potser, perquè estan acostumats a la brevetat, al “coup de fouet” que l’hermetisme provoca. Originàriament, aquests poemes van ser escrits en prosa, com un text fragmentari on hi haguessin els rastres de tot allò viscut i après al llarg d’una vida que ha transitat entre la reflexió i l’acció. Ja se sap que el fragment pertany a un temps no linial: això em donava la llibertat de treballar amb la memòria i amb el present. Uns anys després vaig transcriure el text a versos, perquè m’interessava donar unes certes pauses musicals i de lectura al contingut testamentari i testimonial que representen. Un recorregut invers, doncs, al que va fer Juan Ramón a Espacio y Tiempo.

Seguint amb JRJ, “la obra entera de un poeta es un poema”. I “toda la vida he acariciado la idea de un poema seguido, sin asunto concreto, sostenido solo por la sorpresa, el ritmo, el hallazgo, la luz, la ilusión sucesivas”.

J.C.P.A.: Sentir el que deia Juan Ramón Jiménez em fa pensar que el que deia s’hagués pogut aplicar perfectament a la teva persona i a la teva obra, la creació d’un llarg poema permanent, subdividit en fases i lliuraments com són els llibres, tal com també feia Francesc Garriga. Ets dels que penses, i actues en conseqüència, que tota l’obra d’un poeta hauria de ser aquest llarg poema?

A.C.: Sí, en el meu cas crec que és ben bé així. Es pot pensar que la meva obra és un sol volum, un sol poema. De fet, Alta Provença i in nuce estan concebuts així. I adquireixen tot el seu sentit quan es llegeixen com un sol llibre. Garriga és un cas paradigmàtic, diríem, de construcció de l’obra com d’un sol, llarg, continuat, esplèndid poema.

J.C.P.A.: Ens podries parlar del teu procés creatiu? Escrius a raig? Lentament? Revises molt? Ets obsessiu o més aviat compulsiu? Digues.

A.C.: Jo miro d’escriure sempre, tothora: de vegades només són apunts, de vegades són versos que et vénen donats per un text llegit, per una frase aïllada, per una música escoltada, per una peça vista. Jo em nodreixo de les arts, perquè de sempre he viscut a prop de les arts visuals. La meva biografia literària comença amb la poesia de Quasimodo i amb l’art abstracte com a teló de fons. I crec que aquestes petges són visibles en la meva poesia.

El procés d’escriptura és lent, meticulós. Esquinço molt paper. I reescric molt; i més aviat esborro: el deleàtur seria, doncs, el signe de correcció que faig servir més.

J.C.P.A.: Per tant, si com bé tu dius et nodreixes de totes les arts, al teu parer la poesia ha de ser necessàriament multidisciplinar i metagèneres, no és així? Creus que aquestes dues han de ser les característiques bàsiques per a la poesia en el present i en el futur?

A.C.: Sí, les avantguardes clàssiques i les que les van continuar a partir dels seixanta del segle vint van posar de manifest que els gèneres era cosa del passat. Avui la interrelació entre creadors és completa, i la vella idea d’”art total” és possible i factible.

J.C.P.A.: I quan saps que un llibre està acabat?

A.C.: Jo no planifico un llibre. Reuneixo poemes que, a parer meu, tenen unitat i giren més o menys al voltant d’una mateixa idea. Llavors, quan em sembla que he esgotat la manera de dir allò que volia, tanco el llibre. I el deixo “dormir” un temps; llavors el desperto i, si em sembla que funciona, miro de donar-li sortida a casa d’un editor.

J.C.P.A.: I quins són els criteris que et fan decidir sortir en un lloc o en un altre? Ho dic perquè la teva obra està repartida en nombroses editorials que es veuen dignificades amb els teus llibres.

A.C.: Doncs mira, no tinc la sort que existeixi una editorial que hagi volgut editar-me els llibres un rere l’altre. Més aviat, aquí, l’edició és una cursa d’obstacles: cal posar-se a la cua i esperar torn.

Justament ara estic llegint un llibre de Jean Echenoz titulat Jérôme Lindon (mon éditeur), i em cau la bava veient quina relació establia Les éditions de Minuit amb els seus autors. Aquests feien part de la “família” Minuit i d’aquesta relació es potenciava, d’una banda, escriptura de nivell, i de l’altra un catàleg excepcional. Però és clar que parlem d’un altre planeta…

En aquests moments, però, com ja he comentat, estic molt content d’haver editat a AdiA.

J.C.P.A.: Precisament les petites editorials d’ara són les que intenten recuperar aquest concepte de catàleg com una família ben avinguda, una relació que va més enllà del simple fet professional. Tant els responsables de LaBreu (Marc Romera, Ester Andorrà, Ignasi Pàmies) com AdiA (Pau Vadell i Vallbona) organitzen sopars i festes anuals com trobades sensacionals on riure i fer poesia s’assemblen molt. I no ens enganyem, Cafè Central també intenta donar força als seus autors. De fet, ara mateix Antònia Vicens acaba de publicar Fred als ulls a Jardins de Samarcanda i ja treballa en un següent llibre, i tant tu com Víctor Sunyol teniu la il·lusió de tornar-la a publicar dins la casa.

A.C.: Una editorial —un segell editorial— vol dir la lenta construcció d’un catàleg, vol dir la voluntat de contribuir a la formació del públic. Només des d’aquesta ambició, amb un amor foll per la literatura i amb una passió desfermada per l’ofici, es pot tirar endavant un projecte editorial sòlid, interessant, durador.

Hi ha altres opcions editorials, ho veiem prou, que només pretenen satisfer els desigs més obvis del públic i tan sols cerquen encertar amb el bestseller. La majoria se’n van en orris, en aquesta cerca, perquè s’equivoquen en tot i no aconsegueixen fabricar aquell llibre que s’havia de vendre com el pa d’àngel. El resultat: pasta de paper dels exemplars impresos i pèrdues milionàries, que mai no es fan públiques.

L’edició de llibres tampoc no s’ha de confondre amb fer llibres. Això, ara, és molt fàcil. A Nova York vaig veure una llibreria que, allí mateix, fabricava a l’instant els exemplars que li demanaves del text que duies en un pendrive. Però aquell “artefacte” —per bé que amb aspecte de llibre— mai no serà un exemplar únic que formi part del catàleg d’una editorial.

En l’àmbit de la nostra llengua, ara mateix, hi ha una munió de petites iniciatives, promogudes per poetes, que tracten de convertir-se en editorials. Veurem d’aquí a un temps quins projectes són sòlids i quins passatgers; quins tenen l’ambició de fer un catàleg de llibres de poesia i quins publiquen “poemaris” (terme horrible, ara molt de moda: segurament indicatiu del que són: simples poemaris), generalment dels amiguets.

Has citat LaBreu i AdiA: estan construint catàlegs, i ho fan bé.

I això és el que hem intentat fer, des de fa vint-i-set anys, a Cafè Central. I per això fem Charles Simic i António Ramos Rosa, i Francesc Prat i Jordi Larios, i Nicole Brossard i Danielle Collobert, en la línia de coherència que ens vam marcar d’ençà 1989.

J.C.P.A.: La teva és una poesia que es podria denominar “del silenci”, tot i que tampoc no seria fer-li justícia ja que també és molt més, i a Pluja ho tornes a demostrar. Creus que existeix aquest encaix? T’hi sents còmode, en aquesta denominació?

A.C.: Fa poc en Josep M Sala-Valldaura ha publicat un llibre molt bo, La poesia catalana i el silenci que, en realitat, li serveix per fer una encertadíssima diagnosi sobre la situació de la poesia catalana actual. Val la pena de llegir aquesta radiografia que Sala fa, establint una categorització rigorosa.

Sala fa un estudi de setze poetes que es mouen en la “línia del silenci”, i ho fa amb molt de rigor. El silenci és sempre punt de sortida per a una certa poesia lírica i d’introspecció (de vegades, també és punt d’arribada). A mi em situa en aquest grup, i diu que “hi ha ben pocs autors que hagin dedicat tants de pensaments i versos a la relació entre el silenci i la paraula poètica” com jo. I la veritat és que, des de sempre, m’he sentit seduït i preocupat pel silenci, en la doble vessant física i metafísica. Llavors, òbviament, la meva poesia ho ha anat reflectint. Si es llegeixen els diferents poemes que he anat publicant d’ençà 1988 fins ara, es pot observar una evolució en el tractament del silenci, des de la pura radicalitat sorgida de la crisi del llenguatge a un cert quietisme contemplatiu.

Em sento còmode amb les tesis de Sala, sí, perquè ha entès quin era el moll de l’os del meu treball poètic.

Antoni Clapés a casa seva | © Laia Serch

Antoni Clapés a casa seva | © Laia Serch

 

J.C.P.A.: I vols seguir explorant aquesta línia, doncs?

A.C.: Sí, amb els meus poemes he indagat en la qüestió de la dicibilitat del món, amb la premissa de Witgenstein al davant: “l’inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és el que és místic.” Però no he arribat a cap conclusió. Per tant, em caldrà continuar la cerca i, doncs, repensar el silenci, la llum, l’absent, el no-res. Penso que encara tinc molta feina a fer abans no se m’acluquin els ulls.

J.C.P.A.: Pluja funciona com un episodi més, dintre de la teva bibliografia, dedicat a l’exploració del buit, de l’absent, de l’invisible, que més que ser només espais intransitables i blancs esdevenen llocs plens, efervescents i fins i tot sòlids. Per a tu la poesia significa desafiament contra allò no dit?

A.C.: Silenci, buit, no-res, inefable, són mots, substàncies, que formen part d’allò que en podríem dir una mística laica, una cerca apofàtica. I, és clar, aquesta cerca és una lluita (interior) per trobar un sentit als grans temes que m’assetgen, que ens assetgen. I en la poesia trobo la manera de qüestionar(-me). “I la llum filosòfica que m’inunda la finestra m’omple de joia”, com va escriure Hölderlin a Böhlendorff.

J.C.P.A.: Com explicaries, més fondament, aquest procés d’escriptura que ja dura més de trenta anys col·laborant amb Alícia Casadesús, autora del dibuix que acompanya la part “microgrames” de la teva Pluja?

A.C.: El dibuix fa part d’una sèrie que és el vent en acció —en aquest cas, dibuixant, ell mateix, el seu propi alè. L’obra de l’Alícia està molt vinculada a la natura, a la contemplació dels seus canvis, dels seus fenòmens. I a la interiorització de les emocions nascudes en ella.

Entre 1998 i 1999 va fer un cicle de dotze intervencions en espais diversos del Collsacabra, que en va dir Llauró, amb participació d’artistes d’altres camps (dansa, escriptura, música, teatre), que va ser un treball fascinant i del qual en servo un record inesborrable. Col·laborar amb ella és submergir-se en un món delicat i subtil, creatiu i potent.

J.C.P.A.: Potser es tracta d’una pregunta complicada, ho sé, però, quan escrius, penses en el lector?

A.C.: Em penso que no. Escric. I espero que el meu text trobi un lector que se’l faci seu. Penso que en la poesia hi ha d’haver aquest component dialògic; que la lectura del poema perfaci el poema mateix. Que el lector faci el camí invers al poeta: del text a l’arrel que l’ha generat.

I no hi ha goig més gran que el moment en què descobreixes un lector que fins aleshores desconeixies et diu que ha participat del procés de reescriptura!

J.C.P.A.: I per què t’agrada treballar amb altres autors i artistes? En aquest cas tens Alícia Casadesús, però també has fet molta feina amb Carles Hac Mor, Benet Rossell o Víctor Sunyol, entre molts altres.

A.C.: Com dius, he treballat molt amb artistes visuals, però també amb escriptors. Crec que és una manera de compartir sensibilitats, de fer-se més creatiu.

Per exemple, amb Benet Rossell hem fet una dotzena de llibres i no sé quants espectacles, lectures, etc. I de vegades el punt de partida era que no n’hi havia, de punt de partida; però entre tots dos hem trobat un cap de fil per on començar a decabdellar la creativitat.

Igualment per a Víctor. Fa més de trenta anys que som mics i que col·laborem: aleshores resulta molt fàcil posar-se a treballar plegats. I no vull dir solament a l’hora d’endegar projectes, sinó en l’escriptura mateixa.

J.C.P.A.: O sigui, que sempre estàs a punt i obert per a tot el que sorgeixi. En el fons no creus que aquesta capacitat de tenir els braços oberts ja és una poètica?

A.C.: Sí, crec que cal viure poèticament, tractar que la pròpia vida esdevingui una poièsi (literalment: fer, crear). Sempre he pensat que l’engatjament, el compromís, consisteix a tractar d’inserir propostes creatives en el teixit social.

I, en conseqüència, estic obert a col·laborar fins allà on m’és factible (i raonable que ho faci). Entenc Cafè Central com una extensió de la meva poètica.

J.C.P.A.: M’agrada molt que comentis això perquè configurar un catàleg també és una obra d’art en ella mateixa. Tu tens la teva poesia però també tens, a les espatlles, la feina ben feta d’haver editat unes quantes obres memorables i essencials dins de la poesia catalana contemporània. En un altre cas similar, Jaume Vallcorba té un gran llegat, a més d’haver estat professor i escriptor esporàdic, i aquest és el d’haver sabut crear monuments com Quaderns Crema i Acantilado. Cosa que no poden dir els responsables dels grans segells editorials d’ara com els que pertanyen al Grup 62.

A.C.: Vallcorba va fer exactament el que dèiem abans sobre la construcció d’un catàleg. Quan el recorres, t’adones que al darrere hi ha la intel·ligència i el rigor necessaris per a un projecte d’aquest tipus: un projecte d’alta volada, clarament europeu, on hi trobes John Eliot Gardiner, Stefan Zweig, Ramón Andrés o Michel de Montaigne. I cap concessió a la no-edició.

Jo m’enorgulleixo d’haver editat Nelly Schnaith —la filòsofa argentina que viu a Barcelona dipositant el seu ull crític damunt el nostre temps—, Robert Creeley i Rose Ausländer. I tota la resta del catàleg.

Antoni Clapés | © Laia Serch

Antoni Clapés | © Laia Serch

 

J.C.P.A.: Però tornem al teu llibre. Creus que Pluja marca el final d’una etapa?

A.C.: No, em sembla que no. Continuo treballant amb poemes llargs —com ja he dit, testimonials o testamentaris— alhora que estic acabant un altre llibre on s’hi barregen els poemes breus, de caire minimalista, amb poemes més descriptius. Cada poema troba la seva forma, l’habitatge més adequat, per ell mateix.

D’entrada, cal que continuem, amb l’Alícia, el treball que vam començar, i que potser no té final… La llum continua sent un misteri que vull seguir investigant a través del poema.

Antoni Clapés, un traductor clau

J.C.P.A.: Fa molts anys que trasllades autores i autors clau de l’àmbit francòfon, sobretot del Quebec, tota una sèrie de criatures literàries de primer ordre, com són els casos de Denise Desautels o Nicole Brossard. Com arribes a establir connexió amb elles?

A.C.: La connexió ve de la idea d’intercanvi entre un editor quebequès i jo: aquí editariem un llibre notable d’allà (Instal·lacions, de Nicole Brossard), i ells n’editarien un de semblant d’aquí (Focs d’octubre, de Francesc Parcerisas). Això va ser, fa uns dotze anys. Però després jo vaig continuar, ja en solitari, a traduir i editar poetes del Quebec —que són d’una modernitat i d’un interès absolut, especialment les dones.

Més tard vaig començar el programa Anada-Tornada, que consisteix en seminaris de traducció de dos poetes catalans al francès i de dos poetes quebequesos al català. El projecte ja porta deu edicions —la darrera es va fer a Barcelona, al mes d’abril: hi van participar Odile Arqué i Marc Romera, i Nicole Brossard i Elise Turcotte. A la primavera els catalans viatjaran a Mont-real per tornar la visita. El resultat dels seminaris es publica en una col·lecció de llibres (justament, Anada-Tornada), que són, realment, intensos volums de poemes.

J.C.P.A.: I quins plans teniu per a la futura edició? Si és que es pot comentar, és clar!

A.C.: De moment ens toca a nosaltres editar el resultat del darrer seminari de Barcelona. Per altra banda, estic traduint un llibre de dimensions reduïdes de poemes de Nicole Brossard: una meravella. I tinc a punt de començar, quan baixi una mica la feina, la traducció d’una novel·la extraordinària de Denise Desautels, Ce fauve, le Bonheur. Cal absolutament que aquest text sigui llegit a Catalunya.

J.C.P.A.: Per què?

A.C.: Perquè en el llibre, Desautels parla de la seva infantesa a Mont-real (que bé podria ser la Barcelona grisa dels cinquanta), marcada per les morts de persones properes: la del pare, a trenta-nou anys, quan ella només en tenia cinc, la dels avis i altres familiars; per la convivència amb una mare desplaçada per tants funerals, i que esdevindrà un ésser engolidor i excessivament amorós; per la pressió angoixant d’una educació i d’un ambient social molt catòlic i restrictiu. La conjunció d’aquests fets provoquen en l’escriptora el desig d’escriure un text autobiogràfic —que va molt més enllà de l’aspecte personal per esdevenir un text universal— on la Felicitat (en majúscula) esdevé l’objectiu a aconseguir en aquesta vida. Si més no, a semblar que s’aconsegueix: cal ser feliç —o fer-ho veure, costi el que costi!—, com si la mare l’hi ordenés. Mira la descripció dels clixès i tòpics d’una felicitat que la mare imposa:

«Som al mes d’agost. Fresqueja i els dies s’escurcen. Al jardí, hem col·locat els sofàs acarats, de manera que, un cop ben escarxofats, poguem posar peus i cames al d’enfront. Aquest vespre som sis, abrigats amb flaçades de llana, sis a vetllar a fora, a vigilar el cel, les Ósses Gran i Petita, a cercar l’estrella polar dissimulada entre milers d’altres, sis a xerrar d’un cosa i una altra tot prenent una beguda o una gasosa, repetint-nos que l’aire és suau, malgrat la fresca, que la nit cada vegada cau més de pressa, que l’estiu s’acaba, que no en podem modificar el curs, que l’estiu ha estat bell i càlid però massa curt, “gairebé no l’hem vist passar”, com tots els anteriors. A repetir sense parar les paraules que ens atansen els uns als altres. Que ens vinculen. (…) La mare, encara ben jove, encara desitjable, amb el cos ple d’obscuritat, m’acaricia el tou de la cama amb… dolçor, perquè sóc… la seva amant, aquest vespre com tants d’altres, i en som dues, nosaltres també, sota la flaçada, i estem bé, lluny de la ciutat, al camp, amb l’aire pur, felices, tan felices, ella i jo, supervivents d’un desastre ara llunyà, afavorides per la sort, per dir-ho així, mentre tantes altres… i els oncles i les tietes ens estimen, i l’estiu s’acaba i ha estat un bon estiu, i tenim salut, i tenim un sostre, i el bon Déu és bo, i els seus àngels i sants vetllen per nosaltres, i nosaltres tenim aquesta nit davant nostre abans de l’hora dels ocells.»

I la nena inconsolable ja comença a adonar-se de l’enganyosa Felicitat que li proposen viure i que ha de viure:

«Lluitar amb totes les forces per no plorar. Odiar amb tota la força per no xisclar. Odiar en la foscor, amb els ulls tancats sense ni gosar negar amb el cap quan se m’interpel·la. Odiar en silenci, reclosa al fons de mi mateixa. Odiar la vida, la Felicitat, la mort i les seves conseqüències. Abans de passar a una altra cosa. A l’oblit. “Deixa que em caigui la màscara de la Felicitat, mare, i parla’m d’aquesta cremada que mai no podràs apaigavar. Mare… m’escoltes?” En aquesta època, jo era incapaç fins i tot d’imaginar aquest desig que és com una bola opaca i dura, enclastada al fons del cor.»

A mi em semblen uns textos admirables. Espero trobar una bona casa editorial, perquè el text mereix tota l’atenció.

J.C.P.A.: I tant! Segur que sí. No m’estranya que t’atrapin, amb molt poc espai és capaç de dibuixar tota una cosmovisió. Però, per si encara no hagués quedat prou clar, per què creus que les obres d’aquestes autores fonamentals mereixen ser traduïdes?

A.C.: Abans deia que la poesia quebequesa és d’una modernitat absoluta. Vol dir, també, que és fruit d’un país que als seixanta va fer un canvi notable, la coneguda com a “revolució tranquil·la”, que va implicar capgirar moltes coses, entre les quals la moral, les relacions socials, el punt de vista feminista, les relacions sexuals, i el correlat de tot plegat van ser unes pràctiques artístiques molt agosarades, rupturistes. Fascinants.

Brossard és el gran nom de la poesia quebequesa; és una escriptora trencadora, fora del comú. No para d’escriure, de viatjar, de conèixer noves societats i d’implicar-se en causes feministes. Desautels és l’altre gran nom de la poesia del Quebec; fa una poesia més introspectiva, potser; però amb un gran compromís textual.

A elles dues les he anat traduint, i encara puc citar els noms de Claude Beausoleil, Jean-Paul Daoust, France Mongeau, Diane Régimbald, Anthony Phelps…

 

Antoni Clapés | © Laia Serch

Antoni Clapés | © Laia Serch

J.C.P.A.: I per què creus que la seva poesia pot establir lligams amb la cultura catalana?

A.C.: Crec que tenim molt en comú, com a societat, perquè compartim problemàtiques similars: llengua minoritària, alliberament nacional, modernitat moral, etc.

En el moment que escric aquesta entrevista (és a dir, uns dies abans del 27S), com que ens estimen i veuen semblances amb les respectives lluites d’alliberament, temen que no ens sobrevingui el que va passar al Quebec: una depressió general en perdre la llibertat que van estar a punt de tocar, per dues vegades. (L’estat canadenc va fer, també, joc brut —potser no tan barroer com l’espanyol.)

J.C.P.A.: Darrerament t’has embrancat en dos projectes traductors importants, i tots dos consisteixen en reivindicar dues figures totèmiques de la literatura francesa com Jules Renard i Philippe Jaccottet. De Renard has traduït el magnífic Pèl de panotxa (Sidillà, 2015) i prepares una selecció de notes sobre vida i literatura del seu conegut Diari, també per a Sidillà. Què t’ha portat fins a aquest autor?

A.C.: Renard és un autor formidable. Sidillà em va proposar de traduir Pèl de panotxa, i em va seduir tant, que vaig començar a investigar la resta de la seva obra. Segurament, les altres novel·les i les obres de teatre no tenen l’interès ni la força del Panotxa. Però el que és important (i a França, Renard ho és molt, d’important) és el Journal (1887-1910): un miler llarg de pàgines on mescla la ironia, l’observació quotidiana, la mala bava o l’apunt poètic. (Dels apunts de Renard, Gómez de la Serna, sembla, va extreure’n el concepte de greguerías.) Perquè et facis una idea, amollo algunes anotacions del Journal: “La ironia no arrasa mai: tan sols crema les males herbes”, “escriure és, gairebé sempre, mentir”, “de tant en tant m’agrada anar a fer un volt per empassar-me un got de bilis” o “només faig vida social quan tinc ganes d’avorrir-me”. Fort, oi? Doncs bé, els amics de Sidillà em van demanar de triar, d’entre tot el Journal, alguns centenars de peces per fer-ne un llibre que difongués la contemporaneïtat de l’escriptura de Renard. Ara ho estic traduint, i és un goig, treballar amb un material tan explosiu!

J.C.P.A.: Pel que sembla a primera vista, Renard és un autor de modernitat eixordadora, passa amb aquests exemples que has citat i també amb el seu meravellós Panotxa, que en el fons és niu d’una deliciosa perversitat. Com encares les fantàstiques reaccions dels lectors catalans, que han fet que Pèl de Panotxa arribi a la segona edició?

A.C.: Crec que ha funcionat la recomanació personal, més que no pas les ressenyes de diaris (que no sé si n’hi han hagut gaires). En Panotxa és un xaval que se les sap totes i les seves malifetes ens resulten simpàtiques. El llibre es llegeix amb facilitat… Són una seixantena de capítols breus, alguns molt còmics, altres més seriosos; uns irònics, altres poètics…

L’edició és molt bella, i això crec que ha influït molt positivament. Veure’l fa venir llegiguera!

J.C.P.A.: I per a tu, quines són les claus de Pèl de Panotxa? Per què creus que és important?

A.C.: Com et deia, és un llibre de molt bon llegir i que té diversos nivells de lectura: des d’un simple aplec d’aventures juvenils a una indagació psicològica molt profunda dels personatges.

No cal oblidar que es tracta d’una novel·la autobiogràfica. En Panotxa és Renard: fill no desitjat d’un matrimoni a la deriva. El pare, quan no està fora de la casa per “negocis”, sempre mira cap a una altra banda. La mare és una dona frustrada i en permanent conflicte amb ella mateixa, que alleuja les seves frustracions amb una agressivitat molt perversa cap al Panotxa —un trapella que se les sap totes. En aquest escenari, en Panotxa només té ganes de fugir i anar a París, a viure la vida amb plenitud. El final del llibre, quan ell parla amb el pare d’abandonar la llar, em recorda les ganes d’Antoine Doinel per veure el mar. També recorda l’esperit de revolta dels joves de Zéro en conduite.

J.C.P.A.: Anem al teu altre “autor” de capçalera actual. De Jaccottet has traduït A la llum de l’hivern (Lleonard Muntaner Editor, 2014), Rèquiem (Eumo/Cafè Central, 2014) i El passeig sota els arbres (Días contados, 2015) i prepares un altre volum, L’ignorant, que també sortirà a Lleonard Muntaner Editor abans que acabi l’any. Per què has volgut fer-nos-el arribar?

A.C.: Jaccottet. Es tracta de la gran poesia. D’un dels noms imprescindibles de la poesia contemporània. Imprescindible. Ha cercat una poesia sense imatges perquè la imatge li sembla un obstacle per a la transparència. Jo recomanaria a tothom que vulgui atansar-s’hi que llegeixi El passeig sota els arbres, que és un tractat de poètica absolutament meravellós.

J.C.P.A.: Per què creus que és tan bo i una porta d’entrada tan poderosa al seu univers?

A.C.: Jaccottet és un dels poquíssims poetes majors del nostre temps; vull dir que és capaç de fundar tot un univers. Calladament. Fent que la discreció sigui la seva manera de resplendir. Una poesia a la percaça de la simplicitat, de la paraula justa i el misteri, “aquest misteri nodridor, aquest misteri ple de joia, m’empenyia vers la poesia com si fos un puny poderós”. Una poesia que sembla restar sempre aturada en un gairebé, on els mots se’ns apareixen permanentment situats, com suspesos, en un llindar per tal que el lector reflexioni abans d’accedir a la joia de la bellesa i de la natura. De la vida. Jaccottet escriu: “La poesia és aquest cant que no es percep, aquest espai on no podem romandre; aquesta clau que sempre cal tornar a perdre. Si deixa de ser intangible, si deixa de ser incerta, si deixa de ser en un altre lloc (caldria dir: si deixa de no ser?), es malmena i deixa d’existir. Aquest pensament em sosté en les dificultats.” I afegeix: “A cada hora del dia tot canvia, i girant amb la llum, viatjo de la riquesa al despullament.”

Jo em vaig sentir seduït a l’instant per aquesta veu poderosa i feble a la vegada. I no vaig resistir la temptació d’endinsar-m’hi profundament: és a dir, de traduir-lo.

J.C.P.A.: Quin creus que és el paper de Jaccottet en la poesia mundial, ara mateix?

A.C.: No sabria dir fins a quin punt un poeta tan poc mediàtic com Jaccottet pot jugar un paper en la poesia mundial. A França és evident que està considerat, juntament amb Bonnefoy, el més gran poeta viu; l’edició de la seva Obra Completa a La Pléyade va ser tot un homenatge en vida.

Aquí, que som un país de salvatges, només hi ha traduït el que tu has citat. I, encara has errat: L’ignorant no es publicarà fins al 2016 —si tot va bé!

La incultura és descomunal.

J.C.P.A.: És possible que poetes tan radicals com Jaccottet tinguin els seus dies comptats en el segle XXI, on hi ha preponderància a la rapidesa i a la manca de temps per a la reflexió i el gaudi estètic a través de les paraules?

A.C.: Sí, és clar. Vivim sota la influència dels poderosos media, que necessiten fabricar mites cada dia, a cada instant. Això fa que la lentitud sigui una manera de viure “fora del sistema”. D’aquesta manera esdevenen impossibles la reflexió serena, la lectura per plaer, l’escolta atenta de l’altre…

Handke té un admirable llibre, Poema a la durada, en què reivindica allò lent com un valor en si mateix per ser i sentir-nos més persones.

J.C.P.A.: Què haurem d’esperar de L’ignorant?

A.C.: Aquest és un dels llibres capitals de l’autor. El llibre va ser escrit entre el París de començaments dels cinquanta, on l’autor mostra el desassossec de la vida capitalina i Grignan, aquell poblet de la Provença on viu des de 1956 que li dóna les claus de la llum, les eines per comprendre el fet poètic. Et copio el poema que duu el títol del llibre:

L’ignorant

Com més envelleixo i més crec en la ignorància,
com més he viscut, menys posseeixo i menys regno.
Tot el que tinc és un espai:
ara nevat, adés brillant, però mai habitat.
On és el donant, el guia, el guardià?
Resto en la cambra i de primer callo
(el silenci, com un servent que entra per posar una mica d’ordre)
i espero que una a una les mentides s’allunyin:
què en resta? què li resta a aquest morent
que li impedeix de ben morir? Quina força
el fa encara parlar entre les seves quatre parets?
Podria saber-ho jo, l’ignorant, l’inquiet?
Però, veritablement, el sento parlar i la seva paraula
penetra amb el dia, per bé que confusament:
«Com el foc, l’amor només estableix la seva claredat
en la mancança i la bellesa dels boscos cendrosos…»

Com no emocionar-se davant d’una poesia així? Com no entendre que la poesia és l’únic que pot redimir-nos?

J.C.P.A.: Brutal. Una passada. Com t’enfrontes al procés de traducció d’animalades com aquesta? Jo crec que per als traductors de poesia seria essencial saber coses d’un testimoni vital de primera mà com tu.

A.C.: Cal entrar lentament, en poemes d’aquesta mena. D’entrada, escoltar el so original, per anar-ne capint les claus del sentit. A partir d’aquí, en successives versions, s’acaba trobant l’equivalència a la nostra llengua dels mots originals. Però mai no estàs segur d’haver encertat el tret. I quan rellegeixes, sempre trobes algun vers que grinyola… De vegades he pensat que un traductor hauria de traduir un sol llibre durant la seva vida: esdevenir aquell llibre, com els homes-llibre de Farenheit 451.

J.C.P.A.: Una idea prodigiosa. I quin seria el teu llibre? O quin voldries que fos?

A.C.: Complicat, triar-ne un… Potser Òboe sommerso de Quasimodo, o Tombeau de Lou, de Desautels?

J.C.P.A.: Com a traductor, necessites establir vincles amb la gent que tradueixes? Si és així, quins?

A.C.: En el cas de Jaccottet, els vincles personals s’han establert després d’haver publicat A la llum de l’hivern. Ell em va escriure per dir-me que estava molt content d’haver estat ben traduït i editat en català. Des d’aleshores, hem encetat una correspondència. Però jo no l’escric demanant-li que m’aclareixi aquest o aquell punt fosc mentre tradueixo. Sobre el sentit de la seva poesia miro d’informar-me a través dels estudis que se li han fet —Jaccottet és l’autor francès contemporani al qual se li han dedicat més tesis universitàries—, que, en general, són molt esclaridors.

En els casos de Desautels i de Brossard és diferent, perquè són amigues personals. Traduir Desautels —la poesia de la qual és com marqueteria: cada mot ha d’encaixar en un únic espai, que li està reservat en el poema, i que té un sentit únic i precís—, és una operació complexa per la riquesa de lèxic i per les referències intertextuals que incorpora. Recordo que amb Tomba de Lou, vam creuar-nos no menys de dos-cents correus electrònics per aclarir dubtes i interpretacions de l’original.

Però és que aquest és l’aspecte més fascinant de la traducció. Traduir és fer la lectura més aprofundida i rigorosa d’un text, apropiar-se’l per reescriure’l. Si Tombeau de Lou pertany a Denise Desautels, Tomba de Lou em pertany a mi —i passa’m la immodèstia, però són paraules sevess quan va saber que destacaven la traducció amb el Premi Mots Passants i amb el Cavall Verd.

Breu. Sempre estableixes, com a traductor, un vincle amorós, de respecte, complicitat i afecte amb l’autor, encara que aquest sigui mort.

J.C.P.A.: Es podria dir que es tracta d’una espècie de simbiosi, quan tradueixes?

A.C.: Sí, el text te l’apropies tant, te’l fas tant teu, que ja no aps on comença l’autor i on acaba el traductor. No et passava, a tu, quan vas traduir Whitman, que pensaves com ell, que escrivies com ell, que vivies com ell? Que havies esdevingut, tu mateix, Jaume C Pons Alorda, Walt Whitman?

J.C.P.A.: Totalment. És una cosa molt bèstia que em va passar, i suposo que als traductors els passa. A vegades sento que sols podria traduir autores i autors amb qui sento una certa afinitat. A tu també et passa?

A.C.: Com que jo no sóc un traductor professional, sinó tan poeta un modest traductor vocacional, no m’ha passat mai haver de traduir un poeta o una obra per la qual no sentís afecte i admiració.

Deu ser terrible, traduir a desgrat i haver d’empassar un gripau. Perquè traduir vol dir molt d’esforç, molt lliurar-se a un text: conviure-hi durant un temps, i si no hi ha química, resulta molt decebedor.

J.C.P.A.: Com a editor, sempre has volgut donar molt de pes a les traduccions, i has aconseguit que la col·lecció Jardins de Samarcanda publiqui, cada any, dos volums clau. Per què és important publicar poesia traduïda, al teu parer?

A.C.: Breu, també: la poesia catalana necessita la renovació, altrament continuarem fent el noucentisme amb tots els ismes que el segueixen. La sola manera de rompre aquesta dinàmica és incorporar a la nostra llengua (i a la nostra literatura) autors de llengües i de tradicions poètiques diverses.

És per això que des de Cafè Central intentem donar a conèixer poètiques contemporànies estrangeres. Per això, també, vam crear el premi Jordi Domènech de Traducció de poesia, que ja porta onze edicions.

J.C.P.A.: Parla’ns de l’enyorat Jordi Domènech. Tot i no haver-lo conegut mai et puc ben dir que l’enyoro, en efecte.

A.C.: Va ser un personatge polièdric, irrepetible. Vam ser amics durant molts anys. Poeta i traductor, amb una curiositat infinita per tot el que incorporava un pòsit cultural. Italianista fins al moll dels ossos, als darrers temps va traduir poesia “dialectal” italiana. Amb ell havíem consumit molta grappa (de la bona, perquè era un refinat absolut) tot parlant de poesia, d’art, de disseny, de política. De Sabadell —el nostre poble estimat i odiat a parts iguals.

L’Itàlia dels anys seixanta ens emocionava: era el paradís somniat.

J.C.P.A.: I ens podries comentar el llibre guanyador del darrer Premi Jordi Domènech? Segurament serà un dels plats forts d’aquest final d’any…

A.C.: Corina Oproae va resultar la guanyadora del Premi Jordi Domènech amb el llibre La meva pàtria A4, d’Ana Blandiana (Timișoara, Romania, 1942), “una Anna Akhmàtova romanesa” —com explica Corina—, en el sentit d’haver assumit com a escriptora el destí d’un poble, en la qual la consciència d’ésser humà transformat per la historia i la d’ésser humà que es pensa a sí mateix i s’escriu tenen una relació indissociable a la manera dels vasos comunicants.

Els poemes del seu últim llibre, La meva pàtria A4, són meditatius, profundament metafísics, significatius i sorprenents. Creen un univers on Déu viu amb el pes de la “culpa d’haver decidit tot sol / La proporció entre el bé i el mal” i “aprèn a anar sobre patins” per salvar els joves que ignoren la seva existència.

Serà un nou apropament a una cultura europea de primer ordre, la romanesa, que la profunda ignorància del nostre país ha oblidat.

Toni Clapés | © Laia Serch

Toni Clapés | © Laia Serch

Antoni Clapés, l’editor editat

J.C.P.A.: A més de poeta, has estat editor durant més de vint-i-cinc anys a través del segell Cafè Central i de la ja emblemàtica col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, que ha estat la inspiració per als nous models editorials contemporanis, com LaBreu Edicions, Terrícola, AdiA o també la recentment apareguda Edicions del Buc. Què se sent ser convertit en una espècie de pare espiritual?

A.C.: No pretenc pas ser cap pare de res… M’alegra de veure que, ara, hi hagi poetes que extenen la seva pràctica poètica al camp de l’edició, en projectes personals. Les grans —i moltes de les petites editorials— no estimen la poesia (o tan sols els poetes que se sap que venen, sempre per raons alienes al fet poètic), i han abandonat o tenen en la ment abandonar l’edició de poesia. Per això és tan estimulant veure aquestes iniciatives, generoses i desacomplexades.

J.C.P.A.: I com resumiries els més de vint-i-cinc anys d’activitat frenètica amb Cafè Central?

A.C.: Cafè Central, a nivell personal, ha estat una manera de connectar-me amb persones plenes de vida, dinàmiques, creatives. Això ha estat el més important. Tinc al·lèrgia compulsiva a les institucions, als personatges que ocupen llocs de poder (sigui quin sigui) a les patums i a les tietes, i el fet d’haver estat una mena de Doctor Jekyll i de Mr. Hide (consultor informàtic de dia i editor independent de nit) m’ha permès tirar endavant el projecte sense haver de demanar res a ningú. Això vol dir independència absoluta: cap factura a pagar! Tot el que s’ha fet, ho subscric sense recança. En aquests anys no solament s’han editat llibres, plaquettes i fulls volants, sinó que s’han fet un fotimer d’actes, cursos, lectures, presentacions, etc. que, en modestament, crec que han col·laborat a dinamitzar l’atuïment general d’una cultura fossilitzada. S’ha construït un catàleg: no s’han fet instant books. I ningú no ha agraït res ni esperava cap agraïment. Així de clar.

J.C.P.A.: I què ens podries comentar dels darrers volums publicats? Desdir per dir de Josep Asunción i Gemma Guasch, així com Fred als ulls d’Antònia Vicens, que està funcionant molt bé, no?

A.C.: Desdir per dir, dels artistes visuals Asunción+Guasch és una mostra del seu treball performatiu. Lectors apassionats de poesia, fa uns anys em van demanar una col·lecció completa dels 50 primers títols de la col·lecció. Després de moltes lectures, van començar la intervenció sobre els volums. Poemes i versos van ser manipulats (retallats, velats, etc.) per generar nous poemes. El resultat és aquest sorprenent Desdir per dir: uns poemes nascuts d’altres poemes, amb una altra autoria, que mostra la mutabilitat del llenguatge poètic. Persolament, com que miro de viure a prop de les pràctiques visuals, és un llibre que m’atreu molt.

Fred als ulls és una joia. Antònia Vicens és coneguda i reconeguda com a prosista i novel·lista, i ocupa un lloc destacat d’ençà que al 1967 va guanyar el premi Sant Jordi amb 39º a l’ombra, llibre que va ser una revelació i una revolució. Però vet aquí que no és fins fa uns pocs anys que va decidir escriure poemes —la seva escriptura sempre ha estat poètica. Després del segon llibre, Sota el paraigua el crit, vam demanar-li’n un, de llibre, i ens va donar Fred als ulls: una autèntica meravella. Poesia de la contundència, de la brevetat, de la transparència, del dolor.

I sí, el llibre ha tingut molt bona acollida. Esperem que sigui assenyalat amb algun premi d’honor.

J.C.P.A.: I què comentaries dels dos següents volums que es publicaran d’aquí poc? Possiblement seran una bomba…

A.C.: Són La meva pàtria A4, d’Ana Blandiana, en traducció de Corina Oproae, i Poema a la durada, de Peter Handke, en traducció de Marta Pera. Del primer ja n’hem parlat. Del de Handke, només en citaré uns versos del principi:

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.

Versos potents, que el lector no pot abandonar fins al final, amb l’alè contingut. Jo en coneixia la versió en espanyol que, fa anys, n’havia fet Eustaqui Barjau, i aquest llibre em va robar el cor. Un dia, parlant-ne amb la Marta em va dir que ella també n’era una entusiasta —estava fent un altre Handke, La gran caiguda, per a Raig Verd—, i li vaig demanar si el voldria fer per a Jardins de Samarcanda. No vaig haver d’insistir molt. Treballar així, amb aquesta complicitat és el que dóna sentit al treball que fem. Que també es un goig i un gaudi!

J.C.P.A.: Què tal publicar a AdiA Edicions? Abans ja has dit que aquest fet ha estat fonamental per a Pluja.

A.C.: Una meravella, en tots els aspectes. Tant a l’hora de fer el llibre, perquè en Pau fa d’editor i hi intervé molt —cosa molt positiva, quan se’n sap!—, com després, on ell mostra una increïble energia per divulgar els llibres.

El projecte de Pau pretén escurçar la cadena de valor del llibre, fer-la més fàcil i immediata: el resultat és una frescor que ja es percep en l’aspecte formal del llibre. Ediar a AdiA és com fer-ho a l’Einaudi del seixanta: tot és complicitat!

Caldrà seguir amb atenció l’evolució d’AdiA: crec que està cridada a ser una referència troncal de la poesia catalana.

J.C.P.A.: I com va anar la festa del segon aniversari de l’editorial? El poeta i traficant cultural Pau Vadell i Vallbona converteix l’esdeveniment en una de les aventures imprescindibles de cada rentrée literària.

A.C.: Va ser una festa espectacular. Érem unes dues-centes persones, vingudes d’arreu de l’illa. Hi va haver poesia, música, embotits de tota mena… i alcohol en abundància. Però sobretot, hi va haver molta complicitat, moltes ganes de fer costat al Pau, de dir-li que volíem compartir la joia de la poesia i la celebració de l’amistat.