Antoni Bassas: “Les cultures democràtiques no s’improvisen”

22.12.2018

Antoni Bassas (Barcelona, 1961), que enguany ha tret el llibre autobiogràfic Bon dia, són les vuit (Destino), va fer recentment una conferència al Palau Macaya sobre el famós “no” de la cèlebre activista Rosa Parks. Parlem amb la veu que va despertar Catalunya durant 14 anys del seu llibre i del binomi periodisme/política. També de l’actualitat que ens embolcalla i del 40è aniversari de la Constitució espanyola en aquest any a punt d’acabar-se.

Antoni Bassas | Foto: Magali Queralt

Rosa Parks va refusar d’obeir l’ordre d’un conductor d’autobús i va oposar-se a la segregació racial a Montgomery. Va negar-se a cedir el seu seient.

En general, i Rosa Parks ho demostra, la major part de les llibertats de les quals gaudim comencen el dia que algú diu no i paga un preu per dir-ho.

Catalunya ha dit prou?

Sí, clarament. Bé, tota Catalunya no. En eleccions, si parlem de vot independentista, ha arribat fins a un 48%. Si parlem de voler votar una solució deu ser més d’un 50%. I si parlem de com la presó preventiva sembla un abús, el percentatge seria segurament superior.

Sembla que la història progressa amb sís i nos.

La història de les nacions sense estat propi o que han de compartir un estat propi esta plena de sís i de nos. És a dir, de situacions que a una generació li pot semblar tolerables, i a la pròxima li sembla que ja estan superades.

Ha explicat com va posar punt final a Bon dia, són les vuit, pocs dies abans del referèndum de l’1 d’octubre. I assenyala que no només són les memòries d’un periodista, sinó el relat de com va començar a sonar la veu col·lectiva de Catalunya. Com és aquesta veu?

És la veu d’un país que vol decidir el seu futur democràticament davant la insuficiència sistemàtica de l’estat en les respostes necessàries. Un país més conscient que vol exercir la sobirania que té atorgada per llei. Aquella veu va començar a fer-se sentir ja fa dotze o tretze anys, a partir de l’11-M de 2004 i, més endavant, amb la sentència de l’estatut.

Va entrevistar en García Margallo. Sembla una persona culta. Podria entendre aquesta veu, potser.

García Margallo és una persona culta i  predisposada al diàleg. Però ell se sent part del que podríem dir les classes dirigents de l’Estat, que van existir, existeixen i existiran. Gairebé hereten aquesta posició. Són classes que administren l’Estat i que el defensen i volen que prevalgui per sobre d’aquells que el voldrien reformar i modificar.

Creu que hi ha una Espanya que pot escoltar el sobiranisme?

És l’eterna discussió, allò del “no ens entenen”. Quan parlem d’Espanya volem dir l’Estat Espanyol; és a dir, els detentors dels poders públics i els creadors d’opinió que pensen Espanya. Aquests han escoltat Catalunya i entenen el que passa. I la seva resposta és no.

L’historiador Paul Preston el va convidar a Londres per pronunciar una conferència sobre com els mitjans catalans i espanyols construeixen imaginaris polítics i nacionals. En les seves memòries explica que una de les conclusions és que l’anticatalanisme és una manera de fidelitzar lectors i oients a la premsa espanyola.  

Sí. Catalunya és un element que cohesiona una determinada identitat espanyola. I aquí se senten molt còmodes els partits de dreta, que arrossega al PSOE. Perquè en el corpus de pensament polític espanyol, com va dir Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, si no hi ha unitat d’Espanya, no hi ha res.

Sembla difícil el diàleg, com si les paraules estiguessin enverinades.

Les actituds enverinen les paraules. I en relació a Catalunya fa molt que està inventat. Li vaig dir en Francino quan em va convidar a La Ventana a la SER. El llenguatge amb el qual s’explica la demanda catalana és d’honor ferit castellà. Demanar votar com pot ser un desafiament? Ja m’agradaria a mi que tots els desafiaments que es plantegessin fossin tan pacífics i democràtics, i tan disposats a ser discutits com el que presenta Catalunya.

Què en pensa de la celebració recent del 40è aniversari de la Carta Magna?

Que de ben segur li han provat prou bé a la salut democràtica d’Espanya, perquè és millor això que el que hi havia abans: segles de monarquia absoluta, un període molt breu i molt convuls de República i una guerra civil que a Espanya guanyen els feixistes. És a dir, no només no tenim tradició democràtica, sinó que durant 40 anys tenim una dictadura militar. És obvi que en aquest sentit Espanya té una debilitat tremenda. Una de les coses que sabem és que les cultures democràtiques no s’improvisen, un país no esdevé democràtic perquè ho digui una Constitució, només. Això demana unes quantes generacions de pràctica democràtica

En aquest sentit, al capítol 4 hi ha fragments molt emotius. Per exemple, la sorpresa infantil quan va escoltar Cançó de matinada al moble del tocadiscos, o quan el seu pare el va acompanyar al Registre Civil per inscriure’l en català com a Antoni. Desitjos fets realitat?

Sí, sóc un fill de la Transició. Tenia 14 anys quan va morir en Franco i 16 les primeres eleccions democràtiques. Quan va tornar Tarradellas. Sóc d’una generació que va veure molt somnis convertits en realitat.

La tornada del president.

El català a l’escola…

Les primeres eleccions al Parlament.

El desplegament dels mossos, TV3, etc. Per la meva generació els crits de les manifestacions es van convertir en realitat.

També entrar a la UE.

I no haver de fer cua a l’aeroport a la cua d’altres països! I poder tenir un passaport comunitari. Jo tot això ho he viscut i ho he viscut en positiu. Jo crec que el 77 és la millor collita que hi ha hagut. Però el bon rotllo es va acabar amb el cop d’Estat de Tejero de l’any 81. Encara va tenir un rebrot, que són els jocs olímpics de BCN. I d’allà cap aquí la dreta espanyola ha dit que l’arquitectura de l’Estat Autonòmic es dona per acabada.

Això ho expliques al llibre quan dius “Per Espanya, l’estat autonòmic ho és tot”.

Sí, exacte. D’aquí no pot passar.

I si s’expliqués millor la idea de Catalunya a Espanya?

Explicar-se sempre és bo. L’independentisme, el sobiranisme, la idea de Catalunya té un cert dèficit expressiu. Quan va arrencar tot això jo era a Amèrica, del 2009 al 2013, i allà la comunicació política tendeix sempre a persuadir, a convèncer. Aquí ens costa més en general. Explicar-se està bé. Però jo crec que Catalunya ha fet pedagogia tant en paraules com en fets.  Aquí han vingut a treballar moltes persones de tot arreu: Extremadura, Andalusia, Aragó, etc; que van marxar i van venir aquí i han pogut tirar endavant el seu projecte vital. Catalunya no mereix que li posin una medalla, però tampoc mereix el retret constant.

Tot el llibre transpira la situació política dels últims anys. De fet, ho explicita al capdavant. Ha entrevistat a tres presidents de la Generalitat. Fins a quin punt és fràgil l’equilibri entre el poder polític i la independència periodística?

L’equilibri és més fàcil si es treballa amb consciència professional. Però sempre és fràgil, perquè el periodista no pot renunciar al seu punt de vista editorial i el polític mai no en té prou.

Són les memòries d’un periodista. Ha sigut difícil recordar i escriure aquell temps?

La part més difícil ha sigut triar, entre els milers d’episodis viscuts i radiats, quins mereixien passar el tall de la memòria. Però difícil des del punt emotiu, no, precisament perquè el temps que he deixat passar ha obrat l’efecte desitjat: fer-te veure més clar on era la divisió entre l’important (14 anys de ràdio feta a mans plenes) i l’accessori (un final atropellat). No he parlat per la ferida sinó per l’obra feta.

La ferida. En un moment del llibre escrius: “no era el comiat que jo hauria volgut”.

Òbviament, un comiat d’acord amb la direcció de Catalunya Ràdio. Ja els havia manifestat la meva intenció d’anar-ho deixant, perquè el cansament de 14 temporades començava a passar una factura molt alta.