Anthony Neilson: “Entretenir el públic no vol dir ser paternalista”

20.06.2017

Els anys noranta van ser especialment fructífers per a la dramatúrgia britànica. D’entre els joves que van prendre els escenaris per transformar i sacsejar el teatre s’hi trobava el dramaturg escocès Anthony Neilson. Etiquetat com a membre del teatre ‘in-yer-face’, juntament amb Sarah Kane i Mark Ravenhill, etiqueta de la que s’ha distanciat de manera consicent, Neilson va començar a escriure de manera regular arrel de guanyar un premi de la BBC. Entre les seves obres destaquen The Censor (1997), The Wonderful World of Dissocia (2004), Realism (2006), Narrative (2013) o l’adaptació d’Alícia per al Royal Lyceum Theatre. A Barcelona es van poder veure La nit just abans de Nadal, dirigida per Ferran Audí al Versus Teatre l’any 2000 i Mentiders dirigida per Abel Folk al Teatre Borràs l’any 2005.

El dramaturg escocès Anthony Neilson

Aquest estiu impartirà el curs De la pàgina en blanc a la representació: a la recerca del vincle entre dramaturgs i intèrprets dins la programació de l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett. Elisabeth Massana ha pogut parlar breument amb ell sobre teatre, política i comprimís.

 

Com també han fet alguns dels teus contemporanis, t’has distanciat de l’etiqueta ‘in-yer-face’. Com definiries el teu teatre?

Alguns l’han definit com a experimental, però és un concepte que no m’agrada, ja que implica una certa falta de respecte cap al públic. Prefereixo el terme “experiencial” o teatre de l’experiència, perquè indica que m’interessa més com una obra afecta al públic emocionalment, més que no pas intel·lectualment. Però la meva preocupació principal és la d’intentar trobar un nou “mainstream” per al teatre de text que posi èmfasi en el mitjà, i que formalment sigui un reflex dels canvis socials i neurològics del segle XXI, més que no pas seguir treballant amb models i estructures clàssiques.

A part d’escriure, també has dirigit diverses obres, fent servir el que alguns acadèmics han descrit com a un mètode d’assaig innovador. Ens podries explicar breument en què consisteix el teu mètode d’assaig?

Jo no exageraria tant. El que faig és escriure les obres durant el procés d’assaig, el que em permet adaptar-les a les qualitats dels actors,  evitar les meves pròpies limitacions intel·lectuals i poder treballar des d’un lloc més instintiu. Intentaré mostrar aquest procés durant el curs que impartiré a l’Obrador d’Estiu.

Tenint en compte el guirigall polític que es viu al Regne Unit, ens permets que et preguntem pel Brexit? Com creus que afectarà el teatre britànic?

No crec que el Brexit inspiri gaires bones obres. És un tema depriment i fosc que només pot portar cap a una cultura que es miri el melic, i com a tema escènic em sembla que està força mort. Pel que fa a les conseqüències econòmiques, el Brexit limitarà encara més les subvencions. No hi ha gaire més a dir.

I què ens en pot dir del teatre a Escòcia? S’ha vist afectat pel referèndum? O hi ha respost d’alguna manera?

Visc a Londres des de l’any 1992, o sigui que no puc parlar del teatre escocès amb gaire autoritat, però suposo que ha afectat d’alguna manera les obres dels dramaturgs autòctons. Tot i així, no sóc gaire fan del teatre que parla de temes d’actualitat, em sembla que la prosa hi pot respondre millor.

En un text publicat al Guardian defensaves que el teatre feia anys que es dedicava a avorrir el públic. Com s’haurien d’acostar al públic els teatres i els dramaturgs?

Crec que hem de deixar de ser pretensiosos sobre quin lloc ocupem a la societat. Som els descendents dels contacontes que anaven de poble en poble explicant històries i la nostra feina és mantenir el públic involucrat i interessat. No podem deixar que els nostres egos passin per damunt d’això. Entretenir el públic no vol dir ser paternalista, vol dir trobar l’habilitat de comunicar temes interessants i provocadors d’una manera que sigui accessible.

Quin consell donaries als dramaturgs que comencen?

Els diria que el seu deure és ser honrats i precisos. I que s’ho qüestionin tot, tant en la vida com en l’art. Sobretot, qüestioneu-vos a vosaltres mateixos.

Una darrera pregunta obligada. Per a tu, el teatre és polític?

Sens dubte. Tot l’art és polític.

 

 

Per a més informació sobre aquest curs i l’Obrador d’Estiu podeu consultar el web de la Sala Beckett