Anna Teixidor: “Hi ha homenatges a màrtirs a l’àrea metropolitana de Barcelona”

9.05.2016

Recuperem l’entrevista que Júlia Bacardit va fer a Anna Teixidor, periodista de TV3 experta en terrorisme gihadista i autora del llibre Combatents en nom d’Al·là (AraLlibres).

Anna Teixidor

Anna Teixidor | Foto Júlia Bacardit

Anna Teixidor és periodista i, entre moltes altres coses, autora del llibre Combatents en nom d’Al·là (AraLlibres). A través del seu assaig coneixem en Tarek, mujahidí crescut a Catalunya que va marxar a fer la gihad a Síria; a la Maryam, espanyola conversa i vídua d’un difunt combatent; a la jove musulmana que va pagar car col·laborar amb la policia. L’assaig parteix dels diferents testimonis i inclou la transcripció de les converses per xat entre Anna Teixidor i Tarek; ens ensenya allò que el telenotícies no té temps d’ensenyar-nos. Què empeny els musulmans europeus i catalans a marxar a la guerra? Qui són els captadors de combatents? Com convencen les noies per marxar al Califat a fer d’esposes? Jo li faig preguntes i ella em respon amb més preguntes –coses de la professió.

Júlia Bacardit: En quin moment vas decidir que havies d’escriure aquest llibre?

Anna Teixidor: Quan un policia em va dir que hi havia homenatges a màrtirs a l’àrea metropolitana de Barcelona. Em va semblar que havia d’estirar-ne el fil. Era el maig del 2014. En aquell moment encara no hi havia hagut atemptats a Europa comesos per retornats de Síria i l’Iraq.

Els amics del Tarek, mujahidí català d’origen marroquí en plena gihad a Síria, tenen por que se’ls assocïi amb ell per possibles represàlies. És molt heroic, marxar. Potser massa.

Fa un any i mig la gent que tenia familiars que havien anat a Síria ho admetien. Deien “Sí, se n’ha anat. No ho entenem, ho ha fet sense dir-nos res”. Ara hi ha gent que sabem que ha marxat, però els seus parents ho neguen, ens diuen que estan per Europa, o que han anat al Marroc.

El mateix Tarek ho amaga, fa veure que se n’ha anat de viatge a Turquia.

Sí, per les possibles represàlies que pugui patir la famíia. I perquè sap que tornar a l’estat espanyol implica entrar a la presó, i això li fa por.

En les converses cibernètiques que tu i ell vau mantenir, la descripció que en Tarek fa del paradís és: “Un lloc on no s’ha de cuinar i no s’ha d’anar al WC”.

És una visió molt ingènua, no? Les metàfores sobre el paradís i l’infern són moltes, però d’aquí a que ens les creguem… Passa que crec que tot forma part del sistema de captació gihadista, del que els diuen i del que es creuen (o es volen creure). També és part de la recerca d’un mateix. Tens una pèrdua d’idenitat, no et sents d’aquí però tampoc ets del país dels pares.

Quina era la llengua en què us comunicàveu, tu i en Tarek ?

En català. El català és el que te’l fa més pròxim. De vegades deixa anar una paraula en espanyol, o en anglès o àrab. Però sobretot en català. És parlar amb algú d’aquí.

Insisteixes molt en preguntar-te com un català ha pogut impregnar-se tan poc dels valors de llibertat i d’igualtat que ha après a l’escola. No creus que als instituts els professors estan massa enfeinats en fer callar els alumnes?

Sí, ja ho sé. Però fins al punt de justificar que la violència s’hi val per aconseguir uns objectius?

Però és un violent peculiar. En Tarek és membre de Jahbat al-Nusra i diu que els d’Estat Islàmic són uns salvatges. Diu que ell mai no atemptaria contra Occident.

Però ell està en un grup que està considerat una organització terrorista, i des del moment que formes part d’una organització d’aquest tipus saps que els teus caps prendran decisions i que tu les hauràs d’acatar i defensar. Per tant, que en Tarek digui “No atemptaré contra Europa” no s’hi val. La gent que ha viatjat ja es troba en una mena de punt de no retorn. És difícil que puguin renegar de les idees que els van portar a lluitar per Al·là.

Si ho volen poden tornar a Europa, després de la gihad?

Depèn del país d’Europa. A Dinamarca, si la policia no pot demostrar que els retornats han comès delictes de sang no van a la presó, sinó que passen per un programa de desradicalització que inclou una sèrie d’ajudes econòmiques, trobar una feina, seguir els estudis… per reincorporar-los a la societat. És una manera de tractar-ho però n’hi ha d’altres.

A El fénix islamista, Loretta Napoleoni diu que el salafisme neix el segle XIX per admiració a Europa i per animadversió de l’imperi otomà.

El salafisme s’inspira en Ibn Taymiyya del segle XIV i en el wahabisme de l’Aràbia Saudita del segle XIX. És un retorn als orígens de l’islam, fer el que feia el profeta. El problema del salafisme és que alguns dels valors que proposen s’oposen als nostres valors democràtics. Les persones que professen el salafisme no es converteixen a nivell individual: ho fa tota la mesquita en bloc, tota la comunitat.

La confident que passa informació a un cos policial sense cobrar i que després és víctima d’un altre cos policial que la tanca a la presó amb acusacions de terrorisme –quan saben perfectament que ella és confident d’un altre cos policial i que, per tant, no és cap terrorista. De quins cossos policials estem parlant?

No t’ho puc dir.

D’acord, en el fons és igual qui siguin (tampoc hi ha tants cossos policials). Em sembla molt fort.

Sí [riu].

Que competeixin per tenir més suposats gihadistes a qualsevol preu em sembla nefast tant pels ciutadans autòctons com, evidentment, pels musulmans europeus que pateixen falses acusacions, com la confident.

L’altre cos policial, el cos que va detenir-la, es pensava que feia el doble joc. Per això van anar a detenir-la a casa, però ara la causa està arxivada. La confident és una noia que es connecta a les xarxes socials i a través d’aquestes xarxes Estat Islàmic intenta reclutar-la, però ella s’hi oposa. Fa una redacció al seu mur de Facebook sobre com l’han volguda captar, els serveis policials s’hi fixen i la recluten perquè els ajudi. I al cap de cinc mesos un altre cos policial la deté perquè es pensa que està simpatitzant amb els grups gihadistes. Ella va haver d’anar a la presó sis mesos, però ara li han retirat tots els càrrecs. De fet, això ja passava amb ETA. L’única manera d’evitar un atemptat és infiltrar-se a les cèl·lules que volen actuar. A l’Operació Caront els mossos van infiltrar un agent: és l’única manera de saber exactament què s’està fent. En els casos dels confidents, però, no hi ha cap document que ho acrediti. Per tant, és un risc que el confident ha d’assumir malgrat que hi ha algunes recompenses: calés, un cotxe, un negoci… però mai cap document que ho acrediti. Si et detenen, com ho demostres?

Aquest cas puntual d’aquesta confident…

No, no és un cas puntual ni aïllat.

Genera una gran desconfiança envers els cossos policials.

[Riu] Ja. I fa qüestionar les cinquanta detencions que va haver-hi l’any passat a Catalunya. No va haver-hi cap comunicat en què se’ns digués “Hi ha hagut algunes persones que no eren pressumptes terroristes, únicament col·laboraven”. Un dels motius pels quals surt aquest llibre i tota la recerca és la impotència davant dels comunicats dels Ministeri d’Interior.

Qui és l’Omar, el conegut de la Ferdous?

És el reclutador clàssic. Tenia lligams familiars amb la noia, i en un moment donat ellla s’adona que és ell qui ha reclutat les seves amistats més pròximes perquè viatgessin a Síria, i també és qui l’està coaccionant perquè faci el mateix pas.

Aquest home té una bona posició i no està perseguit per la llei.

Està dins dels cossos. Té una bona posició econòmica, està socialment ben considerat. Convida els imams, els acompanya i, probablement, juga un doble joc amb la policia i amb la comunitat. I ell és qui la coacciona perquè faci una altra vegada el pas. Això el que vol dir és que les urpes del gihadisme estan més endins de la societat del que ens imaginem.

Els que van a lluitar més aviat són de la gran perifèria musulmana que hi ha al món.

Sí, és clar. Els que són dins l’estat són els cervells que mouen els fils perquè els altres hi vagin. Els captats són víctimes fins que no compren el bitllet per viatjar. Quan comences a parlar amb un reclutador ets una víctima, com passa amb una secta. La metodologia és sectària totalment. Però quan compres el bitllet o fas el pas de viatjar ja et poden detenir, perquè formes part d’una organització terrorista segons la legislació espanyola. Jo tampoc vull creure que els cossos policials vagin a la babalà, crec que fan una feina meritòria. I els d’intel·ligència de la policia fan una feina a les fosques i poc agraïda, perquè si hi ha un atemptat són culpables, i si aconsegueixen evitar-lo és com si no hagués passat res. Tot i que hi hagi disfuncions, com la del cas de la Ferdous.

Però no hauria d’existir competència entre cossos policials.

Hauria d’haver-hi una unitat i no hauria d’haver-hi mèrits per quotes. Una única unitat en la qual mèrits i fracassos són per tots.

“Anders Breivik atempta i ningú acusa el conjunt dels europeus”. Què en penses?

En Breivik no va mobilitzar 5.000 europeus. És la mateixa comunitat que s’ha de mobilitzar contra els qui tenen un discurs esbiaixador sobre l’islam. S’ha de fer una contranarrativa. Cal avisar els musulmans europeus, advertir-los: Et diran això, però és això altre. El que s’ha de promoure també són els programes de desradicalització, no només per la gent que està tornant sinó per la gent que viu aquí i està radicalitzada, perquè se senten exclosos socialment, o bé, pateixen problemes identitaris. S’ha de treballar en el dos aspectes.

Del llibre em queda la idea que els gihadistes van a lluitar contra Baixar al- Assad. Per què?

És el que diuen, van a lluitar contra el dictador. La gran reivindicació és: Per què no van a Palestina? Els mateixos musulmans s’ho pregunten. Una cosa que abans has dit: en el fons, qui segueix i ha seguit les consignes islamistes és una minoria dels musulmans que viuen a Europa. És totalment una minoria. Sí que és veritat que els que són musulmans moderats d’aquí han de treballar-hi, perquè sabem que en algunes mesquites catalanes els fidels han preguntat a l’imam si ells havien d’anar a fer el gihad per ser millors musulmans. Ha sorgit la inquietud, de manera que s’ha de parlar directament d’això. I sobretot cal treballar molt amb la gent jove. Als instituts hi ha hagut redaccions en suport a Estat Islàmic.

Qui són les mujahidines?

Són les que volen lluitar tant sí com no. Sembla que, fins i tot, hi ha una brigada, però les informacions són escasses. Les captadores espanyoles estan reclutant d’altres dones per casar-les i perquè tinguin fills al Califat. En general no veuen bé que les dones lluitin. Hauríem de veure quin paper tenen les dones en el combat. Dubto que tinguin gaire protagonisme. Però si, finalment, es confirma seria una novetat. No ha passat mai abans.

Estat Islàmic veu a Israel com a enemic però s’hi emmiralla. De fons hi ha la idea d’una casa per l’islam, com es bucava una casa pels jueus.

Però l’objectiu del califat és estendre’s per tot el món. Sabem molt poc sobre qui mana a Estat Islàmic, hi ha moltes conspiracions. Hi ha una teoria d’en Daniel Estulin que diu que Estat Islàmic està finançat per Estats Units i d’altres potències. Però es tracta de teories molt difícils de demostrar.

En Tarek estaria d’acord amb aquesta teoria, que ens volen donar una imatge espantosa de l’islam, amb decapitacions en streaming.

El fet de penjar-ho és perquè tots tinguem por, fer por a Occident. En Tarek sempre em diu que està fent guàrdies i mai no parla de l’enemic frontalment. Hi ha un moment que parla d’uns nois, diu “els veig allà adormits, que no es mouen”.

I de qui parla?

Parla de l’enemic [els que lluiten amb Al Assad] a qui veu mort. L’enemic és musulmà, i d’aqui les contradiccions que té en Tarek, “he vingut a defensar uns germans musulmans i estic matant uns altres germans musulmans. Això li crea alts i baixos emocionals.

anna teixidor1

Ell va obrir-se a tu. Fins a quin punt és ètic, el periodisme, en aquest sentit?

La nostra feina en alguns moments és com la d’un reclutador. El reclutador què fa? Intentar convèncer la persona perquè pugui ser captada i ell pugui endur-se-la cap allà. Què fem, nosaltres? Intentem gunayar-nos la confiança amb molta paciència i durant molt de temps perquè aquella persona t’expliqui la seva història. Crec que si no li hagués dit que era periodista l’hauria estat enredant. Però ell tenia clar que jo era periodista, sabia per quin mitjà treballava, quina finalitat tenien les converses.

Quin ha de ser el rol de les dones musulmanes, en la gihad moderna? Què haurien de fer?

En alguns programes de prevenció de radicalització, el paper de la dona és molt important, perquè creuen que és la que pot evitar la radicalització dels fills, per l’autoritat que té davant d’ells. L’altre problema és quan la mare creu també amb la causa i creu que el fill ha d’anar-hi tot i el risc de perde’l, per la causa d’Al·là.

Un dels fills de la Maryam, l’espanyola conversa convençuda i vídua d’un màrtir de la gihad, en un moment donat ho diu: “El pare estava boig”.

És l’únic que té seny, aquest nen té seny! Però qui se n’està ocupant de la lectura del martiri que fan els fills dels mujahidins morts? Aquestes vídues que viuen aquí, estan rebent alguna mena de suport psicològic o que els permeti fer una relectura de la situació per la qual han passat? Perquè al final el que senten és nostàlgia pel marit, i això les porta a creure que el marit ha lluitat per una causa justa. Però no tenen cap mena de suport psicològic ni emocional; quina lectura faran aquestes dones després de l’experiència viscuda. Moltes vegades ni tan sols l’entenen… Si pensen que els seus pares són herois quin futur tenen, els seus fills, en la nostra societat? A Ceuta hi ha més ajudes. Els que estan al barri d’El Príncipe i se’ls han immolat els pares… tenen solidaritat entre veïns, s’ajuden. Algunes, fins i tot, reben diners des de les mateixes cèl·lules de reclutament a Síria.

Reben ajuda de gihadistes, i després els estaran agraïts. En fi, parlem dels grups de watsapp de noies adolescents que conversen sobre islam i Gihad.

Estar en aquests grups és la primera fase de reclutament. Del Facebook al Watsapp i del Watsapp a trobades presencials a través d’Skype. Normalment hi ha una administradora, en els grups, la que tria els temes a tractar i la que dicta el que s’ha de pensar i el que no s’ha de pensar. La Ferdous va veure que en els gurps de watsapp s’amagaven dos homes, perquè després va haver-hi detencions i aquests homes es feien passar per dones per tal de reclutar-les. Al principi hi havia un cara a cara entre el captador i les víctimes, però ara ja no es fa perquè tenen por de ser detinguts.

Això ho complica, algú amb qui només t’escrius. Elles veuen el mujahidí que els farà de marit?

Si, els coneixen a través de les xarxes socials i hi parlen per skype. Sembla una tonteria, però les noies cauen. La majoria dels combatents, com en Tarek, són ben plantats. Elles pensen que són herois, prínceps blaus que lluiten pels germans musulmans contra un dictador. També hi ha la idea que el combatent serà un fundador del califat musulmà i, per tant, la dona en formarà part amb una posició acomodada al costat d’un guerrer. Vas a una guerra, però tot és bo! [Riem de nou] Noies amb qui hem parlat estan al·lucinades, s’imaginen qui sap què. Tenen disset, divuit o dinou anys. Però fins i tot la Maryam, que en té trenta i tants, també hi aniria. Ara ha conegut un home per Skype i està disposada a anar-lo a conèixer. La majoria pensen que si és una cosa bona per elles, i que també ho és pels fills i no els volen excloure del Califat. Sovint han trobat famílies pròximes que hi han anat –gent aparentment molt integrada. Si se’ls emporten no és perquè no se’ls estimin sinó al contrari. El problema és quan mor el pare. Al cap de quatre mesos s’acaba el dol i a les dones les obliguen a casar-se amb un altre.

Les obliguen?

Les obliguen. Una noia de Ceuta que vam entrevistar pel reportatge em deia que una amiga seva havia quedat vídua i l’havien obligat a casar-se amb un altre, no l’havien deixat triar. L’argument que li esgrimien és que Al·là estima més als casats que als solters i que els seus fills necessitaven un pare. Per contra, sabem que hi ha un dèficit de dones.

Encara hi ha molta desconeixença sobre el que diferencia Al-Qaeda d’Estat Islàmic.

Estat Islàmic ha fet un pas més que Al Qaeda. Al Qaeda sempre prometia una terra, però l’enemic era molt llunyà, era als Estats Units. En canvi, Estat Islàmic ha aconseguit un territori, unes fonts de finançament, un lloc on puguin emigrar tots els musulmans: ha fet realitat el que els altres només prometien. Trenta mil persones d’arreu del món s’hi han afegit, a la crida d’Estat Islàmic.

Quina relació hi ha entre Estat Islàmic i el petroli?

A les zones que han conquerit entre Síria i l’Iraq hi ha grans pous petrolífers. És una font d’ingressos importantíssima, similar a la dels hostatges –però dubto que amb els hostatges guanyin tants diners diaris. També s’han quedat amb les milionàries reserves d’or del banc de Mossul.

Segons l’Alcorà a Síria comença i acaba tot, no?

Vols dir Dabiq, que és una ciutat del Nord de Síria que de seguida van conquerir els gihadistes. Segons les profecies apocalíptiques, el judici final començarà en aquesta ciutat. El que expliquen és que els que ja estiguin allà estaran més a prop del profeta i tindran millor desenllaç que els altres. A més el profeta tindrà en compte que hagin fet la “migració”. Els experts diuen que es tracta d'”oportunisme apocalíptic”, perquè en realitat no creuen amb la idea de la fi del món sinó que és un instrument per aconseguir els seus objectius. Clar que també es preveu que hi haurà uns quants impostors pel camí i que el Judici Final tindrà lloc quan tota la població mundial s’hagi convertit a l’islam.

Membres d'Estat Islàmic | Font: El Temps

Membres d’Estat Islàmic | Font: El Temps

Hi haurà tal conversió massiva?

Crec que és només una manera de reclutar gent, de convènce’ls que el seu camí és anar cap allà. Tot és un interès d’uns quants d’allà (probablement amb el plus d’interessos econòmics, polítics i d’estratègia internacional) per aconseguir els seus objectius.

Molts dels refugiats que entren des de l’Iraq i Síria són musulmans que fugen dels musulmans que creen el Califat.

S’haurà de veure en quin moment acaba la guerra, si els refugiats poden tornar a casa i amb quines condicions poden fer-ho. També s’hauran de veure les represàlies que hi haurà si finalment guanya Baixar al-Assad… La seva dictadura no només es manté sinó que té el suport de grans potències mundials.

Rússia i qui més?        

Alguns altres països a l’ombra també hi estan donant suport. Xina. I l’Iran, que són xïites, i també una part del Líban. És complicat perquè és un punt del món i va haver-hi moltes disputes. Ve de llarg, de la Primera Guerra Mundial. En el tractat de Sykes-Picot de 1916, les potències europees van dividir el territori amb fronteres, i des d’aleshores hi ha uns interessos creats en aquella regió. I si a això hi sumes el petroli imagina’t. I ara ja s’està parlant del negoci que suposarà la reconstrucció de Síria: caldrà construir infraestructures, edificis. Un bon negoci per les empreses constructores.

Qui ho pagarà?

Hi haurà estats i empreses amb estats al darrere que voldran contribuir a aquesta reconstrucció. La gent que ha marxat amb els seus diners tornarà, encara que molts s’hagin quedat sense res. Hi ha un gran negoci de reconstrucció.

A El fénix islamista, Loretta Napoleoni planteja que el gihadisme potser és un retorn a una era premoderna.

En Tarek estava molt fascinat per l’Edat Mitjana, li agradava molt i molt El Senyor dels Anells. Fins i tot hi ha alguna foto en què se’l veu vestit amb un barret típic de l’època medieval. És més un barret d’El senyor dels anells que no pas un barret de guerra. I el tema de l’esclavatge: en Tarek defensa l’esclavatge.

El masclisme en clau musulmana té un toc que, per nosaltres, sembla delirant. Em refereixo a la part en què et proposa matrimoni i et diu que només et canviarà per una altra quan facis els 45 anys. El masclisme d’arrel cristiana creu més en les amants.

[Riem molt]

Ell diu “Us conec molt, puc saber com tractar-te”, però és clar, no li pots dir això, a una dona occidental!

La idea tòpica de la musulmana que es limita a procrear i acompanyar el marit entra en contradicció amb la figura de Kahtia, l’esposa negociant del profeta Mahoma.

És la negociant, és més gran que ell. Tot plegat resulta ambigu. Al final del que t’adones és que res del que uns i altres ens vulguin fer creure és tan blanc o tan negre. Una minoria dels que tornin voldran atemptar. Per tant, no diria clarament que tots són terroristes, o bé, unes víctimes. Hi ha molts elements a tenir en compte. Jo abans de posar-m’hi creia que el tema dels gihadistes era més monocromàtic, creia que eren terroristes i punt. Quan parles amb ells t’adones que no pots ser tan taxatiu; que són fruit de les circumstàncies que han viscut i de les decisions que han pres (erròniament). O que s’han deixat portar. Però en són responsables i, per tant, en el fons són culpables, perquè tots tenim disjuntives però, finalment, és un mateix qui decideix (per molt que t’hagin enganyat).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Jo vaig estar de vacances a Alger (fa 32 anys) i en els 3 dies que vem passar a la ciutat (resolent problemes de visats) vaig fer “amistat” personal amb un noi de 18 anys (dels que trobes pel carrer buscant conversa amb els turistes) i quan ens vem despedir, entre altres coses, em va dir : Joan estic trist per que penso que quan anirem a convertir Europa per a l’Islam haurem de matar a moltes persones … i si per mala sort em toca a mi trobar-me amb tu t’hauré de matar … i ets molt bon amic meu ara. Això em va impressionar molt. I tot i que connec moltes coses dels interessos capitalistes i geo-estratègics que mouen les guerres en els païssos mussulmans, estic convençut de la enorme força que té la religió d’Alah amb la idea fundacional de Mahoma i del seu cosí de la “guerra santa” i de l’exterminació del infidels (que ha sigut i pot sempre ser aprofitada pels interessos esmentats) però que resideix en la mateixa fè musulmana (que finalment no és més que un ensenyament de pares a fills i un mode de viure). M’agradaria algun comentari a aquest meu

  2. Caram, quin aprenentatge, llegir això un any i mig després. Gràcies a Núvol i especialment a l’Anna i la Júlia, que ara, en rellegir-se, deuen patir veient que no podrien riure com en aquell moment.
    Aquesta és la realitat, la volatilitat del món d’avui: coses que són immanents des de la Primera Guerra Mundial (i aquesta, de segles abans) exploten cruament i amb connotacions generacionals distintes ara i aquí, a la nostra societat acollidora, tranquil.la i castellera.
    La tragèdia d’aquests dies ens farà caure de la ignorància, ens obliga a pensar i a fer decididament d’una altra manera, de moltes maneres, i a seguir aprenent sense desmai.
    Que allò d’Un Sol Poble del PSUC i successors no és pas cosa ni de quatre dies ni de quatre receptes.
    Gràcies un cop més.