Anna Gual, premiada per partida doble

16.12.2013

La poeta Anna Gual (Vilafranca de Penedès, 1986) ha estat premiada per partida doble amb els premis de poesia Bernat Vidal i Tomàs i Senyoriu d’Ausiàs March, dos dels premis més significatius del panorama de les lletres catalanes, pels seus poemaris MolsaEl tubercle, respectivament. Tots dos són els primers capítols d’una trilogia que porta per nom Arrel Trinitat i es publicaran aquesta propera tardor a les editorials AdiA Edicions i Editorial 3i4. A continuació recuperem l’entrevista que Jordi Llavina havia fet a la poeta a propòsit del seu llibre L’ésser solar.

La poeta Anna Gual

La gran potència de la poesia, de l’autèntica poesia, és que diu molt en poc espai. No calen gaires paraules (però sí que cal que siguin paraules ben escollides, amorosament i críticament escollides). Calen les paraules justes, per dir l’emoció o per xifrar un pensament, per caçar l’instant —aquell instant en què se’ns revela la meravella o el desconcert, allò que ens resulta fondament significatiu. Jordi Llavina ha conversat en l’espai radiofònic ‘L’última troballa‘ amb la poeta Anna Gual, que acaba de treure el seu segon poemari, L’ésser solar. Va debutar fa cinc anys amb Implosions, i en aquest nou recull s’hi perfila millor la mirada conscient de la seva poesia.

Tu, que n’ets l’autora, ¿què diries que ha canviat, què de més significatiu, entre el teu primer llibre, Implosions, d’ara fa cinc anys, i aquest d’ara?

Ara em sento més segura i més conscient del que estic creant: com ho faig, quines eines i recursos utilitzo i per què ho faig. El meu primer llibre, Implosions va ser escrit quan tenia 20 anys i publicat quan en tenia només 22, és a dir, tot un bullici d’emocions extremes sortides a raig. L’ésser solar resulta ser la continuació, un recull dels meus darrers cinc anys. En aquests temps hi ha hagut un recorregut cap a la consciència. Hi ha temps entremig, anys per digerir les experiències. Implosions és un llibre més descarat, que va sortir de l’estómac i de la seva visceralitat. L’ésser solar en canvi, surt de la pell, de l’òrgan més sensible i extens que ens separa de l’exterior. És també un llibre intens i dur, però més madurat.

En aquest temps, tu has viatjat força, has viscut en països diferents… En el llibre hi ha molt la idea de fugida, de desaparició… ¿Per què, per què creus que en parles tant?

Implosions denotava una insatisfacció del lloc que m’envoltava. En aquell moment vaig entendre que la solució al buit que sentia era marxar lluny. La imposició inicial va resultar ser molt gaudida, perquè vaig poder vincular la fugida amb experiències professionals, fet que m’ha permès treballar a l’estranger. En totes aquestes experiències he pogut també omplir-me molt a nivell personal. Les noves coneixences han estat el motor que ha provocat que estigués amunt i avall uns quants anys, però al final va resultar que el buit no s’omplia viatjant físicament. Ara he tornat, més serena que mai, amb la voluntat de quedar-me a un sol lloc. Ja no em sento nòmada. Tinc ganes de seguir viatjant, evidentment, però vull crear una llar, establir lligams. Ja no temo tant, ja no fujo tant. Sento que he tancat un cercle, que visc un retorn conscient.

—“Sempre que comença alguna cosa és perquè abans n’ha mort una altra”. ¿Sempre és així? ¿Diries que podem acumular coses que no són mortes del tot, tot començant el procés d’altres?

—Al meu entendre, no pot néixer res pur si el germen no troba espai per ocupar. Cal espai perquè germini una planta. I el mateix amb tot. L’espai no ha de ser exclusivament físic, sobretot és mental. Ho intentem, caiem en l’error, de deixar temes pendents, portes entreobertes, però la prova ens diu que no hi ha fruits si abans no treus l’arrel morta que encara tenies plantada. Cal obrir i tancar forats contínuament i no ens ha d’espantar fer-ho. Hem d’aprendre a obrir i tancar relats, a desenterrar històries mortes i a creure que n’hi poden créixer de noves.

—En un altre poema, també et refereixes a les frases inacabades. ¿Què ens diuen, tots aquests fragments de llenguatge que no s’acaben d’articular d’una manera intel·ligible?

— Aquests fragments tallats neixen de la voluntat de no haver d’acabar un poema, de la voluntat conscient de voler-lo deixar a mitges. Bàsicament aquests fragments no articulats surten de la pregunta que em persegueix: Per què no es pot publicar un poema en construcció? Tenia ganes de publicar els impulsos originaris dels poemes, els versos recurrents que m’omplien el cervell. Per aquest motiu la segona meitat dels versos és inexistent, és invisible. Perquè vull que el temps l’ompli. Podria omplir la segona part amb paraules, però d’aquí a uns anys aquestes serien unes altres, perquè l’escriptura muta, mou, camina i avança, i és que la poesia és un reflex de la vida, la mort i el pas del temps que porta intrínsec. El poema diu així: “La dona que t’estima, m’estima? / El fill que parirà, sabrà que havia de ser meu? / Odio no poder acabar les frases. / Les frases com a metàfora de. / A omplir: / Pensar en. / Existeixo per. / Cada vegada que. / Quan ja per. / Mira per sobre les. / Aquelles veus de. / No sóc sense. / Camí cap a. / […]” És un exercici d’estil, un desafiament a la concepció mateixa de poema. No buscava la coherència sinó tot el contrari, el desordre que aporta significat. Alhora, m’agradava la idea de provocar al lector, que sigui actiu, que s’apropiï del poema. Sento com si hagués cedit la meitat dels versos al lector i això m’emociona.

—Estic molt d’acord amb Lluís Calvo, l’epiloguista, quan escriu que en aquests poemes et mostres desdoblada: ets tu però veient-te com una altra persona. ¿Ho subscrius, tu que has firmat els poemes?

— Absolutament.  Al llibre Implosions ja hi havia un poema, titulat Res de nou, que deia “Camino a 21 metres de la meva ombra, / estic a 54 passes de la meva ànima, m’adormo / a 13 pams del meu inconscient. / A l’altra vorera, al final del carrer,  / detecto el meu cos. / Entre la multitud,  /em veig viure. / Em sento / més enllà de mi, / més enllà de tot el que té nom. / Tots em mireu.”. A L’ésser solar també hi ha aquesta sensació, al poema Secrecions de l’ahir: Vertígens d’un passat que no reconec / dins la meva nafra. / Altres històries adoptades / ja tan meves, /tan pròpies. / No fugiu. / De mi no. / Jo no sóc aquesta.” Sens dubte, hi ha un desdoblament, no buscat sinó innat, vingut a mi des de que tinc memòria. Com deia Rimbaud, “Jo sóc l’altre” (Je est un autre) o Walt Whitman “Jo sóc immens, contenc multituds”. (I am large, I contain multitudes.) Doncs sí, tinc aquesta estranya capacitat de veure’m des de lluny, caminant, actuant, decidint, vivint, gaudint, patint.

Anna Gual

Anna Gual

—En alguns dels poemes, hi ha petites històries molt significatives. Per exemple, aquell dels 10.000 ocells arrenglerats en un cable de la llum, a punt d’aixecar el vol per viatjar. Imagino aquest moment, i em sembla molt suggestiu. ¿A què el podríem comparar, un moment així, de la nostra vida?

— Aquest poema parla d’un viatge físic i d’unes conseqüències metàfísiques. Damunt d’un fil elèctric, milers d’ocells emprenen el vol per creuar el continent i ho fan amb tant impuls i sincronia que baixa la tensió de l’electricitat durant uns segons a totes les cases, però ningú entén el per què.  Aquest poema es planteja aquelles decisions que un pren on els resultats no es veuen a simple vista però hi són. Hi ha un altre poema al llibre on hi dic “Una pedra es desplaça silenciosa / uns nanòmetres al llarg d’un segle / i no en sabem res. / Conversen els fetus entre ells / i ni ens n’adonem. La necessitat de trobar una adjectiu entre visible i invisible”. M’angoixa la idea d’allò que té lloc però no es veu. En els dos poemes hi dono voltes, al fet de trobar una paraula que concreti aquest espai semàntic. És una obsessió que arrossego, és el misteri el que em fascina.

—No fas una poesia gaire tranquil·litzadora, Anna. Hi ha aquesta apel·lació constant a la consciència. La teva és una poesia, com deia Ferrater, de la consciència, més que de l’experiència. Ens torbes, no ens fas pensar que el món és ben fet. En algun cas, hi ha figuracions aterridores, d’una extrema suggestivitat: com és ara el poema “La cara fosca de la civilització”: Pensar en com fer avançar aquests peus / que tinc enganxats als pals / que em pengen del tronc / que ja ha fet arrels. ¿D’on surten, totes aquestes imatges, Anna?

—Faig una poesia pertorbadora, no me n’amago ni em sap greu. En cap cas, quan escric, busco la bellesa. El que busco és el sacseig, la incomoditat, l’emoció dels intestins. Si al final, quan dono per acabat un poema, aquest és estètic, fins i tot bell, me l’estimaré ben igual, perquè comprenc que aquesta era la seva naturalesa, però d’entrada el que busco són significats que no deixin indiferent al lector.

—La forma, en si mateixa, és molt significativa, molt orgànica. El poema “L’evidència”, per exemple, crea un ritme molt percucient, que s’imposa… ¿Com els fas, els poemes? ¿Quina forma van trobant fins que no encerten la definitiva?

—El meu camp de batalla és el collage. Tinc un exèrcit de llibretes que m’acompanyen. Després deixo que cada paraula reposi. I hi torno un temps després. És llavors quan intento trobar la combinació idònia, i em sorprenc al veure com cada poema és un arbre. El tronc és el significat, i tot el que ve a continuació són les branques. A l’hora d’escriure, el que m’interessa, en un primer moment, és el contingut, la imatge forta que m’atrapa. El significat és l’origen de tot. Després demano al poema que tingui una forma i un ritme precís. M’ha de convèncer. Sé molt bé la mida de cada vers, no perquè en compti les síl·labes sinó perquè hi ha un moment de revelació en què sé que aquell vers ha de tenir aquella mida i no una altra. La forma ha de quadrar dins del meu cap. És com un quadre pictòric o com un fotograma, ha d’estar equilibrat, que encaixin les peces. Respecte el ritme: m’agrada que tingui sonoritat, que es pugui dir en veu alta, que funcioni quan es recita.

En un poema et refereixes a les mans condemnades. I dius que no tot és abraçable, com, en un altre poema, proposes abraçar sense veure…

— Exacte. Justament els dos giren al voltant de la idea d’aprendre a valorar les coses que no pots tocar. El poema “Deportació” és un lament per haver utilitzat massa les mans, per haver-me apropiat de masses coses. Parla d’un exili voluntari, que vaig escriure quan vaig anar a viure a Tànger, i que acaba amb un “I aquí estic: / destinada a reconstruir-me / en un país estrany, / aprenent a no agafar, a no posseir, / a no estirar-te de la carn.” Parlo de l’exercici de valorar el que de petits no ens ensenyen a valorar, l’impalpable, l’immaterial. En un altre poema evoco el mateix: M’enganxo a una idea transparent. / M’atrapa la memòria dels altres. / Com aquella època en què vaig cuidar un avi / que no era el meu avi i ens vam adoptar mútuament. / Què importa si està mort / o si està viu o si tot és fals, / ell m’abraça sense que el veieu. […]”. És una lloança a les no-coses que hi són, i a les persones que viuen entre nosaltres, a la nostra ment.

El que un aprèn, amb el pas dels anys, és a no fer preguntes. Ets molt jove per a haver-ho descobert! I per què no hem de fer preguntes? Alhora, en el teu llibre hi ha un registre de pèrdues. Però hi ha l’orgull de no dir el que ens manca… Hi estàs d’acord?

—Les preguntes són necessàries quan ens les fem a nosaltres mateixos, no quan les disparem als altres. El que un aprèn, amb el pas dels anys, és a no fer preguntes cap a l’exterior, sinó cap a dins. Alhora, crec important en no estar obsecats en trobar respostes. Sembla que si no trobes una resposta no hagi valgut la pena la pregunta i realment el que val la pena és el procés. A mi m’interessa la pregunta perquè és el motor de búsqueda. L’important és preguntar-se, no respondre’s. Respecte al registre de pèrdues i a l’orgull de no focalitzar-s’hi, crec que hem d’assumir la pèrdua com a pròpia. En tant que vivim i creixem, perdem. Quan hi estem mentalitzats, tot és més fàcil.  Justament quan te n’adones que tu ets tu i que al teu voltant hi ha persones que venen i més tard marxaran, la pèrdua hi és, i és igual de dolorosa, però no fa tant de forat. A Implosions hi havia més forats que ara, més traus oberts, més dols, més foscor. Amb L’ésser solar aquella energia negra s’ha reconvertit en claror blanca.

Anna Gual

Anna Gual

Escric com escric perquè / sóc animal abans que persona / i persona abans que poeta. // I amb viure el mateix, però més dolorós. Ho puc intuir, però m’agradaria que ens expliquessis una mica més aquests versos…

El títol és “Autoconscient”. I va d’això, de prendre consciència de qui som, de reconèixer-se, i ja no com a humans, sinó com a individus vius. En un primer nivell, reivindico que som animals abans que persones. Que som óssos i cavalls, abans dinosaures, i plantes, i que tenim necessitats i instints animals i que hem d’acomplir-los i no ens n’hem de sentir culpables. Moltes decisions de les que prenem venen d’aquí, de les decisions preses des de l’estómac, des de la gana,  des de l’instint. En un segon nivell subscric la idea de què tot poeta és abans, molt abans, persona. I que no hi ha poeta sense una persona al darrere. Pot semblar obvi, però no ho és. I, finalment, el paral·lelisme entre viure i escriure és constant en mi, sempre els he sentit molt junts, inseparables.