Anna Ballbona: “Als marges és on passen les coses”

22.04.2016

Anna Ballbona va començar per la poesia. Va publicar La mare que et renyava era un robot (Galerada, 2008) i Conill de gàbia (LaBreu Edicions, 2012). Exerceix de periodista a El Punt Avui i a El Temps. Diu que sempre ha escrit contes en la intimitat i que feia un parell d’anys que li rondava pel cap la novel·la Joyce i les Gallines, finalista del Premi Anagrama en català d’enguany. Quan arribo a Travessera de Gràcia amb Aribau ja la veig que rosega la punta d’un croissant i pren notes per l’entrevista que haurà de fer després a l’historiador Borja de Riquer. Es disculpa perquè ha dormit poc i més d’una i de dues vegades em respon amb l’expressió “correcte”. Aquest dimarts 6 de setembre a les 19.15 h participarà als actes del dia de la Biblioteca que acull La Setmana juntament amb d’altres escriptors com Roger Vila Padró.

La Calders 2

Anna Ballbona a La Calders. Fotografia de Juanma Ramos.

JB: Hi ha molta reflexió sobre el periodisme, a Joyce i les gallines. Parles de l’estranyesa de fer una crònica sobre la cavalcada de reis i de l’absurd d’algunes rodes de premsa.

AB: Cobrir alguna d’aquestes rodes de premsa avorrides té a veure amb mi, i algunes de les que aparareixen són rodes de premsa a les quals he assistit. La Dora és el meu alter ego però la veritat és que té uns punts de fuga que ja són seus. A mi parlar de periodisme m’anava bé, perquè la Dora és una periodista fastiguejada amb la seva realitat. Forma part d’una generació bastant àmplia (somriures) de gent que no troba sortides a la seva vida quotidiana i que viu a través de les absurditats que sent i que l’envolten. Hi ha el fastigueig general i hi ha les gallines, que representen aquest “estar putejada” que arrossega la Dora. Per això m’anava bé tractar el tema del periodisme i intentar que quedés reflectida la necessitat que té ella de reinventar la seva pròpia història. I per reinventar-se passa per un procés de transformació particular.

JB: Una de les amigues de la Dora cada vegada que dinen juntes li diu: “Dora, ara sí que estic com nova”. Cada activitat nova que fa és la “veritablement regeneradora”.

AB: A la novel·la sempre apareix amb una mirada irònica o que doni peu a una doble lectura: el procés de transformació de la Dora és la pel·lícula que ella es munta, i ella es creu que fa coses fantàstiques. El que busca Joyce i les gallines és fotre’s dels grans beneficis de córrer o de no sé què. La Dora hi mig creu i s’hi enganxa. Això de córrer és tot un món, amb els senyors aquests que et donen consells fantàstics perquè a partir de llavors tot vagi bé. El procés de transformació de la Dora és la pel·lícula que ella es munta. Jo he corregut i corro, perquè em va bé. Un cop vaig córrer mitja marató.

JB: A Joyce i les gallines fins i tot el ionqui del poble corre la marató.

AB: Correcte. De fet crec que la novel·la està feta molts rituals adults que tant és que siguin una collonada. Rituals que la gent s’inventa per anar sobrevivint. És una idea que es repeteix bastant, tothom necesita un pretext per fer un “qui dia passa any empeny”. Al capdavall la Dora, després que un senyor desconegut de Dublín li digui que la seva major passió són Joyce i les gallines, inicia un procés de transformació. I les gallines passen a tenir un significat més de revolta.

JB: La Dora és una gallina a l’obra de l’escola (no fa ni tan sols d’arbre o de poble, igual d’insípid però amb un significat més positiu o transcendent). A més, d’adulta té un gran sentiment de culpa. I això que la culpa és el sentiment jueu per excel·lència.

AB: No som jueves, però som cristianes! Venim de la mateixa tradició. Em sembla que en un moment del llibre la Dora diu que la culpa la té qui la sent. La Dora és un personatge a qui (si tu vols se’n pot fer caricatura, però per a ella és una cosa molt seriosa) van fer ser gallina a l’obra de teatre de l’escola. Juntament amb toooots els altres moments en què apareixen les gallines a la seva vida, aquest record té connotacions negatives perquè implica que ella sempre ha passat per la perifèria. La gallina té el sentit simbòlic d’haver estat a l’ombra, de perifèria. És invisible, no té cap paper central. El joc de la perifèria geogràfica va per aquí també.

JB: Escriure sobre la millor orxata de Barcelona que no provarà (perquè a la Dora no li agrada l’orxata) també és estar a la perifèria.

AB: Correcte, estar putejada i ser l’últim mono també és perifèria.

JB: El món de la Dora és mig rural. Ella ha crescut amb la mort d’animals com a cosa natural, del dia a dia.

AB: Bé, això de que encara es maten animals… és clar, es maten així els animals, a pagès!

JB: Però la Dora és del Vallès, no està al mig de la muntanya.

AB: Però aquesta és la clau, és a dir hi ha un punt de retrat de la perifèria que vol ser rural (i això és autobiogràfic, perquè jo vinc de pagès: els meus pares han estat pagesos, a Montmeló i al Maresme). De vegades quan diem perifèria rural només pensem en els extrems del país: en la muntanya. I no. A mitja hora de Barcelona, fins fa quatre dies hi havia un món que no estava urbanitzat i que ha estat escombrat. I ho dic sense intenció de mitificar-lo: els animals es maten com es maten perquè sempre s’han matat així, no cal buscar-hi mare natura. Però hi ha una realitat que fins fa quatre dies era així i que la Dora ha viscut. En canvi la resta de nens de la seva escola no. En aquests entorns mig rurals propers de Barcelona hi ha gent que ha d’aguantar mirades de perdonavides. En una certa època semblava que tot era urbanització i ciment, als noranta i a principis del dos mil sobre el pagès es llençaven mirades de “pobrissell, és tonto del cul”. Aquest entorn avui esbandit entronca amb una llengua, amb un univers cultural. No és només el fet de dir “aquest senyor cavava o tenia quatre gallines”: hi ha un univers cultural darrere amb el qual em sento molt connectada. Penso en la meva àvia Amàlia, que fa servir un seguit de girs lingüístics, de paraules (en definitiva, un llenguatge) de gran eficàcia. Aquesta riquesa no es pot bandejar.

Anna Ballbona a La Calders. Fotografia de Juanma Ramos.

Anna Ballbona a La Calders. Fotografia de Juanma Ramos.

JB: Europa hauria de ser més rural?

AB: No ho sé. No faig cap defensa del món rural. De fet aquesta obra és urbana, passa en una perifèria en trànsit entre el que és rural i el que és urbà. La protagonista va del Vallès Oriental a Barcelona cada dia. Aquests dos mons que canvien i conflueixen a la novel·la també conflueixen a la realitat, i els canvis que experimenten són la Catalunya actual.

JB: Can Giner i Can Besllum, una urbanització maca i un gueto lleig, però un i altre estan allunyats de tot.

AB: Hi ha perifèria i també perifèria de la perifèria. De vegades un barri benestant coincidex amb un altre que és més pobre, o de gent més treballadora. I estan l’un al costat de l’altre, i no saps què converteix l’un en guai i l’altre en un de pobrissells. També he trepitjat la perifèria pròpiament barcelonina, Ciutat Meridiana, per fer-hi reportatges. I és curiós anar pels llocs i veure com l’atzar converteix un barri en una cosa o en una altra. La perifèria que descric és identificable, els barris són reals amb els noms inventats. Volia crear una atmosfera extrapolable a altres perifèries. Que si t’inventessis tots els noms, si la ciutat no fos ni catalana, també funcionés. La idea de la perifèria em sembla que dóna molt de joc, i que lliga amb el fet de transitar pels marges. Als marges és on passen les coses.

JB: Lucia Joyce, la filla esquizofrènica de James Joyce va ser tractada per Jung i va tenir un embolic amb Beckett (més interessat en l’Ulisses que en la Lucia). Europa és com una petita gran barriada?

AB: M’agrada molt que t’hagis fixat amb la Lucia Joyce. La història de Joyce… No faig cap tesi de Joyce, ni del periodisme, ni de Pavese. Però la història de Joyce és la d’un paio que travessa tota Europa, que deixa Dublín i passa per moltes altres ciutats. I l’aparició de la Lucia m’anava molt bé perquè lliga amb el començament del llibre, amb el grup que torna de fer teràpia i amb el preguntar-se constant de la Dora sobre què és el normal i què no ho és, sobre què vol dir ser grillat i què no. La idea és que els grillats del començament que parlen del suïcidi amb naturalitat potser després no semblin tan bojos. Sovint per convenció social passen per normals coses que potser no ho són tant. En general les converses del tren no tenen titular periodístic, la gent no s’hi fixa. La Dora té l’obsessió de fixar-se en això i de fer aflorar les coses que passen a l’ombra.

JB: La novel·la t’ha permès escriure tot el que no pots escriure pel diari?

AB: En part sí. És la sensació de treure’t les cotilles, de tenir plena llibertat i de jugar a sac, de criticar el que et passa pel barret i de jugar amb elements que no tenen cap res a veure però que vols ajuntar –com ara posar Joyce al costat d’unes gallines—. Això m’ha divertit molt.

JB: Joyce a Dublín és…

AB: Un souvenir.

JB: Igual que passa amb Kafka a Praga. Imagina’t convertir-te en escriptora-souvenir.

AB: Si això passés, aquests barris perifèrics que diem començarien a tenir un seguici de turistes nòrdics. Però volia fer lliscar la reflexió de sobre com s’utilitza l’escriptor-figura, perquè ja no és l’escriptor en si mateix, és una altra cosa. Parlen constantment de Joyce, és la icona per tot, però segurament té poc a veure amb el que era ell i la seva obra. Això era una mica mirall de la mateixa Dora, que va allà i es plantifica a una sessió de lectura del Finnegans Wake que no entén gens.

JB: Ens recomanes llegir Finnegans Wake o és massa difícil?

AB: Difícil no és la paraula, però és una obra tan experimental que és incomprensible. En canvi l’Ulisses és super interessant. Me’l vaig llegir per fer la novel·la, —el Finnegans l’he fullejat, però no m’interessava per la meva obra— amb la idea òbvia de trajecte que lliga amb les excursions i transformacions de la Dora. No té cap importància per entendre Joyce i les gallines, però sí que és cert que faig pìcades d’ullet a l’Ulisses, i en concret a l’Ulisses que jo vaig llegir, que és la traducció catalana que va fer el Mallafrè, és una traducció al català excel·lent i a Joyce i les gallines hi ha petits homenatges tipus: quan la Dora està en plena conversa amb el Murphy, el fanàtic de Joyce, hi ha un moment en què ella no està entenent l’anglès i escric “es perd el senyal tap-tap-tap”. Això a l’Ulisses passa, hi ha un moment en què un personatge és sord i el Joyce, el traductor en aquest cas, per remarcar que el personatge no està sentit res escriu “tap-tap-tap”.

JB: Un dels invents de Joyce és escriure què sent un sord que no entén una conversa o què sent Molly Bloom mentre s’adorm i deixa escapar un pet.

AB: Sí, sí. I jo crec que també a mi em va fascinar perquè és un joc amb la literatura i és com estireganyar-la amb totes les seves possiblitats. Però també crec que hi ha (i al final de Joyce i les gallines es diu una mica) alguna cosa de jugar amb l’Ulisses per com d’alienats estan els personatges. Més o menys igual d’alienats que els de Joyce i les gallines.

JB: Vas aconseguir acabar de llegir L’ofici de viure de Pavese?

AB: No, però és un dietari molt interessant que he anat espigolant. He llegit altres coses, de Pavese: poemes, contes, novel·les. M’agrada pensar que tal com el tracto a la novel·la té una segona oportunitat, perquè el converteixo en personatge. Igual que faig amb Dovlàtov i Joyce, he volgut jugar-hi no tant per fer metaliteratura sinó per convertir-los en personatges. Em diverteix que els grans autors entrin i surtin com entren les gallines o els veïns. La barreja de mons travessa el llibre: món popular amb alta cultura, món rural amb món urbà. La barreja és possible, el títol anava per cridar l’atenció en aquest sentit.

"Anna

JB: Has aconseguit el resultat que volies, amb la novel·la?

AB: A l’hora d’escriure funciono bastant per un aplec de materials. A mesura que acumulo materials (perquè la novel·la és fragmentària) els vaig cosint i els poso en dansa: els grillats, la perifèria. La idea de marcar certs viaranys sí que hi era, però també és veritat que ara que el llibre ha sortit hi ha un punt en què passes a ser molt conscient de coses que has fet. No em semblava que hi hagués tanta crítica social, per exemple. Tampoc m’havia semblat que m’obsessionés tant amb certes coses, i hi ha gent que m’ha dit: “Hi ha molts moments en què et veig a tu”.

JB: Joyce es va inspirar en Italo Svevo a l’hora de crear Leopold Bloom. Quina és la teva font?

AB: Coses que he llegit sobre el tema, m’he documentat sobre Joyce. He après que molts relacionen la condició de la seva filla Lucia amb els jocs lingüístics inintel·ligibles que l’escriptor després reflecteix al Finnegans Wake. L’univers de Joyce és bastant al·lucinant. Posar-me a escriure això també ha estat l’excusa per endinsar-m’hi més.

JB: Què estàs llegint (més enllà del que et toca llegir per la teva feina)?

AB: Aquests dies he estat llegint de manera molt desordenada. He fullejat el poemari del Víctor Obiols i el nou llibre de la Sara Mesa. Em sento a prop del que escriu la Sara Mesa. També tinc començat el Màrius Serra.

JB: A Joyce i les gallines surt el tema dels locutors de ràdio que parlen però no s’escolten entre ells quan fan tertúl·lies. La manca d’escolta és un dèficit generalitzat?

AB: Sí, sí. I això també lliga amb l’alienació. Sempre m’ha fet molta ràbia la gent que parla cridant i no escolta. I penso que és un mal molt del nostre temps i molt significatiu de cap on va aquesta societat: no para atenció.

JB: Ara llegeixo Els nois de zinc (Raig Verd, 2016) Svetlana Aleksiévitx, guanyadora del Nobel 2015. Crec que per escriure aquesta obra ella ha escoltat molt. De fet la narradora gairebé ni la notes, és tota orella.

AB: Això em sembla super interessant d’ella. El periodisme d’ara, potser de retruc d’alguns imitadors de pacotilla del New Journalism…

JB: Mals seguidors de Tom Wolfe i Truman Capote, vols dir?

AB: Correcte. EL nou periodisme té coses molt interessants, però alguns periodistes s’ho han pres com si en realitat fossin ells els que han d’estar al centre. I l’Aleksiévitx (i he arribat a ella via Francesc Serés, a qui ha agradat molt) m’he comprat els llibres i em sembla interessant posar al centre l’experiència dels altres. Tant és si tu vas amb la llibreteta i sues. Com a periodista tu no tens importància, l’important és el que pass ai has de transmetre. En molts àmbits aquesta qüestió fonamental s’ha confós molt. I jo, modestament també, he fet que la Dora sigui algú que para l’orella, que observa. Hi ha un homenatge a explicar històries, a sentir històries i a reproduir històries que t’han explicat. I les converses al tren, les facècies singulars…són històries que emergeixen perquè s’ha parat l’orella.