Aniol Florensa: “La majoria de directors de cine són retardats”

9.04.2018

El dia de la proclamació no-unilateral de la independència de Catalunya, esclata un conflicte que afecta el país i dispara les alarmes internacionals. L’Estat Català és el focus mediàtic d’un incident estrany, sòrdid i extremadament greu.

No, no estic desvariant. Es tracta de l’argument de Kentucky, la primera novel·la d’Aniol Florensa, publicada a Brau Edicions l’any passat. El seu protagonista, en Gorka, es veurà inmers en una aventura amb pinzellades de ciència ficció, però també de realisme, gore, amor, política i acció. Ja veieu que no és fàcil catalogar un llibre així. Heus aquí la clau de la seva originalitat tremenda. Hem parlat amb el seu autor.

Un dels pollastres del municipi de Fuig, en plena conferència de premsa.

Agus Izquierdo: Ho sento, però no puc estar-me’n. D’on collons ve aquesta idea esbojarrada i magnífica que és Kentucky?

Aniol Florensa: Per trobar l’origen de Kentucky ens hem de remuntar 10 anys enrere. Sí. 10 p*tos anys! Kentucky va ser el meu projecte de final de carrera. Vaig estudiar guió a l’ESCAC, l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya. Pels quatre gats que estàvem al departament de guió el nostre projecte final era escriure el guió d’un llargmetratge. D’una peli, vaja. Llavors jo tenia 21 anys. Era un jove insolent, condescendent, immadur i amb un esperit punk (això encara ho tinc). Vaig pensar que la millor manera d’enderrocar el sistema des de dins era escriure una pel·lícula poc habitual a l’ESCAC: una tonteria adolescent d’estil American Pie. El que més hi havia a l’escola eren pedants i falsos entesos en cine i el meu objectiu va ser cagar-m’hi.

A vegades, però, els actes més honestos i sincers són els més ben rebuts i Kentucky va ser aclamat per professors i alumnes fins al punt que vaig arribar a ser finalista del primer Base New Talent, un concurs de projectes d’autors novells. Però la realitat és que si ets un mindundi del guió, vendre la teva peli és impossible. Ho vaig intentar durant 6 anys fins que vaig haver d’acceptar que com a film no l’arribaria a veure mai. Vaig buscar altres formats com el còmic o l’obra de teatre però vaig pensar que el millor seria fer-ne una novel·la. Al cap i a la fi, si no trobava editorial me la podria autoeditar. Una peli no me la puc autodirigir. A no ser que sigui el puto Tommy Wiseau. Al final, la idea de fer una adaptació a la inversa, de pel·lícula a novel·la, va funcionar!

Fuig és un poble tranquil fins que esclata tot aquest merder amb pollastres radioactius. En quin indret et vas inspirar quan el vas crear?

No em vaig inspirar en cap lloc en concret. Tot i que segurament subconscientment s’inspira en pobles com Alp, a la Cerdanya, on amb el meu millor amic anàvem a passar setmanes santes i estius entre alcohol i absurditats. En aquelles èpoques al poble no hi havia pijos i semblava un decorat d’una pel·lícula apocalíptica. No vaig pensar en Alp a l’hora de crear Fuig, però segurament algunes semblances tindrà. El que buscava era un no-lloc, un poble abandonat i remot, petit, a prop de França, descentralitzat, llunyà i desconegut. Un poble de merda.

És increïble com la realitat sempre acaba superant la ficció. Sigues sincer, vas publicar Kentucky abans de l’1-O: t’esperaves tot això que ha anat succeint aquests mesos?

Algú s’esperava res d’això? Ni els Simpsons van poder predir res de tot això. Jo vaig pensar que la meva novel·la era absurda i inversemblant. Però la realitat m’ha superat. Sempre ho acaba fent.

Entens la ciència-ficció com una manera d’explicar la realitat metafòricament, de caricaturitzar-la?

Sens dubte. També com una manera de buscar respostes en actes i realitats que ens són desconeguts i aliens. Llegint ciència-ficció sovint pensem “això no passarà mai”. Però veient com passa en les pàgines d’una novel·la és quan descobrim què faríem si passessin. O ens plantegem què faríem nosaltres si ens hi trobéssim. Òbviament si a tota aquesta filosofia hi afegeixes humor i paròdia, el que en resulta és un laboratori on comprovem de quina veritable fusta estem fets els humans. És llavors quan ens adonem que som criatures mediocres i tragicòmiques.

Hi ha en Kentucky com una mena de desfogament: una violència visceral, tacos, baralles, conflictes, sang i fetge. Aquest desfogament és profund o més aviat despreocupat?

Si bé he reescrit la novel·la moltes vegades en aquests 10 anys, el que mantinc del guió original és aquesta ràbia jove, aquestes ganes d’adoctrinar el lector a base d’hòsties. En ser la meva primera novel·la (i la meva primera història amb principi i final) vaig voler condensar-hi el meu esperit desenfadat, dèspota, impertinent però alhora innocent i entranyable. El desfogament és desenfadat però surt de la part més profunda del meu estómac.

Acaba millor Joel Jubany que Carles Puigdemont?

Home, no sé com s’hi viu en una presó alemanya, però segurament és molt millor que a la rebotiga d’un restaurant regentat per una màfia xinesa. Sempre acabarà millor en Puigdemont que el nostre estimat Joel Jubany. Snif…

Llegint el llibre tinc la sensació d’estar mirant una pel·lícula, amb imatges molt concretes, descripcions directes i escenes i plànols cinematogràfics. Influeix, a l’hora d’escriure un llibre, el fet que vinguis del món audiovisual?

Per vendre una mica de fum, tot i que ho dic sincerament i ho crec de debò, m’agrada dir que llegir Kentucky és com llegir una pel·lícula. En l’adaptar un guió a novel·la m’ha sortit un estil amb el qual em sento molt còmode i m’encanta. Una manera de narrar més visual i auditiva que qualsevol altra cosa. M’agrada dibuixar en la meva ment cada escena com si s’hagués de rodar i a continuació plasmar-ho en un document Word.

Escriure un guió dista molt d’escriure una història per un llibre?

Dista força. Al cap i a la fi un guió és un manual d’instruccions per tot un equip sobre com fer una pel·lícula. Abans de continuar deixa’m dir una cosa que, si no dic, rebento, i que mai ningú no m’ha deixat dir. Normalment com a guionista escrius un manual d’Ikea, senzill i ben explicat. No obstant això, la majoria de directors de cine són retardats i acaben fent el que volen, carregant-se la teva obra.

Tornem al que dèiem. Un guió ha de ser filmat i hi ha un estàndard de metratge per pàgina. Una pàgina de guió equival a 1 minut de pel·li. Amb això vull dir que no et pots entretenir amb dir què pensa un personatge, per exemple. O ho veiem. O no ho veiem. En una novel·la et pots esplaiar tant com vulguis!

Aniol Florensa. Foto d’arxiu.

A mi m’ha passat com en Gorka. M’he enamorat de l’ecoterrorisme de Terra Neta, i una mica de la Noa.

Vaig construir tots els quatre protagonistes amb la idea que fossin éssers estranys i en alguns casos deplorables, però farcits d’un realisme molt colpidor. Que el lector es pogués identificar amb tots quatre com a desgraciats que són i que som tots nosaltres en certa mesura. I sí, jo també estic enamorat de la Noa i la vaig escriure enamorat d’ella. Si no, no hagués sortit bé la cosa.

En Guifré, tot i ser del FUCK (Front d’Unitat Català i oKupa), és el dolent més pervers i sàdic de la història. És un cabró molt cabró, però de l’esquerra radical…

Què insinues, que els d’esquerra són tots bones persones? No siguem naïfs. En Guifré és el dolent màxim, l’antagonista de la història. Com amb el cas de la Noa, també el vaig escriure estant-ne enamorat. Vaig voler crear un personatge de l’estil Darth Vader. Un tio horrible, un genocida i un boig però amb un carisma desbordant. Aquests són els dolents que ens molen. Mira Trump, si no.

Amb què estàs liat ara? Podries fer quelcom rotllo en Mas agafant un fusell i rescatant en Carles de la presó alemanya. Li esperen més aventures als personatges de Kentucky?

Sempre he pensat que quan se celebressin 10 o 20 anys de la publicació de Kentucky estaria bé fer un flashforward de la història original i veure com estan tots els personatges després de tots aquests anys. Què va ser d’en Gorka, d’en Joel Jubany o de Catalunya? Ara per ara no ho descarto però no m’hi capfico. Després de 10 anys obsessionat amb aquesta història no tinc ganes de pensar-hi més.

Fa uns mesos vaig acabar d’escriure la meva segona novel·la. Està en procés d’edició ja! Estic molt content! És totalment oposada a Kentucky. Si bé mantinc l’estil visual i directe que m’agrada, el gènere és molt diferent, el to no té res a veure amb la insolència dels pollastres assassins i no hi ha gens d’humor. Quan escric em surt l’humor de forma automàtica. Amb la segona novel·la vaig voler posar-me a prova i contenir el Pennywise, el pallasso sàdic, que porto dins. La meva màxima a l’hora de crear es manté. Entretenir: aquest és i serà sempre el meu objectiu. Puc fer-ho millor o pitjor, però només vull fer passar una bona estona al lector.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “La majoria de directors de cine són retardats”.
    Es fantàstic que doneu espai a persones que fan servir llenguatge tòxic. Tot bé. Tot collonut. Tot perfecte.