Angharad Price: “Penso que l’espai sempre és particular i metafòric”

28.10.2018

L’escriptora gal·lesa Angharad Price ha vingut a Barcelona per presentar la seva novel·la: La vida de la Rebecca Jones (Rata, 2018), una obra que li va valer el premi National Eisteddfod (2002). L’Isaac Cos ha pogut parlar amb ella i l’ha entrevistada a la llibreria La Central.

Angharad Price

Qui és Rebecca Jones?

Rebecca Jones era la germana del meu avi, Bob Jones. Van tenir tres germans més que van néixer cecs i això va fer que la seva infantesa fos força inusual. Els tres nens vidents, Gruffydd, Lewis i William, van ser enviats a una escola per a nens cecs per tal que poguessin desenvolupar les habilitats que els feien falta per tirar endavant. Gràcies a això van aconseguir sobreposar-se i, fins i tot, van arribar a ser persones cèlebres. Gruffydd, per exemple, va ser vicari a Londres, Lewis va convertir-se en pintor i William feia de lingüista, traduint textos en braille. Però, perquè això fos possible, Bob i Rebecca van haver de quedar-se a la granja, treballant per a la família.

Aquesta novel·la parla d’una gran història familiar, que també és la seva. Quan va decidir que l’havia d’escriure?

A la casa de pagès on vivien els meus avis, hi havia una fotografia molt gran de Rebecca, penjada a la paret. Jo, de ben petita, sempre la mirava, fascinada…

Aquesta fotografia va ser la font d’inspiració per escriure la novel·la?

Al principi, no, però tot va començar amb aquesta connexió a través de la casa de pagès on jo passava les vacances. Aquí va créixer la meva mare. Jo vivia a Cardiff, la capital de Gal·les. Aleshores, la meva àvia va morir i, en aquell moment, vaig tenir la sensació que tota la història familiar desapareixeria. Jo volia reconnectar tot allò i vaig decidir fer-ho a través d’una autobiografia en la veu de Rebecca.

El seu llibre es troba al límit de la realitat i de la ficció. El lector pot dubtar si té al davant una novel·la o un documental…

Jo ni tant sols estic segura que sigui una novel·la. Originalment, em vaig posar a escriure per raons personals, amb l’objectiu de fer un tribut a la meva família. Aleshores, no ho podia concebre com una novel·la per al públic general.

Quanta veritat hi ha a la seva ficció?

Els elements imaginaris sorgeixen de la veu de la Rebecca, però la majoria són fets basats en històries orals, recol·leccions de familiars i els meus propis records quan vaig visitar la granja. Per integrar tot això em vaig inspirar en les obres de Georg Sebald. Abans d’escriure el llibre vaig estar llegint les seves novel·les i vaig descobrir-hi aquesta estranya barreja entre documents, fotografies, relat… El resultat és un producte ambigu. Crec que el noranta per cent de la història són fets.

I el 10% restant? Podríem dir que aquest marge correspon a la poesia?

Hi ha dues raons pel que fa a la naturalesa poètica de la novel·la. La primera té a veure amb un fet històric. A principis del segle XX, l’educació era en anglès a les escoles, però, en canvi, a les esglésies es parlava el gal·lès. Rebecca Jones va aprendre a llegir i a escriure en la seva pròpia llengua gràcies a una bíblia. D’aquí en va extreure un llenguatge al·legòric, ple d’imatges. Això és el que he intentat respectar en el llibre. La segona raó és més personal. Té a veure amb el fet que em vaig posar a escriure sobre un lloc que m’estimo profundament, la vall de Maesglasau. La meva passió pel paisatge, els arbres, les flors… acaba emergint al text.

A propòsit del paisatge. La vall de Maesglasau és un lloc preciós però, els protagonistes del seu relat no van poder-lo veure mai. Podem dir que el paisatge esdevé un símbol?

Penso que l’espai sempre és particular i metafòric al mateix temps. Per a mi és un lloc molt concret, però també simbolitza altres coses. Per a Rebecca la mateixa forma de la Vall és ambigua. D’una banda li dóna protecció i la recull a dins, però, de l’altra, l’empresona i no la deixa sortir.

Rebecca, justament, és qui explica la història, però és una història dels altres. La seva funció és donar testimoni de tot el que va passar. En això hi ha un missatge en clau feminista?

La novel·la no està escrita com una forma de reivindicació feminista, però jo sóc una dona i és més natural per a mi inclinar-me per l’experiència de les dones. En molts aspectes aquest llibre és un tribut cap a la meva àvia i tot el que va fer, amb totes les seves responsabilitats i amb tot el que va fer per a nosaltres. Per tant, en certa manera, aquesta novel·la també és un reconeixement al paper que va jugar la dona en aquestes comunitats, sense rebre, moltes vegades, el reconeixement que mereixien.

Què me’n diu del títol de la novel·la? Vostè la va publicar en gal·les amb el títol O! Tyn y Gorchudd (Oh! Descórre el vel)…

Sí. Jo vaig utilitzar el primer vers d’un himne molt conegut que va escriure Hug Jones, un avant-passat meu que va viure al segle XVIII, també en aquesta vall. El vers en qüestió era, justament, O! Tyn y Gorchudd. Per a Hugh Jones, aquest vers tenia un sentit bíblic, referit a la revelació de Déu, però, per a mi, era una manera de descriure la ceguesa, amb aquella tensió entre veure i no veure. També transmetia un sentit transcendental, perquè tots estem buscant alguna cosa, una certa forma de pau o de veritat. En la novel·la la narradora, Rebecca, al principi està buscant això i al final encara ho està buscant. Per tant, el títol tenia un sentit en molts nivells.

Tot i així, aquest títol ha desaparegut. Quan la novel·la es va traduir a l’anglès, ho va fer amb el títol de The Life of Rebecca Jones, que s’ha mantingut en totes les altres traduccions. Com és això?

Hi ha hagut una estranya discussió. Segons algunes opinions «aixecar el vel» podia ser considerat una referència anti-musulmana. Va ser una qüestió delicada. Finalment, vam optar per canviar el títol per The Life of Rebecca Jones.

Sigui com sigui, el llibre ha tingut una molt bona acollida i s’ha traduït a molts idiomes…

Al principi jo no volia que el llibre fos traduït. Quan el llibre va publicar-se en gal·lès, van aparèixer moltes persones a la granja de la família i destorbaven el meu oncle mentre treballava. Per tant, jo no volia que més lectors anessin a visitar la Granja (riu). Però el meu parent, Lloyd Jones, que també va créixer en l’entorn familiar, em va convèncer per a traduir-la i ell mateix va oferir-se per fer-ho a l’anglès.

Setze anys després de la seva aparició, el llibre ha estat publicat en català. Està contenta amb aquesta traducció?

Per a mi ha estat un plaer especial compartir aquesta novel·la amb una llengua petita com la catalana, amb qui el gal·lès comparteix tants aspectes sociolingüístics. Justament, moltes persones a Gal·les estan interessades en el que està passant a Catalunya. Hi ha un sentiment molt estès de solidaritat.

Ja per acabar: què ha volgut fer veure, amb la seva novel·la de cecs?

Penso que els llibres, la poesia i les novel·les, poden bastir ponts entre persones i cultures i, actualment, això és més necessari que mai. Per aquest motiu penso com és d’interessant que una història local i concreta, com la de Rebecca Jones pugui ser coneguda per altres cultures. Segur que els lectors d’arreu hi podran «veure» coses que els faran obrir els ulls.