Ana Blandiana: “La poesia és la meva fe”

Em dirigeixo cap a la llibreria Nollegiu de Poblenou, emplaçada a l’edifici clàssic de La Juanita, amb les cames que em tremolen. He quedat amb una de les bèsties de la poesia mundial. Ella és Otilia Valeria Coman, però quan escriu ho fa com a Ana Blandiana, nom de ploma que va començar a fer servir perquè des del règim dictatorial romanès no fos tan fàcil identificar-la com a filla d’un enemic del poble. Ha vingut a presentar un llibre deliciós sobre poesia, sobre literatura, sobre vida plena que porta per títol La por de la literatura, una de les obres de la temporada, de la dècada, del sempre, al meu entendre. Apareix a la col·lecció “Ferida oberta”, d’AdiA Edicions i Cafè Central, dedicada a poètiques personals.

La xerrada, genial i íntima, privada primer i després pública, es fa gràcies a la mediació de la poeta Corina Oproae, la traductora de Blandiana en llengua catalana amb La meva pàtria A4 (Premi Jordi Domènech de traducció poètica) i La por de la literatura, i és que Oproae és la intèrpret ideal, la torsimany que permet que anem d’una llengua a l’altra amb fluïdesa i felicitat, el vincle que uneix Otilia Valeria Coman amb Ana Blandiana i amb un públic devot que escolta amb passió, perquè és passió el que desprèn aquesta bona dona, i el seu exemple ens convida a continuar l’aventura de la literatura, i a fer-ho sense recança de cap mena, en efecte, sense por.

Com va aquesta irrupció tan poderosa en la literatura catalana?

El nivell de sensibilitat cap a la poesia que he trobat aquí no és habitual. En certa manera, amb Espanya ja estic acostumada a una molt bona relació, ja els meus llibres s’han anat traduint amb periodicitat. De fet ja hem arribat al cinquè i al sisè volums amb l’editorial Pre-Textos. I ara, en català, ja en van dos, La meva pàtria A4 i La por de la literatura, ambdós traduïts per Corina Oproae. I és evident que hi estic molt a gust. Tal com em passa amb Espanya, amb Catalunya he trobat una nova ambaixadora de la meva obra, si es pot dir així, i aquesta ambaixadora és una bona poeta amb qui tinc una relació molt propera, i és gràcies a aquesta persona concreta, de gran sensibilitat poètica, que la meva obra va apareixent. Això em passa amb totes les llengües del planeta: tinc la sort de trobar persones amb aquesta gran sensibilitat i que després van traduint els meus llibres. Així s’estableix una bella, i emotiva, relació. La traducció és com un matrimoni: has d’arribar a la persona correcta i iniciar tota una aventura literària i humana.

Un matrimoni, quina imatge més precisa per parlar d’aquesta força de la unitat, de la compenetració i de l’amor cap a la poesia, en efecte.

El nivell d’intercomprensió amb aquestes persones arriba fins a tal alçada que a vegades he arribat a pensar que no hi ha necessitat de traducció.

I la sensibilitat d’Ana Blandiana, que pot arribar a ser molt radical, és capaç de trobar correspondència amb altres poetes que escriguin ara mateix a Romania, un país que està envaint, literalment i literàriament, els Països Catalans a través de diferents traduccions?

És una afirmació o és una pregunta?

Podria ser les dues coses però en aquest cas és més aviat una pregunta, ja que no voldria fer un judici valoratiu de cap mena sinó saber si, amb les seves opinions bèsties expressades dins La por de la literatura, altres poetes estan d’acord amb vostè o en canvi se sent sola amb les seves certeses…

El problema és, sobretot, dels crítics literaris, que haurien de comparar, analitzar, precisar, i no ho fan. Que jo no m’assembli a altres veus ve, en part, del fet que jo mai no he format part de cap corrent literari. Però tampoc no crec que la poesia existeixi dins dels corrents literaris… Crec que els corrents literaris són divisions administratives de la poesia. Els grans poetes, encara que hagin mantingut el simbolisme o el que sigui, són grans en la mesura en què han estat capaços de sortir de les tendències i de les etiquetes. Per a mi hi ha dues qüestions essencials: la primera és que en poesia no hi ha progrés, ja que si n’hi hagués implicaria que jo soc més gran que William Shakespeare. La segona és que l’originalitat és una qüestió més negativa que no pas positiva. Pensa que en l’art medieval i en l’art renaixentista els pintors no intentaven ser originals sinó que intentaven imitar els mestres. Botticelli, per exemple, va imitar Leonardo fins que va esdevenir Botticelli. Això també passa en poesia: un poeta que vol ser original segurament no acabarà essent un bon poeta.

De fet en el llibre escriu que no és difícil ser nou, el difícil és ser etern…

En general, quan parlo del llibre amb els mitjans arriba un moment en què no sé què vaig dir, què vaig escriure i què forma part de la meva imaginació. Vaig escriure el volum fa molt de temps i, a més, aquesta és una selecció molt ben feta, per tant no recordo quins són els fragments o els temes que apareixen de forma concreta.

Doncs això vol dir que és coherent ja que hi ha una correspondència, un lligam, entre el que va escriure fa temps i el que segueix pensant ara, perquè em repeteix una idea que està molt incrustada, i de quina manera, dins d’aquesta petita joia.

[Riu] Potser sí, gràcies.

Això també vol dir que les seves idees s’han mantingut fermes.

M’agrada pensar que sí, no per orgull ni per vanitat, sinó perquè tinc molta fe en La por de la literatura, que és un llibre que vaig fixar en un determinat moment, amb molts articles diversos, per deixar constància del que penso de la poesia i de l’escriptura. Ara bé, sí que crec que en la meva poesia hi ha hagut canvi, perquè s’han incorporat nous temes, encara que els criteris de concepció originals es mantinguin.

També diu això: “En un món en el qual es parla i s’escriu tant, el significat del poema consisteix a restablir el silenci.” 

Vaig fer una conferència l’any 1999 a Roma, davant la Càtedra de Poesia del Centre Internacional “Eugenio Montale”, i el que surt al llibre és el resum d’aquella conferència tan important per a mi. Aquest text es va posar a l’edició russa i a l’anglesa com una poètica, com el que per a mi és absolutament essencial respecte a la poesia. Volia explicar aquest sentiment que tinc: si la poesia té sobretot la força de suggerir més que de dir, llavors quan més vols suggerir això implica que menys has de dir. I, en última instància, has de somniar en el fet de no dir res però aconseguir suggerir-ho tot. Jo persegueixo això. En última instància, per tant, el poeta, el gran poeta, no hauria d’escriure cap vers.

Per tant la poesia es pot entendre com un gest.

En definitiva, la poesia ha d’aconseguir, amb esforç, fer servir cada cop menys paraules. I encara que hi ha molts poetes coneguts, que són expansius i rius de paraules, sempre massa paraules m’han semblat sospitoses.

Perquè defensa la poesia com a fet demiúrgic, òrfic, que ens ve donat.

Si hagués d’invocar els ascendents de la meva poesia diria els noms d’Orfeu, Blaga i Rilke, precisament. Per això m’agrada que consideris que la meva poesia, i que la meva mirada, són òrfiques.

També parla molt, dins La por de la literatura, de Dickinson i Eminescu.

Emily Dickinson és tot un exemple d’economia, precisament, i cal seguir el seu exemple en matèria de capacitat de dir, i de dir cada cop amb menys i menys i menys. Aquesta és la premissa. Tanmateix, amb Dickinson no em sento tan connectada, psicològicament parlant, com amb Rilke.

Dins La por de la literatura també diu una cosa preciosa i possiblement molt certa: que en la qualitat tots els poetes s’assemblen però en canvi es diferencien en la mediocritat.

Sí, en efecte. Realment ho crec. Com també crec que les mediocritats sí que són originals [Riu].

Em fa gràcia que digui que va escriure els poemes de La meva pàtria A4 davall d’un cirerer amarg, perquè en llengua catalana tenim una poeta que va fer els seus poemes sota un llimoner, com és Antònia Vicens, i curiosament tenen una edat similar i arriben a la poesia, ambdues, talment una crida.

M’han parlat d’ella. També m’han comentat que, com jo, pensa que els poemes li són dictats, que la poesia li va venir i li va començar a caure de les mans, que és el que precisament em passa a mi. Tots els grans poetes de debò tenen aquesta sensació. Molts no ho diuen perquè, en un món tan dessacralitzat com el nostre, queda una mica malament dir aquest tipus de coses.

En efecte, en una entrevista a Núvol que li va fer Corina Oproae diu “Com sempre, els poemes me’ls he fet meus no mentre els escrivia, sinó mentre els llegia, els recitava, els aprenia de memòria. Dir que en sóc l’autora, em sembla gairebé un abús.”

Sí, així és. Arriben a ser meus a mesura que insisteixo en la lectura. Habitualment, a Romania tinc tendència a llegir en públic poemes antics més que no nous, perquè han passat per un procés més profund i són una mica més meus. Insisteixo: sento que el que escric m’és dictat, i ho dic encara que sembli surrealista i absurd. Per a mi és la veritat.

I no hi ha poetes que se sentin amenaçats amb afirmacions com que els poetes no tenen voluntat, i que en realitat no escriuen res seu, sinó que són simplement demiürgs d’una veu superior que ve donada?

Evidentment, una afirmació d’aquesta categoria és molt perillosa ja que pot desmuntar tot el sistema. Però penso que un poeta que vol ser poeta o que vol estar orgullós de ser-ho em sembla una monstruositat. En la poesia no és l’inaudit el que és important, sinó el que ja sabem d’una altra vida. La poesia no ha de transmetre la sensació d’un coneixement, sinó la d’un reconeixement. Si em demanen quin és, per a mi, el deure del poeta, diré que el deure del poeta és escriure el que creu, el que sent, el que percep, el que li xiuxiuejà Déu a l’orella.

I no és un perill confiar en el dictat dels déus?

És clar. El fet del dictat és ja una inseguretat absoluta: perquè no se sap si demà la veu tornarà, com li va passar a Arthur Rimbaud. Els novel·listes poden planificar, els poetes no. Per això també escric prosa. Per tenir un poc més de seguretat, perquè el narrador és autor, el canvi el poeta no. Quan fas prosa escrius fins que et canses, després vas a dormir i quan després tornes, a l’endemà o quan sigui, llegeixes la darrera frase i continues allà on ho havies deixat. Ara bé, amb tot això que dic no estic dient que el poeta sigui superior, en cap cas. Sigui com sigui, tinc papers que demostren que algú em dicta i que jo sols copio, ja que en alguns dels meus fulls apareixen faltes ortogràfiques molt senzilles, com si no ho hagués acabat de sentir gaire bé mentre m’ho dictaven, faltes que jo no faria de cap altra manera però que aquí són una constatació innegable.

En el llibre parla de l’escriptura, de lectura i sobretot de vida. Perquè vostè és una autora vital. I distingeix entre llegir i viure, ja que cada cosa dona quelcom diferent, i el lector de debò és el que fa servir la lectura com a evasió. Com entén aquesta evasió?

Per a mi els llibres essencials que m’han format són llibres en els que he entrat de manera total, com entrar dins d’una vida. Evasió en aquest sentit: els personatges de Guerra i Pau són personatges més reals que el de la meva realitat. Els personatges de Madame Bovary no tant, però això és per culpa del fet que no els acabo d’entendre del tot… La vida, a través del sedàs dels grans escriptors, és una vida més total que les vides autèntiques. De totes maneres hi ha una altra cosa a tenir en compte en tot això que dic, i és que en prosa només m’interessen els escriptors que són capaços de recrear, i per tant de crear, Gran Vida. Al meu entendre, el “ nouveau roman” francès no existeix. Tu ets més jove, però en els anys 60 es va parlar molt d’aquesta gent com si fossin uns genis, uns genis que a hores d’ara ja no existeixen, i no existeixen perquè no varen ser capaços de crear Gran Vida amb les seves obres: només varen crear qüestions tècniques.

Com si la realitat es pogués escriure o descriure, quan el que hauria de fer la literatura hauria de ser recrear i crear mons autònoms, i nous. El contrast entre reproducció i invenció…

Exacte. Això també és vàlid per a la poesia. Hi ha poesia obscura, que pot ser difícilment compresa, però que al mateix temps pot ser profunda. I després hi ha una altra categoria que és la poesia hermètica. Però no hi ha una gran poesia que, al final, no s’acabi d’entendre, i en aquest sentit “entendre” no és només una qüestió de significats sinó també de recepció, perquè la poesia és molt més que llenguatge.

Molt més que llenguatge, sí!

Sí. Per a mi, per exemple, la poesia és la meva fe.