Els Amics de les Arts: “És molt difícil prendre consciència de com hem crescut”

A inicis d’any es publicava “Espècies per catalogar”, darrer disc dels Amics de les Arts i revàlida per a un grup que gràcies a l’èxit del seu anterior “Bed & Breafast” s’havia erigit en una de les pedres angulars de la nova escena musical catalana.

Els amics de les arts. Foto d'Ibai Acevedo

Fotos: Ibai Acevedo

A inicis d’any es publicava “Espècies per catalogar”, darrer disc dels Amics de les Arts i revàlida per a un grup que gràcies a l’èxit del seu anterior “Bed & Breafast” s’havia erigit en una de les pedres angulars de la nova escena musical catalana. Com la posta de sol al Cap de Creus que il·lumina la portada de l’àlbum, la seva nova col·lecció de temes ens apropa a una banda que ha apostat per unes melodies potser més pausades i fràgils que les que embolcallaven el seu predecessor, però també més belles i treballades. D’una lluminositat rogenca, agradablement melancònica, infinitament comfortable. I és que Els Amics de les Arts no només han crescut en popularitat, sinó que, transformats en detallistes orfebres del pop, també han progressat musicalment. L’amic Eduard Costa, de qui a la Viquipèdia diuen que és l’encarregat de tocar aquell xiulet extravagant anomenat kazoo, ens dóna més pistes de com catalogar-los.

Ja han passat tres mesos des de la publicació de “Espècies per catalogar”. Com ha estat la rebuda de la gent?

Ha anat molt bé. Al principi hi havia aquells nervis, el voler saber com se l’agafaria la gent, què passaria… Però estem molt contents: omplim els concerts, la gent canta, quan acabem el bolo firmem discos, xerrem amb el públic i rebem el caliu dels seguidors. Un públic, el nostre, fidel però transversal, de gent jove i gent gran, gent que ens coneix de fa temps i gent que ens acaba de descobrir.

A qui t’ha sorprès més veure en un concert dels Amics?

Hi ha diversos packs, com el del pare que porta per primera vegada a un concert al seu fill, compartint plegats l’experiència. O el cas d’una parella ja gran que ens ha seguit per Berlín, Castelló, Solsona… Un altre cas molt xulo és el d’una noia que està casada amb un suec i durant molts anys van viure allà, a Suècia. En escoltar-lo, va quedar flipada amb el tema “Louisiana o els camps de cotó”, que parla una mica d’aquell emigrant que viu fora, als Estats Units, i que té un fill que és d’allà però que parla en català. Doncs a ella, que ara viu a Girona, li passava el mateix però en versió sueca, ja que vivia a Suècia i va tindre els fills allà. Tot rossets però que parlen en català. (Rialles)

Explicaves que la gent canta els temes als concerts, i és que els vostres concerts són gairbé karaokes multitudinaris. Imagino que, per a un músic, no hi deu haver millor sensació que aquesta, oi?

Segur. És el que tanca el cercle: jo faig això per fer feliç a aquesta gent que m’escolta. I quan acabes i veus que hi ha famílies senceres que porten sis bolos seguits venint-te a veure, i, tot i així, el pare, la filla i la mare, tots ells estan cofois… Totes aquestes reaccions serien coses que no podríem gaudir si ens perdéssim aquesta interrelació amb el públic. I és que els concerts no acaben després de dues hores de tocar, sinó una o dues hores després que hagi sonat l’última nota i hagis compartit totes aquestes experiències i emocions amb la gent que et segueix.

Recentment vau actuar durant tres nits seguides al Teatre Coliseum de Barcelona davant de més de 5.400 persones. Encara que això ja comença a ser un fet habitual per vosaltres, un s’acaba acostumant a aquestes coses?

No! Encara ens emocionem i la nostra cara paga. Quan estàs sobre l’escenari del Coliseum i aixeques el cap i només veus públic i més públic… És molt difícil prendre consciència de com hem crescut.

Quines sensacions teniu el moment abans de sortir a l’escenari en concerts com aquests?

Sempre estàs amb el cul apretadet (rialles). El que sí que ha canviat, per exemple, és que abans quan sonàvem a la ràdio ho paràvem tot.

Com l’escena de la pel·lícula The Wonders!

Exacte (rialles). Recordo que anys enrere, quan començàvem, si sonàvem a la ràdio, paràvem el cotxe a la vorera o on fos i ens trucàvem entre nosaltres. Ara, que ja és més habitual, ja no ens agafen aquelles taquicàrdies.

Normal.

Suposo, si no aniríem de “subidón” tot el dia (rialles).

Hem estat parlant de la reacció de la gent envers “Espècies per catalogar”, però, passat el temps, vosaltres com heu paït el disc? Esteu tan satisfets com el dia que es va publicar? Mesos després li trobeu defectes?

Sempre ho diem, però no nosaltres sinó tots els músics: els discos són radiografies del moment en què els enregistres. Quan graves una cançó ja no pots fer-hi res, encara que aquell dia hagis posat aquella veueta o hagis tocat d’aquella altra manera, mentre que el directe et permet experimentar, fer que tot allò voli. I després, hi ha un element que cap disc pot igualar, que és el de la gent. Sentir que 2.000 persones canten a cor, per exemple, “Carnaval”, et dóna una dimensió totalment diferent. Un disc és una sensació enllaunada, però el directe té una punta emocional ingualable. És increïble veure com la gent es fa seu el teu disc, i en alguns temes porta el ritme a un lloc que no t’esperaves, canten més intensament en un altre i allà on pensaves que potser estarien més eufòrics, estan més tranquils. Cada concert és únic, és com si traguessis un disc nou amb cada directe.

I vosaltres, sent “Espècies per catalogar” un disc amb uns temes més elaborats i detallistes, us heu sorprés de com han evolucionat en directe les cançons?

Hi ha un fet que no podem obviar, i és que als nostres seguidors els agrada cantar (rialles). A partir d’aquí, hi ha temes com “Louisiana” o “Ciència-ficció” que en el disc estan concebuts d’una manera molt pausada i tranquil·la, però que amb l’energia del directe s’han acabat transformant en peces més entusiastes, amb la gent seguint el ritme del bombo de bateria. I està bé que sigui així, perquè és com si el públic, transformant-se en el cinquè Amic de l’Art, acabés imposant la seva part de música dins la cançó.

Imagino que encara és massa aviat per haver començat a escriure temes nous, no?

No creguis, tot just ara comencem. No hem escrit res nou oficialment, però tots anem amb l’iPhone captant idees. I és que vas pel carrer, al metro, on sigui, i de sobte et ve una melodia que l’has de guardar d’alguna manera. D’alguna manera és la sal de tot això, i, per tant, no et pots apalancar. Encara que també és cert que costa, perquè, per sort, el ritme és molt alt, tenim molts bolos i no acabes de trobar aquella calma necessària per posar-te a escriure. Amb tot, el músic sempre té aquesta por de que se li escapin idees bones. És una mena d’obsessió de no perdre cap melodia, perquè si la deixes escapar sempre creuràs que era la bona.

Has somiat mai amb una cançó?

Jo funciono una mica com en Paul McCartney (rialles). Ell sempre deia que no donava per vàlida una cançó fins que no feia cinc o sis dies que venia taral·lejant-ne la melodia. Doncs jo sóc una mica així. Me les enregistro al mòbil i si al llarg dels dies em torna aquella melodia, passa el primer tall. Això en un aspecte estrictament melòdic, perquè després ja vindrien altres tasques com buscar de què parlar, escriure el curtmetratge de la cançó.

Enyores res de quan vivíeu tots plegats en aquell ja mític pis d’estudiants?

Quan hi ha un canvi, sempre perds alguna cosa i en guanyes alguna altra. Seria absurd viure en el passat, i seria absurd viure preguntant-te com serà el futur. Òbviament, han canviat moltes coses en aquests anys: tot això ha crescut molt, podem viure de la música… Abans érem quatre amics en un pis que vivíem com podíem i tocàvem la guitarra, i evidentment, sense allò no seríem el que som avui dia, però d’aquí a pensar que els temps passats van ser millors…

Millors evidentment que no, però aquella espurna, il·lusió i màgia dels inicis…

Potser això sí. Ja en tinc 35 i… als directes no paro, vaig d’aquí cap allà i només bec aigua, amb això està tot dit (rialles).

Els amics de les arts_grup. Foto: Ibai Acevedo

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació