Àlex Rigola: “Incerta glòria és una novel·la devastadora”

13.06.2015

Aquest cap de setmana Incerta Glòria arriba a la recta final al TNC amb les entrades pràcticament exhaurides. Àlex Rigola ha presentat un muntatge de la novel·la de Joan Sales molt marca de la casa, que ha suscitat tota mena de reaccions. El director ens va rebre fa uns dies al camerino del teatre per parlar d’aquesta adaptació.

Àlex Rigola, cara a cara al camerino del TNC | Foto de Bernat Puigtobella

Àlex Rigola, cara a cara al camerino del TNC | Foto de Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella: Quan vas descobrir Incerta Glòria?

Àlex Rigola: Ara no ho recordo, deu fer deu o dotze anys, llegia en un suplement literari un rànquing de les obres més valorades de la literatura catalana, i hi sortia per primera vegada Incerta Glòria. Jo feia temps que buscava una obra sobre la Guerra Civil, perquè volia recrear una història familiar que havia viscut, la dels meus avis, que ja eren nòvios durant la guerra. Al meu avi el van cridar a files amb la quinta del biberó mentre la meva àvia es quedava a Barcelona. Adaptar la novel·la de Sales era una manera d’explicar aquesta història dels avis, però de seguida Incerta glòria va agafar una dimensió més gran i vaig canviar de direcció. Em sorprenia que una obra escrita als anys 50 no fos valorada fins pràcticament mig segle després.

B.P: No és gens afalagadora per als catalans. Les canta ben clares. Era una novel·la incòmoda per a certs cercles catalanistes.

A.R: En teatre també passa. Sovint en determinades situacions es demanen unes obres i no unes altres. Durant el franquisme era una novel·la censurada, i després de 40 anys de dictadura, la gent no estava disposada a admetre la importànca d’una obra que fa una mirada crítica sobre el propi bàndol. I encara menys una novel·la com Incerta glòria que després de la foscor del franquisme proposa el cristianisme com una sortida vital. I aquesta és una de les grandeses de Sales: a banda de la seva qualitat d’escriptura, treballa amb una sinceritat de pensament propi molt perillosa. L’individu és lliure de creure o no si al final d’aquesta vida hi ha un buit o hi pot trobar la plenitud i això produeix angoixa.

B.P: El neguit dels personatges no es resol tampoc al final de la teva adaptació…

A.R: Al final queda la desbandada de la guerra civil, i la desbandada d’ells mateixos en la resolució de les seves vides.

B.P: I en Soleràs no els ajuda pas a trobar la pau.

A.R: En Soleràs és el reactiu que fa que cadacscú modifiqui les seves actituds i el plantegi el sentit de la vida. Incerta glòria és una novel·la devastadora. Les sortides que ell dóna, el sentit del perquè som aquí, quan diu que no ens queda més camí que el sofriment. La sortida és la creença, però després vindrà la nàusea… Ni tan sols abrigant-te amb la religió podràs estalviar-te la nàusea, hi cauen tots els personatges. És una obra que ja prefigura el que serà l’Espanya fosca dels perduts dels anys 40… Tot et porta cap allà, la fugida final en desbandada no és dramàtica, sinó tràgica!

B.P: És tràgica i la posada en escena juga a favor d’aquesta lectura…

A.R: Sí, i el que acaba passant en aquestes últimes pàgines és que hi ha un conjunt de fets que són gairebé surrealistes… Es troben en un hotel tot ben posat, sembla una pel·lícula de Stanley Kubrick… I en aquest sentit és una peça que no té catarsi, però sí que és tràgica fins al final, perquè et dóna uns referents de vida que només et deixen viure l’avui… En aquest sentit, la visió d’Orwell i la de Sales són les dues cares d’una mateixa moneda. A Homenatge a Catalunya, Orwell té una imatge llibertària de l’anarquisme, creu en l’ordre comunista i en la possibilitat de guanyar la guerra. Sales, en canvi, és la cara de la derrota.

Àlex Rigola | © Bernat Puigtobella

Àlex Rigola | © Bernat Puigtobella

B.P: Parlant de tragèdia… El teu primer muntatge notori va ser Titus Andronicus. D’aleshores ençà has fet moltes coses. Com has arribat fins aquí des d’aquell Titus Andronicus? Quina diferència hi ha entre aquell Rigola i el d’ara?

A.R: Doncs l’edat, l’experiència. Ara no faria aquell Titus Andrònic ni faria tampoc el Titus Andrònic… Són les experiències vitals que et canvien, ara mateix el teatre m’interessa més com a espai de reflexió que no pas d’acció dalt de l’escenari. El teatre sempre és reflexió, pero a mi m’interessa cada vegada més el debat que es produeix a l’escenari que no l’acció. Al muntatge d’Incerta glòria hi ha molt poc intent que sigui una obra d’acció malgrat les quantitats de batalles que s’hi expliquen. A vegades en teatre has de representar situacions que més val que trobis unes convencions per explicar-les abans de reproduir pròpiament les accions… Si el director munta una mort realista, sempre acabes veient l’actor que fa veure que es mor i no pots evitar de pensar: “Mira que bé que s’està morint ara. I passa el mateix amb el sexe i les escenes eròtiques. Si en el cinema et pot erotitzar, en el teatre sempre penses ara fan que follen.. mai dius hòstia estan cardant… O sigui que has de saber jugar amb això… Per això trobo més interessant trobar altres camins escènics. I això ha fet que avui tingui més interès per la literaura que la televisió o el cinema, que és d’on venia originalment. Per això acabes entenent que la gent que ve al teatre sigui d’edat més gran que la que va al cine.

B.P: També hi ha una diferència de preu…

A.R: Sí, però no és l’únic factor. Pensa que l’abonament del Primavera Sound és de 180€ i han venut 180.000 entrades. El preu de l’entrada és una excusa, però també és normal que a una persona de 20 anys amb les hormones disparades li sigui difícil estar-se tres hores quiet en una butaca i s’estimi més saltar en una sala de concerts.

B.P: Tornant al que deies abans, la reflexió prima per damunt de l’acció.

A.R: Sí, en aquesta peça hi ha una voluntat de no abandonar la literaura. N’hauria pogut fer una versió més teatralitzada, però aquesta no ha estat la meva intenció. No volia fer una obra de teatre a partir d’Incerta glòria sinó posar la novel·la sobre l’escenari. I això demana un cert amor a la narració literària. I una narració que no és lineal. Si el teatre normalment és lineal i té format aristotèlic, la novel·la de Sales i també aquesta adaptació tenen diverses dimensions. És com un puzle amb moltes peces, un puzle que has de muntar per capes perquè no és pla ni es desplega sobre una única superfície, sinó que té volum.

B.P: Sí, però no creus que l’espectador pot quedar una mica confós si no ha llegit la novel·la?

A.R: Incerta glòria demana un cert esperit d’aventura com a espectador. Al lector que ja té coneixement de la novel·la això no l’espanta. Si no has llegit Incerta gloria, pot passar que quan has acabat de veure l’obra no tinguis tant una sensació de catarsi sinó de poema, d’haver acabat de llegir un poema. La sensació és més d’elevació, no tant de catarsi. La peça té aquesta dificultat, però vull creure que és també una de les gràcies.

B.P: Tu has estat un dels portadors del virus del teatre alemany a casa nostra. Els teus anys al Lliure van ser molt militants en aquest sentit. Quin pòsit creus que t’ha quedat d’aquella fascinació en el muntatge d’Incerta glòria?

A.R: El primer que em queda del teatre alemany és la valentia amb què s’enfronten a l’escenari els actors i directors i dramaturgs: aquesta capacitat per no posar límits i permetre que els artistes explorin aquests camins en un moment en què sembla que estem més pendents de l’ocupació que del sentit i funció dels teatre públics. En aquest sentit crec que ha estat molt valent per part del Xavier Albertí programar una obra com aquesta. Costa molt fer un públic i aquest públic l’has de cuidar. I si tu el vas alimentant i li vas oferint muntatges que vénen de fora, que potser no estan en el centre del pensament del públic més popular ni són majoritaris, però que són interessants, i vas acostumant el públic a una certa excel·lència i aquest públic també es va tornant més obert i preparat quan nosaltres mateixos experimentem… tota aquesta seria la part positiva del que hem après del teatre alemany. També t’he de dir que a vegades els alemanys han perdut el sentit de les obres originals que pretenien representar, fins al punt que sovint ens preguntem si som davant d’una trasgressió o d’una por a enfrontar-se al text.

Pau Roca és Juli Soleràs a Incerta Glòria © TNC

Pau Roca és Juli Soleràs a Incerta Glòria © TNC

B.P: Pau Roca no ho tenia gens fàcil a l’hora d’enfrontar-se al personatge de Juli Soleràs. I en canvi trobo que se n’ha sortit molt bé.

A.R: El Pau Roca és un excel·lent actor que segurament encara no havia tingut la possibilitat de fer una cosa així… En Soleràs és un grandíssim personatge, que tu com a lector o espectador no pots dominar, no és previsible, i això et produeix un magnetisme que et fa avançar en la pròpia novel·la. Aquells personatges que consideres més intel·ligents que tu i que saps que no pots controlar són fascinants. El cas del Soleràs és tràgic, perquè desperta por i pena a la vegada, tant per la desolació en què viu com per la falta d’interlocutor… L’únic que s’acosta a un interlocutor aquí és el Lluís, perquè, de fet, la Trini tampoc no se’n pot considerar. Per això al final, el gran tema de la novel·la és la pietat.