Alberto San Juan: “Cal fer de la cultura alguna cosa més que oci i espectacle”

17.06.2014

L’actor Alberto San Juan va visitar el festival Í-TACA de Girona i la Laura Iglesias no va perdre l’oportunitat d’entrevistar-lo.

Alberto San Juan, actuant a 'Autoretrato de un joven capitalista español'.

 

A comarques, allò que en diuen a poble, també hi ha agents culturals inquiets que miren de tirar endavant projectes tan interessants com els que es puguin endegar a les grans ciutats del nostre país. A Palafrugell en tenim un exemple amb el festival  I-taca. Com ells mateixos diuen “ Seguint l’estela de la campanya ‘Per la Salut de la Cultura’ iniciada l’estiu passat pel Teatre de Bescanó, Í-TACA ha buscat la fórmula legal que permet vendre les entrades aplicant un IVA del 4% i no del 21% com ha decidit el govern estatal que es gravi la cultura. Així, reduïm el preu  que ha de pagar  l’espectador i participem en la lluita del sector per salvar la cultura del nostre país.  Creiem que la cultura no és un luxe, és com l’ou, la poma o les pastanagues,  un producte de primera necessitat i hauria de tributar com a tal. Som conscients que aquest acte no és una solució al problema, només representa una acció reivindicativa.”

I-taca, seguint els seus principis ideològics, col·labora amb diferents entitats com la PAH i mira de portar a aquest trosset d’Empordà gent que tingui els seus mateixos preceptes de funcionament. El passat diumenge dia 12 van programar a Alberto San Juan amb Autoretratro de un joven capitalista.  San Juan,  juntament amb altres persones procedents dels moviments socials —fins i tot en col·laboració amb Som Energia— han muntat una cooperativa de consum responsable dirigida a un projecte teatral, Teatro de Barrio. Un projecte que s’ha instal·lat al cèntric barri de Lavapiés a Madrid, a l’antiga Sala Triángulo, i que està tenint  un gran èxit de públic. La voluntat amb què van obrir aquesta cooperativa de consum cultural va ser obertament política amb la intenció de participar en el moviment ciutadà que ja està construint una altra forma de conviure.

Són  dos quarts de nou i he quedat amb l’Alberto San Juan per fer-li una petita entrevista, a les nou comença l’espectacle i no ens queda gaire temps. L’Alberto està tranquil i relaxat i alguns dels periodistes que estan al teatre em miren inquiets i em pregunten constantment si realment tinc clara l’hora de l’entrevista perquè normalment ara hauria d’estar concentrant-se en el monòleg de gairebé dues hores que ha de començar d’aquí a no res. Autoretrato de un joven capitalista és un repàs de la darrera història del país que comença en el franquisme tardà i acaba amb la crisi actual, que ens planteja un munt d’interrogants sobre les possibles mentides que ens ha venut la història oficial. Fent gala d’una documentació extraordinària,  ens endinsa en l’interrogant de la possible mentida viscuda durant aquests darrers 50 anys.  Alberto San Juan agafa com a excusa la seva situació personal  i en un  excel·lent exercici d’íntim despullament ens dibuixa la seva pròpia crisi paral·lela a la crisi d’un sistema capitalista que ens ha portat a tots a replantejar-nos nous valors on recolzar la nostra existència.  Envoltat de la llum dels típics “flexos” que tots empràvem per estudiar abans no aparegués la coneguda botiga nòrdica de mobles, i recolzat en un munt de llibres, ens mostra que el far del coneixement i de la informació  és l’única llum que ens pot portar cap a una societat alternativa possible.

Dos quarts de nou, entrem a buscar-lo a l’escenari on encara fa algunes proves de llum, em mira i s’adona que anem justets de temps. Sense més preàmbuls, agafa una cadira, la instal·la al costat de la caixa de pomes que els espectadors compraran en un gest  trivial d’insubmissió al 21% de l’IVA cultural i comencem.

 

Laura Iglesias:  Les classes dominants controlen el discurs i l’imposen a través del pla cultural? Creus que hem viscut durant anys en una gran mentida?

Alberto San Juan: Sí, el poder imposa el seu discurs des de tots els plans i monopolitza la construcció del pensament aparentment lliure.  Des dels mitjans de comunicació majoritaris, des de totes les institucions s’emet un missatge fals, i és que vivim en una democràcia basada en els drets humans. En una democràcia on decidim col·lectivament com funciona la societat. Això ens ho hem cregut durant molt de temps i ara ja cada cop ens ho creiem menys. Les alternatives a aquest domini de la construcció ideològica sorgeixen arreu.

L. I. : Quina responsabilitat tenim com a ciutadans en el fet d’haver-nos deixat portar per aquesta línia discursiva? Desinformació, desídia pel que passa, som una generació poc implicada políticament?

A. S. : La responsabilitat que hem tingut no la sé. Segurament tots som en part responsables de tenir els ulls tancats, però evidentment no és la mateixa responsabilitat la que pot tenir la meva mare que la que pot tenir el Sr. Botín. El que sé és la responsabilitat que tenim ara. Si no ens agrada el que vivim i ho volem canviar necessitem informar-nos, ajuntar-nos amb altres persones i actuar. Però és imprescindible tenir una comprensió de la realitat per a aconseguir un canvi.

L.I. : El teatre hauria de convertir-se en aquesta  mirada al carrer, en aquest intent de comprensió de la “suposada realitat” ? O un teatre purament estètic no serveix?

A. S. : Crec en la llibertat, per tant, que tothom faci el teatre que vulgui. Crec que vivim en una situació literalment de guerra en què hi ha morts com a resultat de les polítiques del govern i dels  partits majoritaris. En ser membre ciutadà d’una comunitat que se sent agredida sento la necessitat de fer alguna cosa. És com viure en un edifici que s’estigués cremant, intentaria posar-me a la cadena amb un cubell d’aigua. És el mateix ara i aquí. Sento la necessitat d’implicar-me amb el meu treball, en fer alguna cosa, però clar, respecto el que cadascú pensi i en el treball que vulgui fer. No respecto qui participa d’Emilio Botín, de Fainé, de Rajoy o de Rubalcaba…El teatre que jo vull no és el de “pa i circ”. Cal fer de la cultura alguna cosa més que oci i espectacle. Volem projectes que tinguin sentit, projectes que mostrin com funciona el poder, els bancs, els partits polítics. Volem un teatre que mostri com funcionen les alternatives que estan construint els ciutadans en tots els àmbits.  El principal èxit del poder és aquesta labor de propaganda que ha fet creure a la gent que la política és “una merda” amb la qual no cal tenir-hi contacte. Tots fem política cada dia amb les decisions que prenem per organitzar-nos. El teatre actual davant la competitivitat que s’imposa en aquesta llei de la jungla, ha d’optar pel contrari, la cooperació i el suport mutu. Cal créixer junts.

Alberto San Juan.

L. I. : En els moments que vivim de retallades de l’estat del benestar, cultura, educació, sanitat… per què la gent hauria d’anar al teatre quan té prou feina per sobreviure?  Quan diem que hi ha entrades barates, per exemple,  estem realment segurs del que diem? Estem tocant la realitat del carrer?

A. S. : El teatre és una forma de veure el món de manera col·lectiva, és l’experiència de reflexionar col·lectivament sobre el que ens passa personalment i com a grup. Cal que la gent entengui que la cultura és una mirada crítica al món i és fonamental per a trencar el mur de la ignorància. Quan es trenca aquest mur, tot és possible i tot està per fer. Les entrades a teatres comercials de Madrid o Barcelona són realment cares per a la gent del carrer, i el 21% d’Iva fa inviable la rendibilitat del teatre, és un robatori per part del govern, tot i que no crec que la finalitat sigui realment robar ja que recapten menys que abans d’apujar l’IVA. La finalitat és limitar el teatre i, de fet, el poder que pot tenir el teatre en la construcció de noves perspectives.

L. I. : Com es pot arribar a la gent que no és espectadora i que té massa problemes per a la supervivència diària com per a pensar que pot anar al teatre i que d’allà en pot sortir amb una mirada crítica cap al món? 

A. S. : Per exemple llegint un discurs de Federico García Lorca quan va inaugurar la biblioteca del seu poble de Fuente Vaqueros el setembre del 1931 en què va dir que “Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.”

L. I. : El sector cultural s’està reinventant amb idees imaginatives per a sortir de la crisi o és un sector més de l’establishment que ha anat a menys i plora però no actua?

A. S. : El sector del teatre és igual que qualsevol altre, ni més progressista ni  més conservador. Un sector que durant molts anys ha patit d’aquesta situació d’alienació informativa, alienació ideològica i va despertant com qualsevol altre. No hi veig gaire diferència entre aquest sector i un altre. La gent del teatre i del cine no estan fora del carrer. Hi ha un 2% o 3% que podrien formar part d’aquest establishment però la resta no. Tenim la marea verda que està lluitant, tenim marees de tots colors, de la cultura també!

L. I. : Quin paper tenen els sindicats avui en dia en totes aquestes lluites?

A. S. : Les cúpules dels sindicats majoritaris crec que formen part del sistema. Altra cosa són les bases dels sindicats, com les bases del PSOE i del PP en què, segurament, hi ha gent honesta i honrada que creu en la justícia social. Caldria una gran plataforma de l’espectacle amb representació sindical a la qual donés suport una gran marea de la cultura. L’organització sindical és absolutament necessària però cal que es posicioni des de la classe treballadora enfront d’un poder que està servint al capital. Avui en dia hi ha poca confiança cap al sistema, per tant, els sindicats cal que s’arrisquin a mantenir-se’n fora.

L. I. : Què creus que es fa malament des del discurs o les accions de l’esquerra  perquè a Espanya segueixi guanyant la dreta?

A. S. : El Congrés sempre ha sigut de dretes. El PSOE té una responsabilitat específica i és la d’ocupar l’espai de l’esquerra per a fer política de dretes. El PCE igual, tenen una cúpula que participa del sistema i s’haurien d’aclarir. IU també hauria d’iniciar algun camí de transgressió i no conformar-se només a tenir diputats al Parlament. El poder és de dretes. Hi ha explotats i explotadors. Hi ha unes empreses que estan a l’IBEX35, els amos de tot, i una classe política professional que són sicaris al seu servei, i els ciutadans estem sotmesos a diferents nivells d’explotació, des dels qui es troben en la marginalitat més absoluta fins als que se’n poden sortir millor.

L. I. : En aquests moments polítics els moviments socials tenen algun rol? 

A. S. : Ho són TOT. Tot ho fan els moviments socials, les marees. S’ha acabat anar darrere d’una pancarta cridant eslògans i consignes i tornar a casa i oblidar-nos del discurs. Avui en dia els moviments socials no es conformen a sortir al carrer sinó que treballen directament al carrer per a la transformació.  Ara  tenim el grup Podemos que no ha tingut altre remei que convertir-se en partit per a poder oferir al ciutadà una eina per a traduir el gran descontentament que hi ha en un gran canvi democràtic. Tot i que per mi, aquest grup no deixa de ser un moviment social.  .

L. I. : Si els moviments socials s’erigeixen en partits, encara que sigui per la necessitat de canviar el sistema des de dins, no creus que seran parasitats pel sistema i en copiaran les jerarquies, les cúpules…?

A. S. : No. Rotundament no. Crec que s’ha de trencar, que s’ha de suprimir els partits polítics i la classe política professional o com a mínim reflexionar sobre la possibilitat de substituir-la per alguna organització més democràtica. Els moviments socials sense tota aquesta estructura institucional fan política. La PAH per exemple, quan fa una ocupació d’un banc, fa una acció política. I aquesta és la política que reclamen molts ciutadans, la d’obrir escletxes en el mur de la ignorància, de la por, de l’apatia. Mur meticulosament construït pels poders establerts. Els moviments socials són els que ens han ensenyat que la realitat es pot canviar.

L. I. : No creus que aquests moviments assemblearis, en horitzontal, poden ser fàcilment manipulables pels possibles líders?

A. S. : No. El que s’ha d’evitar és que les assemblees siguin un “conyàs” que és un dels pitjors perills. Hi ha gent investigant com desenvolupar tècniques de presa de decisions en horitzontal. Jo sí que crec en la possibilitat de la democràcia assembleària si ens organitzem. Evidentment, els homes  ens podem corrompre, d’incorrupte només hi ha el braç de Santa Teresa —em diu rient.

L. I. : Ha arribat l’hora que es treballi des dels barris?

A. S. : Jo crec que perquè una democràcia sigui real s’ha d’organitzar en dimensions petites, i, per tant,  ja no només crec que s’ha de treballar des dels barris sinó fins i tot des dels blocs de veïns, patis de veïns, crec en la xarxa de petites organitzacions autònomes. Escenaris de lluita, reivindicació i organització col·lectiva per a l’autogestió.

L.I. : Que n’opines del que està passant a Can Vies?

A. S. : Em sembla una imatge més que descriu la situació actual i són la gent, els ciutadans els qui lluiten. Les institucions contra els ciutadans. I els ciutadans defensant-se i guanyant. Gamonal, la paralització de la privatització de 6 hospitals a Madrid, Can Vies,.. són exemples d’una ciutadania que ja no creu en el discurs oficial. Ciutadans desperts, empoderats que prenen la iniciativa i lluiten. En canvi, hi ha tots els mitjans dient que no es pot cedir al xantatge dels violents. Mitjans que repeteixen el discurs oficial. Canals massius d’informació sota el control del poder i en què la llibertat d’expressió és molt relativa. La violència no és cremar un contenidor, la violència és fer fora la gent de les seves cases empenyent-ne molta al suïcidi, la violència és robar a uns avis els seus estalvis… tinc molt clar de quin costat ve la violència.

L. I. : Per què Autoretrato de un joven capitalista?

A. S. : Perquè he decidit emprar l’escenari com a arma de creixement, de coneixement, d’enriquiment, de transformació, d’apoderament. És la meva petita contribució a tots aquests moviments ciutadans que clamen per un canvi social.

Quan gairebé després de dues hores d’intens monòleg al teatre de Palafrugell es van tancar els llums, el públic de l’Empordà es va posar dempeus per ovacionar no només un gran actor i un magnífic espectacle sinó la valentia de presentar des de la humilitat d’un escenari una visió tan crítica del sistema. I mentre l’ovació estava en el seu punt àlgid, Alberto San Juan amb un somriure als llavis ens va xiuxiuejar:

Vindrà un dia en què no podrem més i aquest dia, ho podrem tot”.