Albert Villaró: “No volia crear una novel·la militant sobre la independència”

13.03.2014

A l’Albert Villaró li agrada jugar amb la història, fer malabarismes amb el passat i capgirar-lo de dalt a baix. I així ho demostra en la seva darrera novel·la, que li ha valgut el Premi Josep Pla 2013. Els ambaixadors (Destino 2014) transcorre en una Catalunya independent però amenaçada per Espanya, que està disposada a tot per destruir els catalans. Una colla de superherois arreplegats, encapçalats per un mossèn amb conflictes morals, viatjarà fins a Madrid per derrotar l’amenaça en una història carregada d’humor però que empeny a reflexionar.

 

Albert Villaró | © Eva Muñoz

 

Els ambaixadors segueix fil per randa la història de Catalunya fins al 6 d’octubre del 1934, quan els esdeveniments canvien. Per què vas escollir aquesta data com a inici de la ucronia?

Els meus llibres sorgeixen a partir d’una imatge, que representa la llavor de cada novel·la. En el cas d’Els ambaixadors, em vaig imaginar que el general Batet tenia una premonició la tarda del 6 d’octubre del 1934. Ell, fidel a la República i respectuós amb la cadena de comandament, veu quin serà el seu destí i descobreix que, tres anys més tard, els seus companys d’armes l’afusellaran. Aquest és el punt d’inflexió en què ell opta per desobeir els seus superiors i actuar segons la providència.

Últimament el procés sobiranista està en boca de tothom. Escriure aquesta novel·la amb una Catalunya independent és fruit de les circumstàncies?

No té res a veure. És cert que, quan escrius, reculls inquietuds i vibracions del teu voltant, però no volia crear una novel·la militant sobre la independència. Que Catalunya sigui un país representa una part essencial de l’obra, perquè configura el marc en què succeeix la història i dóna sentit a la trama, però no és un llibre sobre la República catalana sinó una novel·la que transcorre en aquest context.

Mossèn Farràs, que protagonitza la història, és un home amb un passat turbulent a l’esquena i moltes contradiccions morals. Quin paper juga la formació religiosa en la seva moralitat? 

El pas pel seminari de mossèn Farràs li dóna un pòsit religiós molt vinculat amb el sentiment de culpa, sobretot perquè moltes vegades ha hagut de contravenir el cinquè manament, “no mataràs”. M’interessava que tingués una formació moral i que estigués sotmès a contradiccions.

De fet, la religió és força present en tota l’obra, però l’enfoques des de la sàtira. Un dels moments més divertits és el congrés eucarístic, que serveix als agents de tapadora però els obliga a vestir sotanes i a emular els capellans.

La religió apareix al llibre perquè a l’Espanya del 1949, tant a la real com a la imaginària, era un element essencial de la vida quotidiana. Tot i això, li dono un tractament irònic perquè tenia ganes de carregar una mica. Sempre m’havien fascinat els congressos eucarístics, i aquesta era una manera de subvertir la història real.

 

Albert Villaró foto de Eva Muñoz

 

Des de les primeres pàgines, alertes el lector que es trobarà amb personatges coneguts, que comparteixen aventures amb altres d’inventats. Com has gestionat la construcció de cadascun d’ells?

Tots els personatges reals són ficció des de la tarda del 6 d’octubre del 1934. He intentat que la seva biografia es correspongui amb la realitat, però a partir d’aquella tarda tots evolucionen d’una altra manera.

Entre els personatges reals, apareixen figures rellevants com Andreu Nin, Josep Pla i Avel·lí Artís-Gener. Per què els has escollit a ells?

No hi ha una selecció preconcebuda, sinó que cada personatge ha anat traient el nas de mica en mica, per exigències del guió. Alguns, com Tísner i l’Esteve Albert, tenia ganes que sortissin perquè els vaig conèixer personalment. D’altres, com Josep Pla, han aparegut perquè em feien gràcia. Certs personatges els he inclòs per imperatiu familiar, com Carrasco i Formiguera, que el meu pare va tractar abans de la guerra i sempre n’havia sentit parlar amb reverència. Des del regne de la ficció, volia donar-los a tots una segona oportunitat.

Un dels personatges més emblemàtics és Josep Pla, que exerceix d’espia per al govern català i resulta clau per al transcurs de la història. Per què li vas donar tot aquest pes?

Al principi no comptava que tingués tant paper, però em vaig anar embalant. M’hi sentia molt còmode perquè Pla exerceix de contrapunt de mossèn Farràs. A més, com que arrossega aquesta fama d’haver estat espia de Franco, volia plasmar que en circumstàncies diferents probablement s’hauria comportat d’una altra manera.

L’Espanya d’Els ambaixadors és dictatorial però sense Franco. Per què el mates?

Em feia il·lusió. Posats a imaginar vaig decidir treure’l de l’equació, perquè prou dura ha estat la història amb un Franco real. Tot i això, hi ha el general Sanjurjo, que podria ser pitjor.

A l’obra, l’odi d’Espanya cap a Catalunya no ha desaparegut, al contrari. La ràbia cap als catalans deriva en una amenaça letal. És impossible creure en una relació amistosa entre els dos països?

Hi ha un compte de Twitter que recull totes les amenaces dels espanyols cap als catalans. Si t’hi fixes, l’amenaça letal del llibre és una de les prioritats entre aquests missatges. En el cas de la novel·la, tot plegat sorgeix de la histèria i l’obcecació d’un Estat feixista on qualsevol cosa és possible. Malgrat tot, Els ambaixadors no deixa de ser una gran broma i va al límit de la situació.

 

Albert Villaró | © Eva Muñoz

 

També juguen un paper fonamental els irlandesos, que se sumen a la missió de mossèn Farràs i col·laboren per derrotar l’amenaça espanyola. Per què els vas incloure a la història?

Vaig escriure la meitat del llibre a Irlanda. Quan puc hi passo temporades, i tots els que surten d’allà són amics meus. A més, he jugat amb un paral·lelisme: les brigades irlandeses ajuden a Catalunya durant la guerra de Ponent i, més tard, són els catalans qui donen suport als irlandesos. Aquests personatges també em permeten sortir de la colla de catalanets i aportar una mica d’aire fresc al llibre, perquè els irlandesos hi donen un toc de color i humor.

Tot plegat configura una història en què les situacions freguen la caricaturització, tant dels espanyols com dels catalans.

Hi ha un component de certa mordacitat a l’hora de tractar les situacions. De fet, els protagonistes són quatre arreplegats. La història no té glamur, i a mossèn Farràs tot li surt malament. No volia fer una història de James Bond, m’hauria quedat excessivament cinematogràfica. M’agraden més els antiherois, els protagonistes que es troben amb dificultats, tenen crisis de fe i no saben per on tirar.

Al principi del llibre, mossèn Farràs es troba amagat a Andorra, un país que plasmes des d’una perspectiva idealitzada. Per què?

És la visió romàntica que tenien molts viatgers durant el segle XIX i la primera meitat del XIX. Per a molta gent, Andorra sempre ha estat una terra de refugi on refer la vida. És un indret molt proper però està subjecte a altres normes. Per això, era el lloc perfecte on mossèn Farràs es podia mig amagar sense allunyar-se dels merders.

Com definiries el llibre? Se’n pot dir una història d’espies?

No he volgut entrar en el gènere ni escriure pretesament una novel·la d’espies. Rere la història d’acció hi ha més coses: reflexions, digressions, etcètera. Els llibres d’espies són molt espectaculars, però no aguanten una dissecció formal i tots els elements hi estan agafats en pinces. A Els ambaixadors hi ha acció però no és només una història d’espies, de la mateixa manera que no tots els llibres on hi surt un policia són novel·les negres.

 

Les mans d'Albert Villaró | © Eva Muñoz

 

A mesura que s’avança en la lectura de la novel·la, sembla que hagis anat configurant la trama sobre la marxa, sense seguir esquemes prefixats. Com ha anat el procés d’escriptura?

El meu procés d’escriptura consisteix en anar tirant com un escalador que puja per la paret, intentant no caure. Ara bé, malgrat que sigui una ucronia, en novel·les d’aquest tipus sempre hi ha d’haver una voluntat de coherència. Com que el plantejament inicial ja és prou descabellat i irreal, he procurat que tot el que ve després tingui la seva lògica, perquè la novel·la funcioni com un tot.

Per què escrius?

Utilitzo les novel·les per explicar-me coses a mi mateix. A través de l’escriptura, m’obligo a fer l’exercici de pensar. En el cas d’Els ambaixadors, he fet un exercici sobre els amics, la fidelitat i el compromís. També, encara que no hi surti de forma explícita, sobre la figura del pare. Aquests dies, que he deixat reposar i he paït una mica el llibre, m’he adonat que el Farràs és un alter ego idealitzat i transformat del meu pare. Però fins ara no he començat a veure que he escrit una novel·la sobre ell.

És un llibre de prop de 600 pàgines, però està escrit amb agilitat i mitjançant capítols curts que alleugereixen la història. Per què segueixes aquesta estructura?

Intento arribar a un compromís amb el lector. El teu temps és preciós i el meu també, així que em comprometo a escriure un llibre on t’ho passis bé. En el fons, la vida és molt curta i jo només vull que la gent es llegeixi allò que escric i pensi que ha valgut la pena passar aquestes hores llegint. Aquest retorn és el que em compensa. Actualment, la gent va escassa de temps així que quan un lector em dóna les seves hores és extraordinari, un regal.