Albert Villaró: “Andorra es mereix una altra consideració”

13.12.2015

Albert Villaró (La Seu d’Urgell, 1964) atresora els premis Josep Pla, Carlemany i Prudenci Bertrana. Els dos últims guardons li han estat concedits per novel·les protagonitzades per l’oficial de la policia andorrana Andreu Boix. Villaró assegura que escriu aquesta sèrie policíaca per “explicar-se” a ell mateix Andorra però Blau de Prússia, L’escala del dolor i la recentment publicada La bíblia andorrana (Columna) són també una eina útil per al lector català, que té l’oportunitat de descobrir l’engranatge d’un país veí però llunyanament desconegut. Sense oblidar la trama, l’Andreu Boix ha tornat en un moment d’acció confosa i intricada. El cas Pujol acabat d’esclatar, la banca, amenaçada, en una situació fràgil, i l’estat espanyol intentant esgotar el procés amb l’estratègia de la diplomàcia pirinenca.

Albert Villaró.

Albert Villaró.

Gerard E. Mur: Una de les lectures del llibre podria ser que li ha sortit un al·legat inevitable sobre Andorra?

Albert Villaró: Potser no voluntàriament, però sí que em va sortir una defensa. El país, en un moment delicat, encara ara, és objecte d’atacs molt despietats, amb poca base. D’alguna manera, entre Catalunya i Espanya, Andorra ha acabat sent l’ase dels cops. Això no  vol dir que sigui un lloc perfecte. Evidentment que no és Shangri-La. Però és un país que si el poses a la balança veuràs que històricament ha fet més bé que mal. Aquest és un aspecte que no se li ha tingut mai en compte. Andorra no ha participat en cap guerra més enllà d’alguna disputa entre pastors pel domini d’algun empriu. Les úniques accions bèl·liques que se li reconeixen són aquestes; per tant, el balanç és molt més positiu que negatiu. Amb els petits tothom s’hi atreveix.

G.M: És fàcil, doncs, tenir una percepció errònia de la realitat andorrana vist l’atreviment amb què es tergiversa.

A.V: Andorra és un país ple de gent normal. Gent que treballa sense fer mal a ningú, que intenta tirar endavant les seves famílies, que gestiona el país de la millor manera possible. Un país que ofereix una certa seguretat i que, amb els matisos que vulguis, ha tingut una capacitat d’acollida raonable. Des del segle XVIII ha estat un lloc on tothom es podia instal·lar quan hi havia conflictes a països propers. Andorra reuneix tota una sèrie d’imputs positius que qualsevol aspecte negatiu eclipsa.

G.M: De què volia defensar el país?

A.V: Bé, abans de continuar, voldria fer un incís. El que he escrit és una novel·la. Una novel·la on passen moltes coses i que, d’altra banda, pot tenir moltes lectures i molts registres.

G.M: Ja. I una d’aquestes lectures és la demostració que el país funciona. Que no és cap guirigall.

A.V: No, no és cap república bananera. És un estat de dret que té de tot. Menys marina mercant i exèrcit. Fins i tot, té un tribunal constitucional que no ha estat mai objecte de cap escàndol. La divisió de poders funciona raonablement bé i el sentiment democràtic és molt intens. Aquests dies hi haurà eleccions comunals i els comicis es viuen amb una veritable passió. Seria molt bo que Andorra, com a país i sistema, servís d’exemple.

G.M: D’entrada no sembla haver-hi cap mica de predisposició a fixar-s’hi.

A.V: Andorra es mereix una altra consideració. Ara a qualsevol polític no li costa gens utilitzar expressions com xoriço quan parla d’Andorra. Per exemple, s’escolta molt sovint que “la pàtria de Mas és Andorra i Suïssa”. Això és intolerable. Per Mas però també per Andorra. I per Suïssa també, esclar. Com et deia, a Andorra li han adjudicat el paper de l’ase que rep tots els cops.

G.M: La majoria de conflictes històrics que apareixen a la novel·la tenen l’origen en una tensa relació amb l’estat espanyol. La relació amb França ha estat més tranquil·la?

A.V: Pel cantó francès també han existit conflictes històrics i han estat igualment potents. De fet, la gran invasió militar que ha patit mai Andorra la va perpetrar França el 1794. El tancament de fronteres també ha estat més habitual per la banda francesa que per l’espanyola. El cert és que en el còmput final de greuges està força repartit. Una altra cosa són els conflictes que ha generat l’autoritarisme d’arrel hispànica… Per qüestions de geopolítica, la comunicació ha estat més fàcil amb el sud i això també ha condicionat les relacions.

G.M: El sistema financer és el gran taló d’Aquil·les andorrà?

A.V: Més que el sistema financer, la debilitat d’Andorra és la falta de confiança. El país pateix de complex d’inferioritat en alguns aspectes. Tot i així crec que s’estan fent les coses raonablement bé. En el context europeu és molt difícil que identitats com Andorra aconsegueixin sortir de la llista de paradisos fiscals. S’ha aconseguit una certa obertura econòmica i no hi ha escàndols de corrupció al nivell dels que hi ha a Espanya. Andorra el que necessita és tenir una mica més de consciència de la sort que ha tingut. La sort històrica. A molts andorrans els manca perspectiva, poder veure clarament d’on es ve.

G.M: Com rep la policia andorrana el retrat de l’oficial Andreu Boix?

A.V: El cert és que no he tingut mai cap resposta negativa de cap agent andorrà i, de fet, una de les fans número u de les novel·les del Boix treballa a la mateixa policia. L’andorrana és una societat molt sana on les crítiques, si s’expressen amb respecte i amb humor, són ben rebudes. Cap agent m’ha aturat pel carrer per retreure’m que els he pogut fer quedar malament. Al contrari, els fa certa gràcia.

Portada de La bíblia andorrana

Portada de La bíblia andorrana

G.M: A la novel·la, d’alguna manera, vincula successos històrics la Conjectura de Valdambrini  i la de l’Armari de les Set Clausamb els moviments polítics que hi ha hagut durant l’últim segle.

A.V: Estic segur que en algun lloc del ministeri d’Exteriors espanyol hi ha un dossier on posa “Andorra”. Em consta que des de començament del segle XVIII, just acabada la Guerra de Successió, hi ha hagut periòdicament gent que s’ha preguntat “què passa allà dalt?” o “què podem fer per incorporar Andorra a la corona?”. El cas més recent va ser una proposta que va fer el rei Joan Carles al bisbe Martí i Alanis per substituir-lo com a copríncep. És un fet perfectament documentat. I això no és un bolet. Ja era una vella aspiració, una cosa que flotava en l’ambient.

G.M: Emmarca la novel·la en un ambient d’alta tensió política entre Espanya, Catalunya i Andorra. Coincideix el context amb l’inici de l’escriptura?

A.V: Sí, una mica coincideix. Justament en el moment en què Andorra intenta fer i fa tots els esforços per sortir de les llistes de paradisos fiscals li ha caigut el cas Pujol com un gerro d’aigua freda. I a més és evidentíssim que es tracta d’una maniobra de la intel·ligència espanyola per dinamitar el procés català. És la situació injusta que està vivint Andorra el que m’esperona a començar la novel·la. Dos que es barallen i un que s’ho mira i, de cop, rep un mastegot. Les novel·les, però, tenen molts pares. També tenia ganes de fer un Boix i en el moment en què se’m van despertar les ganes l’ambient era aquest.

G.M: No és una novel·la adscrita cent per cent al gènere negre. L’humor i una escriptura fresca fan el thriller literari menys dens i opressiu, més passador. Deia fa poc que les novel·les de l’Andreu Boix són un gènere per elles mateixes.

A.V: No solc pensar en termes col·lectius de novel·la negra. No sé què vol dir exactament novel·la negra. A més, en sóc mal lector. No és que no m’agradi el gènere però no és l’únic que llegeixo. Les convencions, els tics són trucs que no domino. Però no sentir la pressió del gènere em dóna llibertat per fer el que em sembli. Això es nota en la dimensió més moral, domèstica i sentimental del personatge, que m’interessa tant com la trama.

G.M: Després hi ha el to relaxat que afegeix l’humor.

A.V: No m’imagino un dia sense prendre-me’l amb humor. Tots aquests escriptors que tenen mal de ventre perpetu… Al final acabes de llegir una novel·la seva i has d’obrir la finestra per ventilar l’ambient. L’humor oxigena. Et permet dir pròpiament més coses de les que diries amb un altre to. Et permet jugar més.

G.M: El realisme i aquesta frescor fan augmentar el temor a una possible materialització de la trama.

A.V: Aquest és el compromís entre la ficció i la versemblança. Tot és ficció però ha de resultar versemblant. De fet, aquest agost a La Vanguardia, l’Enric Juliana va escriure un article que en certa manera ja reprenia alguns dels temes que apareixien a la novel·la. L’abdicació del copríncep, per exemple. De vegades la realitat el que fa és empaitar la ficció. És una cosa absolutament involuntària. I em deia a mi mateix: “Ara què? Tocaràs alguna cosa de la novel·la per ajustar-la o allunyar-la de la realitat? No ho toquis perquè encara serà pitjor”. El que està escrit ho assumeixes.

G.M: Com ha estat el procés de documentació?

A.V: En aquesta novel·la no he necessitat fer un procés de documentació previ. Normalment, si havia de documentar-me sobre algun tema, ho feia al moment. Per què? Les novel·les no sé de què van. No sé res. Començo per la primera pàgina i tot és un procés de descoberta. Penso que la documentació i l’escriptura és el mateix procés. A més, la majoria de coses són pura invenció. La gràcia  de la invenció és que no cal documentar-la. Per exemple, sobre el funcionament de la banca no en tenia gaire idea. I sobre el de la policia, igual. Treballes amb el que saps, amb el que captes, el que t’imagines. És clar que hi ha la immersió vital, feta amb els anys. Arriba un punt en què, si t’has de documentar massa per parlar d’un tema, és millor que facis un assaig i no pas una novel·la. Estranyament, la part inventada toca més el nucli de la realitat. Una de les gràcies de la ficció és que dius veritats amb les mentides.

G.M: Nota que està fent un descobriment quan explica el motor d’Andorra al lector?

A.V: El país me l’explico a mi. Les novel·les em serveixen per fer-me una Andorra destil·lada, més digerible. El descobriment dels lectors té a veure amb els nivells de lectura. Els andorrans reconeixeran els paisatges, els carrers i els bars. Les actituds i alguns personatges els seran familiars. Els catalans que hagin vingut dues vegades a Andorra a esquiar veuran un país totalment diferent de la percepció que ells tenen. Un estat que té una constitució, un ministeri de l’Interior, que té ambaixadors… que té de tot. Hi ha lectors catalans que sí que m’han dit que ara quan pugen a Andorra s’ho miren tot d’una altra manera. No escric amb un objectiu didàctic ni d’alliçonament però sóc conscient que pot ajudar a entendre millor Andorra.

G.M: Diria, doncs, que és un país mal explicat?

A.V: No. No és que Andorra s’expliqui malament, és que els que haurien d’escoltar no ho volen fer. Ja els està bé la imatge que tenen del país. Andorra fa tots els esforços, que em consta que són grans, per enviar un missatge diferent. És una qüestió de massa crítica. Hi ha poca Andorra per molt de món. Què sabem de Liechtenstein? Res. De San Marino encara menys. Tenen una existència molt discreta, en proporció a la seva dimensió. I de Mònaco, si no fos per la reialesa, tampoc se’n parlaria.

G.M: A La bíblia andorrana hi té molta importància la gran novetat d’aquest tercer lliurament: la paternitat. La presència de la Màlia compensa tota l’angúnia que pot generar l’acció en atmosferes asfixiants.

A.V: Compensa però també hi ha una angúnia afegida. Quan ets pare t’entren les pors. Deixes de ser la prioritat, que passa a ser la criatura. En aquesta novel·la la gran novetat de l’evolució del Boix és que ja no és un tarambana que va donant tombs. Ara té una responsabilitat per sempre i això el fa ser més conservador en alguns aspectes però també més valent en d’altres.

G.M: S’ha d’escriure amb certa prudència quan el contingut que es tracta és el d’un país tan petit? A la novel·la escriu que a Andorra els sis graus de la llei de separació es redueixen a dos: “Tothom coneix algú que coneix algú”.

A.V: No. No escric amb peus de plom. Segurament em costaria més fer un documental. Però com que treballo amb ficció no tinc grans preocupacions. No hem de perdre de vista que tot és un artifici, una cosa inventada. És una Andorra de ficció que té molts punts de contacte amb una Andorra real però no tant amb persones concretes sinó amb el conjunt del país.

G.M: De moment, de la sèrie de l’Andreu Boix n’ha publicat tres novel·les en un termini de deu anys. Un ritme de publicació força espaiat. No sembla que hagi d’aparèixer un lliurament nou a curt termini.

A.V: No. Necessito deixar com a mínim una novel·la enmig que no tingui res a veure amb el Boix; si no, corres el risc de caure en una producció seriada. D’anar repetint temes. També penso que millora la qualitat si deixes reposar el personatge, el país i la realitat.