Albert Costa: “En la gent bilingüe, el declivi del cervell és més lent”

12.03.2014

«El Cervell», el tercer cicle de debats ICREA-CCCB, continua el proper dimarts 18 de març amb la conferència «El cervell bilingüe» del professor d’investigació ICREA Albert Costa, una de les referències mundials en aquest àmbit de la neurolingüística. Hi hem parlat perquè ens avanci els punts clau de la seva recerca.

   L’investigador ICREA Albert Costa

El teu àmbit de recerca és com s’instal·len les llengües al cervell en el cas dels parlants bilingües. Això vol dir que teniu detectades en quines parts s’emmagatzemen els verbs i en quina els noms, per exemple?
Cal considerar el cervell com a circuits, no com a àrees aïllades. Amb neuroimatges sabem quins circuits s’activen amb la parla. En el cas dels noms i els verbs, hi ha pacients que han tingut un dany cerebral i de cop són capaços de dir molts més verbs que noms, i altres pacients que passen a utilitzar més noms que verbs, i per tant hem vist que hi ha circuits cerebrals que s’encarreguen més dels verbs i d’altres dels noms. A partir d’aquí, mirem en parlants bilingües si aquests mateixos circuits actuen amb la segona llengua, fins a quin punt l’organització al cervell de la segona llengua segueix els mateixos principis.

Què hem d’entendre, per parlant bilingüe?
El bilingüisme no té una definició, sinó casos molt diversos. Jo vaig viure quatre anys als Estats Units, per exemple, i parlo en anglès amb el meu fill. Sóc bilingüe en anglès? O no ho sóc? O pel que fa al català i el castellà, qui és bilingüe, aquell qui els parla tots dos? O només aquell que parlava en català amb el pare i castellà amb la mare i, per tant, els va aprendre alhora? Sempre que intentem definir el bilingüisme excloem grups de gent, i per això el que fem és afegir adjectius al concepte bilingüisme: bilingüisme proficient, d’adquisició simultània, d’adquisició successiva, no proficient…

Quins problemes comporta ser bilingüe?
Els bilingües coneixen menys paraules en cadascuna de les llengües que els monolingües, per exemple. Si sumes les paraules que coneixen en total en són més, és clar, però un monolingüe pot conèixer 60.000 paraules del seu idioma, per les 40.000 de cada idioma que sap un bilingüe. Si tu cada dia jugues quatre hores a esquaix i quatre hores a tennis, mentre que jo m’exercito les mateixes hores però totes fent tennis, llavors jo jugaré millor que tu a tennis. Més desavantatges: al bilingüe li costa més trobar la paraula exacta, té «puntes de la llengua» més sovint, perquè canvia constantment de llengua, i les pot practicar en un 50-50 o 70-30, mentre que el monolingüe està 100% concentrat en una sola llengua i no li costa tant recuperar les paraules no usuals. Finalment, hi ha el consum d’energia. Quan parles català no pots apagar el castellà, t’has de focalitzar en una llengua i apagar l’altra, i això un monolingüe no ho ha de fer. El bilingüisme fa que dediquem més recursos i gastem més energia en aquest monitoratge lingüístic. És com quan vas a Anglaterra i acabes cansat de tant forçar-te a parlar anglès, de tant intentar apagar el català i el castellà i concentrar-te en l’anglès. Tot i això, aquest desgast és només energètic, no es desgasten les neurones, de fet passa el contrari.

I els avantatges que aporta el bilingüisme?
Doncs aquesta gimnàstica lingüística del controlar dues llengües i anar focalitzant-ne ara l’una i ara l’altra s’ha vist que és beneficiosa, i que afecta altres estructures cerebrals i processos cognitius fora de la llengua. Trobem que les persones que són bilingües focalitzen millor l’atenció en estímuls, tenen un millor control atencional, tenen més matèria grisa i connexions neurals en determinades zones, i això els fa tenir una reserva cognitiva més gran quan són vells: en la gent bilingüe, el declivi cognitiu és més lent. Hi ha estudis que han vist, per exemple, que en pacients amb Alzheimer la gent que és bilingüe arriba més tard queixant-se al metge que els monolingües. Això no vol dir que no tinguin Alzheimer, de fet tenen el mateix dany cerebral, però tenen estratègies compensatòries causades per aquesta gimnàstica que fan durant seixanta anys.

Quines aplicacions pràctiques tenen tots aquests estudis?
Entendre millor com funciona la representació cortical del llenguatge ens pot ajudar amb moltes coses, decidir si operar una persona o no, per exemple. Davant de tumors cerebrals, podrem saber com quedarà el pacient, si perdrà la llengua o no. O en pacients amb ictus, si són bilingües en quina llengua els fem la rehabilitació? La fem en la que ha quedat millor? En la que ha quedat pitjor? En la que és més útil? A més, aquestes investigacions també ajuden en l’aprenentatge d’idiomes: en la mesura que descobrim quines tècniques són millors per aprendre, o quina predisposició té cada persona pels idiomes: de petits podrem saber quins nens són més sensibles a contrastos fonològics, i per tant quins tindran més capacitat pels idiomes, etcètera.

Una altra pregunta que et deuen fer sempre: per aprendre una llengua cal posar-s’hi com més aviat millor?
Hi ha el tòpic que cal fer-ho com més aviat millor, però depèn de per a quines coses. Sabem que els sons i l’accent cal aprendre’ls molt de pressa. D’acord que hi ha variabilitat individual, gent amb capacitat d’agafar bé els accents, però en general l’accent s’agafa durant el primer any de vida. La sintaxi també s’ha d’aprendre de jove, però l’adquisició de paraules noves, per exemple, no té edat, es fa tota la vida. Tu estàs aprenent paraules noves en català cada dia. Aquesta qüestió sempre desperta molta controvèrsia, perquè a Catalunya volem que els nens aprenguin anglès com més aviat millor, però posem els professors d’anglès nadius als cursos més avançats, i els mestres no nadius a les classes dels petits. Hauríem de posar els professors nadius al principi, amb els petits! Aquesta qüestió sempre genera polèmica, sempre que en parlo rebo correus de professors de primària queixant-se’n.

A l’Estat espanyol la teva investigació sempre ha estat molt polititzada.
I tant, quan em truquen les ràdios d’aquí sé que volen que els expliqui els avantatges del bilingüisme, i a Madrid sempre em demanen pels desavantatges… Però, més enllà del que passi al cervell, el bilingüisme és una decisió de la societat, hem decidit ser bilingües o no ser-ne amb independència del que passi al cervell.

Al món el bilingüisme és la norma i el monolingüisme l’excepció.
Sí, el monolingüisme no és tan comú. A Europa és relativament poc comú, la majoria de ciutadans europeus parlen més d’una llengua. Una altra cosa és que siguis bilingüe des del bressol, que això és menys comú, però de contactes entre llengües n’hi ha moltíssims i arreu del món.