Albert Chillón, entre memòria i ficció

25.06.2013

Albert Chillón, professor de la Facultat de Periodisme de la UAB, acaba de publicar ‘El horizonte ayer’, una novel·la que bascula entre la memòria i la ficció. Anna Maria Iglesia ha conversat llargament amb Chillón de literatura i del futur del periodisme.

 

Albert Chillón

 

Fa unes quantes setmanes va arribar a les meves mans El Horizonte ayer, la primera novel·la d’Albert Chillón, professor de teoria de la comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona, periodista i autor de diferents i diversos assaigs. El seu interès per les relacions entre literatura i periodisme havia cridat la meva atenció, de fet havia llegit amb interès el seu llibre Literatura y periodismo. Una tradición de relaciones promiscuas, publicat per primer cop el 1999. Al llarg de la seva carrera com a docent i com a assagista, cal destacar la relació intel·lectual que Albert Chillón ha mantingut amb Lluís Duch, una relació de la qual han sorgit dos interessants títols: La condición ambigua i Un ser de mediaciones. Antropología de la comunicación. Amb El horizonte ayer, l’assagista, professor i periodista comença una nova aventura, l’aventura literària. Em trobo amb ell al bar de la llibreria Laie de Pau Clarís, un tallat i un té acompanyen la conversa.

Voldria començar la conversa proposant com a subtítol de la teva novel·la: recerca del temps perdut.

Salvant les distàncies i declarada la meva admiració per Marcel Proust, és un treball de rememoració recreat per la imaginació; és un exercici de recuperació de la vida mitjançant la memòria i, alhora, és una labor de creació. Per a mi, la memòria ha tingut una importància cabdal: fa deu anys jo estava escrivint un altra novel·la que no acabava de fer-me el pes i, de cop i volta, aquesta va irrompre i em vaig sentir atrapat pel desig d’escriure aquesta història. La vaig començar a escriure –i crec que això no és casual– quan tot just tenia quaranta-un anys; quan s’arriba a aquesta edat, les persones tendim a girar el cap i rememorar.

El joc que es planteja entre la memòria i la ficció es fa especialment visible en el protagonista: ell crea la imatge del seu pare que no ha conegut mai, el construeix com un autor construeix un personatge.

Ja sigui en el pla literari o en el vital, m’interessa molt que les ficcions no formen part optativa de la vida; no es tracta del fet que nosaltres d’una banda vivim i de l’altra construïm o consumim ficcions. La ficció constitueix la part íntima de tots nosaltres, forma part de la realitat personal i col·lectiva. Per diferents motius, aquesta qüestió m’interessa i m’inquieta alhora, sobretot pel fet que en incomptables ocasions ens veiem immersos en una ficció, en un relat que intentem construir, perquè la vida és plena de forats, de preguntes sense respostes, i la ficció és l’única eina que tenim per omplir aquests buits, per respondre aquestes preguntes sempre de manera imperfecta.
La memòria es conforma per records, però també per oblits.
En efecte, la memòria i l’oblit, però també la memòria i la imaginació; quan recordem no ens limiten a constatar el passat, sinó que l’inventem, el tornem a crear imaginativament.
A la novel·la, la memòria està molt vinculada a l’espai.
En les seves magnífiques Confessions, Agustí d’Hipona no només s’adona que la memòria és fràgil, sinó que descobreix el gran  «palau» on viu: recordem en la mesura que situem els records en llocs i espais. La memòria, com deia Agustí, s’alimenta dels topos, dels llocs, i jo he de reconèixer que, arribat a la mitjana edat, em vaig sentir ennuegat per la necessitat de tornar a la infantesa i a la joventut. De fet, a la novel·la no abordo moltes coses que en el present m’ocupen i m’importen; jo vaig tenir l’impuls, com segurament el va tenir Marcos Ordóñez [fa referència a Un jardí abandonado por los pájaros, escrit per Ordóñez, a qui també vam entrevistar a Núvol] , de tornar a aquells espais suburbials, un extraradi de Barcelona que no és gaire present a la literatura i, especialment, a la catalana. Salvades les diferències d’estil, vaig trobar un paral·lelisme en la narrativa de Pérez Andújar en el fet que ell també reconstrueix uns espais que no són gaire comuns a narrativa autòctona. Ell és fill de la immigració de la zona del Besós, i jo de la zona del Llobregat, és a dir, de l’àrea de Cornellà i l’Hospitalet. La narrativa de Pérez Andújar i la meva comparteixen el desig de recuperar l’atmosfera dels suburbis de Barcelona.

És a dir, uns espais que s’allunyen de la Barcelona literària que la tradició ha dibuixat i escrit.

De fet, El horizonte ayer és un llibre en castellà que té com a escenari els suburbis, l’extraradi en bona mesura ignorat per la literatura canònica; evidentment, la meva novel·la no està cridada a ingressar al cànon ortodox de la literatura catalana, però tampoc al de l’espanyola, perquè des de l’ortodòxia catalanista, la història que jo explico i la perspectiva des de la qual la tracto resulten llunyanes i estranyes. I des de l’ortodòxia espanyolista, també.

La qüestió dels cànons és tan polèmica com relativa, sobretot perquè, per bé o per mal, no hi ha uns criteris definits i homogenis.

Els cànons estan per definició subordinats a les ortodòxies i a les ideologies dominants, això resulta molt evident actualment, aquí a Catalunya –i a Espanya, és clar. La cultura catalana té, potencialment, una considerable riquesa, perquè pot produir obres en dues llengües de llarga tradició literària. Però el cert és que la llengua castellana gairebé no té lloc en el cànon català; només cal recordar el que va passar durant la Fira de Frankfurt o pensar en el fet que autors com Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas o Manuel Vázquez Montalbán, entre d’altres, són considerats autors espanyols que viuen a Catalunya, hom diria que  «accidentalment». Jo sempre he pensat que el castellà és una part molt important de la cultura catalana, hi ha meritòries novel·les en castellà escrites per catalans que estimen les dues llengües. Pérez Andújar i Marcos Ordóñez, per exemple, són destacats autors catalans en llengua castellana, tots dos de la meva generació. I tant ells com jo intentem cultivar un castellà de qualitat que sigui, alhora, propi de Catalunya, i que incorpori les sonoritats, els sentits i els ressons d’aquest país afortunadament plural.

És a dir, a la teva novel·la intentes que es percebi que el castellà dels personatges és un castellà parlat aquí, a Catalunya.

Sí, exacte. Els castellans de Pérez Andújar i d’Ordóñez són castellans d’aquí i de gran qualitat, estan impregnats dels accents propis de Barcelona i de la seva àrea metropolitana. Aquests accents i les barreges entre les llengües conformen el món sonor d’unes terres catalanes on es parlen el català i el castellà, sovint simultàniament i per les mateixes persones. A mi m’agrada molt l’idioma, i el respecto enormement. I per això m’esforço per parlar i escriure tan bé com sigui possible; la meva llengua materna és el castellà i jo, a la novel·la, intento retre-li un homenatge.

Albert Chillón

El problema actual és que ha augmentat la pobresa lingüística, tant en castellà com en català; només cal donar un cop d’ull als exàmens de molts estudiants d’escola…

Som en una època d’anèmia lingüística en la qual hi ha la deplorable moda d’utilitzar l’anglès per tot, i no em refereixo als neologismes necessaris, sinó a la substitució de paraules castellanes o catalanes perfectament precises per uns equivalents anglesos literalment superflus i aliens al  «geni» de les dues llengües del país. A mi aquest fet em preocupa, no tant per qüestions estètiques, que també, sinó perquè està passant en una època en la qual la parla i la llengua pateixen d’una anèmia patent i creixent. Per emprar un terme del meu mestre i amic Lluís Duch, hi ha massa gent que no sap emparaular el món de forma significativa i expressiva alhora. I que tampoc no ho intenta.

En el món del periodisme això resulta molt evident; molts cops es fa referència a la poca agilitat lingüística d’alguns periodistes, per exemple el  «laísmo» i el  «leísmo» són molt freqüents en periodistes castellans.

Un cas molt evident, pel que fa al castellà, és la lamentable desaparició de la conjunció relativa  «cuyo» /  «cuya»: hi ha molt poca gent que sàpiga emprar-lo, tot i que és la forma més econòmica i elegant per dir determinades coses i evitar girs lingüístics complicats. Això ho trobes molt a la parla de periodistes, polítics i persones públiques en general; no hi ha gens de cura per l’idioma, i tanmateix es recorre habitualment a l’anglès macarrònic, fins i tot ho fan aquells que no en saben.

Després hi ha modes, mots que s’utilitzen constantment perquè es comencen a repetir gairebé per inèrcia o paraules utilitzades pels polítics per no mencionar allò que pot ser incòmode, com si el fet de no dir-ho n’afavorís la desaparició.

Jo no sóc gens pessimista, però aquestes modes em preocupen perquè sorgeixen en una època en què hi ha una gran desorientació cívica, ètica i política, que es manifesta en l’erosió de les capacitats per emparaular, és a dir, de comunicar i conèixer. Parlar i escriure malament és pensar malament, sense cap mena de dubte.

En contra d’això, la protagonista Julia, una dona que no ha pogut estudiar, sent fascinació i respecte per la cultura; de fet, quan aconsegueix llibres, comença a llegir amb devoció.

A la novel·la he volgut mostrar la fascinació que sent per la cultura una dona immigrant i pobra. El horizonte ayer recrea un arc temporal molt ampli, des dels anys trenta fins a, més o menys, l’actualitat, i a les pàgines dedicades als anys trenta, quaranta i cinquanta, l’acció es desenvolupa a la Castella camperola. Jo he conegut avis d’aquella època, no només els meus, i eren persones que tenien una capacitat expressiva que avui semblaria insòlita, una magnífica eloqüència i unes paraules bellíssimes. I això passava a Castella, però també passava aquí, per descomptat; ara, en canvi, parlem una neollengua de cinc-centes paraules i plena de comodins lèxics, sintàctics i fraseològics. Força barroera i imprecisa. I, a més, lletja, per descomptat.

Podríem dir que a la teva novel·la hi ha una recuperació d’una llengua perduda, o almenys oblidada.

Jo he fet un gran esforç per recuperar el castellà de la meva infantesa, el món sonor dels avis, dels tiets, dels coneguts de la família. Volia recuperar aquell castellà de Castella, un castellà que ara em costa molt trobar perquè s’ha perdut en gran mesura. I també, com deia abans, el castellà de la gran Barcelona, que seria un gran error considerar com una llengua intrusa per més que la propaganda oficial hi insisteixi.

A més a més, El horizonte ayer es podria definir com un  «reportatge» sobre la història recent, però un reportatge que es fixa en la microhistòria i no en els grans fets.

Jo volia fer microhistòria, no gran història, perquè m’interessava mostrar com la història d’Espanya i de Catalunya era vista per una dona humil que no va poder anar a l’escola perquè la guerra li ho va impedir. Volia dedicar la novel·la a la mirada d’aquesta dona sensible, intel·ligent, però no cultivada, que mira i s’interroga pel món i que és testimoni de successos que no pot contextualitzar prou bé. Jo no volia un narrador omniscient i impecable que ho sabés tot, volia una mirada més humil i limitada, però alhora molt més sensible i expressiva. I també contraposar aquesta veu dominant a la del seu fill, un universitari de seixanta anys que retorna d’Austràlia després d’una llarga absència.

Més enllà de la contraposició de veus, El horizonte ayer és una novel·la dialògica, on les veus es creuen i en les paraules del fill sempre és present l’eco de la Julia, la seva mare.

Ell és un fill que té molt present la seva mare, tot i que ara ja és gran. Jo crec que en tots nosaltres viuen les veus de les persones més estimades; la nostra manera de veure i d’emparaular el món està impregnada per les paraules i les frases de les persones que hem estimat. El fill és un home que té una vida pròpia, és un professor universitari que va marxar a viure a Austràlia quinze anys enrere, que té una relació problemàtica amb el passat i amb la mare, però que, alhora, no es pot ni es vol desprendre del passat, ni tampoc de la presència de la mare.

Les paraules, com diria Roland Barthes, no tenen un únic significat, es composen per estrats significatius.

Exacte, aquesta és una idea que comparteixo, sobretot perquè durant molt de temps he explicat escriptura als estudiants de periodisme i he treballat sobre la relació entre el periodisme i la literatura.

Precisament en el teu llibre Literatura y periodismo. Una tradición de relaciones promiscuas, afirmes:  «Los periodistas son –deberían ser, cuando menos–, profesionales intelectuales».

El periodista és un interpretador, i per ser-ho ha de tenir un criteri, una formació i una capacitat per contextualitzar els fets. El periodisme ben exercit és una professió complexa, la idea que el periodista no necessita una formació cultural i teòrica i que n’hi ha prou amb posar-se davant dels fets i capturar-los no només és ingènua, sinó purament i simplement idiota. El periodista és una persona que encara el repte –sobretot en aquests temps tan complexos– de desxifrar el  «text» de la realitat; ha de fer hermenèutica dels fets i això és dificilíssim. Un conflicte bèl·lic, com va ser la guerra de Iugoslàvia, o l’actual depressió econòmica, sense anar gaire lluny, són esdeveniments plens de matisos, i només una mirada capaç de contextualitzar i de comprendre’ls amb prou claredat por interpretar-los i explicar-los. Jo sento una gran admiració pels bons periodistes –que no són gaires– i pels bons mitjans, i crec que menysprear el periodisme és un error que han comès massa vegades els humanistes més ortodoxos, i que quedi ben clar que em considero un veterà i vehement defensor de les humanitats, dins i fora del camp comunicològic. Es tracta d’un error molt greu, a més a més, perquè el periodisme ha donat lloc a prosa d’excel·lent qualitat literària, com sap qualsevol lector mitjanament culte i atent.

Noms com Joan Fuster, Josep Pla o, actualment, Josep Maria Espinàs són exemples d’un excel·lent periodisme i, alhora, d’una magnífica prosa.
Hi ha una reducció d’allò què s’entén per literatura a un cànon restringit a la idea de ficció, consagrat pels mandarins de la filologia ortodoxa. També hi ha l’equivocada idea que la literatura és escrita, quan, en canvi, hi ha una tradició oral rellevant. I després hi ha la idea, infundada, que la literatura no pot tenir res a veure amb el tempo ràpid del periodisme. Azorín, el millor Hemingway del relats, John Dos Passos, Pla o Corpus Barga, entre d’altres, són escriptors també quan fan periodisme. La paraula escriptor depassa els límits marcats pel concepte restringit de literatura, sobretot en el segle XX.

Albert Chillón

Pot ser que, d’una banda, les humanitats tan arraconades per les polítiques d’educació s’hagin tancat sobre elles mateixes, com de l’altra, també hagi fet la universitat quant a institució, i el periodisme com a concepte i com a professió és víctima d’un descrèdit i, en part, els responsables d’això són els mateixos periodistes i els qui controlen els mitjans.

Són dues actituds impregnades d’autodefensa i de prejudicis. Jo sóc molt defensor de les humanitats; de fet, en el camp de la comunicació, on les humanitats estan patint un escapçament i una amputació terrible, formo part d’una minoria que les està defensant a capa i espasa, per dir-ho d’alguna manera. Per exemple, per mitjà d’un  «Màster en Comunicació, Periodisme i Humanitats» que dirigeixo, en el qual explorem i exposem els vincles entre el camp periodístic i l’antropologia, la filosofia, la retòrica, els estudis visuals o l’estètica. Estic convençut que les humanitats, que preuo i admiro, són freqüentment cultivades des de postures excessivament ortodoxes, des de la seva ciutadella tradicional, i de forma bastant miop. Aquesta postura acabarà fent mal a les humanitats, ja que han d’obrir els ulls –de manera crítica i culta, no cal dir-ho– a fenòmens estrictament contemporanis, com ara els mitjans de comunicació i la tecnologia.

El problema és que, molts cops, la tecnologia no és una eina, sinó un substitut del treball periodístic, es a dir, sembla que el reportatge clàssic és reemplaçable perquè mitjans com Twitter ja són suficients per transmetre la notícia.

La tecnologia té el gran avantatge de la rapidesa i la ubiqüitat, però, d’altra banda, és ambigua, és a dir, depèn molt de l’ús que se’n faci. Dit això, és un greu error que les humanitats no integrin la reflexió seriosa, no només sobre les ombres de la tecnologia, sinó també sobre les seves llums. I el mateix es pot dir de les gran mediacions comunicatives del nostre temps.

Des de l’Escola de Frankfurt, autors com Th. W. Adorno o Horkheimer van fer en els anys cinquanta interessants estudis sobre això.

Aquest autors van fer un diagnòstic que a mi m’interessa molt, però que va ser bastant ombrívol. Una cosa que jo sempre recordo als estudiants és que l’escriptura, en els seus orígens, va ser una radical nova tecnologia que Plató va condemnar en el seu diàleg Fedre; posteriorment, la impremta va ser també una nova tecnologia, que va ser així mateix condemnada. És molt important, doncs, que practiquem un humanisme crític i reivindiquem les humanitats amb ponderació i discerniment, però ser crític vol dir saber sospesar, mirar el món contemporani de manera matisada, i no apocalíptica ni integrada.

Com a estudiant de teoria literària i com a doctoranda, penso que no cal ser apocalíptic; encara som molts els que creiem en les humanitats, tot i que el vent actual no sigui gaire favorable.

Jo crec que Jordi Llovet va encertar de ple quan va donar al seu llibre, Adéu a la universitat, el subtítol de  «l’eclipsi de les humanitats»; primer em va sorprendre l’expressió perquè, per aquella època, jo estava vivint un moment de consternació a causa de l’amputació de les humanitats dels estudis de comunicació i periodisme, amb l’excusa del Pla Bolonya. Tan amoïnat em sentia per la supressió d’un munt d’assignatures humanístiques que estava convençut que no es tractava pas d’un eclipsi; de fet, feia poc havia publicat un llarg article de fons a La Vanguardia, juntament amb Lluís Duch, que es deia El desnonament de les humanitats. Pensant-hi bé, però, després vaig arribar a la conclusió que Llovet tenia raó en comprendre que el que estem vivim no és probablement una desaparició definitiva, sinó un eclipsi temporal, i que hi haurà una renovada necessitat de tornar a les humanitats, probablement després d’un empitjorament cultural i social que les farà urgents i necessàries.

Tornant a la seva novel·la, aquesta ha estat editada per la petita editorial Luces de Grijalbo, dedicada sobretot a poesia i que just ara ha començat a publicar narrativa. Això què ha suposat per a vostè?

Pel que fa a la difusió, me n’estic encarregant jo, en bona mesura, perquè les editorials petites treballen aprimoradament els textos, però sovint manquen de mitjans promocionals. Ara estic organitzant la presentació que farem aquí a Barcelona cap a mitjans del mes de juny. Segurament serà a càrrec de Maruja Torres, ja he parlat amb ella i em fa un especial goig que sigui precisament ella qui presenti la novel·la, perquè també és filla de la immigració i coneix molt bé la realitat de la qual parlo.

L’altre dia Patricia Jiménez López va entrevistar Maruja Torres a Núvol, després que anunciés que deixava El País; un altre gran nom del periodisme que, després d’Enric González i molts altres, perd aquest diari.

És lamentable, perquè Maruja Torres és una gran professional i una periodista gens obedient a les ortodòxies, per fortuna.

El passat dijous, en ocasió de la presentació del llibre El conflicto de Iraq y el Derecho Internacional: el caso José Couso, va venir a la Universistat de Barcelona Rosa Maria Calaf.

Una excel·lent professional i una persona molt sensible i amable; és una dona que té una gran personalitat i una trajectòria admirable. Té la senzillesa de la gent que posseeix una veritable qualitat humana. Rosa Maria Calaf, Maruja Torres i molts altres són grans periodistes que demostren la complexitat i la importància d’aquesta professió, justament il·lustren allò de què parlàvem abans.