Albert Aixalà. Al caire de l’abisme

18.07.2018

Avui us presentem un nou títol de la Biblioteca del Núvol. Professor de filosofia, editor del segell literari Flâneur, prosista il·luminat i precís, Albert Aixalà (Juneda, 1974) és un autor a descobrir.  Al caire és un llibre inspirat i visionari, un debut que anuncia una nova veu de les lletres catalanes. A cavall entre la literatura autobiogràfica i l’assaig, Albert Aixalà lliga amb una prosa espurnejant i precisa lectures i experiències, observacions ultralocals i alhora universals. Hem parlat amb ell a la Biblioteca de Núvol i Ester Roig l’ha fotografiat i gravat. Els subscriptors de Núvol us podeu descarregar l’ebook aquí. Si encara no sou subscriptors, us en podeu fer aquí.

Albert Aixalà. © Ester Roig

BERNAT PUIGTOBELLA: Al llarg d’aquest recull de proses, que es poden llegir com un dietari, parles de la teva devoció per paisatges locals, la teva experiència com a professor de filosofía en un institut, les debilitats literàries i cinematogràfiques, el teu amor per Itàlia. També abordes de manera crítica les contradiccions urbanístiques de Barcelona i les fal·làcies de curs legal amb què massa sovint, mesells, ens acostumem a viure. Tot plegat ho has recollit sota el títol Al caire. Som al caire de l’absime?

ALBERT AIXALÀ: Sí, sí. L’altre dia llegia una entrevista amb el Rob Riemen, que em sembla que vosaltres n’heu publicat alguna cosa, a la revista L’Espill no fa gaire i parlava d’això, que estem al caire de l’abisme perquè la situació sociopolítica ara mateix es preocupant, no només aquí, sinó a Europa i a tot el món perquè és un procés d’involució dels drets civils i de les lluites aconseguides i aquest és l’esperit d’aquest títol, que estem al caire i hem de fer alguna cosa per no caure en aquest abisme, aquest esvoranc. Les peces que recull aquest llibre volen reflectir aquest abisme des de diferents angles, des de diferents punts de vista, des del món rural a la perifèria urbana, al món educatiu i a la realitat social del país.

BERNAT: Tu com a docent d’un centre de batxillerat tens una visió privilegiada del que està passant en un lloc concret de Barcelona. A més, també has sigut professor a Reus, a Lleida. Com veus actualment la situació de l’ensenyament públic a Catalunya i concretament a Barcelona.

ALBERT: Ho veig amb molta preocupació perquè des de fa uns quants anys, i això s’ha accentuat amb la crisis econòmica, bona part dels alumnes que passen per les nostres aules cada cop ho tenen més difícil per poder accedir amb igualtat de condicions a les carreres universitàries que voldrien cursar i això com a docent condiciona la meva tasca i és una cosa que em preocupa molt. A més, veig una manca de capacitat o de voluntat per part de les institucions públiques per revertir aquesta situació i la sensació que tenim els docents en centres que tenen aquestes característiques, ubicats en barris amb unes condicions socioeconòmiques complicades i difícils, és que estem sols, pràcticament abandonats. Aquesta sensació d’isolament, d’haver de fer front a unes circumstàncies molt difícils per part d’aquests alumnes a vegades ens acaba provocant un cert desànim i això pot acabar desembocant en resignació i finalment en apatia i l’última cosa que pots fer com a docent és ser apàtic. Més aviat, la nostra feina s’ha de fer des de l’alegria, des de les ganes d’infondre coneixement o de compartir-lo i d’ajudar als alumnes que passen per les aules a progressar com a individus i a construir-se el seu propi itinerari, cosa que cada vegada és més difícil de fer en determinats centres públics. En les peces que tenen a veure amb la docència he volgut reflectir això amb una mirada aspra o agra, però tampoc crec que sigui un mirada desesperançada, perquè jo crec que la feina que faig, i crec que la nostra tasca és importantíssima, però d’alguna manera vull fer notar que ens cal un suport més explícit per part de les institucions públiques. No veig que hi hagi aquest suport ni la voluntat de revertir les desigualtats i la segregació educativa, que ara mateix és el principal perill que tenim al nostre sistema educatiu. Aquesta és la principal preocupació que tinc com a professor, com a docent, com a educador, com li vulguem dir, perquè ara mateix s’utilitzen molts termes per designar la nostra tasca perquè és una feina diversa i ens toca fer moltes coses.

 

 

BERNAT: A l’últim assaig del llibre, titulat “Apartar-se de les maneres de fer del món”, parles d’una estada al monestir de Poblet, on et retires amb la idea de renunciar al món, de tots aquests tràfecs de què ens parlaves just ara, i al final arribes a la conclusió que aïllar-se del tot és impossible. Arribes a una renúncia de la renúncia. Volia renunciar al món, però al final renuncio a renunciar-hi perquè el món és el món.

ALBERT: Sí, suposo que també té a veure amb el meu itinerari personal. Jo no sóc de Barcelona, sóc de Lleida, sóc d’un poble petit de la comarca de les Garrigues i d’alguna manera el meu paisatge interior és aquest, el paisatge de la ruralia, de la pagesia de les Garrigues. Sóc una persona que no té idealitzat aquest món, sé molt bé que el món rural és un món dur, un món difícil i complicat, però el fet de viure aquí a la ciutat i portar molts anys vivint aquí a Barcelona m’empeny a fer aquesta mena de recessos, de sortir de la ciutat i de tancar-me, d’aïllar-me per respirar una mica, tot i ser conscient que no és el que vull i el que em convé. Tot i així, de tant en tant i, almenys durant un temps, feia aquestes escapades cistercenques allà al poblet que em servien una mica per respirar millor. No és una temptativa de fugir o de renúncia a la vida present, però sí que aquestes escapades responen sempre d’alguna manera a la intranquil·litat del que estem vivint en el present i també a no saber molt bé com fer-hi front, és a dir, a com poder contribuir a revertir la situació present. Aquesta peça final vol transmetre que cal tornar perquè aquest recés no existeix i serveix per dir “tornem una altra vegada a enfilar cap al present”, a afrontar-lo i a intentar reformar les coses, perquè la nostra tasca de docents és bàsicament una tasca transformadora que jo sempre he vist com una tasca política, malgrat que això a vegades provoqui determinades controvèrsies als claustres i als equips docents, una mica per la tensió que estem vivint ara mateix, però per a mi la tasca docent és una tasca política i així és com l’entenc.

Albert Aixalà. © Ester Roig

BERNAT: Volia fer-te una pregunta sobre el teu sentit per la prosa. Tinc la sensació que la literatura catalana s’ha polaritzat, pel que fa a la llengua, entre un català de gent que viu de Barcelona i que té un català correcte, però que no té el mateix sabor que té el català d’algú com l’Adrià Pujol que és de l’Empordà, el Jordi Puntí que és de Manlleu, el Jordi Llavina que viu a Vilafranca o l’Albert Roig que és tortosí.  Tampoc cal anar molt enllà de Barcelona, però només que surtis una mica de la ciutat ja trobes gent que escriu amb un català més saborós. Aquesta és una de les coses que m’han agradat del teu llibre, i és que no renuncies al català.

ALBERT: Jo utilitzo un registre a mig camí entre un registre popular i un registre culte i m’agrada assaborir el gust de les paraules, d’alguna manera tocar diverses tecles del registre lingüístic perquè el ventall que tenim és molt ample i molt ric. També em sento a prop de determinats autors que has esmentat, per exemple, m’agrada la prosa tan plàstica que té l’Adrià Pujol, m’agrada molt com escriu en Joan Todó, crec que L’horitzó primer és un llibre magnífic, un llibre important, tot i que és un llibre que el llegeixo després de publicar totes aquestes peces. La meva prosa crec que no és una prosa urbana, tot i que hi ha alguna peça on intento escriure d’una forma una mica més com diuen «a llampegades», però intento escriure amb una certa lentitud, amb un cert respir quan la peça dona joc i ho permet. Intento treballar les possibilitats descriptives i els colors de les paraules i de la llengua. Això pot tirar enrere a un lector avesat a un registre més immediat, més periodístic, perquè estem acostumats avui en dia a una lectura molt veloç, molt ràpida i molt en diagonal. Jo també llegeixo així darrerament, condicionat pel fet de tenir un nen petit ara ja no llegeixo de cap manera. Més enllà de llegir el que publiquem a l’editorial.

BERNAT: Parlem del projecte de Flâneur, un nou segell editorial en català amb un catàleg exigent tirant a exquisit.

ALBERT: El projecte va néixer fa dos anys i mig, som tres socis, amb el David Cuscó, que és l’editor de la revista El funàmbul, l’Enric Rebordosa, que dirigeix el grup La confiteria, que tenen diversos locals a Barcelona. Som tres amics que compartim gustos literaris i, per tant, no ens costa gens entendre’ns pel que fa a les propostes que volem publicar. L’impuls inicial de l’editorial va ser a partir de la figura del Flâneur, d’algú que vaga sense direcció per la ciutat, anar publicant textos que ens semblen molt importants pel que fa a la literatura europea i que s’havien publicat o no i que si s’havien publicat s’havia fet malament o que calia tornar a traduir-los perquè comparteixo la idea que cada generació ha de tornar a traduir els clàssics. Vam arrencar amb una peça que no acabàvem d’entendre que no estigués publicada en català, La passejada, de Robert Walser, un text absolutament exquisit i fabulós, i el vam acompanyar amb un autor que per nosaltres és molt important que és W.G. Sebald i aquest llibre el va seguir El nebot de Wittgenstein de Thomas Bernhard, que també respon a una constant literària, són textos que es poden lligar de forma molt evident. Sebald era un fervent lector de Bernhard, es nota molt en la seva prosa, és una prosa quilomètrica com la de Bernhard. Ara publicarem Austerlitz, de Sebald, que per a nosaltres és la millor novel·la que s’ha publicat durant els últims anys al panorama no només europeu sinó de la literatura universal. És un llibre que ja s’havia publicat fa 15 anys, però que havia desaparegut molt aviat de les llibreries i creiem que aquest buit s’havia d’omplir d’alguna manera.

BERNAT: Quin és l’objectiu de crear una editorial com aquesta?

ALBERT: El fil conductor de la nostra editorial és publicar textos que ens semblen cabdals, acostar-los al lector català, que els faci seus i anar construint un catàleg que sigui el més coherent possible amb molta lentitud, perquè són llibres que necessiten el seu temps, que s’han de publicar bé, que demanen revisions acurades perquè els textos de Sebald, per exemple, són molt complicats d’editar i són un veritable maldecap tant per les dissenyadores, com pels correctors, com per nosaltres que acabem revisant i rerevisant els textos moltes vegades. Si tot va bé, després també publicarem Maurice Blanchot, un autor que crec que no s’ha publicat mai en català i l’Arnau Pons ha fet una traducció absolutament esplèndida de Thomas l’obscur i, si tot va bé, és a dir, si hi ha un cinquè títol segurament serà l’assaig de Walter Benjamin sobre el concepte d’història. De fet Walter Benjamin serà una mica l’eix vertebrador del catàleg, la seva filosofia de la història i la seva concepció del progrés, la seva crítica frontal al capitalisme, tot plegat té un reflex literari en els textos que anem publicant.

Albert Aixalà. © Ester Roig

BERNAT: Els textos que hem aplegat a Al Caire són els escrits d’un flâneur que va d’un lloc a l’altre, no només fa viatges a llocs concrets fora de la ciutat sinó que també li interessa molt l’arquitectura i passeja per la ciutat de manera crítica, com quan parles de plaça Espanya, del conglomerat de 22@ del Fòrum, del cas de l’Edificio España de Madrid.

ALBERT: Ara que estic immers a Austerlitz, veig una mica el mateix que veu el personatge narrador: com els grans edificis, les grans ciutats, els grans tòtems institucionals no deixen de ser ruïnes. Les ciutats són cada vegada més hostils al fet que la gent les pugui evitar i es puguin construir espais públics, espais de complicitat, espais comuns. Un exemple és Barcelona, és una ciutat cada vegada més hostil en aquest sentit i com hi ha un procés de privatització, de degradació i de depredació d’aquest espai que anem perdent inexorablement. Potser les fugides, els excursos o les eixides que faig de la ciutat responen a aquesta necessitat de trobar un espai autèntic. Tot i que l’espai autèntic és aquí al cor de la ciutat, que d’alguna manera l’hem de reconquerir. D’altra banda, és una situació que he vist personalment, perquè visc en un barri que està patint un procés de gentrificació molt accentuat, i on nosaltres pengem d’un fil perquè en qualsevol moment podem ser expulsats. Aquesta situació està afectant a molta gent de la ciutat i és enormement preocupant perquè la seva gent no té un lloc on ancorar i és difícil que es faci responsable de les seves vides i del fet d’implicar-se políticament en aquest procés de reconstrucció i de transformació que cal fer perquè la ciutat pugui ser habitada d’una altra manera.

BERNAT: La gentrificació ens porta al caire de l’abisme.

ALBERT: La imatge del caire i dels abismes potser són una mica exagerades i hiperbòliques, però reflecteixen aquesta inquietud, que primer és una inquietud de caràcter subjectiu, després una inquietud que afecta a la teva família, després una inquietud que de retruc afecta a la gent amb qui treballes i amb qui comparteixes la teva vida diària o la vida laboral. És una inquietud que s’acaba escampant de forma inevitable per tota la ciutat, per tot el cos social, per tot el país. De vegades aquesta inquietud és latent i d’altres surt a la superfície d’una manera més explícita.

BERNAT. En un dels textos del recull parles de l’abisme de la història. Aprofito per dir als lectors de Núvol que aquest article l’hem publicat aquí a Núvol i l’hem recollit també a la revista que editem per als presos polítics (descàrrega aquí).

ALBERT: Tinc una visió de la història bastant pessimista, però no crec que sigui derrotista. Crec que la nostra condició és política i que la política és bàsicament implicació, transformació i voluntat de canvi, però no un canvi des del no res, des d’una cosa efímera, sinó un canvi que impliqui complicitats i la construcció d’un cos polític. Però això, no crec que aparegui bastant explicitat als texts, però en el fons dels textos hi ha aquesta inquietud per la deriva que s’està produint a la nostra ciutat i al nostre país, el que dèiem al principi, com les desigualtats sociopolítiques i socioeconòmiques acaben condicionant el projecte de país. Hem de repensar el país que volem construir, des del meu punt de vista no hi ha altra alternativa que la construcció de la República, però aquesta república l’hem de pensar molt bé, perquè si ho fem des de la inèrcia acabarem molt malament.

BERNAT: Avui és 18 de juliol. Fa anys de l’Alzamiento, però també és el teu aniversari. Fas 44 anys. Per molts anys. Espero que els lectors de Núvol et felicitin també pels anys i per aquest llibre tan bonic que ens has brindat. Enhorabona!

Els subscriptors de Núvol us podeu descarregar l’ebook aquí.
Si encara no en sou, us podeu subscriure aquí.