Aina Moll: “Quan facin llibres de text en sevillà, llavors en farem en eivissenc”

Amb el parlar reposat i tranquil que dóna tenir l’edat de 83 anys, açò malgrat haver de menester crosses per desplaçar-se, la filòloga Aina Moll Marquès (Ciutadella, 14 d’agost de 1930) ha atès a l’Iris des de la seua casa de Palma de Mallorca, on resideix habitualment des que l’any 1939 marxà de Menorca amb la seua família. Llicenciada en Filosofia i Lletres, especialitat de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona l’any 1953 i col·laboradora en l’etapa final (8 anys) de la magna obra del Diccionari Català-Valencià-Balear que mossèn Alcover començà l’any 1900 amb la “Lletra de Convit” i que acabà Francesc de Borja Moll 61 anys més tard, Aina Moll és tot un referent quant a la contribució a la normalització lingüística dels territoris de parla catalana. Entre moltes altres facetes destacades del seu extens currículum citarem que fou la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1988), açò apart, per exemple, d’haver exercit com a catedràtica de francès a l’institut Joan Alcover de Palma durant prop de 35 anys i d’haver estat sòcia fundadora de l’Obra Cultural Balear, o d’haver rebut premis tan diversos com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1989), el Ramon Llull del Govern balear (1997), la Medalla d’Or de la ciutat de Palma (2012) i el nomenament com a Doctora Honoris Causa de la UOC (2012). I també, Aina Moll és la filla major, la major de 8 germans, de l’il·lustre Francesc de Borja Moll (1903-1991), de qui, precisament, l’any 2004 publicà la seua biografia. Aquest detall ens ha servit per començar la conversa, que transcorre pausada i distesa.

M’és inevitable i quan veig Aina Moll pens en el seu pare, Francesc de Borja Moll. Ara fa 10 anys vau publicar la seua biografia, amb un títol on destacàveu la seua “fidelitat tossuda”. Us va encomenar aquesta “tossudesa” el seu pare a vós?

(Riu) Sí, supòs que sí… De totes maneres, devia venir als gens del naixement… No sé si és tossudesa o què, però és allò de fer-se un propòsit i tirar endavant fins a aconseguir-ho.

Va influir el seu pare en la vostra vocació i passió com a filòloga?

És possible que sí, però també és possible que ho dugués d’herència d’ell en el sentit que hagi heretat l’afició com un instint, com qui ja vingués preparada perquè m’influís.

Recordau alguna dita o frase seua que us digués, d’aquelles que queden gravades per sempre?

(Riu) En ocasions encara me’n record de coses que mon pare deia, però ara mateix no me’n ve cap per dir-ne alguna com a lema.

I de Ciutadella, allà on heu nascut, en teniu algun de record que sempre us acompanyi?

Bé, sí, una de les coses que record és que vam passar els tres anys de la Guerra Civil al camp, a una finqueta de l’avi, i record mil coses d’allò… Ara mateix veig el dia de “sa girada”, quan tota la gent que vivíem als voltants d’aquella zona de terra ens vam ficar dins una cova natural, tot esperant a veure què passava. Els al·lots mos vam cansar d’esperar i sortíem defora, i record com la tia Guida estava preocupada pel que podria passar si érem defora i no volia que sortíssim. No va passar res i un moment donat van dir “ja està” i vam sortir del tot. Ho record com una cosa pacífica. També, pens en els tres dies que vam fer a Maó (dies d’avorriment total) esperant que hi hagués passatges per anar a Palma. I allà vaig quedar, ja per molt de temps.

Tornareu un dia a Ciutadella?

Si puc i la salut m’ho permet sí, tot i que a viure no, perquè pensa que tota la vida l’he feta aquí…, ara, anar-hi sí que m’agradaria molt.

Amb 83 anys com teniu ara, la seguiu de prop encara a l’actualitat de la nostra llengua?

Sí, home, i tant! Açò és per a tota la vida!

En quin punt trobau que esteim a Balears si rallam de llengua?

Ara tenim un altre temporal damunt…, el TIL que s’ha inventat en Bauzà no fa més que nosa, … però vaja…, Tractament Integral de Llengües li diu…, però surarem, no hi ha problema.

Us veig molt segura dient que surarem…

Hem aguantat coses molt fortes ja, i no ve d’una. Passa que l’home, com que no té gens de traça i no sap res de llengua, té poques possibilitats de triomf.

Esteim en un punt de no retorn o veis que hi ha possibilitat d’entesa i de consens en aquest tema?

Home, amb aquest personatge segur que no, però d’entesa entre els ciutadans n’hi ha i sempre n’hi ha hagut, i açò és el que assegura la vitalitat de la llengua.

Perquè és tan difícil la convivència entre català i castellà aquí a les Illes?

No és difícil la convivència. Els mallorquins sempre han parlat castellà quan ha estat necessari, com la cosa més natural del món. Si un rallava castellà li contestaven en castellà i no hi havia problema, que és el que ha de ser, però aquest home, que no sap res d’açò, vol que s’empri en la llengua escrita les modalitats de cada lloc, cosa que no es fa a cap lloc del món…, i fins i tot voldria fer llibres de text en mallorquí, menorquí, formenterenc… No sé si pensa que no ens entendríem o què.

Què en pensau de la possibilitat de fer llibres de text escolars en les modalitats lingüístiques de Mallorca, Menorca i Eivissa?

Quan facin llibres de text en sevillà, granadí o almerienc, llavors en podrem fer en eivissenc, mallorquí o ciutadellenc, però mentrestant hem de fer el que es fa a totes les llengües civilitzades, que no és altra cosa que escriure en la llengua que coneix tothom i llavors cadascú parla de la seua manera.

Un dels arguments que s’empren per impulsar aquests llibres és dir que les modalitats illenques es perden en benefici del català estàndard, que hi ha paraules nostres que es van perdent…

Però no sé quines paraules i qui les perd, perquè si se deixen dominar tant per açò… Hi ha gent que les perd i gent que no, però per açò hi ha els diccionaris i, a més a més, els qui en saben tenen l’obligació d’ensenyar-les.

És el mateix tenir un estàndard que tenir unes normes ortogràfiques comunes?

És necessari tenir-ho, perquè si no tinguéssim unes referències comunes seria impossible comunicar-se entre gent de diferents dialectes. Aquestes normes comunes són indispensables, però açò no només passa en el català sinó en totes les llengües. Tothom té una manera general de parlar i llavors hi ha les regionals i les individuals, idiolectes que es diuen, que són les maneres concretes de parlar d’una persona determinada.

És a dir, que en realitat hi ha tantes varietats com persones, idò?

Duit a l’extrem sí: cada persona té la seua manera particular de parlar.

No farem llibres diferents per a cadascuna, llavors…

(Riu) Esclar, només faltaria… Com a totes les llengües civilitzades, hi ha una manera acadèmica de parlar i d’escriure.

Diríeu que hi ha una certa resistència a dir obertament que el menorquí, per exemple, és el català de Menorca o simplement català?

Bé, a Menorca diria que no, a Mallorca més i sobretot a València sí, perquè allà parlen valencià i s’ha acabat…, i els aragonesos van tenir la idea d’inventar-se un nom per a la seua llengua, que ara es diu LAPAO a la part oriental d’Aragó i LAPAPIP a la part dels Pirineus. La resistència hi és.

Trobau que aquesta resistència seria la mateixa si entost de català, al català li diguéssim, per exemple, “principatí” o qualque altre nom?

Supòs que no… Tal vegada, el que tindria més èxit entre la gent que no ho coneix bé o que es resisteix a admetre-ho seria que li diguessin balear, però llavors hauríem de dir pitiús a l’eivissenc…

Hi ha res que m’impedeixi emprar l’article salat, per exemple, en un text formal?

Que ho impedeixi no, però no és la llengua literària i la que s’ensenya a l’escola, tot i que si un es posa a escriure en salat, sala i ja està…, i no hi ha cap problema, quin problema hi ha d’haver? El salat és la forma familiar de les Illes Balears, i en canvi la general és la que feim servir, si volem, per relacionar-nos amb desconeguts, per fer discursos, etc.

Les hem de “salvar”, idò, a les modalitats?

Què vol dir “salvar-les”? A les modalitats les salvam parlant-les, però per entendren’s entre tots, i açò passa a totes les llengües de cultura del món, on hi ha unes formes determinades que coneixem tots, tot i que, com deia, si un vol escriure en salat, que sali i ja està. No hi ha cap problema: ens entendrem.

Un dels noms que més s’invoquen per defensar una o altra idea, sobretot per defensar les modalitats enfront de l’estàndard, és el d’Antoni M. Alcover, que morí l’any 1932, quan vós just teníeu 2 anys, però que el seu pare va conèixer moltíssim de prop. Quina idea tenia mossèn Alcover en aquest sentit?

Si ara mossèn Alcover aixequés el cap, si ara aparagués, i veiés que encara tenim aquest problema diria “però bono, n’hi ha per treure una llendera”, un fuet, i potser afegiria que sembla mentida que haguem deixat passar tants anys sense progressar gens en aquest aspecte. Alcover pensava que és una única llengua, i que cadascú la rallava a la seua manera però que a l’hora d’escriure, naturalment, hi ha d’haver un cert ordre, un cert ordre en el que avui en dia es diu estàndard, tot i que ell no sé si li deia així.

De totes maneres, en el seu moment, mossèn Alcover, que fou el primer president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, es negà a redactar el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) amb les normes ortogràfiques de 1913 i, de fet, el mateix nom del Diccionari (Català-Valencià-Balear) pot donar una idea de fragmentació de la llengua catalana.

Sí, sí, era les tres coses: català, valencià i balear. Volia que es respectessin les diverses realitats per fer un tot. Va ser quan es va barallar amb els catalans quan va baratar el nom, perquè abans de barallar-s’hi no pensava açò. Però després va decidir-ho d’aquesta manera i així ha estat. De totes maneres, a l’ortografia també l’havia canviada i mon pare li deia que perquè fos llengua de cultura havia de tenir una única forma d’escriure, i mossèn Alcover li deia que ell ja havia canviat massa vegades i que quan es morís ho podia adaptar a les formes de l’Institut d’Estudis Catalans ben tranquil, però que mentrestant ell mantindria aquest nom i l’ortografia que en aquell moment tenia.

Però açò no vol dir que estés en contra de tenir una norma ni que fos contrari a la unitat de la llengua, no?

Ell no estava en contra, però estava en contra dels catalans i en aquells moments no en volia saber res. S’havia barallat amb les persones i mantenia aquesta idea. De fet, va mantenir el nom però li va afegir un subtítol llarguíssim que diu “Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns i del parlar vivent al principat de Catalunya, al regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus orientals, a les valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”. Tot açò és el subtítol del DCVB, que diu ben clar que es refereix a la llengua catalana i llavors fa la llista dels llocs on es parla.

Escolti, i els Països Catalans, existeixen?

Per saber si existeixen hem de saber de què parlam, i si parlam de la llengua que es parla a tots aquests llocs els hi podem dir Països Catalans perquè sigui més curt, però en realitat no hi ha per què fer-ho.

(Aquesta entrevista de Joan Mascaró M. ha estat prèviamet publicada al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 14 de febrer de 2014).