Adeline Flaun: “Els migrants no arribem als vostres nuclis d’afecte”

21.11.2018

L’actriu Adeline Flaun fa tretze anys que viu i treballa a Catalunya, però encara no és del tot coneguda pel gran públic. Nascuda a l’illa de Martinica, enguany ha participat en la sèrie de TV3 Com si fos ahir, interpretant el paper de Fabiola, i aquesta setmana estrena L’habitació del costat, a La Villarroel. Es tracta del seu primer treball amb La Brutal, amb un text de la dramaturga Sarah Ruhl dirigit per Julio Manrique. Hem conversat amb ella sobre la seva trajectòria com a actriu a Catalunya. És a dir, sobre les dificultats que tenen les intèrprets negres per treballar.

L’actriu i directora Adeline Flaun. © Ester Roig

Quin és el teu camí vital i professional des de la Martinica, una illa paradisíaca del Carib, fins a treballar d’actriu a Barcelona?

Jo sempre havia volgut estudiar i treballar en alguna cosa relacionada amb les arts. Amb les arts en general, vull dir, no només amb el teatre. Al final vaig acabar estudiant Informàtica al nord de França, a Lilla [riu]. Però sempre vaig estar fent teatre amb grups universitaris. En acabar els meus estudis, vaig fer un voluntariat en Informàtica a Tarragona. Allà se’m va obrir un món nou. Vaig conèixer un actor que treballava a Port Aventura, que en aquell moment era un xup-xup de gent de teatre: per allà hi van passar Angélica Liddell, Jorge-Yamam Serrano, Quique Culebras, Pau de Nut… Quan vaig venir a Barcelona, la ciutat em va robar el cor, i aquí em vaig quedar. L’any 2005 s’acabava d’inaugurar Moveo, una escola de mim corporal, i vaig combinar les classes amb el taller d’interpretació que impartia Manuel Lillo. Allò va ser una situació ideal, perquè podia combinar els meus estudis de cos amb els de text. En aquella època el meu castellà era força bàsic (i no parlava català), i com que Moveo era una escola internacional quasi totes les classes s’impartien en anglès o francès. Tinc un molt bon record del Manuel Lillo, perquè em va obrir les portes del seu estudi i va confiar en mi, oferint-me un trampolí per estudiar una llengua que jo volia conèixer i dominar.

Fa anys que treballes com a actriu, ja sigui en teatre, televisió, cinema o fent d’actriu de doblatge. Ara estrenes un espectacle a La Villarroel: com ha sigut el trajecte fins a arribar aquí?

Els meus inicis no van ser gens fàcils. De fet, fins fa pocs anys va ser força dur. Aquests darrers tres anys he començat a respirar, amb el tema de la interpretació i la direcció. Però puc dir que els primers vuit anys van ser de patiment. El teatre és un ofici complicat, tant pel que fa als llenguatges teatrals o cinematogràfics com a la superació personal. Vaig haver de superar-me com a intèrpret, però també com a migrant. Potser és una mica pretensiós dir això, però crec que integrar les mirades migrants al teatre català dona una visió externa, molt més global, i això és enriquidor per a tothom.

Sempre es diu que el teatre català és un món molt tancat, que no es fan càstings oberts o que, si aquests es fan, és de forma quasi secreta. Quina és la teva experiència amb aquest tema?

Puc dir que L’habitació del costat és el primer projecte on treballo gràcies a un càsting. El primer espectacle que vaig fer a Catalunya, Els viatgers de l’absenta de Manuel Molins, va ser gràcies al Frederic Roda. Ens vam conèixer a un curs de dramatúrgia, a l’Obrador de la Sala Beckett, i buscava una noia que semblés africana. Vam fer aquell espectacle al Teatre de Ponent de Granollers, a la Sala Muntaner i al País Valencià.

L’actriu i directora Adeline Flaun. © Ester Roig

Has interpretat nombrosos petits papers en sèries de televisió, allò que es coneix com a “capitulars”. Quin tipus de papers t’han ofert?

Quasi sempre el paper de l’africana que es busca la vida, que arriba a Espanya en pastera [riu]. Molt lluny de la meva realitat, ja a Espanya, i a França ni en parlem. Jo sempre acceptava aquests papers esperant que la mirada vers els migrants s’actualitzés. Llavors va arribar la crisi, i la mirada, en lloc d’anar cap endavant, va anar cap enrere. Darrerament, de mica en mica, estic notant que comença a haver-hi alguns canvis. Hi ha hagut gent que ha confiat en mi, i això és d’agrair. Per exemple l’Àngels Aymar, que la vaig conèixer a l’obra del Roda i va decidir incloure’m a les seves produccions: vaig treballar a un parell d’espectacles seus, un d’ells a França, i vaig traduir un text seu al francès. També vaig participar en La tanca, un text del Josep Pere Peyró. He de dir que tinc una companyia de teatre, la Cia Almaradas, que vam crear amb la Sonia Espinosa, i això m’ha permès treballar com a actriu o dramaturga a diversos muntatges. Sense tenir la companyia no hauria pogut treballar massa. Darrerament, he col·laborat amb altres companyies, com ara TeatrodeCERCA, on he fet d’assistent de direcció i coach actoral a El Esperanza.

Quan vam entrevistar la Yolanda i la Kathy Sey, arran de la seva participació a Els jocs florals de Canprosa, ens explicaven que a les actrius negres a Catalunya només us ofereixen els papers on s’especifica que el personatge ha de ser negre. Tu també t’has trobat amb aquesta circumstància?

Crec que, des de fa uns dos anys, està canviant la manera de mirar els migrants com a intèrprets, i això és simptomàtic. Segurament perquè està canviant la manera de mirar els migrants en general, com a persones, amb totes les seves capacitats. Si m’han cridat a la televisió últimament, ha sigut per interpretar papers que no estaven estigmatitzats. Per exemple, a la sèrie Com si fos ahir, on he treballat durant un any, buscaven una excusa per poder posar complir amb la quota de migrant [riu]. Però el meu personatge no havia de ser específicament negre. Aquest fet em va donar una mica d’esperances. Tot i això, en algunes seqüències vaig haver de negociar amb els directors perquè no caiguéssim en els mateixos clixés de sempre.

Si parlem de teatre o de cinema, i comparem Catalunya amb les ficcions que es fan a França, Alemanya o Anglaterra, és obvi que aquí anem molt tard. Tenim una societat multicultural al carrer, però això no es tradueix a les nostres pantalles i escenaris.

El problema principal és que a Catalunya no hi ha migrants a les empreses. És una societat multicultural? Sí i no, d’aquella manera. No m’agrada parlar d’un esperit tancat, però sí que crec que els catalans troben tot allò que necessiten dins de la seva família: l’amor, l’amistat, les festes… Si ja teniu tot el que necessiteu en el vostre entorn més immediat, no teniu cap necessitat d’anar-ho a buscar a fora. A França, per exemple, com que la gent no és tan familiar com al sud d’Europa, tothom busca les relacions socials a fora dels seus cercles familiars. I d’aquesta manera és més fàcil conèixer gent i interactuar amb ells de veritat. A Catalunya, els migrants no tenim accés a conèixer el vostre funcionament, o a practicar la vostra llengua, i així no podem conèixer els vostres usos i costums, la vostra història. No arribem als vostres nuclis d’afecte.

L’actriu i directora Adeline Flaun. © Ester Roig

Aquest dimecres s’ha estrenat L’habitació del costat, un text de la nord-americana Sarah Ruhl dirigit per Julio Manrique, on treballes amb actors com ara Carlota Olcina, Pol López o Alba Florejachs. Quin és el paper que interpretes i com definiries l’obra?

Sarah Ruhl situa l’acció l’any 1880, als Estats Units, en una època de canvis socials molt forts: el feminisme, la Guerra de Secessió, la primera Revolució Industrial, el modernisme… El final del segle XIX va ser un temps de moltes revolucions. Ens trobem a la casa d’un metge, el doctor Givings, que ha patentat un vibrador per tractar la “histèria” de les dones. Com que, si no follàvem, les dones ens tornàvem boges, els homes ens consideraven “histèriques”. És un tema que encara avui en dia és molt vigent [riu]. La dona del metge acaba de tenir una filla, i no pot alletar-la, per tant la parella contracta una dida, que és el paper que interpreto jo. Aquí es crea una situació molt interessant, perquè tenim una dona negra alletant un nadó blanc. És una família progressista, favorable a l’abolicionisme i tot això, però l’època no deixar de ser la victoriana o de finals del segle XIX. L’obra parla del feminisme, de l’amistat, del rol de les mares, de la pèrdua d’un fill… També és molt interessant com reflexiona al voltant de la dona com a mare, com a amant o com a dida.

És la primera vegada que treballes en una producció de La Brutal i sota la direcció del Julio Manrique. Com ha sigut l’experiència?

Molt positiva. Hi ha un esperit molt gran de companyia. Es nota molt que el Julio també és actor, perquè dona molta llibertat a tothom, s’estableix una relació de molta horitzontalitat. Encara que després sigui ell qui pren les decisions finals, és clar. El Julio entén perfectament els actors i com ens podem arribar a “menjar el coco”, sobre si ho fem bé o malament, etc. És un director que dona molt espai a l’intèrpret per crear, i resol després els problemes que van apareixent. Durant els assajos ens podem perdre en la recerca, i aquests moments que poden semblar d’evasió són, en realitat, de creació. Després ell descarta material i aporta el que acaba sent la factura final del producte. A l’assaig es produeix a partir de la recerca, i això m’agrada molt. L’habitació del costat és una comèdia dramàtica, i crec que la gent s’ho passarà molt bé. Parlem d’amor, de sexe, d’amistat… És un muntatge ideal per regalar aquestes festes! [riu].